Castellón de la Plana / Castelló de la Plana / Castelló / .... ???

Tot i que va ser oficial a partir de la seua publicació el 30 d'agost de 1982, tal dia com hui, 19 de juliol, tot just fa 40 anys, sent president del Consell el senyor Enric Monsonís i conseller d'interior el senyor Felip Guadiola, va donar-se un bon i gran pas per la ciutat, aprovant-se el decret mitjançant el qual es feia oficial la denominació bilingüe de Castellón de la Plana-Castelló de la Plana i Grao de Castellón-Grau de Castelló, d'acord amb la sol·licitud presentada per l'ajuntament després d'assolir el quòrum necessari en sessió plenària, per aprovar l'expedient que sol·licitara l'alteració oficial del nom; tant el cronista de la ciutat com la Societat Castellonenca de Cultura, la universitat de València, la Direcció General d'Administració Local i la Diputació van donar suport a la petició.

Més de 36 anys després, el 2018, l'Ajuntament de Castelló de la Plana-Castellón de la Plana, va acordar, no sense polèmica, fer un pas més, sol·licitant el canvi de la denominació del municipi per la forma exclusiva en valencià Castelló de la Plana, contant en aquesta ocasió amb l'acord favorable de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, tramitant-se el corresponent procediment. Per Decret del president Ximo Puig de 22 de març de 2019 va aprovar-se el canvi.

Canvi que no va agradar als regidors del Partit Popular, que van presentar contra aquell decret un recurs administratiu pretenent declarar el desacord a dret del procediment seguit per abús de poder i, en conseqüència demanar s'anul·lara el decret i es mantinguera la doble denominació; recurs que en el seu dia, la secció quarta de la sala del Contenciós-administratiu del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana va rebutjar, en entendre que el decret no violava cap predisposició normativa i la nova denominació estava d'acord amb la tradició històrica i lingüística de la ciutat.

Però va arribar el juny del 2020 i un poble de la província de València, que fins aquell moment havia estat conegut com a Vilanova de Castelló i Castelló de la Ribera, va voler canviar el seu nom pel de Castelló, sol·licitant també a l'Acadèmia Valenciana un informe sobre la viabilitat del nom. La secció d'Onomàstica d'aquell organisme va emetre un informe favorable pel nom proposat de Castelló, perquè afirmava que era aquella la manera tradicional per la qual era coneguda la població, fet que va ser decisiu perquè el Consell autoritzara el 4 de setembre de 2020 la modificació. I van començar les confusions d'espais locals i amb elles els problemes.

Front aquesta situació el partit popular del nostre ajuntament va redoblar les crítiques i l'alcaldia va veure's abocada a al·legar en defensa dels interessos de la ciutat davant el Consell, i demanar "amistosament" la revocació del canvi de Vilanova de Castelló, sense obtenir cap resultat positiu; així les coses el gener del 2021 va anunciar-se la formalització d'un recurs i obertura d'expedient enfront del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat, al·legació que va fer-se efectiva a finals del mes de juliol de l'any 2021.

Ara, quasi un any després de presentar-se el recurs sembla que el conflicte està encallat i l'ajuntament continua sense tenir notícies, tot i que els més optimistes pensàvem que abans de finalitzar l'any 2021 hi haguera hagut una resolució.

40 anys transcorreguts des d'aquell 19 de juliol del 82 i encara no està clar. "Tu d'on eres? Jo de Castelló, doncs jo també, però no et conec. De quin Castelló? A de la Plana, a de la Ribera, clar!" Ridícul no?

No vull assenyalar culpables, no vull fer sang, però em dol i molt que, en parlar d'aquest tema amb alguns amics de pobles veïns, només se'ls ocórrega dir-nos que si per ells fora ja fa temps hi haguera hagut solució: "Castelló-Cagalló". Política de carreró. De pena, de plorar, de llàstima...

L'inci d'un mal somni...

El 18 de juliol de 1936 "va caure" en dissabte. El diari degà i de major circulació a la província "Heraldo de Castellón" va traure al carrer el seu número 14.320. Aprofitant la festa dominical de l'endemà, una gran part del veïnat, dels poc més de 38.000 habitants, fugint de les calors de la capital, van eixir al camp, a la mar o la muntanya. Ningú imaginava el desastre que estava a punt de començar...

Anava a ser un dia qualsevol al calendari, però un anunci va marcar el transcórrer de la història del veïnat en els següents anys. Tot i que el govern republicà ja comptava amb advertiments sobre el cop, el que no imaginaria és que els revoltats estaven tan ben organitzats.

A la pàgina segona del diari es publicava una nota del governador civil, senyor Muñoz Ocaña, radiada també per l'emissora local que deia: "S'ha frustrat un nou intent criminal contra la República. El govern no ha volgut dirigir-se al País fins a aconseguir l'exacte coneixement del què ha passat i posar en execució les mesures urgents i inexorables per combatre'l". I continuava: "El govern de la República domina la situació i afirma que no ha de trigar a anunciar l'opinió pública, que s'ha restablert la normalitat". Però, malgrat els intents de retenir l'avanç a la península a l'empar de la legalitat democràtica de la República, l'escalada de violència i la repressió va créixer i escampar-se.

La normalitat ciutadana era general i presentava la notícia de l'arribada a Castelló d'una colònia de xiquets madrilenys, fills dels empleats de CAMPSA per passar uns dies de platja, a la vegada que l'eixida, com venia sent costum, d'una colònia de xiquets de Castelló a la colònia escolar de Llucena, al costat dels anuncis de la celebració d'un espectacle de sarsuela de la companyia del famós cantant Pablo Gorge al teatre d'estiu de la plaça de bous, per aquella mateixa nit del dissabte, o la possibilitat de dinar o sopar "sense passar calor" al restaurant "Les Planes" del Grau.

L'endemà, per ser diumenge, com era costum, "L'heraldo" no va eixir al carrer, i a la pàgina 2 del diari del dilluns 20, amb el títol Castelló al dia, podem llegir que la situació de Castelló i província era de tranquil·litat absoluta, i que el dissabte es va fer vida normal treballant-se a tot arreu, tot i que en tenir-se coneixement dels convulsos esdeveniments, per les informacions transmeses per ràdio des del Ministeri de Governació, nombrós públic es va situar espontàniament davant del Govern Civil per manifestar al governador grans mostres d'adhesió, no només de les forces del Bloc Popular, també de diferents classes socials.

A la vista de com transcorrien els esdeveniments, els diputats socialistes i del Front Popular van recomanar al poble a través del micròfon de Ràdio Castelló guardar la màxima serenitat, pregant-los que sota cap pretext deixaren d'acudir a la feina, ajudant les forces de la Guàrdia Civil, que des del primer moment, i de manera clara van posar-se al costat del govern legalment constituït.

Ací a Castelló i malgrat que prompte van iniciar-se les cremes d'esglésies i convents, encara haurien de passar uns mesos per caure en la magnitud del desastre;  el clima de violència social va anar en augment en les setmanes següents la vida i va transcórrer amb més o menys ensurts, fins al 23 de març de 1937 en què la ciutat va sofrir el primer dels bombardejos efectuat des del "Baleares", un vaixell de guerra de la flota insurgent contra la República i que va causar, segons les fonts oficials 18 morts i diversos ferits entre la població civil, a més de copiosos danys psicològics i materials.

Aquest atac va crear un abans i un després a la guerra a Castelló, provocant una psicosi de por i obligant a la població civil a la construcció dels refugis. En aquell moment els castellonencs van començar a conéixer la magnitud del desastre que suposava l'esclat de les bombes i obusos a la ciutat, amb la destrucció d'edificis i la mort despietada de parents, amics o conveïns, que no va parar de crear situacions angunioses fins "l'entrada" dels nacionals el juny del 1938 i després, però açò és una altra història en la que el malsomni només va canviar de bàndol.

 

"Refresco de aguas heladas". Cara funció. Lliçó exemplar?

Tot just fa 233 anys i amb motiu de la proclamació d'en Carles IV com a rei d'Espanya, a la nostra ciutat van celebrar-se al llarg de tres dies, 14, 15 i 16 de juliol unes grandioses i, a la vegada curioses festes, que van tindre un preludi amb el trasllat el 5 de juliol de la imatge de la Verge del Lledó des de l'ermitori fins a la ciutat on va romandre fins al 20 de setembre, i la celebració de tres dies de bou, 9, 10 i 11 "pagat" pels milicians de la Vila, i que una vegada mort, la seua carn va ser repartida, el dia 13, entre els pobres .

Unes festes que el Consell de la Vila va voler foren molt més sumptuoses que ho havien estat les anteriors, les de la proclamació del seu pare Carles III, celebrades l'any 1759 i que van suposar unes despeses "municipals" de 636 lliures i 19 sous, quantitat que, 30 anys després, semblava del tot insuficient, sol·licitant-se del nou rei el permís per ampliar la quantitat, i autoritzant-se per aquell l'augment en 150 lliures.

Així les coses la ciutat va celebrar el primer dia, tot just hui fa anys, el matí del 14 de juliol, un acte oficial de col·locació del penó reial al saló noble del palau de la Vila, al costat dels retrats dels nous reis Carles i Maria Lluïsa i, a la vesprada la cavalcada "de proclamació"; l'endemà 15, una solemne missa celebrada a l'església de Santa Clara i diferents "danzas de muchachos i mojigangas", és a dir balls al carrer i elevació de figures fetes per la muixeranga, juntament amb una representació teatral, a la plaça Major, de l'assalt i robatori del Sagrament a Torreblanca per part dels pirates barbarescs i després recuperat pels cristians, episodi de finals del segle XIV, van conformar el gros de la festa. El 16, el tercer i darrer dia de festes, dia de la Verge del Carme, un Te Deum al matí i una processó general a la vesprada amb la participació dels diferents gremis de la ciutat, les comunitats religioses, el clergat, la imatge de la Verge del Lledó, el Consell i els soldats del regiment i "les músiques", van tancar les festes.

La ciutat havia tirat literalment "la casa per la finestra" i, a 'hora de fer el recompte" van venir les sorpreses. Les despeses van pujar a 1440 lliures, 13 sous i 4 diners, excedint-se de la quantitat acordada en 689 lliures 9 sous i 4 diners, negant-se la comptadoria general a aprovar els comptes d'aquell any, mentre no foren aquells diners restituïts pels lleials regidors castellonencs; ja ho havia deixat ben clar el nou rei, 787 lliures era el màxim que s'havia de dedicar a aquelles festes, tot i que foren dedicades a la seua proclamació. Diners que, finalment, diuen les cròniques, van eixir de les butxaques dels membres del mateix Consell Municipal.

Quines diríeu van ser les despeses majors? Si analitzem els rebuts trobem coses tan curioses com 75 lliures per les orquestres, 20 lliures pel pare agustí sermoner, 30 pels retrats dels reis, 65 per la confecció dels vestits dels reis d'armes i verguers o 13 pel "refresco de aguas heladas" que van glapir-se més de 260 convidats a més a més de tota la tropa que va participar en la cavalcada de proclamació.

No dic jo que les festes en general, i "el refresco de aguas heladas" en concret, no tinguera èxit, i tant que deguera ser referit i comentat en tot el poble, però, quants dels molts convidats al refresquet serien veïns de a peu? I vestits pagats aprofitant el moment... de macers i verguers, només?

Cara els va eixir la funció i el lluïment, constituint aquella decisió reial, una bona lliçó de com s'ha "de filar prim" a l'hora de gastar-se els diners de tots. Ara, més de 200 anys després, si el malbaratament de diners públics tinguera com a conseqüència directa la repercussió en les butxaques d'aquells que "a la lleugera" se'ls gasten (tal com veiem està ocorreguent en diferents àmbits nacionals, autonòmics i locals), de segur que tot aniria millor.

I és que no fa gaire mesos, l'Institut d'Estudis Econòmics va fer públic que la nació podria reduir la despesa pública en un 14%, al voltant de 60.000 milions d'euros sense rebaixar la qualitat dels serveis que presta, només augmentant el control.

És sabut que Espanya ja gasta 14.000 milions d'euros anuals sense control en les subvencions i un total de 122.000 milions d'euros a l'any a sufragar subvencions destinades a col·legis, professionals, sistema elèctric, mineria, bous de lídia, gastronomia, òpera, centres d'estudis, etc. Ajudes que generen què? Diguem-ho clar, xarxes clientelars.

Tal vegada sera fruit de la calor del moment, però esdeveniments com aquests del refresquet i noticies com les de l'IEE, em fan pensar si no necessitarem amb urgència un altre Carles IV...

Curses de velocípedes i elevació d'aerostàtics: fa 131 anys...

En aquests dies en què les vesprades les tinc dedicades "a seguir l'etapa del tour" no deixe de meravellar-me del gran desplegament que la televisió francesa fa per acostar-nos l'esforç dels ciclistes a través de les carreteres, a la vegada que aprofita per a mostrar-nos els monuments, espais històrics o culturals per on transcorre la carrera. Majoritàriament, imatges terrestres i en primer pla del pedaleig i de l'esforç dels corredors i aèries dels llocs que aquests travessen cada dia.

I és que les curses ciclistes i la sensació d'estar a certa altura, són dues manifestacions que, des de fa molts anys, han fascinat a una gran part de la població de qualsevol país o territori, també del nostre veïnat, dels ciutadans de Castelló.

Per això, a la fi del segle XIX, per celebrar de manera exitosa "la festa grossa" del poble, el record de l'heroica defensa de la ciutat l'any 1837 enfront de les tropes carlines i Cabrera, les populars festes de juliol, al costat de la processó cívica pertinent, les dianes, els certàmens musicals, les il·luminacions extraordinàries o les revetlles al Ribalta, l'any 1891, 54 anys després d'aquells fets, tot just ara fa 131 anys, s'anunciaven com a grans novetats entre les diversions i els entreteniments, les curses o carreres de velocípedes i l'elevació d'aerostàtics.

En realitat no serien curses de velocípedes, ja que aquestes màquines de dues rodes alineades en una mateixa trajectòria inicialment impulsades per l'empenta dels peus sobre el terra i complementades després amb la introducció del desenvolupament mecànic i els pedals, per aquella època, i per evolució, ja serien més bé bicicletes, aparells de dues rodes del mateix diàmetre amb radis metàl·lics, quadre geomètric fixat a un manillar i pedal lligat a cadena de pinyó fix sobre la roda del darrere.

L'afició a la bicicleta, dubte si també al velocípede, sempre ha estat gran al nostre poble i, les carreres, en aquells moments en què ja començaven a veure's les rodes amb càmera i faltaven només 5 anys perquè, als jocs olímpics de 1896, a la primera olimpíada moderna, el ciclisme entrara amb l'anomenada prova de fons en carretera, el que feien, era avaluar la velocitat, destresa, equilibri i resistència dels ciclistes, amb la particularitat que es feien sobre un aparell que era un mitjà de transport comú, d'ús diari local, sense tenir encara "fama" com esport i menys encara comptar amb figures professionals.

Faltaven encara uns pocs anys perquè Fernando Sanz y Martínez de Arizala, de qui es diu fou fill il·legítim del rei Alfons XII amb la castellonenca Elena Sanz, destacara al ciclisme amateur de finals del segle XIX i començaments del XX, moment en que comencen a aparèixer societats, competicions i excursions o l'edició de revistes especialitzades, que presumiblement influïren per situar el ciclisme al capdavant d'un feble moviment esportiu espanyol que anys després explotaria amb les grans i recordades figures mítiques, conqueridors dels grans ports de muntanya.

I que dir dels aerostàtics? Van ser i encara ho són la màquina voladora més senzilla, els més significatius invents d'aparells voladors creats per l'ésser humà. La seua importància va raure en la impossibilitat que tenien els homes per elevar-se des de la superfície de la Terra i observar-la des de l'aire. Que el desig d'alçar el vol, que ha estat una constant en la història de la humanitat, poguera fer-se realitat a Castelló a la fi del segle XIX, tot i que supose seria amb un globus aerostàtic lligat a un punt fix, un globus captiu, deguera ser tot un esdeveniment.

Imagine per un instant aquells afortunats castellonencs que sense haver aixecat mai els peus més de dos metres del terra ara tenien l'oportunitat, a mesura que l'aparell s'elevava, de deixar volar la ment i buscar l'emoció i l'aventura envoltants d'una tranquil·la calma i contemplant la ciutat des d'una nova perspectiva; de segur que per ells la realitat del poble cobraria un nou significat.

Allò de les carreres i del globus serien, sense cap mena de dubte, propostes imaginatives per gaudir de les festes i entreteniments poc vistos al nostre poble. Ara, les festes de juliol a Castelló només són un record i ni les carreres de bicicleta ni tampoc la possibilitat de veure la ciutat des de les altures constitueixen cap novetat. És el present, i vet per on aquestes imatges ens venen a recordar que el món roda molt de pressa, massa?...