Diferent...

Dissabte dia de reflexió. Demà dia de vot, per elegir els nostres eurodiputats que a través del Parlament i de la Comissió Europea han de determinar les polítiques prioritàries dels cinc anys vinents a Europa, en definitiva cap on dirigir el projecte comú.

Hem sentit moltes vegades en aquests darrers dies, al carrer, als mitjans de comunicació o a través de "propagandes", que Europa importa, que el Parlament Europeu aprova lleis que ens afecten a tots, que tracten la majoria de les prioritats de les persones com el medi ambient, la seguretat, la migració, les polítiques socials, els drets dels consumidors, l'economia, la salut, l'educació i moltes més, i que el nostre vot és decisiu per influir en la decisió que es prenga.

Nou formacions polítiques espanyoles conformaven en aquesta darrera legislatura el conjunt d'europarlamentaris espanyols. Ara, segons publicava el BOE, són 34 les formacions que aspiren a tenir representació. Per la singularitat d'aquestes eleccions, amb menys interés que les generals o les locals i autonòmiques el nombre d'actes celebrat sembla ha estat menor, tot i que els dies de campanya ens han donat prou "la tabarra".

Se suposa que cada formació té el seu propi programa i que al llarg de la campanya els seus representants han explicat les "seues propostes" demanant-nos amb insistència el nostre vot. De veres? Allò de demanar el vot sí, però d'explicar les propostes molt poc. La meua sensació a hores d'ara és que, sobretot els dos partits majoritaris i Vox com a convidat, s'han dedicat a "atacar-se, difamar-se i escampar acusacions mútues", atacant la reputació personal, socavant la credibilitat i buscant aconseguir la desconfiança envers l'oponent. Ja va passar una cosa semblant en les darreres del 2019 i ha continuat passant en totes les que s'han anat fent després; tal vegada per això, el percentatge de participació en les darreres europees del 2019, no va arribar al 61%, sent quasi tretze els milions de ciutadans espanyols que "no van anar a votar".

Malgrat que la història sembla repetir-se, dijous passat vaig assistir a l'acte de tancament de campanya que al nostre poble va fer la formació Compromís-Sumar per acompanyar el candidat número tres de la llista general, el castellonenc Vicent Marzà que va estar acompanyat per Paula Espinosa, Maylis Robberg, Lorena López i Joan Baldoví.

Un acte diferent, sense "banderetes ni grans escenaris", però amb un candidat que va centrar les seues paraules no en la crítica directa i infame a l'adversari, sinó en presentar aquestes eleccions de demà com una oportunitat perquè l'esquerra valenciana puga, també des d'Europa fer front als dogmes que ens han portat a la realitat actual, l'empobriment del nostre camp, pesca i indústria, demostrant a la ciutadania que els governants actuals del País que, amenacen també de governar Europa, només han portat des que ens governen a casa, retallades, negacionismes i totalitarisme, que no ha estat un govern per les persones, censurant la cultura, odiant la diversitat i desmantellant els serveis públics sanitaris.

Els espanyols diem al dia de hui, l'anterior d'unes eleccions, siguen del tipus que siguen, la jornada de reflexió. Així ho van establir els mitjans de comunicació des de la transició democràtica, però també la tradició electoral del país al llarg dels anys.

Per tant, no puc demanar hui per ací el vot per aquest candidat "diferent", però sí que vull demanar-vos a aquells que açò llegiu que aneu a votar, que no us quedeu a casa, que és més que important fer-ho i que, quan aneu, penseu en tot el que proposa Vicent, que valoreu, a l'hora de ficar la papereta a l'urna, la seua proposta de fer política per Europa d'una manera "diferent", quan afirma que anirà, vindrà i lluitarà des de Brussel·les per allò que és més nostre, la promoció del valencià, la defensa de la sanitat i l'escola pública, la lluita contra el canvi climàtic o per aconseguir una transició ecològica justa que implica defendre les empreses familiars, els llauradors i els mariners, i fer-ho com ho ha fet en els darrers anys i ho continua fent ara, amb realitats.

Abordar els nombrosos reptes a què ens enfrontem no és cap nimietat i votar demà és la nostra manera d'influir en la direcció que es prenga, no perguem aquesta oportunitat i fem-ho, és necessari participar per a donar-li la forma que volem al nostre futur, ací a casa, a Europa i al món. Què tal si ho feu per una manera de fer política "diferent"?

"Fertilizantes de Iberia S.A."

Aquest és el nom oficial de l'empresa fundada l'any 1962 que popularment va ser coneguda i sofrida per molts anys al nostre poble i en especial al Grau com "la Fertiberia", una empresa espanyola del sector químic l'activitat del qual se centrava en l'elaboració de fertilitzants, amoníac i altres productes derivats.

Aquells que manaven en altes esferes, van decidir que la ubicació "ideal?" de la planta de tres naus dedicada a la producció d'àcid nítric, nitrat amònic i adobs complexos, havia de ser justament la zona al nord del districte marítim, planificada des dels anys cinquanta com un enclavament de desenvolupament turístic i on ja es localitzava el camp de golf del Pinar, la casa de banys i unes extenses platges.

Aquesta decisió politicoeconòmica va provocar, ja abans de la seua autorització, un gran debat a Castelló, amb una crisi municipal inèdita a la dictadura. Hi va haver fins i tot dimissions de regidors, la societat castellonenca va dividir-se en dos, els defensors d'una gran industrialització del terme i els que van apostar per la defensa del manteniment de l'ús residencial i turístic al nord.

A més a més, la planta que, indubtablement havia de ser contaminant per l'emissió de gasos i forta olor, projectada a menys de 2.000 dels habitatges, va rebre d'entrada el rebuig majoritari del veïnat. Tot i això, alguns organismes van informar a favor les instal·lacions considerant aptes els terrenys elegits, al costat d'altres que van decantar-se perquè la nova factoria industrial s'instal·lara al Polígon del Serrallo. Finalment, el 1963, la Comissió Provincial de Serveis Tècnics, va atorgar l'informe favorable per concedir la llicència de construcció als terrenys de la zona nord.

El dia 7 de juny de 1966, tot just hui fa 58 anys, el senyor Gregorio López Bravo, ministre d'Indústria i el senyor Faustino García Manco, titular de Comerç, van inaugurar les instal·lacions de la factoria, ubicada sobre uns terrenys de 150.000 metres quadrats que, en principi i com a "gran notícia" va anunciar que donava feina directa a uns 200 treballadors.

Però, aviat van poder apreciar els veïns com el fum que sortia de les seues xemeneies es transformava en una pols groguenca que es dipositava als voltants de la factoria, arbres i cases del nucli poblacional. I si les primeres queixes van ser en contra de la seua ubicació, ara ho eren i ho van continuar sent al llarg de tots els anys del seu funcionament, pels molestos fums.

Manifestacions i demanes als jutjats van succeir-se, però tot i que l'empresa pressionada per l'incessant clamor popular va posar en funcionament unes màquines destinades a l'eliminació dels gasos nitrosos, els "fums grocs", i un equip de depuració per mitigar els "fums blancs", gasos amònics, allò va servir de ben poc i quan bufava el gregal, la pols es continuava dipositant en les superfícies i el que era més greu penetrava en ulls, nassos i goles dels sofrits veïns.

No van haver de passar massa anys perquè moriren els eucaliptus que vorejaven la fàbrica, fet que només va venir a demostrar que el lloc elegit per l'empresa no va ser l'encertat. La concentració per sulfurs i fums resultava del tot massa elevada per la salut.

Arribada la democràcia, a la fi dels anys 70 del segle passat Emili Fabregat primer i Josefina López després, tinents d'alcalde del Grau van manifestar públicament la necessitat del trasllat urgent de la factoria ara ja en mans de l'empresa Riotinto, recordant que no van ser els veïns els qui van construir els seus habitatges a prop de la Fertiberia, sinó que va ser la indústria la que es va instal·lar al costat del nucli urbà del Grau.

Encara haurien de passar uns anys, quan el novembre de 1991 va produir-se l'esperada notícia, la planta deixava de funcionar per sempre més i iniciava el seu procés de desmuntatge, la Fertiberia començava a ser història.

Un gran pas cap a la millora sanitària i urbanística del Grau, que tenia oberta a la vegada una altra exigència, la desaparició dels dipòsits que la companyia CAMPSA, des dels anys 50, disposava molt a prop de "la Fertiberia" i que també constituïen un perill latent i constant. Encara haurien de passar uns anys més perquè el 1995 veren aquella reivindicació feta realitat, però aquesta és una altra història...

Un home amb defectes...

I qui no?, som humans, no hi ha ningú sense defectes. Un proverbi llatí diu: "Qui vulga un cavall sense defecte que marxe a peu". I un dels nostres més bells refranys assegura que "homes sense defecte no n'hi ha dos: n'hi va haver un, i era Déu".

Ahir vam acomiadar per sempre un home amb defectes, però sensat i sincer, de ment molt clara i gran intel·ligència que aplicava en el seu quefer diari, una persona que transmetia els seus coneixements i records amb sentit comú, i que a la vegada que estudiava també escoltava, que tenia una gran memòria selectiva per recordar el bo que la vida li oferia, amb prudència per no arruïnar el present i amb un gran optimisme per encarar el futur. Un sabut en el sentit més ample de la paraula, el docte professor Àlvar Monferrer Monfort.

Un home a qui vaig conéixer fa un bon grapat d'anys a través del Consell Municipal de Cultura i que prompte va cridar la meua atenció i admiració sobretot per la seua faceta d'estudiós de l'etnologia i de la religiositat popular de les nostres comarques i del mateix Castelló, i amb qui vaig poder compartir en diferents anys xarrades, ponències i comunicacions durant les Jornades de Cultura Popular que l'ajuntament de la ciutat celebra de manera continuada des de fa més de 25 anys.

Depenent a qui li preguntes et donarà una resposta o una altra; però els termes savi i home bo sempre sortiran segur, a la conversa amb qualsevol de les persones que vam tenir l'oportunitat de conéixer-lo.

Àlvar en la seua faceta d'estudiós va tenir sempre present que calia rescatar les joies de la tradició oral mitjançant els testimonis, de vegades escassos, però sempre certs i, contrastant-los amb les evidències escrites en documents, de vegades molt antics i amagats, ficar-los a l'abast de tothom perquè poguérem fruir dels seus descobriments.

És veritat que en algunes ocasions s'enfadava, no li agradava que li portaren la contrària, era allò que popularment diem "molt seu", i que no és altra cosa que voler prendre les seues pròpies decisions i no deixar que altres les prengueren per ell, assumint fins i tot les seues manies i peculiaritats, per això de vegades semblava fins i tot imprevisible.

Però era un gran home, bondadós i entregat, i que al llarg de la seua vida, fins al moment de la mort, ha mantingut la seua finíssima lucidesa mental, treballant amb nous projectes, que havien de continuar aprofundint la seua llarga obra en temes tan variats com festes, confraries, romiatges, peregrinacions i tot el que es refereix a la cultura popular.

Un home que a través dels seus llibres i articles emprava les seues paraules per a fer-nos, a la vegada que coneixedors de fets i accions, sentir i reflexionar. La tasca d'aquest veí de les Useres empeltat a Castelló, del professor Monferrer, com a antropòleg i escorcollador, entre moltes altres coses, no es pot deslligar del que va ser com a ésser humà, perquè a més, aquesta és la clau tan urgent i incompresa de l'antropologia que tant estimava: la idea que no hi ha diferència entre el que fem i el que som.

En uns temps, els actuals, en què es multipliquen "els influencers" i comencen a escassejar els savis de debò, Àlvar se'n va al parnàs dels sabuts, a comboiar amb aquells que, abans que ell, van abandonar la nostra terra, quedant-nos pensant que és una veritable llàstima que, veus com la d'Àlvar, s'apaguen.

En cadascuna de les ocasions deixava notar l'afecte a la terra nadiua i la preocupació perquè la cultura del medi rural, tot i ser diferent, no fos inferior a la de l'àmbit urbà. No va perdre mai l'oportunitat de parlar i tornar als seus inicis, en aquelles Useres, tan diferents i peculiars, com deia.

Amb Àlvar, se'n va "un sabut" quedant a partir d'ara una mica més òrfens aquells que hem pogut beneficiar-nos de la seua generosa saviesa, de la seua profunda humanitat i de la seua entrega desinteressada al servei de la cultura de la nostra terra, amb totes les seues virtuts i defectes. Descansa en pau, roman per sempre al nostre record.

Cinquanta-set del seixanta-set.

El cinc de juny de mil nou-cents seixanta-set va ser dilluns. A les deu de la nit del dia anterior, va arribar al nostre port acompanyat pels ministres de marina i indústria, el cap de l'estat espanyol, el dictador Francisco Franco, a bord de "el azor", l'embarcació d'esbarjo, construïda per al seu exclusiu ús i gaudi que va fondejar al moll d'en Serrano Lloberas, espai dedicat a la memòria de qui va ser l'enginyer director del Port, pare dels Serrano Suñer.

El dia no va voler acompanyar a Franco en la seua segona visita a la nostra ciutat. Plujosa, freda i molesta va resultar tota la jornada. El motiu d'aquesta, de la que hui es compleixen 57 anys, va tenir una finalitat molt concreta, inaugurar unes institucions, sanitàries, educatives i industrials, l'aleshores denominada Residència Sanitària de la Seguretat Social "Nuestra Señora del Sagrado Corazón", l'Escola de Mestria Industrial del "Parc de l'Oest" i el Col·legi Menor "Primo de Ribera", de la Secció Femenina a l'avinguda dels germans Bou i la refineria de ESSO petróleos españoles, que fruit de la col·laboració entre l'estat espanyol i els Estats Units d'Amèrica, es trobava en funcionament des de l'1 de març d'aquell mateix 1967.

En el cas de la "Residència", com popularment va ser coneguda al llarg de molts anys, i encara a hores d'ara trobem gent que així anomena a l'actual Hospital General Universitari de Castelló, entrava dins del Pla Nacional aprovat l'any 1963, d'Institucions Sanitàries de la Seguretat Social, sent una més de les inaugurades aquell mateix any en ciutats com Múrcia, Osca, Tarragona o Lleó.

Pel que respecta tant a l'Escola de Mestria com al Col·legi Menor Femení, va voler ressaltar-se la gran tasca educatiu-formativa que, tant per xics com per xiques de la capital i de la resta de la província, anaven a suposar aquestes dues infraestructures, d'una banda, per l'ensenyament professional i tècnic i, per l'altra, per la formació de la dona.

La inauguració de "la ESSO" i el seu funcionament en els anys posteriors, va suposar al costat d'un xicotet miracle industrial que donant feina inicialment a poc més de 200 persones i assentant les bases del motor industrial de Castelló, va acabar generant un bon grapat d'alarmes, molèsties i problemes de contaminació causats per diferents compostos orgànics volàtils i més d'un alt risc d'explosivitat.

Un dilluns, aquell que hui recordem, en què el tema general al carrer va ser "la visita del Caudillo", un dia de satisfacció entre els dirigents municipals, provincials i desplaçats amb el Cap de l'Estat, però sense cap altra novetat per la gran majoria dels veïns que satisfer la seua curiositat de veure de prop a Franco, i és que tampoc el temps meteorològic va voler fer costat per aconseguir allò que la premsa "del movimiento" va voler destacar en els seus articles, l'entusiasme i fervor de tot un poble.

Podeu si us ve de gust veure algunes de les imatges d'aquell dia visionant la pel·lícula sense so propietat de l'Arxiu de la Diputació de Castelló i digitalitzada per la filmoteca valenciana, punxant sobre FRANCO o també el reportatge que el NODO va emetre als cines de tota Espanya com a propaganda de les accions del règim.

I al costat d'aquells actes, un altre el comentari del qual estava en boca dels castellonencs aquell dia, a la ciutat de Niça a França, la nit del 3 de juny, acabava de coronar-se com a Miss Europa, la jove espanyola i l'andalusa de 19 anys, Paquita Torres Pérez, que ja havia arribat a semifinals de Miss Univers 1966, vencent a altres 19 belleses europees.

Molt ha canviat la política, la ciutat i els veïns en aquests quasi setanta anys, i encara que conservem eixe caràcter assossegat i amable i el flaire de la tarongina continua omplint els nostres carrers, hui, de segur que el record d'aquella visita "del Generalíssimo" el que desperta és més d'un somriure sarcàstic.