El vidre una assignatura pendent…

Amb potassi, silici i calcària s’obté des de temps immemorials el vidre, una matèria amorfa, relativament dura, químicament inerta i biològicament inactiva. Per les seues particularitats -transparència, asèpsia, mal·leabilitat- ha estat el material idoni per fabricar infinitat d'objectes d'ús comú, des de porrons fins a pots de farmàcia, passant per altres recipients de tota mena, principalment per allò que anomenem genèricament com envasos.

Es tracta d'un material fàcilment recuperable, podent-se, després d’un procés adient de rentat, reutilitzar per a la mateixa o diferent finalitat, o bé reciclar conservant en gran manera les seues qualitats inicials.

Fins als anys 70 del segle passat eren molt els envasos que es retornaven perquè formaven part d'un sistema econòmic circular on s'usaven repetidament, fet conegut popularment com a “devolver el casco”, o s'omplien a les tendes en comprar líquids a granel, un hàbit comú fins que la indústria petroquímica va inundar el mercat amb plàstics d'un sol ús i fent variar l’hàbit.

La societat de consum va impulsar i generar més residus i l’hàbit "d'usar i llençar", oblidant-se que el vidre era un material 100% reciclable i que una ampolla de vidre podia ser reutilitzada entre 40 i 60 vegades, amb una despesa energètica mínima i un augment cada vegada major del nombre d’ampolles als abocadors.

Front aquesta situació la Unió Europea allà pel 1994 va començar a reglar el reciclatge dels envasos. A l’estat espanyol va ser el setembre de 1995 quan es crea la Societat Ecològica per al Reciclat d'Envasos de Vidre, coneguda com a “Ecovidrio” entitat sense ànim de lucre que, a més de la gestió integral de l'envàs de vidre d'un sol ús, en línia amb el model d'economia circular, desenvolupa una activitat àmplia de sensibilització social i prevenció, amb un procés molt simple, només cal que els ciutadans depositem els envasos de vidre en els contenidors específics de color verd, distribuïts per tota la ciutat.  Després, els residus es recullen i es transporten a la planta de tractament.

Han passat 20 anys i, per les últimes dades publicades recentment sembla que a Castelló no hem aprés a reciclar. Ho acabe de llegir al diari local “Castelló, entre las ciudades que menos vidrio recicla”.

Tal vegada els veïns som cada vegada més conscients que cal reciclar i que, incentivats per uns possibles beneficis econòmics en els pròxims rebuts de la brossa, darrerament haja hagut un augment espectacular de l’ús de l’ecoparc i dels punts mòbils de reciclatge, però, sembla per les dades aportades que encara tenim una assignatura pendent amb l'ús del contenidor verd de vidre.

Les dades diuen que cada castellonenc reciclem 10 quilos d’envasos de vidre a l’any i que aquesta quantitat ens situa pràcticament a la meitat de la mitjana nacional que, en aquests moments, és de 19,1 quilos anuals per cada ciutadà, deixant Castelló a la cua de les capitals espanyoles i la darrera de les tres capitals de la Comunitat, ja que Alacant supera els 18 quilos per veí i València els 14.

És veritat que des de l’ajuntament, els diferents equips de govern, en aquests vint anys han llançat diferents campanyes, cas de “vidre vitol”, “festegem amb la sostenibilitat” o “recicla por ellas”, per conscienciar el veïnat i els hostalers, i accions que van des de la simple decoració dels contenidors fins a premis individuals, passant per oferir elements facilitadors dels envasos, cas de bosses específiques pel trasllat des dels domicilis als contenidors, però vistos els resultats, sembla que els esforços no han servit de molt.

I malgrat que som molts els castellonencs que tenim més que clar que el reciclatge d’envasos de vidre és un element fonamental per a contribuir al desenvolupament sostenible, fomentar la transició cap a l’economia circular i lluitar contra el canvi climàtic, tal vegada per allò del “meninfotisme castellonenc” aquesta, s’acaba de demostrar, encara és una assignatura pendent.

“Supercasa” avanç o retrocés?

Espanya a mitjans del segle passat era una economia endarrerida en un modern context europeu proper; comercialment, tant Castelló com altres ciutats de la seua mida i grans pobles van iniciar, a partir de la segona meitat dels anys cinquanta, la seua evolució segons les demandes de la societat amb algunes accions considerades en aquell moment “modernitzadores”.

A la nostra ciutat els principals establiments ocupaven l’anomenat ”centre” que s'aglutinava majoritàriament des de la plaça de la Independència fins al carrer Major cantonada amb Santa Maria, al tram fins a la plaça de la Pau i passant per la Porta del Sol fins a l'avinguda del Rei En Jaume, tram fins a Correus.

Dins aquest quadre, estrictament comercial, hi havia establiments prestigiosos com el Gat Negre, Casa Alfreda, El Metro, El Segle XX, Traver, Dols, La Saldadora, Nebot, Reverter, Armengot, Monfort, Arcusa, Llombart o botigues d'un nivell més alt com Galas o Marisa, però cap establiment “modern” en l’àmbit de la distribució alimentaria, com existien en altres llocs, cas de “Spar” o Vegé” per citar les més conegudes.

En un temps en què la circulació no estava prohibida al centre històric de la ciutat, fins i tot es podia aparcar a la mateixa Plaça Major, al costat dels vehicles de càrrega i descàrrega del Mercat Central, va ser notícia el dia de la Immaculada de l’any 1960, la inauguració del primer supermercat, el primer espai d’autoservei destinat, en gran manera, a arraconar els comerços tradicionals d’ultramarins i parades al mercat.

Amb el nom de “supercasa” a l’antiga casa de Rafaela Martí Ros de Ursinos, edifici cedit el 1884 a la congregació de les monges Carmelites, que va ubicar fins al seu trasllat el 1959 el convent i l’escola de xiquetes, al carrer d’Enmig, a tocar dels quatre cantons, es va crear aquell  “súper” que havia de posar el comerç d'ultramarins per nous rumbs, posant la ciutat a l’alçada d'altres capitals nacionals.

Un supermercat amb una encertada distribució en una àmplia i espaiosa nau amb prestatges a banda i banda i un gran passadís central que permetia alguna cosa mai vista a la ciutat, un recorregut fàcil per diferents seccions amb tota mena d'articles a l'abast de la mà del futur comprador, des de llegums, carns, conserves, xocolates o begudes fins a sabons i detergents, tot agrupat i visible.

D'altra banda, constituïa gran novetat trobar a l’abast de tothom productes envasats, garantits en pes i qualitat, a la vegada que cridava molt l'atenció la secció de peixateria, amb aparadors frigorífics i taulells dotats amb personal uniformat que facilitaven la venda.

Ja no calia demanar res al dependent. Ja no calia anar a diverses botigues per emplenar la nevera o renovar l'armari. Un entrava a Supercasa, passejava pels passadissos, mirava els preus, tocava el producte, el deixava a les noves cistelles de ferro i, en sortir, passava per caixa. ¡Una cosa mai vista a Castelló!

Tot un esdeveniment per la ciutat, tant va ser així que a l’acte de benedicció de les noves instal·lacions, que va tenir lloc aquella vesprada per part del bisbe de la diòcesi el doctor Pont i Gol, i inauguració dels nous espais, a més del governador civil i la seua esposa que va actuar de padrina, van assistir el cap de la comissaria d’abastiment acompanyats d’altres autoritats locals i del gerent del nou establiment, dedicant tots ells els seus parlaments a elogiar les magnífiques instal·lacions i felicitant els seus artífex, acabant l’acte, com era d'esperar, amb un recorregut per tot l’edifici i la degustació d’una copa de vi espanyol.

Ara, 65 anys després d’aquell esdeveniment és una realitat que més del 80% del total de les compres dels veïns de la ciutat les fem en grans superfícies. Els gegants de la distribució, cada cop més concentrats i poderosos, controlen una porció del pastís cada vegada més gran de tot el que comprem.

L'altra cara de la moneda és l'ocàs del petit comerç, amb la situació per al comerç de barri que no ha fet sinó empitjorar a conseqüència de l’augment imparable de supermercats, hipermercats i botigues de descompte.

La distribució moderna, basada en l'autoservei i llargs passadissos que acaben a les files d'una caixa, estan acabant amb l'atenció del botiguer tradicional. No ens estarem deshumanitzant una mica massa? Avancem o retrocedim?

"Sant Nicolau, encarat a la festa de Nadal"… tot en un!

Aquesta dita tradicional ens recorda que, tal dia com hui, 6 de desembre, el dia de Sant Nicolau, és la primera diada que ens acosta cap a la celebració de les festes de Nadal, la primera de les festes del cicle hivernal. Explica la tradició que aquest sant, es va convertir en el protector dels infants i dels escolars i com aquests, en alguns pobles, aprofitaven la diada per a manar durant un dia. Tal vegada per això, o tal volta no serà així, a Castelló, a la vila i en concret al carrer d’Amunt on festegen el sant, la traca final de les festes solia ser no de petards sinó de caramels.

El calendari ha volgut que aquest 2025 sant Nicolau caigués en dissabte i, per tant, la Immaculada, una de les festes més importants de l’estat espanyol i jornada festiva, en dilluns, suposant un pont llarg poc abans de començar les festivitats nadalenques.

Tot i que sant Nicolau, llevat del carrer Alloza i Moreria, es tracta d'una festa que no compta amb grans esdeveniments ni tradicions familiars a la nostra ciutat, des del 1983 hi ha coincidència amb la festa que en record de la proclamació de la Constitució espanyola de 1978 el govern ve considerant com a festa nacional, i per tant des de l’administració local, des del mateix govern municipal es programa i celebra algun acte commemoratiu.

En concret i a Castelló al mateix moment en què els veïns del carrer d’Amunt celebraven a l’ermita urbana la missa en honor del sant de Bari, a la plaça Major la banda municipal de la ciutat feia sonar les seues notes, en presència d’autoritats civils, i representants festers i veïns, en un concert extraordinari per solemnitzar l’aniversari de la data del referèndum de la carta magna.

També al llarg de tot el matí i dins la programació del tradicional mercat medieval que per aquestes dates se celebra des de fa uns anys als carrers més cèntrics, Major, Cavallers i plaça de les Aules, al costat de les parades d'artesania, productes tradicionals i gastronomia, han tingut lloc recreacions, desfilades, espectacles de titelles, o exhibicions de tir amb arc.

Una jornada, la de hui, que és, sobretot, una invitació a participar i a sentir-se part activa del nostre projecte comú com a societat, tot això sense oblidar que també dilluns tornarà a ser festiu, la Puríssima, una altra festa important a la ciutat, tal vegada vinguda a menys, però que marcava també en moltes llars l’inici del cicle nadalenc.

I encara que quan arriba aquesta data ja es respira a Castelló ambient nadalenc ajudat pel fet que des d’ahir mateix la il·luminació nadalenca inunda, no sense polèmica, els carrers més cèntrics de la ciutat, jo diria que des de fa uns anys allò que marca l’inici de l’esperit nadalenc al nostre poble és la venda d’entrades per la representació del Betlem de la Pigà, i la cercavila pels carrers i la representació al teatre principal d’aquest betlem costumista, una aposta per la creativitat i l’expressivitat, una oportunitat per gaudir d’una proposta escènica apta per a tots els públics.

Un giny a tot açò va veure's la vesprada-nit d’ahir en què un nou videomapping va convertir la façana del consistori en un cinema a l'aire lliure en què es va projectar un repàs singular a la mitologia castellonenca unida a les icones nadalenques.

Un tot en un, en què Tombatossals, Bufanuvols, Tragapinyols, Arrancapins i Cagueme, guiats per Quiqueta la Piga, condueixen Sant Josep i la Mare de Déu fins al Forn del Pla, on neix el Nen Jesús. Els Tres Reis Mags, guiats per l'estrella que Tombatossals col·loca al cel, arriben a la ciutat després de passar per les Illes Columbretes i la Cova de les Meravelles, per fer la seua entrada pel Port de Castelló.

Sembla que ens estem tornant bojos i que per Nadal tot val, i que des de l’alcaldia i les regidories de festes, cultura, turisme, infraestructures i barris, vulguen en conjunt un Nadal únic i diferent. Davant aquesta consideració només se m'acut pregar amb la tradicional oració al sant “Sant Nicolau bisbe de pau. Panses i figues,nous i olives tantes com vulgueu; si no me’n doneu escales avall caigueu.”

L’àngel custodi i Castelló

Per definició un àngel és un ésser sobrenatural present en diverses religions i mitologies, la funció principal de les quals és servir una deïtat suprema. En el cas del cristianisme, els àngels són els intermediaris entre Déu i l'home.

Allà pel segle VI un teòleg, filòsof i historiador, Dionís va establir nou jerarquies entre les criatures celestials: Serafins, Querubins, Trons, Dominacions, Virtuts, Potestats, Principats, Arcàngels i Àngels.

Aquesta jerarquia està relacionada amb la proximitat que els cors angèlics guarden amb Déu, de manera que els Àngels són els més llunyans a Ell; però no en comunió, sinó per estar més propers als éssers humans. Són ells els qui ens cuiden i ens orienten, tant en l’àmbit personal com socialment, i per tant els coneixem com a “Àngels Custodis” o “Àngels de la Guarda”.

Des de menudets, a gairebé tots, els nostres pares ens van ensenyar a resar-li a l'Àngel de la Guarda. Ara, alguns continuen resant-li, altres ho han oblidat. Jo encara recorde aquella oració que ma mare va ensenyar-me i que deia: “Àngel de la guarda, dolça companyia, no em desempares ni de nit ni de dia”.

Socialment, per evocar, immediatament, la funció protectora de la Policia Nacional com a garants de la seguretat pública i vetlladors de l'ordre establert, des del 1926 té el Sant àngel de la guarda com a patró.

També Castelló, recorda mitjançant diferents escultures que està sota l’auxili i protecció de l’Àngel. I si hui parle d’aquesta criatura celestial és perquè el pròxim divendres dia 5, en homenatge als 200 anys d’aquest Cos de Seguretat, una nova escultura, dedicada a l’àngel custodi passarà a formar part de les obres ubicades als nostres carrers i places.

En concret, i si no recorde malament, aquesta serà la tercera obra que hi podrem contemplar a Castelló dedicada a aquell àngel protector. Una obra creada en fibra, sobre el pedestal blanc, de l'artista Luis Francisco Bravo, que aquests dies s’està ubicant al passeig de la Policia Nacional, antic passeig del Riu Nil, proper a la Comissaria, al PAU Sensal.

I quines són les altres dues, us preguntareu?

És ben conegut per tots que, l’edifici més emblemàtic que a la ciutat tenim és la torre-campanar, el campanar de la Vila, doncs bé, si us fixeu bé a la porta d’accés i a sobre de la inscripció commemorativa de la finalització de les obres, hi ha una xicoteta fornícula de petxina, i en el buit hi ha una imatge; sí, efectivament un angelet que porta a les mans un escut on apareix gravada la inscripció “any 1780”, que si inicialment res té a veure amb el campanar i la seua història, va ser una adquisició del que en el seu moment va ser regidor, el senyor Antoni Porcar, per col·locar-se a la fornícula que des de temps antics restava buida, un angelet custodi no només de l’edifici, si més no, també de tot el que ell representa, la mateixa ciutat i veïnat.

I la segona imatge, la trobem molt a prop de l’anterior, a la contigua plaça de l’Herba a tocar de la cocatedral i tot just a l’entrada de la plaça Major; una obra de l’escultor José Esteve Edo, creada amb bronze l’any 2002, de 235 cm. d’alçada i 145 d’amplària, sobre una pena de pedra de 120 cm., que representa la figura d’un àngel alat amb els braços oberts cap al visitant del temple, de la plaça i, en definitiva de la ciutat, del poble.

Benvinguda siga aquesta nova escultura, aquest nou element visual que augmenta el nombre d’obres escampades per tota la ciutat i que de segur contribuirà a embellir més encara els nostres carrers i places. Una nova peça amb una nova història al seu darrere. Per molts anys més que l’àngel custodi protegisca la ciutat de qualsevol mal i, de passada, a tots nosaltres, els veïns i també els forasters que ens visiten.

Parlem de festes: Reflexions (II)

Si ahir la meua reflexió festera manifestada en l’assemblea anual del Patronat de Festes que va celebrar-se al Palau de la Festa el matí del passat dissabte 29, va girar al voltant de la necessitat d’una major convivència veïnal compaginant festa i soroll, hui vos deixe la segona part de la meua intervenció que, com veureu té com a eix central la massificació.

La meua reflexió va continuar així: D'altra banda, i encara que entenc que la percepció d'allò que anomenem massificació pot ser subjectiva i variar entre les persones, i que admetem i fins i tot tots ens vanagloriem del fet de tenir unes festes populars, posades a l'abast de tothom, multitudinàries i, per tant, massificades, el fet de reservar en alguns actes puntuals les anomenades zones vip crec a, a parer meu, se'ns n'està anant de les mans.

La massificació de les zones VIP fa referència a com aquests espais, que abans eren exclusius, s'han tornat més accessibles per a un públic més ampli, arribant a causar en alguns casos una saturació similar a la d'àrees no VIP.  Això és degut a la democratització de l'accés, a voler quedar bé cada cop amb més persones. Com a conseqüència, la finalitat inicial dels reservats o les zones VIP cada any es veu més compromesa, generant aglomeracions, llargues cues i sobretot malestar entre la resta de veïns i visitants.

Dos són els exemples més clars al meu entendre i que s'haurien de cuidar molt més. D'una banda, la limitació cada vegada més gran de l'espai reservat per esmorzar a l'esplanada de Sant Roc de Canet el dia de la Romeria, ocupant la comitiva oficial cada cop més terreny, arraconant a la resta dels romeus que hi fan parada. La sensació d'exclusivitat i comoditat de la zona VIP fomenta la percepció gens aconsellable d'elitisme i de desigualtat.

L'altre exemple es repeteix cada dia de la setmana a l'anomenat recinte de mascletaes. La massificació a la zona VIP ha arribat a tal punt que ara es disposen de dues zones VIP una dins de l'altra, amb la consegüent discriminació d'accés. És veritat que l'esdeveniment de les mascletaes dins de les festes té una gran importància, atraient cada vegada més públic, però és tasca de la Junta de Festes i sobretot de l'àrea de protocol tenir cura qui o els qui han d’accedir al recinte, analitzant, en primer lloc, la seua capacitat, garantint-ne la seguretat i atenent aspectes igualitaris.

Les nostres festes són grans, i amb l'esforç de tots els que avui som aquí encara ho han de ser més, però des de la individualitat o com a col·lectius tenim nous desafiaments per a un futur que avui fa un pas més cap a una nova realitat; el seu èxit dependrà de com es gestione i de les finalitats prioritàries a què s'oriente. Tant de bo encertem.

La veritat és que no tinc massa esperances en què aquestes reflexions, com algues altres fetes des d’aquell mateix faristol en anys anteriors, tot i ser inicialment acceptades per part de la presidència, puguen ser considerades en un futur pròxim, i que, malauradament no seran tingudes en compte i, com diem a Castelló, “cauran en sac foradat”, quedant en un esforç i petició inútil; però, si com també solem dir “tota pedra fa paret” o “la gota constant forada la pedra”, no perd l’esperança d’haver fet i, sobretot allà on calia fer-ho, unes reflexions personals per buscar que les nostres festes siguen, cada any i cada dia que passa, més “dignes de noms i de fets”.

Si la reflexió, diuen els que més saben d’això, és la font del coneixement, potencia la nostra llibertat d'actuació, ens permet corregir els nostres errors, afavoreix l'adopció de les millors decisions, selecciona els comportaments que seran vitals a la nostra vida i ens fan créixer dia a dia, no perd l’esperança que, la meua anàlisi feta no des de l’impuls i la irracionalitat, sinó des de l’observació i la lògica, no gose dir també que des de la raó, això ho haureu de considerar vosaltres, tal vegada algun dia puguen servir per a buscar solucions a aquests fets.

Les festes de tot l’any, de tots i per a tots han de continuar sent el signe identificatiu de la germanor veïnal i, per tant, les hem de cuidar al màxim en tots els detalls, cal aprendre de les errades i l’experiència, generar noves idees per enfortir, també en festes, les nostres relacions interpersonals. És el meu desig.