Amb potassi, silici i calcària s’obté des de temps immemorials el vidre, una matèria amorfa, relativament dura, químicament inerta i biològicament inactiva. Per les seues particularitats -transparència, asèpsia, mal·leabilitat- ha estat el material idoni per fabricar infinitat d'objectes d'ús comú, des de porrons fins a pots de farmàcia, passant per altres recipients de tota mena, principalment per allò que anomenem genèricament com envasos.
Es tracta d'un material
fàcilment recuperable, podent-se, després d’un procés adient de rentat,
reutilitzar per a la mateixa o diferent finalitat, o bé reciclar conservant en
gran manera les seues qualitats inicials.
Fins als anys 70 del segle
passat eren molt els envasos que es retornaven perquè formaven part d'un
sistema econòmic circular on s'usaven repetidament, fet conegut popularment com
a “devolver el casco”, o s'omplien a les tendes en comprar líquids a granel, un
hàbit comú fins que la indústria petroquímica va inundar el mercat amb plàstics
d'un sol ús i fent variar l’hàbit.
La societat de consum va impulsar i generar més residus i l’hàbit "d'usar i llençar", oblidant-se que el vidre era un material 100% reciclable i que una ampolla de vidre podia ser reutilitzada entre 40 i 60 vegades, amb una despesa energètica mínima i un augment cada vegada major del nombre d’ampolles als abocadors.
Front aquesta situació la
Unió Europea allà pel 1994 va començar a reglar el reciclatge dels envasos. A
l’estat espanyol va ser el setembre de 1995 quan es crea la Societat Ecològica
per al Reciclat d'Envasos de Vidre, coneguda com a “Ecovidrio” entitat sense
ànim de lucre que, a més de la gestió integral de l'envàs de vidre d'un sol ús,
en línia amb el model d'economia circular, desenvolupa una activitat àmplia de
sensibilització social i prevenció, amb un procés molt simple, només cal que
els ciutadans depositem els envasos de vidre en els contenidors específics de
color verd, distribuïts per tota la ciutat. Després, els residus es
recullen i es transporten a la planta de tractament.
Han passat 20 anys i, per
les últimes dades publicades recentment sembla que a Castelló no hem aprés a
reciclar. Ho acabe de llegir al diari local “Castelló, entre las ciudades que
menos vidrio recicla”.
Tal vegada els veïns som cada vegada més conscients que cal reciclar i que, incentivats per uns possibles beneficis econòmics en els pròxims rebuts de la brossa, darrerament haja hagut un augment espectacular de l’ús de l’ecoparc i dels punts mòbils de reciclatge, però, sembla per les dades aportades que encara tenim una assignatura pendent amb l'ús del contenidor verd de vidre.
Les dades diuen que cada
castellonenc reciclem 10 quilos d’envasos de vidre a l’any i que aquesta
quantitat ens situa pràcticament a la meitat de la mitjana nacional que, en
aquests moments, és de 19,1 quilos anuals per cada ciutadà, deixant Castelló a
la cua de les capitals espanyoles i la darrera de les tres capitals de la
Comunitat, ja que Alacant supera els 18 quilos per veí i València els 14.
És veritat que des de l’ajuntament, els diferents equips de govern, en aquests vint anys han llançat diferents campanyes, cas de “vidre vitol”, “festegem amb la sostenibilitat” o “recicla por ellas”, per conscienciar el veïnat i els hostalers, i accions que van des de la simple decoració dels contenidors fins a premis individuals, passant per oferir elements facilitadors dels envasos, cas de bosses específiques pel trasllat des dels domicilis als contenidors, però vistos els resultats, sembla que els esforços no han servit de molt.
I malgrat que som molts els
castellonencs que tenim més que clar que el reciclatge d’envasos de vidre és un
element fonamental per a contribuir al desenvolupament sostenible, fomentar la
transició cap a l’economia circular i lluitar contra el canvi climàtic, tal
vegada per allò del “meninfotisme castellonenc” aquesta, s’acaba de demostrar,
encara és una assignatura pendent.




Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada