Honorable

 És ben sabut que arran de la instauració de la democràcia a Espanya, les diferents Autonomies van anar assolint l'Autogovern, de manera que al Territori Valencià, fou l'any 1982, després d'haver estat aprovat l'Estatut, quan va restaurar-se l'antiga institució foral, abolida l'any 1709 com a conseqüència de la Guerra de Successió i el Decret de Nova Planta, prenen el nom de Generalitat Valenciana.

Des d'aleshores ençà formen part d'aquesta institució les Corts Valencianes, òrgan legislatiu, amb 99 membres elegits democràticament, el President o Cap del Consell, amb competències màximes en matèria de promoció i relació institucional i elegit de manera majoritària per les Corts, i el propi Consell, òrgan executiu col·legiat que governa al País, nomenat pel president i conformat per diferents conselleries, entre 8 i 12, òrgans administratius de la pròpia Generalitat.

Diu el diccionari que honorable és un adjectiu que cal aplicar a la persona que actua amb honradesa, de manera que és digna de ser respectada. Com a tractament sol emprar-se per designar determinats càrrecs o dignitats, persones importants que, a la vegada, se suposa actuen amb honradesa en les seues tasques.

Des d'aquell llunyà 28 de juny del 1983, el passat diumenge van acomplir-se 32 anys, en què Joan Lerma va ocupar la presidència fins a hui mateix, dia en què Ximo Puig, dona inici a la novena legislatura, un bon nombre de persones han anat ocupant els seients de les Corts, la presidència del Consell i els llocs capdavanters en les diferents conselleries.

Tots ells persones que, el poble assumia eren respectables, i per tant, totes elles s'havien guanyat per la força de les urnes, la confiança directa dels diputats o les seues trajectòries professionals i humanes, aquells tractaments que pel càrrec els hi corresponia, Il·lustre senyor/a, als diputats de les Corts, Honorabe senyor/a al Conseller/a, i Molt Honorable Senyor/a, al President de la Generalitat Valenciana.

I així, amb el pas dels anys, tots els Caps de les diferents Conselleries, tots i totes els Consellers i Conselleres, han anat usat precedint al seu nom de pila, el títol d'Honorable Senyor/a, tal i com els hi pertocava.

Però, no tots i totes han estat dignes de ser considerats Honorables, doncs no tots han actuat amb honradesa en els seus càrrecs. Tots tenim a la memòria els casos de Victor Campos, Luís Fernando Cartagena o Rafael Blasco, per citar els més populars. persones que van entendre la política, en lloc de com un servei públic, com una ocasió de lucre personal i de corrupció.

Fets, actuacions com les de les persones abans citades, han influït, sense cap mena de dubte en el canvi de govern que ara, hui mateixa encetem amb el nomenament d'un nou Consell, d'uns nous Honorables, en l'inici de la novena legislatura valenciana.

I ara al capdavant d'una Conselleria, la d'Educació, amb amples competències d'educació, formació professional reglada, universitats i ciència, promoció i patrimoni cultural, bandes de música, política lingüística, esport... i un ample etcètera, el Molt Honorable Puig, col·loca a qui fa poc més d'un mes era un quasi desconegut, per una ampla majoria de valencians, a un jove mestre d'escola, compromés amb els seus alumnes, el seu poble i el seu País, i que amb la força de les urnes va adquirir primer la categoria d'Il·lustre Senyor, al ser elegit diputat autonòmic, i ara, Honorable al ser designat Conseller.

Un home, un treballador de l'ensenyament que xafa de peus a terra, a qui han precedit en els darrers 20 anys a la seu de l'avinguda del Campanar tota una sèrie de dirigents del Partit Popular, Villalonga, un diplomàtic de carrera, Miró, una enginyera agrònoma, Camps, un llicenciat en dret, Tarancón, un llicenciat en filosofia, Gonzalez Pons, llicenciat en dret, Font de Mora,metge forense, Ciscar, advocat, i Català, advocada... cap ni un procedent directament del món de l'ensenyament.

Honorables que, sense haver estat imputats, sense haver perdut la condició pública de l'honestedat, si que han portat a l'educació valenciana al caos, estimulant el creixement de l'educació concertada, de l'empresa privada, en detriment progressiu de l'educació pública, aplicant-li polítiques de quasi-mercat que han acabat aguditzant les desigualtat en el malmés sistema educatiu.

Amic Vicent, quina responsabilitat més gran en acceptar el càrrec, quin acte de valentia, doncs no serà gens fàcil mantenir eixe compromís amb la defensa de l'educació crítica i a la vegada buscar un futur per a l'educació pública, per aconseguir una educació democràtica en una societat molt canviant. Gràcies pel seu esforç Honorable Senyor Conseller...

Vora la mar...

 Del Serrallo al Serradal,

de la Donació al Pinar,

les Penyes ja van cantant, grans i menuts tots fan clam:

Visitant, visitant, si vols gaudir de la festa

deixa't a casa les penes, arremangat un camal

i... al Grau a xalar!

Així diu la tornada de l'himne de les Festes del Grau, del pas-doble escrit pel recordat amic, company, metge i poeta grauer Joan Baptista Campos i musicat pel director Josep Gargori. I és que si la Verge del Carme, que celebrarem en poc més de quinze dies, és la patrona dels mariners, Sant Pere, és el patró dels pescadors.

I dir pescadors a Castelló, es dir Grau, i dir Sant Pere, és dir festes. D’acord amb les creences cristianes i segons l’Evangeli de Mateu (Mt 16:19), Jesús digué a Sant Pere: «Et donaré les claus del Regne del cel; tot allò que lligues a la terra quedarà lligat al cel, i tot allò que deslligues a la terra quedarà deslligat al cel.», fent, a aquell que fins eixe moment havia estat un simple pescador de Galilea, el cap visible de la nova església, i amb el pas del temps, convertint-se en el sant patró protector dels treballadors de la mar.

I hui, 29 de juny, dia 180 de l’any, és sant Pere, i la seua popularitat al barri mariner del Grau es manifestarà en l'acolliment que la confraria de pescadors li farà al sant, “pujant-lo” a la barca, passejant-lo amb una processó marítima, dedicant-li la festa grossa, tant grossa que la diada de hui és considerada al nostre poble i des de fa un bon grapat d'anys, festa local, diada en què l'univers de la mar en general i les persones, els pescadors d'ahir i de hui en particular, fidels a la tradició, engarlandaran les barques amb serpentines i banderoles, per honorar el patró, guarnint la peanya i dirigint les seues oracions i vítols implorant la seua protecció.

És veritat que tot evoluciona, i que dir festa al Grau és dir sobretot penyes i bous, però també es veritat que moltes famílies, amb tradició marinera, senten amb devoció la festa, tot i que molts visitants, turistes, de segur miraran de reüll l'espectacle de les barques per la dàrsena, asseguts a les terrasses dels bars i restaurants, mentre la gent de casa, els grauers, participaran a la processó, una de les principals activitats de les festes, declarades d'interés turístic a la nostra Comunitat.

Quan comences a gaudir d'aquesta experiència senzilla, te n'adones que estàs vivint una experiència especial, compartint un moment màgic de la festa amb persones que sense conéixer-les directament et fan sentir valors màgics d'unió amb la mar mediterrània. Si no ho heu experimentant mai, hui, aquesta nit, és un bon moment, feu-ho i  ja em contareu...

Una curiositat: Es sabut que segons la tradició, Sant Pere és considerat patró dels pescadors, però, sabieu també ho és dels coltellers, ferrers de tall, especialitzats a fer armes blanques i ganivets grossos?.  I que és també el protector dels gossos amb ràbia, advocat contra les discòrdies i ajuda a reconciliar les persones enemistades?.  I si no us sembla prou, us diré què també tenen per patró aquest sant els casats dues vegades i els jugadors de cartes. Que us sembla l'impetuós i sincer Simó, el jueu de Galilea?

I ara, per acabar un desig compartit per tots els pescadors, i que de segur demanaran al sant en passar a prop d'ells, “bona pesca i bon preu”, per poder així, continuar millorant pels anys venidors la festa grauera, amb música, bous, focs, diversió, però també emoció i veneració envers el sant, en forma d'ofrena i principalment de processó marítima. Amics dels grau, bones festes tingueu i Visca Sant Pere !!! 

Un fascinant viatge al món arabomusulmà

 El 15 juny 1933, dilluns de la setmana passada van acomplir-se 82 anys, salpava des de Barcelona el Ciutat de Cadis, "Creuer Universitari", una expedició cultural, un viatge d'estudis organitzat i promogut pel ministre d'Instrucció Pública i Belles Arts Fernando de los Rios, que al llarg de mes i mig va conduir per tota la Mediterrània al més selecte de la intel·lectualitat espanyola del moment en un periple amb parades a Tunísia, Alexandria, Yaffa, Herakleion, Rodes, Esmirna, Istanbul, Tessalònica, El Pireu, Siracusa, Palerm, Nàpols, Palma de Mallorca i, finalment, València.

Entre els 192 integrants d'aquesta "ambaixada cultural" de la jove República Espanyola es trobaven docents de prestigi i joves promeses, acabats de llicenciar i doctorands, com Gregorio Marañón i el que ha estat al llarg del curs que ara acaba, protagonista principal en 31 emissions del programa “Viatge Mediterrani” de l'emissora Vox UJI ràdio, el professor castellonenc Francesc Esteve (1907-2001) que, aleshores, estava fent el doctorat a la Universitat de Madrid al costat de l'eminent arqueòleg Hugo Obermaier, mentre preparava les seues oposicions a càtedra que va assolir l'any 1935.

El professor Esteve va recollir en aquesta obra apareguda amb el títol “A l'entorn de les aigües lluminoses: el creuer universitari 1933” i publicada per primera vegada el 1985 per la diputació de Castelló, part de les seues memòries i, sobretot, la seua visió personal d'un món mediterrani en el qual es combinen Orient i Occident, el passat i el present.

De la ma del filòleg i escriptor Manuel Carceller Safont, hem tingut l'oportunitat de gaudir de la narració actualitzada dels 30 capítols d'aquesta obra, a través de 31 emissions, una per setmana, al llarg de 31 setmanes, doncs el capítol 14 dedicat al Caire, titulat “un oasi urbà”, va emetre's partit en dos; des del 3 d'octubre del 2014 i fins el 26 de juny, ahir mateix, fent-nos partíceps d'un viatge memorable i d'una visió personal, humanista cent per cent i en molts moments poètica, que el professor Esteve va enllestir en aquest viatge pel món mediterrani, clàssic i contemporani a la vegada, sintetitzant magistralment tot el que va veure i aportant-nos el seu particular criteri de prehistoriador, aarqueòleg, sociòleg, geògraf, literat i també polític.

I com en altres aventures anteriors, l'amic Manolo Carceller s'ha sabut rodejar i ha sabut involucrar diferents persones en aquest projecte, persones que han “ficat la seua veu” per fer més vivencial la lectura, des de Lola Oliver, Amalia Garrigós, Glòria Castellote, passant per Teresa Violeta, Fàtima Palmer, o el nou regidor d'educació de la nostra ciutat Enric Porcar i l'escriptor, antropòleg i sociòleg, soci d'honor de l'associació d'escriptors en llengua catalana i president d'Acció Cutlrual del PaísValencià, el professor Joan Francesc Mira.

També aquest que açò escriu va tindre l'oportunitat de conèixer una mica més l'obra sent el convidat a la lectura dels capítols 11 i 12, els dedicats fonamentalment al coneixement del primer destí del vaixell, Tunis, i el museu del Bardo, el poble residencial de Sidi Bu Said, les catacombes del Bon Pastor a Susa, o la mesquita de Sidi Okba a Kairuan, així com les impressions del professor Esteve en la recepció rebuda a Susa, organitzada per la colònia francesa , capítols emesos els divendres 12 i 19 de desembre passat, i que, a l'igual que la totalitat de les emissions podeu tornar a escoltar si us ve de gust mitjançant el següent enllaç: Viatge Mediterrani 

 

Com dic al tíol que encapçala el comentari, un fascinant viatge al món arabomusulmà, a terra de moros, del que hem gaudit després de 82 anys, de la ma de l'amic Carceller i gràcies a l'emissora Vox UJI ràdio. Tot un luxe.

Igual que ací

Fa uns pocs dies vaig signar la petició com un acte quasi testimonial, de suport, pensant que no serviria per res, en una campanya promoguda per Avaaz.org, una organització d'àmbit mundial sense ànim de lucre, creada el gener de 2007 per promoure l'activisme en temes com el canvi climàtic, els drets humans, la corrupció, la pobresa i els conflictes. Segons el seu director, president i fundador el canadenc-britànic Rickel Patel, la missió principal de l'organització és tancar la separació que hi ha entre el món que tenim i el que la majoria de la gent desitgem.

Es tractava de signar per recuperar una política energètica al nostre país on no es penalitzen les energies renovables i nétes per protegir els interessos d'una elit dominant, en contra de les necessitats del planeta.

No sembla ser de justícia que es penalitze l'autoconsum d'energia néta, solar, entre els ciutadans d'un país, Espanya, que disposa de moltes hores de sol. No, no deuria de promoure's mai, com s'està fent, una dràstica retallada a les energies renovables i menys encara, basant-se en uns informes que, acaba de demostrar-se, no existien.

Va ser allà per finals de l'any passat quan va aprovar-se pel govern del PP la llei del sector elèctric que introduïa l'anomenat impost al sol, peatge de recolzament, taxa que gravava l'autoconsum instantani d' energia solar, un gravamen tant alt que, en la pràctica, resulta mes a compte usar l'energia de la xarxa que fer us de l'energia neta del sol. Incomprensible però real, ara i ací, al nostre país.

L'impost al sol ha fet que els càlculs no siguen beneficiosos pel productor-consumidor d'energia solar, doncs, tot i pensant que l'autoconsum estalvia el cost de comprar electricitat (13 cèntims d'euro el kw/h) i que podria vendre's l'energia sobrant a uns 11 cèntims el kw/h, el peatge de recolzament a la producció obligats a pagar a les companyies elèctriques, afegit al preu de venda de l'energia sobrant, la meitat del previst inicialment, i l'obligatorietat de donar-se d'alta en un registre oficial, fer declaracions periòdiques a Hisenda i pagar un representant en el mercat elèctric, fan impossible, en el país del sol, fer us d'aquesta energia. Vostés ho entenen? Jo francament no.

I més encara quan llig la notícia que a Califòrnia, l'estat més poblat dels EEUU, en un clima molt semblant al mediterrani, 3600 hores de sol anuals front a les 3200 de Castelló, s'està duent a termini una iniciativa política, no un acte de caritat, per la qual les empreses energètiques contaminants, estan pagant panells solars a les famílies més desfavorides, es a dir, s'està aplicant des del govern un programa públic en el que les empreses paguen, per tona de CO2 emesa a l'atmosfera, destinant-se els diners recaptats a la compra de panells solars pels habitatge més pobres.

Malgrat l'elevat cost que suposa la instal·lació, amb bons programes de recolzament, amb empreses innovadores, amb consumidors involucrats, l'energia solar s'està convertint, en aquell estat americà, en un punt fort, doncs depenent de la zona, arriben a estalviar-se vora 1000 dolars anuals en electricitat per família.

I sembla que el mètode funciona molt be. Mentre les productores d'energia fòssil paguen pels danys que estan fent al planeta, els beneficis van destinats a reparar el medi ambient, doncs l'energia neta, produïda pels panells solars, porta a menors emissions i a una davallada en les factures dels residents.

Fins i tot els polítics més conservadors de l'aquell estat estan a favor d'aquesta iniciativa. Un programa que, ja voldria jo, s'aplicara també ací a Espanya.

Com ho veu senyor Soria? Algun dia no massa llunyà primarem l'autoconsum i recolzarem les instal·lacions solars familiars?, o pel contrari, seguirem enriquint les energètiques? Pensen, pensen Vosté i el senyor Rajoy... les eleccions generals no estan gens lluny.

“El Sol va dir a Sant Bernabè: Més no m'alçaré”

 En aquest precís instant quan estic acabant d'escriure aquest comentari, quan són exactament les 18 hores i 38 minuts, arriba l'estiu astronòmic, que segons els entesos tindrà una durada total de 93 dies i s'acabarà el dia 23 de setembre.

Els esdeveniments més importants d'aquest periode seran la primera lluna plena d'estiu que serà el dia 2 de juliol, u eclipsi parcial de sol, que no serà visible des de Castelló, el 13 de setembre i la pluja d'estels de les Perseides que s'esdevindrà el dia 12 d'agost.

I és que justament avui diumenge és el moment en el qual el sol es troba a més altura sobre l'horitzó, en aquest precís instant, els raigs solars arriben perpendiculars, fan un angle de 90 graus, al tròpic de Càncer, situat a 23,5 graus de latitud nord, una mica per sota de la latitud de les illes Canàries, de manera que, si fa o no fa, els raigs solars en aquests moments, fan un angle de 74 graus a Castelló, i com el sol lluïx amb força en aquests moments, podem comprovar que és el dia quan projectem l'ombra més curta de tot l'any.

Com a conseqüència de la inclinació de l'eix de rotació de la Terra de 23,5 graus respecte del pla definit per la trajectòria d'aquesta al voltant del Sol, els raigs arriben més directament, es a dir, la radiació solar es repartix en una superfície més xicoteta i per tant, escalfa molt més, trobant-nos en el dia en el qual podem cremar-nos la pell amb més facilitat. Aixó no vol dir que siga el dia més calorós, en aquest moment a casa meua ,el termòmetre marca 27'8 graus, de segur que vindran dies al juliol o agost en què hi pujarà més, fins i tot cal recordar que ja al maig vam tenir una potent calorada.

Tanmateix si que és hui el dia més llarg de l'any pel que fa a hores de llum i la nit més curta, que no és la de Sant Joan com tradicionalment es diu. No sé exactament a Castelló quina serà la duració del dia, però puc imaginar-ho observant que “el taco del Sagrat Cor” em diu que hui, el sol ha eixit a les 6,45 hores i es pondrà a les 21,49, en tot el territori espanyol, de manera que la resta em dona un total de 15 hores i 4 minuts de sol de mitjana, però cal tenir en compte que a causa de la inclinació de l'eix de la Terra, a més latitud més d'hora es fa de dia, i més tard es pon el sol. Així a Londres tenen un total de 16 hores i 38 minuts de llum solar, a Hèlsinki de 18 hores i 56 minuts, i a Tromso, gairebé a 70 graus de latitud, i mé al nord encara, al cercle polar àrtic, a 66,5 º de latitud, el sol no es pondrà en tot el dia.

I de la mateixa manera que el proper dimarts, a molts pobles de la mediterrània, celebrarem la revetlla de Sant Joan com a tradició que es remunta a molt abans de la implantació del cristianisme, com a culte a la natura, al sol, a l'allargament del dia, on el foc serà l'element característic, amb creences i supersticions per tots els gustos, també des de fa dècades, és tradició entre els anglesos acudir al monument prehistòric de Stonehenge de més de 5 mil anys d'antiquitat i declarat patrimoni de la humanitat per la Unesco, per celebrar l'arribada de l'estiu i contemplar l sortida del sol en el dia més llarg de l'any.

A partir de demà el sol anirà perdent altura sobre l'horitzó. Els dies es començaran a escurçar a l'hemisferi boreal, i l'aportació d'energia anirà minvant de forma gradual fins al solstici d'hivern, que serà el dia que el sol estarà més baix de tot l'any.

I en aquest racó del temps, com és hui, el dia més llarg de l'any, quan segons el refrany popular, el sol va dir a Sant Bernabè “més no m'alçaré”, donem per arribat l'estiu temps en què “tot el món i tota cuca viu”, temps de vacances, de nous aires, de noves esperances...