Aquells que manaven en altes esferes, van decidir que la ubicació "ideal?" de la planta de tres naus dedicada a la producció d'àcid nítric, nitrat amònic i adobs complexos, havia de ser justament la zona al nord del districte marítim, planificada des dels anys cinquanta com un enclavament de desenvolupament turístic i on ja es localitzava el camp de golf del Pinar, la casa de banys i unes extenses platges.
Aquesta decisió politicoeconòmica va provocar, ja abans de la seua autorització, un gran debat a Castelló, amb una crisi municipal inèdita a la dictadura. Hi va haver fins i tot dimissions de regidors, la societat castellonenca va dividir-se en dos, els defensors d'una gran industrialització del terme i els que van apostar per la defensa del manteniment de l'ús residencial i turístic al nord.
A més a més, la planta que, indubtablement havia de ser contaminant per
l'emissió de gasos i forta olor, projectada a menys de 2.000 dels habitatges,
va rebre d'entrada el rebuig majoritari del veïnat. Tot i això, alguns
organismes van informar a favor les instal·lacions considerant aptes els
terrenys elegits, al costat d'altres que van decantar-se perquè la nova
factoria industrial s'instal·lara al Polígon del Serrallo. Finalment, el 1963,
la Comissió Provincial de Serveis Tècnics, va atorgar l'informe favorable per
concedir la llicència de construcció als terrenys de la zona nord.
El dia 7 de juny de 1966, tot just hui fa 58 anys, el senyor Gregorio López Bravo, ministre d'Indústria i el senyor Faustino García Manco, titular de Comerç, van inaugurar les instal·lacions de la factoria, ubicada sobre uns terrenys de 150.000 metres quadrats que, en principi i com a "gran notícia" va anunciar que donava feina directa a uns 200 treballadors.
Però, aviat van poder apreciar els veïns com el fum que sortia de les seues xemeneies es transformava en una pols groguenca que es dipositava als voltants de la factoria, arbres i cases del nucli poblacional. I si les primeres queixes van ser en contra de la seua ubicació, ara ho eren i ho van continuar sent al llarg de tots els anys del seu funcionament, pels molestos fums.
Manifestacions
i demanes als jutjats van succeir-se, però tot i que l'empresa pressionada per
l'incessant clamor popular va posar en funcionament unes màquines destinades a
l'eliminació dels gasos nitrosos, els "fums grocs", i un equip de
depuració per mitigar els "fums blancs", gasos amònics, allò va
servir de ben poc i quan bufava el gregal, la pols es continuava dipositant en
les superfícies i el que era més greu penetrava en ulls, nassos i goles dels
sofrits veïns.
No van haver de passar massa anys perquè moriren els eucaliptus que vorejaven la fàbrica, fet que només va venir a demostrar que el lloc elegit per l'empresa no va ser l'encertat. La concentració per sulfurs i fums resultava del tot massa elevada per la salut.
Arribada la democràcia, a la fi dels anys 70 del segle passat Emili
Fabregat primer i Josefina López després, tinents d'alcalde del Grau van
manifestar públicament la necessitat del trasllat urgent de la factoria ara ja
en mans de l'empresa Riotinto, recordant que no van ser els veïns els qui van
construir els seus habitatges a prop de la Fertiberia, sinó que va ser la
indústria la que es va instal·lar al costat del nucli urbà del Grau.
Un gran pas cap a la millora sanitària i urbanística del Grau, que tenia oberta a la vegada una altra exigència, la desaparició dels dipòsits que la companyia CAMPSA, des dels anys 50, disposava molt a prop de "la Fertiberia" i que també constituïen un perill latent i constant. Encara haurien de passar uns anys més perquè el 1995 veren aquella reivindicació feta realitat, però aquesta és una altra història...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada