Poc atractiva...

Tot just en aquests moments s'està donant el tret de sortida al primer dels actes que l'Ajuntament de Castelló per commemorar el 771 Aniversari de la Ciutat s'apresta a celebrar entre el 7 i l'11, hui i el diumenge vinent.

Un dels actes programats i anunciats és una exposició que, des del dilluns passat dia 5 roman oberta al públic a la sala polivalent del Menador, i que serà inaugurada demà dia 8, i que porta com a títol genèric "Jaume I i la Corona d'Aragó". Una exposició que organitzada pel mateix ajuntament amb la col·laboració de l'entitat cultural Sagunt Renascitur i Viatjar amb Jaume I, compta amb el suport de la Generalitat Valenciana i la col·laboració de la Diputació de Castelló, la Universitat d'Alacant i els ajuntaments d'Alacant i Alzira, entre altres entitats i que es complementarà amb una taula rodona a celebrar al saló de plens de la diputació, també demà i que aprofundirà en la figura del rei Jaume I i la seua època.

L'exposició s'ha publicitat dient que fa un recorregut històric per la vida de Jaume I el Conqueridor (Montpeller, 1208 - Alzira, 1276), rei d'Aragó, de Mallorca i de València, comte de Barcelona i d'Urgell i senyor de Montpeller, fill de Pere II d'Aragó i de Maria de Montpeller, farcida de grans episodis històrics i personals i explica les principals dades i èxits de la vida del monarca.

Sembla que aquesta és una exposició itinerant que al juliol va ser exposada a Alzira (Ribera Alta) per commemorar el 746 aniversari de la mort del Rei a la Casa Reial d'Alzira i després va passar a l'espai Sèneca d'Alacant (l'Alacantí) on va romandre entre el 9 i el 20 d'agost. Res sabem del nombre de visitants que va rebre en un lloc i l'altre.

Ara arriba a Castelló i hui, aquest matí, he tingut l'oportunitat de veure-la sense pressa. I que voleu que us diga? M'ha decebut. Esperava una exposició "no tan densa", més amable, que convidara a recórrer-la, amb algun audiovisual, programa interactiu, fotografies i plànols de gran dimensió..., i m'he trobat amb tot el contrari, un espai gran quasi buit amb panells penjats de les parets amb molta lletra menuda i poca visualitat.

Una exposició, a parer meu, molt tècnica, que no convida a endinsar-se al ciutadà d'a peu en la figura del rei, una exposició que té molt per a llegir i poc per a veure, sense cap presentació visual, infografia ni impacte ambiental, en definitiva poc creativa i atractiva.

Una exposició sobre la figura del nostre estimat monarca pense ha de ser molt més que una estratègia didàctica, ha de captar l'atenció des de l'inici al final, ha de generar empatia i, malauradament, aquesta de tot açò res de res. Tal vegada no eren unes bones hores, però també he de dir que mentre he estat allí, no ha entrar ningú.

Tot i que el missatge a transmetre és clar i molt ben estructurat no convida en absolut a interessar-se. Una exposició que possiblement no tindrà l'èxit esperat, tant de bo m'enganye, perquè crec que emocionalment no és atractiva perquè no ha tingut en compte la potencial capacitat d'assimilació de coneixements dels possibles visitants i, pensant, que el format d'exhibició tal vegada no siga l'adient per aconseguir atenció.

En definitiva poc per veure, gens atractiva, molt tècnica i en la que em tem que qui més haurà eixit beneficiat siga l'entitat saguntina que va tenir la idea d’engegar un itinerari cultural d’àmbit europeu precisament sobre Jaume I i l’antic regne que ell mateix va expandir i del que aquesta exposició vol ser una mostra.

Morir-se a l'estiu...

No hi ha res millor que la vida. Per més patiment que es tinga, són molt poques les persones que desitgen que la mort els hi arribe, així com és minoritari també el nombre d'aquelles que, voluntàriament, decideixen acabar amb la seua existència; i és que viure és molt bonic, no hi ha res millor per ocórrer en aquesta vida.

Tanmateix, cada any en són moltes, massa, les persones que voluntàriament, temptant la sort, fiquen en perill la seua existència, sobretot en aquesta època d'estiu i, per negligència, irresponsabilitat o mala sort, perden la vida.

I és que en arribar l'estiu les estades a les platges i les festes als pobles prenen tot el protagonisme i, banys i bous són habituals i quasi diaris. Ara, superada ja bona part del període estiuenc llig amb estupor que, la Comunitat Valenciana, lidera la llista d'autonomies espanyoles per ofegaments no intencionats, 40 des de l'inici de l'any, i 16 només en el mes de juliol. Si l'any 2021 van ser 50 els ofegaments mortals, al ritme que anem, i en la calor que encara en fa, molt em tem que superarem aquesta xifra.

L'excés de confiança o tal vegada la imprudència estiga al darrere de les set víctimes mortals en aquesta temporada estival a Castelló, 3 en Orpesa del Mar, 2 en Benicàssim i 2 en Peníscola; 7 famílies que han vist truncada de sobte la seua plàcida vida...

També l'estiu són els mesos per excel·lència en què els pobles celebren les seues festes, veïns i forasters es retroben al voltant d'unes celebracions més que esperades i que, en moltes ocasions tenen els bous com a protagonistes indiscutibles de la festa.

Ho llegia hui mateix, 269 localitats de les 542 que conformen el País Valencià celebren bous. I més en concret encara, dels 135 municipis de Castelló, 127, a excepció de Castell de Cabres, Herbers, Vallibona, Palanques, Aín, La pobla de Benifassà, Ares i Villores, celebren aquest tipus de festeig en algun moment de l'any, majoritariament a l'estiu.

És veritat que cada vegada les mesures de seguretat tant pels animals com més encara per les persones són més i més grans, i que són moltes, per menut que siga el poble, les persones que vetllen per la seguretat, des dels metges fins als pastors, passant pels penyistes, organitzadors, policies, ganaders i dirigents municipals; però, també és veritat que, malgrat que ningú vol que passe res, els anomenats espectacles de bou al carrer, cada any acaben amb alguna persona que perd la vida.

I aquest estiu, malauradament, no està sent diferent. També 7 són les persones que han perdut la vida a conseqüència de la celebració d'aquest tipus de festejos a la Comunitat Valenciana, dues d'elles a la comarca de l'Alt Palància, a les festes de Soneixa i Almedíxer.

I és que, ni a la mar, ni tampoc als bous de carrer, el risc zero existeix. Les irresponsabilitats es paguen cares. Naturalment, els banys a l'estiu han de continuar sent habituals, i també, si voleu, encara que a mi no m'agraden, els festejos on el bou siga el centre, però de la mateixa manera que se'ns demana contínuament, mitjançant campanyes generals, responsabilitat i atenció al volant, per evitar els accidents de trànsit i disminuir el nombre de morts en carretera, calen mesures més dràstiques si volem evitar que el fet de morir-se a l'estiu de manera tan tràgica, siga fàcil, "normal" i cada any que passe més habitual.

Des d'ací el meu record i ànim a aquelles famílies que, tot i ser desconegudes per mi, a hores d'ara ho estan passant ben malament, tractant d'acceptar allò quasi inacceptable, adaptar-se a la pèrdua i reconstruir la seua vida quotidiana i els valors, sense tenir a prop, mai més, la persona estimada.

 

La cosa ve de lluny...

La nova estació ferroviària d'ADIF situada al carrer del Pintor Oliet, a l'oest del centre urbà, i que va venir a substituir a l'antiga de 1864 i ubicada a tocar de la plaça d'Espanya, va ser inaugurada l'any 2000. La seua principal característica és que les vies i les andanes es troben soterrades, enterrament que va suposar el més gran canvi urbanístic de la ciutat i el final de la compressió i divisió de la ciutat entre, dalt i baix la via.

Quasi paral·lelament a la seua entrada en servei va ubicar-se en superfície i al nord de la mateixa estació de tren, l'estació d'autobusos, unificant-se els llocs d'eixida i arribada de les línies de viatgers a Barcelona, Madrid, Alacant o les capitals andaluses, a més a més de les parades intermèdies de les línies internacionals.

Prompte van veure's del tot insuficients els espais que les noves infraestructures van destinar a aparcaments dels vehicles particulars dels usuaris dels serveis. La zona no estava massa urbanitzada i els viatgers del tren o de l'autobús, es veien en la necessitat d'aparcar els seus vehicles "on podien". Solars mig o abandonats del tot, s'improvisaren com a pàrquings, i la zona cada vegada que plovia i any que passava es degradava més i més...

A principis del 2015, quan la situació era ja en alguns moments i èpoques desesperant, l'aleshores alcalde de Castelló, Alfonso Bataller, va liderar una trobada de treball amb representants d'ADIF on va acordar-se l'adequació de l'entorn de l'estació de RENFE i la construcció d'un aparcament en superfície que donara una solució adequada a l'estacionament amb una capacitat per a més de 400 vehicles; però d'allò no va fer-se res, ni aparcaments ni tan sols l'adequació de l'entorn.

I van passar els mesos, i van haver-hi noves eleccions, i va haver-hi canvi de govern municipal... I va arribar el mes de juny del 2017, i el nou equip municipal semblava que ara era partidari de la construcció d'aparcaments públics en altura, ja que aquest tipus de construcció resultava molt més barata que la subterrània. I segons l'aleshores regidor municipal d'Ordenació del Territori, Rafa Simó, el primer d'aquests pàrquings en altura s'anava a construir ja, on? Clar, per descomptat, al costat de l'estació de Renfe per donar servei als usuaris tant de la terminal ferroviària com de l'estació intermodal annexa La mateixa cançó ara amb una altra música. Un pàrquing per a més de 250 vehicles; però el temps va passar i, d'allò, tampoc res de res...

I una pandèmia va arribar, i cada dia més problemes per aparcar a la zona, i així arribem a 2022 i es fa públic un nou compromís de l'alcaldessa: "incorporar de mica en mica els terrenys necessaris per a satisfer les demandes ciutadanes en aquella zona de la ciutat". El mes d'abril es fa pública l'adquisició per part de l'ajuntament de tres parcel·les, uns 10.000 metres quadrats, per un import total de 611.013,60 euros al voltant de l'estació de Renfe, amb l'objectiu de destinar-les a la construcció d'un aparcament, ara ni en altura ni soterrani, en superfície, i una zona verda, per dotar aquella zona d'un necessari estacionament públic al costat de l'estació ferroviària i d'autobusos. Un gran pàrquing dissuasiu, públic i gratuït, demanant-se la col·laboració econòmica per finançar almenys part de l'operació, a la diputació, amb l'aportació de 480.000 euros del Pla d'Obres i Serveis dels anys 2022 i 2023.

I arriba l'estiu, juliol, agost... i hui mateix es fa públic que aquesta setmana han començat els treballs previs de neteja i desbrossament dels solars, per tal d'adequar-los de cara a la futura actuació. Que ha dit la diputació? Estan ja assignats els diners necessaris?

L'objectiu no fa falta que ens el recorden, els ciutadans el tenim més que clar, dotar aquesta zona d'un estacionament públic necessari al costat de l'estació ferroviària i d'autobusos que done servei a aquestes infraestructures, el que cal és que hi haja, a més de voluntat i bones paraules, diners,i siga realitat prompte.

Serà ara l'impuls definitiu? Què voleu que us diga? Tinc els meus dubtes, perquè, la cosa, com veieu ve de lluny...

El que faltava!... I el nostre per a quan?

No és la primera vegada que en aquest blog faig alguna referència als anomenats dies internacionals o dies mundials, així podem repassar entre d'altres els escrits dedicats al dia internacional de la cervesa o al dia contra la corrupció, "penjats" respectivament el 5 d'agost del 2022 i el 9 de desembre de 2018, o referir-nos també a l'internacional de la terra, que vaig comentar el 22 d'abril de 2014, o de la música, el 21 de juny de 2016, o el del llibre, o el de la dona...

Digueu-me si voleu repetitiu, però és que una de les primeres notícies que he escoltat aquest matí als mitjans de comunicació feia referència a una celebració especial, que des de l'any 2009 pren hui tot el protagonisme: "El dia mundial del coco". Un dia dedicat a promoure les activitats dels productors de coco alhora que conscienciar sobre la fruita per a aquells que no pertanyen a la comunitat d'Àsia i el Pacífic.

He hagut de prestar prou atenció perquè no donava crèdit a allò que escoltava. De seguida m'ha vingut a la ment aquella dita castellana: "eramos pocos y parió la abuela" i la que encapçala aquest escrit: "El que faltava", un dia mundial per conscienciar sobretot als europeus dels molts beneficis que el coco ofereix, a la vegada que aconseguir que, aquest producte important de la regió Àsia-Pacífic entre a l'avantguarda de la conversa de la gent de tot el món!

És veritat que els cocos són un aliment en què els humans han trobat subsistència durant almenys 2.000 anys. Tot i això, no van arribar a Europa fins al voltant del segle XVI, tal vegada a través de la ruta de la Seda, per això, fins no fa massa anys, al nostre poble, "el coco" era només el nom que rebia una criatura fictícia caracteritzat com a "assustador" de nens, amb la seua presència d'amenaça als menuts que no volien dormir.

Com a fruita tropical va tardar molt a introduir-se a Castelló, fins i tot diria que és minoritari el seu consum entre els nostres veïns, malgrat que la importació espanyola d'aquells supera els dos milions de tones anuals i que cada dia és més habituals veure'ls a les prestatgeries de les fruiteries i grans superfícies alimentàries, a la vegada que també s'està fent habitual veure "l'aigua de coco" una beguda amb molta acceptació i que el mercat consumeix en quantitats majors cada any.

I és que no fa massa anys, no era faci'l trobar cocos a Castelló. La seua demanda era quasi nul·la i només es convertia en protagonista quan arribava "la fira" al costat de les pomes de caramel i les ametles garapinyades, cocos que no es venien sencers, sinó a talladetes que, de tant en tant, eren banyades perquè no s'assecaren.

Ara, els productors primer i els importadors després, en accions com aquesta del dia internacional del coco, s'afanyen a demostrar-nos que és aquella una fruita bactericida, antioxidant, anti parasitària, que protegeix el nostre fetge, estimula el nostre sistema immunitari i protegeix el cor, tot amb una doble finalitat, d'una banda, ajudar a donar suport i promoure els països tropicals productors, i d'altra, augmentar el nostre consum i treure'l de la marginació en què sembla encara es troba.

Vista la situació caldrà anar pensant en un dia internacional de la taronja, i més encara, anar acostumant-nos als sorbets de taronja i coco, galetes de taronja, coco i xocolata o flam de coco i gelatina de taronja, compartint protagonisme la nostra fruita principal amb el coco, i més encara després de llegir que l'any passat dos habitants de les illes Salomó, perduts al pacífic, van sobreviure 29 dies gràcies a cocos i taronges.

Senyors responsables del nacional Ministeri d'agricultura i de l'autonòmica conselleria del mateix nom, cal ficar-se les piles, i cal fer-ho ja. La nostra taronja no és menys que el coco. Si els EEUU ja celebren el dia internacional del suc, per quan el dia internacional de la taronja? El temps passa i mai torna...