Festival i Serenates...

Mentre l'arquitecte castellonenc Vicent Traver acabava a Sevilla la magnífica obra de la plaça d'Espanya, aquell mateix any, 1928, naixia a la seua ciutat natal, Castelló, un festeig, que malgrat haver tingut diferents moments crítics, arriba en aquesta nit de maig del 2016 a la seua 88ena edició: La Festa de la Rosa.

En un Castelló agrícola, amb uns 35.000 habitants, l'ajuntament, encapçalat per l'alcalde En Salvador Guinot Vilar, va decidir integrar el ja vell costum dels fadrins de sortir a rondar en el mes de maig, ordenant que tots els grups "de ronda", havien d'iniciar les seues serenates sota la balconada de l'Ajuntament.

Així ens trobem com any rere any, en arribar maig, la ciutat s'ompli de música i com el bolero, com a gènere principal, aconsegueix que tres o quatre veus aficionades acompanyades per diferents instruments musicals, escampen els seus efectes harmònics per tots els carrers ,oferint el millor d'ells mateixos.

I vet per on, la "Festa de la Rosa", va ser per molts anys, el lloc de sortida de molts grups musicals de la ciutat. I aquella visió inicial, va convertir-se amb el pas dels anys en "concurs de cançó de serenata" i, l'afluència va ser tanta, que en algunes edicions, van haver-hi de realitzar-se fases prèvies de selecció, per limitar el nombre d'actuacions i així no fer eterna la nit, a la vegada que assegurar la qualitat dels grups participants.

Després de més de 80 edicions, podem dir sense por a equivocar-nos que estem davant el certamen musical més antic de quants es convoquen a Castelló, que aquesta mateixa nit, i a partir de les 22:30, tornarà a omplir de música la plaça Major.

I complint amb la tradició, després del certamen de la Plaça Major, i al llarg de les matinades de tots els dissabtes del mes de maig, Castelló s'omplirà de romàntiques cançons que, malgrat el creixent tràfic i del canvi dels costums socials, encara s´interpretaran com sempre, és a dir, a peu de balcó, encara que el balcó es trobe a deu pisos d'altura.

I és que malgrat els nous temps, les serenates del mes de maig seguiran tenint un significat especial al nostre poble, i com fa 10, 20 30, 50 i més anys, novament, aquest 2016, els músics joves i no tan joves, abocaran l'ànima i la vida, donant per resultat, amb aquell zum zum de les guitarres, un conjunt harmònic, embogidor, que convidarà a cantar.

Serenates que, com ha passat sempre, trauran a les noies del llit, per a no perdre, en moltes ocasions les necessitats del cor. Sortiu al carrer, estigueu a l'aguait i veureu una noia assomada a les portes del balcó o finestra, esperant que li brinden un càntic d'amor; i no sols l'afortunada estarà en guàrdia, sinó que les veïnes també obriran l'ull per alegrar-se del festeig.

Tenim a la nostra disposició "el programa oficials". Podeu accedir a la seua programació mitjançant el següent enllaç: FESTIVAL I SERENATES.

Tingueu les oïdes atentes per escoltar la veu de l'enamorat que, al més pur estil del poeta trobador, utilitzarà la cançó –mig cantada, mig recitada– com una forma de seducció i incitació al festeig. Així ha estat, així és i així serà, açò són les nits dels dissabtes de maig a Castelló.

Curiositat...

 Han passat els dies grans, els centrals de la festa de Lledó, on, com cada any, la ciutat de Castelló ha rendit homenatge a la seua patrona, uns dies on els actes principals han estat els culturals, però sobretot els religiosos, serenata, missa pontifical, processó i sabatines (dues) el passat dissabte a les 5 de la vesprada i ahir diumenge a les 6.

Tot i que la paraula sabatina procedeix del llatí vulgar "sabbatinus" a la vegada que aquesta ve de "sabbatum", d'on evolucionà "sábado", i és una paraula que s'empra per a designar aquells oficis religiosos propis del dissabte, us heu adonat que, des de fa un bon grapat d'anys, al programa de festes de la Mare de Déu del Lledó, es repeteix, l'acte de la tradicional sabatina a la Mare de Déu, no tan sols el dissabte, sinó també, la vesprada del diumenge?

I és que s'associa la baixada de la imatge des del cambril fins a l'altar i la posterior col·locació en la Peanya i el res del rosari, a l'acte de la sabatina, malgrat que aquest, és un ofici religiós amb estructura coherent i relatiu, propi del dissabte.

És costum arrelat i no tan sols a Lledó i Castelló, que ermites, santuaris i basíliques dedicades a la Verge Maria, celebren sabatines, pietós exercici de la felicitació o pràctica concepcionista sorgida arran la declaració dogmàtica de Pius IX de 8 de desembre del 1854 i que aquesta siga, com pertoca el dissabte, seté dia de l'antiga setmana litúrgica hebrea, dia de repòs.

També tot i que amb xicotetes variacions podem resumir l'estructura d'una sabatina "model" en uns apartats "estàndards", jaculatòria, acte de constricció, antífona, pater nostre, ave maria, gloria, oració, felicitació i súplica i salutació final. Tot un conjunt d'actes específics de devoció en honor de la Mare de Déu.

Sense por d'equivocar-nos podem considerar la sabatina dels dissabtes a Lledó, d'un fort arrelament popular a Castelló, doncs al llarg de l'any són molts els fidels que s'acosten a la basílica per participar en aquest conjunt d'oracions i cants.

Des de meitat del segle XIII les comunitats cristianes tenien el costum dedicar el dissabte a la Verge i santificar el dia amb missa i ofici litúrgic amb rosari i cants de les antífones marianes, ja siga la Salve Regina, Regina coeli, alma redemptrois mater o Ave maris stella... i, ací, a Castelló, quin millor lloc per lloar la Verge que l'ermitori de Lledó?

Tradició devocional de dissabte ampliada al diumenge de la Festa Grossa. "Sabatí i Dominical" tenen a veure amb el caràcter distintiu i sagrat d'aquests dos dies. Curiós resulta la sabatina de diumenge, no seria millor anomenar-la dominica? O millor encara segones vespres festives?

Elucubracions d'un embolicador al voltant d'un element religiós nascut en dissabte i ampliat al diumenge, que no tenen cap altre valor que incidir en una curiositat per qui vulga llegir-me...

El lledoner de Taxida...

Tinc a l'horta de Castelló per herència paterna, a la partida de Taxida, franja de terreny que s'estén als dos costats del Caminàs, hereva del nom d'una alqueria que apareix citada el 1251 dins del terme de Castelló de Borriana amb el nom de Teccida, un xicotet hortet de tarongerar amb una alqueria "a dues aigües", al costat de la qual, fa una vintena d'anys vaig plantar un lledoner.

Cada any, puntual el lledoner, en arribar aquestes dades comença a brotar, recordant-me la proximitat de la festa de la Patrona de Castelló. I és que des del 1366 quan Perot de Granyana, llaurant el camp, trobà aquella imatge entranyable i menuda de Santa Maria al peu d´un lledoner, la ciutat de Castelló ha vist en la Mare de Déu l'amor de la mare i, Lledó s'ha convertit amb el pas dels anys en el centre espiritual de Castelló. La "lledonera" centra, des de fa un bon grapat d'anys, la devoció i l´amor de tots els cristians castellonencs.

De la mateixa manera que el meu lledoner de Taxida, s'ha fet tan gran que arriba a restar-li protagonisme a la pròpia alqueria, que ja hi era des de molt abans, sembla que en els darrers anys, també un innumerable cens de personatges volen prendre tal protagonisme al voltant de Lledó i la seua festa, amb tanta petulància per ostentar algun càrrec, que fins i tot, deixant a banda la seua religiositat, semblen imprescindibles a la festa, cas per exemple dels barrers, paliers, cambreres, i altres personatges que creixen com a fongs any rere any.

És veritat que lligada a Lledó està des del segle XVI la Confraria, però també ho és que la responsabilitat de regir-la li correspon a la junta de govern i que aquesta, la constituïen per molts anys, tan sols tres ciutadans: el procurador, nomenat per l'Ajuntament, propietari i custodi del lloc, amb funcions de majoral, un clavari, càrrec que era exercit per un prohom, en representació del poble, i un prior, rector de Santa Maria, refrendat pel bisbe a proposta de les autoritats municipals. Clavari, prior i procurador i... pare vosté de contar. Càrrecs que fins i tot en alguns anys no massa llunyans, no despertaven cap interés. La resta tot afegit.

Molt han canviat les coses des d'aquells temps, ara al segle XXI, i en aquest 2016, un nou procurador s'ha fet càrrec de la custòdia de l'indret, un nou clavari portarà la bandera en la processó i el prior haurà de continuar vetlant per la dimensió espiritual de la festa per damunt de qualsevol folklorisme.

Ho aconseguiran o, tal vegada, passarà com el meu lledoner de taxida, estaran fins i tot per damunt de la Mare de Déu? M'agrada la festa de Lledó, però m'agrada des de la senzillesa i la humilitat d'un veí que recorda les festes populars de fa uns trenta anys, on fins i tot hi havia paradetes de porrat, a la replaça del santuari..

"Vós sou la nostra esperança
i el sol de la nostra Fe.
Sou bàlsam i curació
del qui vostre auxili implora,
de l´amor nostre Senyora
Mare de Déu del Lledó".

Una molt bona iniciativa...

És veritat que no es tracta de cap novetat, si voleu fins i tot accepte que és una continuació d'un cicle encetat fa uns anys, per partida doble, a nivell provincial i a nivell local, impulsat per l'antic equip de govern de la Diputació i de l'Ajuntament de Castelló.

És de rebut recordar el cicle musical "pelegrinatge per les ermites" que des de la tardor del 2011 i al llarg dels anys posteriors, va portar mitjançant 19 concerts, una seleccion acurada de la música dels millors compositors del barroc, de la mà del grup L'Estança Harmònica, a les ermites de Peníscola, Vinaròs, Morella, Sogorb, Moncofa, Vistabella o moltes més, omplint els espais de gent amb ganes de gaudir d'aquest tipus de música, difícil de trobar en directe sobretot als pobles menuts.

D'altra banda, des de l'Ajuntament i en els darrers anys, i amb el propòsit de conjugar música i festa, s'ha impulsat el cicle "música i dansa a les ermites", fet que ens ha portat a què les ermites del terme municipal, siguen acollidores de diferents actuacions musicals amb grups folklòrics, rondalles o música lleugera, en moments puntuals de l'any.

Ara, sembla vol anar-se'n una mica més enllà i potenciar un viatge etnològic pel cicle anual i fester de les ermites del terme i, hui mateix, es donarà el tret de sortida d'una altra edició del Cicle Música i Dansa, certamen organitzat per la regidoria d'ermites encapçalada per l'amic Enric Porcar.

No vol ser tan sols un recull d'actuacions independents a les diferents ermites municipals o privades, en aquesta edició vol anar-se'n un poc més enllà, agrupant en un conjunt totes les festes que les ermites celebren i dinamitzar-les, fent-les més cada dia més populars, donant-les a conéixer mitjançant la seua historia i sobretot convidant a la participació popular, per arribar així a estimar-les i veure-les com a pròpies.

Cada ermita manté la seua festa, popular, única, diferent, però en totes elles hi ha un element comú l'antiga implicació agrícola i la repercussió social que ha tingut en el lloc o partida on s'ubica.

Ara, des de la regidoria d'ermites vol donar-se un nou impuls perquè els veïns i visitants descobrisquen una forma de viure i sentir la festa diferent, lluny de les modes actuals, tal com la vivien els nostres avantpassats, amb bureos, rondes, dolçaina i tabal, cant d'estil, balls..

.

Lledó, Sant Isidre, Sant Nicolau, Sant Joanet de vora riu, El Carme, La Magdalena, Sant Jaume de Fadrell, Sant Francesc de la Font, Sant Roc de la Donació i el seu homònim de Canet, seran, fins al darrer diumenge de setembre, els espais on es combinarà historia, art, patrimoni, música i festa.

Com deia al començament una bona iniciativa també per promocionar els Grups Folklòrics i de danses de Castelló, les rondalles "Els de la Fileta", "Vora séquia", "Els llauradors" o "1r de Maig", la Colla de Dolçainers i Tabaleters de Castelló o l'Associació Cant d'Estil de Castelló.

No s'estima allò que no es coneix. Iniciatives com aquesta de ben segur contribuïxen a estimar més, d'una banda les ermites, i d'altra, el ric patrimoni musical i de ball del nostre poble. Felicitats senyor Porcar i endavant!!!

Una alegria, un mal somni i un prec

 Des de sempre m'ha resultat curiós el seu nom: "Serradal", nom aplicat a uns terrenys del nostre terme, que de manera paral·lela, confrontant amb la mar, han estat durant molts anys terrenys de marjal, pantanosos i fons, lloc d'aiguamolls i senills, travessat per camins i caminets, essent el més important de tots el que pren el nom de la partida, i que s'estén des del nucli urbà del Grau fins al camí la Ratlla de Benicàssim.

De la mateixa manera que a un espai on predomina la sorra, se li anomena un sorral, una plantació de pereres s'anomena un pererar, una extensió plena de brossa un brosseral, o un lloc amb moltes pedres un pedregal, així, donada la naturalesa de la terra d'aquell indret, ensorrada, infèrtil, sorrosa, no és estrany que a aquella extensió de terra sorrosa se li anomenara sorrudal i, amb posterioritat es transformés en serredal i el definitiu serradal.

I per què direu parle jo hui del "Serradal"? Perquè el camí Serradal hui es noticia; l'alcaldessa ha anunciat que la setmana vinent s'iniciaran les obres de reasfaltat dels dos quilòmetres i mig del vial al seu pas pel nostre terme municipal.

Malgrat que un reasfaltat no hauria de ser noticia, la repavimentació d'un vial hauria de ser "cosa normal" i fins i tot programada amb temps pel servei de repavimentació de vials municipals, aquesta sembla té alguna cosa d'especial.

I què direu que té d'especial? Doncs d'entrada sembla que el cost: 440.000 euros, més de 73 milions de les antigues pessetes per "arreglar" 2.500 metres de calçada. Això a quan ix? Efectivament, vora 30.000 pessetes, 176 euros el metre lineal de camí.

És veritat que l'obra sembla necessària i que pot arribar a millorar i molt la seguretat dels usuaris, tot i que és un vial amb limitació extrema de la velocitat, i que serà difícil si el paviment està "perfecte" el no córrer massa. Qui anirà a 30 o 40 quilòmetres/hora? Si ara amb un asfalt deteriorat ja no es respecta, qui ho farà després?

Els veïns demanen la millora, i els veïns seran amb tota seguretat els primers que sofriran les conseqüències, a no ser, i digueu-me malpensat que, l'ajuntament mitjançant un radar o els "municipals" s'encarregue acabada l'obra -un bon moment doncs s'acosta l'estiu i el vial tindrà un augment considerable de trànsit-, de recaptar els 440.000 euros invertits mitjançant les corresponents denúncies...

El bon manteniment d'un vial és essencial per aconseguir que dure molt de temps. Ara es farà allò que tal vegada s'hauria d'haver fet fa temps, s'invertiran molts diners per no haver fet un senzill manteniment quan hi tocava.

Dues setmanes i reasfaltat fet, dues setmanes i 73 milions de pessetes menys a la malmesa caixa municipal. Quan tardarem a omplir-la? Una alegria pels veïns dels Camí la Plana, el Riu o el Senillar, un camí nou, sense clots, però que Déu no vulga es convertisca en un mal somni pels usuaris.

I un prec, siguem previsors, si s'ha de fer alguna rassa o forat, si s'ha de passar alguna tuberia o si s'hi han de col·locar trapes, que es faça abans del reasfaltat, no fos cas que, com ha passat en altres llocs, una vegada enllestit el nou asfalt, no passen massa dies en aixecar-lo.