Curses de velocípedes i elevació d'aerostàtics: fa 131 anys...

En aquests dies en què les vesprades les tinc dedicades "a seguir l'etapa del tour" no deixe de meravellar-me del gran desplegament que la televisió francesa fa per acostar-nos l'esforç dels ciclistes a través de les carreteres, a la vegada que aprofita per a mostrar-nos els monuments, espais històrics o culturals per on transcorre la carrera. Majoritàriament, imatges terrestres i en primer pla del pedaleig i de l'esforç dels corredors i aèries dels llocs que aquests travessen cada dia.

I és que les curses ciclistes i la sensació d'estar a certa altura, són dues manifestacions que, des de fa molts anys, han fascinat a una gran part de la població de qualsevol país o territori, també del nostre veïnat, dels ciutadans de Castelló.

Per això, a la fi del segle XIX, per celebrar de manera exitosa "la festa grossa" del poble, el record de l'heroica defensa de la ciutat l'any 1837 enfront de les tropes carlines i Cabrera, les populars festes de juliol, al costat de la processó cívica pertinent, les dianes, els certàmens musicals, les il·luminacions extraordinàries o les revetlles al Ribalta, l'any 1891, 54 anys després d'aquells fets, tot just ara fa 131 anys, s'anunciaven com a grans novetats entre les diversions i els entreteniments, les curses o carreres de velocípedes i l'elevació d'aerostàtics.

En realitat no serien curses de velocípedes, ja que aquestes màquines de dues rodes alineades en una mateixa trajectòria inicialment impulsades per l'empenta dels peus sobre el terra i complementades després amb la introducció del desenvolupament mecànic i els pedals, per aquella època, i per evolució, ja serien més bé bicicletes, aparells de dues rodes del mateix diàmetre amb radis metàl·lics, quadre geomètric fixat a un manillar i pedal lligat a cadena de pinyó fix sobre la roda del darrere.

L'afició a la bicicleta, dubte si també al velocípede, sempre ha estat gran al nostre poble i, les carreres, en aquells moments en què ja començaven a veure's les rodes amb càmera i faltaven només 5 anys perquè, als jocs olímpics de 1896, a la primera olimpíada moderna, el ciclisme entrara amb l'anomenada prova de fons en carretera, el que feien, era avaluar la velocitat, destresa, equilibri i resistència dels ciclistes, amb la particularitat que es feien sobre un aparell que era un mitjà de transport comú, d'ús diari local, sense tenir encara "fama" com esport i menys encara comptar amb figures professionals.

Faltaven encara uns pocs anys perquè Fernando Sanz y Martínez de Arizala, de qui es diu fou fill il·legítim del rei Alfons XII amb la castellonenca Elena Sanz, destacara al ciclisme amateur de finals del segle XIX i començaments del XX, moment en que comencen a aparèixer societats, competicions i excursions o l'edició de revistes especialitzades, que presumiblement influïren per situar el ciclisme al capdavant d'un feble moviment esportiu espanyol que anys després explotaria amb les grans i recordades figures mítiques, conqueridors dels grans ports de muntanya.

I que dir dels aerostàtics? Van ser i encara ho són la màquina voladora més senzilla, els més significatius invents d'aparells voladors creats per l'ésser humà. La seua importància va raure en la impossibilitat que tenien els homes per elevar-se des de la superfície de la Terra i observar-la des de l'aire. Que el desig d'alçar el vol, que ha estat una constant en la història de la humanitat, poguera fer-se realitat a Castelló a la fi del segle XIX, tot i que supose seria amb un globus aerostàtic lligat a un punt fix, un globus captiu, deguera ser tot un esdeveniment.

Imagine per un instant aquells afortunats castellonencs que sense haver aixecat mai els peus més de dos metres del terra ara tenien l'oportunitat, a mesura que l'aparell s'elevava, de deixar volar la ment i buscar l'emoció i l'aventura envoltants d'una tranquil·la calma i contemplant la ciutat des d'una nova perspectiva; de segur que per ells la realitat del poble cobraria un nou significat.

Allò de les carreres i del globus serien, sense cap mena de dubte, propostes imaginatives per gaudir de les festes i entreteniments poc vistos al nostre poble. Ara, les festes de juliol a Castelló només són un record i ni les carreres de bicicleta ni tampoc la possibilitat de veure la ciutat des de les altures constitueixen cap novetat. És el present, i vet per on aquestes imatges ens venen a recordar que el món roda molt de pressa, massa?...