El pinar ver.

A una gran extensió de terreny coberta de pins l'anomenem pinar. A Castelló si diem pinar de cop i volta ens ve a tots al pensament la franja litoral que propera al Grau ha servit de pulmó i lloc d'esbarjo, sobretot a l'estiu, per tots els castellonencs. Sense anar massa lluny, el passat arrankapins, o els propers festivals undergrau o la trobada de harleys big-twen han estat i seran esdeveniments on el pinar té, des de fa ja uns quants anys, gran protagonisme.

I és que la ciutat, Castelló i des de temps del trasllat, sempre ha vist en els pins els arbres que podien ajudar al seu creixement, ja que d'una banda la seua fusta, i d'altra la seua abundància, ubicació i disposició afavorien el seu ús.

I encara que a hores d'ara l'únic pinar com a tal que disposem al terme, tot i que parcialment d'ús comunal, és el del Grau, fins a les darreries del segle XIX, a la ciutat teníem un altre pinar, l'anomenat "pinar ver" o de secà, ubicat a l'eixida sur del poble, a tocar del "cuartel de sant Francesc", amb una superfície més del doble que el del Grau, que ocupava unes amples extensions a un costat i l'altre de l'actual avinguda de València, el qual vull portar hui al record, data, 24 d'agost de 1860, en què va iniciar-se la seua desaparició definitiva en autoritzar-se la venda a particular i produint-se la tala massiva dels pins i la transformació de la zona.

Aquell pinar, per molts anys lligat al convent de sant Francesc, per la seua proximitat, va servir per a proveir de fusta per a consum propi dels veïns, com a lloc d'aixopluc enfront del mal temps pels ramats que pasturaven fora les muralles i també com a lloc d'esbarjo en temps de la calor.

Però les dificultats econòmiques municipals afegides a la possibilitat de venda motivada per les lleis de la desamortització, va presentar-se el 1860, amb l'opció municipal d'obtenir una fàcil liquidesa a costa de perdre un valuós patrimoni, i així, a Castelló, per una mala jugada dels nostres governants, vam perdre un dels dos pinars comunals, el més gran i el més proper al nucli urbà.

Desconec quina deguera ser la quantitat que el senyor Vallés, baró de la Pobla Tornesa deguera pagar pels pins i quan deguera guanyar amb la posterior venda que va fer-li al senyor Enrique Gimeno que, finalment el va tornar a comprar per arrancar tots els pins i transformar l'espai en regadiu, en hort de tarongers, en la que popularment va rebre el nom de "finca de Boera", acomplint-se tot just hui 158 anys de les primeres tales.

És veritat que el del Grau, tot i no ser tan gran com aquell, disposava de prou fusta per les necessitats dels poc més de 20.000 veïns que en aquell moment poblaven el municipi, però també ho va ser el risc que fins a l'any 1900 tenien els veïns de perdre-ho tot, ja que no va ser fins aquell any quan l'ajuntament va rebre el document públic que reconeixia la seua propietat.

Estic convençut que ni el senyor baró ni tampoc el senyor Gimeno disposaven de la bola de predicció de futur, però també crec que, tots dos, sabien perfectament, com a homes de negoci que eren, el benefici que podien arribar a obtenir amb la compra d'aquell pinar, que mai hauria d'haver deixat de pertànyer al poble.

Han passat més de 150 anys, ni del pinar ni de la finca queda ni rastre, la ciutat amb la seua expansió s'ho ha tragat tot, però tant els hereus dels Vallés com dels Gimeno han continuat amb les seues activitats econòmiques i indirectament deixant beneficis a la ciutat, malgrat que hui només puguem referir-nos a aquell pinar com el que haguera pogut ser, de no ser per uns i per altres. Del passat que no podem canviar cal aprendre, mai oblidar i mirar el futur amb esperança.

El poder de la xocolata.

 Al segle XVIII l'interés per la cultura i l'educació era molt escàs a Castelló. Les famílies estaven més preocupades per satisfer les necessitats bàsiques del seus fills, l'alimentació i el vestit, que la instrucció i formació; així no ha de resultar-nos estrany que la major part de la població fóra analfabeta.

La ciutat disposava a la fi del segle de tres classes per xiquets i tan sols una per xiquetes, una a la Vila, una al raval de Sant Francesc i dues al de Sant Fèlix, una per a òrfens, fundada pel bisbe Ciment i una segona per a xiquetes pobres, fundada per Isabel Ferrer, que venien a afegir-se a les dues tradicionals i famoses aules de llatinitat, una per a menors i una altra per a majors, de reconeguda fama i consideració dins i fora de la ciutat per la qualitat de l'ensenyança i prestigi dels seus mestres.

Les aules de llatinitat de Castelló tenen un origen incert, trobant-se documents del segle XVI que parlen de la negligència dels mestres en les seues ensenyances de sintaxi i llatí, al costat d'altres anteriors, del XV, que s'enorgulleixen de personatges il·lustres com l'escriptor Francisco Jover o el metge Miguel Juan Pascual, fills de Castelló que havien estudiat en elles; unes aules que van ser definitivament suprimides a mitjan segle XIX, l'any 1846, en crear-se els instituts de segona ensenyança, passant els seus darrers mestres, Fermin Gil i Joaquin Ramón, a formar part del claustre de professors de l'institut.

I per què recorde jo hui, us preguntareu, en aquest calorós dijous d'agost les antigues escoles de Castelló? Hi haurà algun motiu especial? Doncs si.

Vet per on, tal dia com hui de 1799, en ple estiu, i salvant la distància tal com es fa també ara, van tenir lloc unes oposicions per a mestres d'aquelles aules, i deixant a banda que foren un mestre de Vinaròs, el senyor Torres i un altre de Crevillent, el senyor Bernat, els qui aconseguiren les places, el que va resultar més que curiós, va ser la manera en què va pagar-se els examinadors, un mestre vingut de València, que va rebre 60 lliures, un segon vingut de Sagunt, que en va rebre 40 i, un tercer, de casa, fra Vicent Hernandez, prior del convent de Sant Domènech, que va rebre pel seu treball.... una tassa de xocolata!!!.

Si, heu llegit bé, una tassa de xocolata, i és que hui, imaginar aquest pagament, pot despertar-nos un somriure, però cal recordar que a Espanya el furor per aquesta exòtica beguda, recorre els alts estaments de la societat a partir de la segona meitat del segle anterior, atribuint-se-li, en aquell moment, fins i tot propietats medicinals.

"Un tassó", ja que malgrat que en època d'aquestes oposicions ja es coneixia la possibilitat de confeccionar preparacions de xocolata sòlides, aquest resultava un procés molt laboriós, de manera que, la xocolata, va ser fins a les darreries del segle XIX un aliment car i exclusiu, no convertint-se en aliment popular i a l'abast econòmic de tots, fins a començament del segle passat, si fa o no fa, com aquell que diu, fa quatre dies.

Vet per on la xocolata, que només pel sols fet de nomenar-la, provoca reaccions en la nostra activitat cerebral, hui també de segur us provocarà un somriure, a la vegada que a mi, i tal vegada a algú de vosaltres que açò llegiu, ens desperta la curiositat per conéixer i descobrir elements singulars de la nostra història i la nostra gent. Ara, i amb el vostre permís, malgrat no considerar-me llépol, vaig a assaborir-ne "una unça".

Temps i diners...

 Sempre s'ha dit que el temps són diners, en l'àmbit individual, el temps gasta el cos al mateix ritme que desgasta els nostres comptes corrents i, a nivell col·lectiu, com a poble, trobem que tot té un preu i aquest evoluciona, quasi sempre cap amunt, amb el pas dels anys.

I si faig aquesta reflexió, és perquè tot just hui, d'una banda, es compleixen 676 anys, si, ja sé que en són molts, de la venda o cessió del "castrum de monte tornesio" o castell de Montornés, fortalesa ubicada al terme de Benicàssim, a les estribacions del desert de les Palmes, d'origen àrab, del segle X, construïda sobre restes romanes, i que va passar a dominis cristians al XIII, de mans del seu aleshores propietari el senyor de Nules, Gilabert de Centelles, a Pere IV, per la quantitat de quaranta mil sous, de l'any 1342.

No sabem per quan es tornaria a vendre, però és ben cert que el 1516 torna a canviar d'amo. És la família Casalduch qui compra la fortalesa, essent Violant de Casalduch qui, a la fi del segle, atorga la carta de població als 10 primers pobladors de Benicàssim, iniciant-se amb posterioritat, per part dels seus pobladors, un abandonament progressiu del castell,que, en època de pau, van traslladar-se a les zones més baixes i properes als conreus, com li va passar també al seu germà, el de la Magdalena.

D'altra banda, van haver de passar molts i molts anys, també diferents propietaris del castell i un oblit total, fins que l'any 2008, fa tot just ara 10 anys, l'aleshores regidor de patrimoni de Benicàssim, el senyor Domingo Ferrando, anunciara la intenció del municipi, amb l'aprovació del senyor Francesc Colomer, que era l'alcalde, d'iniciar les negociacions amb la mercantil valenciana "Cornisa del Azahar" propietària de lloc, per comprar el castell i uns 100.000 metres al seu voltant, valorant-se la propietat en uns 3 milions d'euros.

Cas de no haver arribat la maleïda crisi, tal vegada s'haguera pogut tancar l'operació amb permuta de terrenys amb la mercantil i, a hores d'ara, el poble i visitants hagueren pogut tenir un lloc de privilegi al terme i una recuperació d'un vestigi històric importantíssim al qual, de segur, li hagueren tret un bon profit vist el que s'ha aconseguit fer amb la "torre de Sant Vicent".

Però el temps va passar i aquella proposta va caure en l'oblit al mateix temps que les poques parets que resten del castell també van anar i continuen caient. No sé si encara seran propietaris del conjunt i terrenys "Cornisas de Azahar" i si els senyors Ferrer o Almela seran encara els presidents de la mercantil, però estic segur que de la mateixa manera que cada dia que passa la recuperació i restauració del castell es presenta més complicada i costosa, també el preu de venda s'haurà incrementat, dificultant la la possible operació. El temps i els diners com deia a l'inici juguen en contra dels interessos populars. Llàstima!!!

 

Llàstima i pena, tristor en passejar per aquell lloc i veure com es troba i el que és més penós, pensar com podria trobar-se, vista la magnífica actuació que s'ha fet amb el seu veí, el "Castell Vell", el de la Magdalena i tot el que podria fer-se en i des de Montornés.

Aljubs, muralles, alguna torre i espillera, fins i tot alguna paret de roca natural esperen la mà de l'home per no desaparèixer per sempre. El pas del temps no perdona, però la voluntat i els diners no arriben .I si no s'actua prompte, amb zeleritat i rapidesa, si han de tornar a passar, 10, 20, 50 o 100 anys, nosaltres, la generació actual, serem els únics responsables de la seua total desaparició.

Jo, aprofitant "la casualitat del dia" des d'ací faig una crida a reprendre les negociacions, a què els actuals representants del municipi amb l'alcaldessa al capdavant, donen les passes necessàries per a recuperar pel poble aquesta part del seu origen i patrimoni històric i cultural.

Tinc ganes de veure Montornés recuperat, compartint el senyoriu de la Plana amb el seu germà "moro" de Castelló. Dos castells i una mateixa història de pobles veïns. Hi ha una dita popular que diu: "voler és poder". Aquells que ara ho poden fer de veritat volen? Jo, de moment, no ho veig i, com Sant Tomàs, si no ho veig, no ho crec. En aquesta ocasió, m'alegraria i molt estar errat. Com en altres moltes ocasions el temps em donarà o no la raó, els diners, Ibi's, guals, permisos...no paren d'arribar a l'ajuntament.

Merda!!!

A més a més de fer referència directa al nom que rep el detritus pudent que s'expulsa a través de l'anus, aquesta interjecció, com a paraula malsonant, s'empra, l'emprem, com a expressió de frustració o enuig, quan hi ha o ocorre qualsevol cosa que altera el ritme de vida, que considerem "normal", siga a nivell individual o col·lectiu.

I fruit de la casualitat o no, el nom i la interjecció han estat en boca dels estiuejants, locals o forasters, que s'han acostat a les platges de Cabanes, Orpesa i Benicàssim, ja que, tot i que el temps acompanyava, aquests darrers dies se'ns prohibia l'accés a l'aigua, el bany, per contaminació de les aigües, ocasionada segons les anàlisis habituals, per la presència en quantitats superiors a les considerades aconsellables i no perilloses, del bacteri Escherichia coli, conegut popularment com a E.coli que pot arribar, cas d'infectar a persones amb un sistema immunològic deficient, fins i tot a la mort.

És aquest un perillós bacteri intestinal que no té per què arribar a la mar, i menys encara a aquelles platges que reben una cura especial, certificades amb la "bandera blava", però que tots els estius, d'una manera o l'altra, pren protagonisme. Només cal recordar l'alarma que va causar l'estiu del 2017 a Alemanya i el revol que va formar-se quan la causa va ser assignada a una partida de cogombres espanyols.

No es tracta ara de buscar culpables, o també, però el que ha de ser imprescindible és sobretot conéixer l'origen i la causa que van portar a l'augment de l'e.coli a les platges, el tancament temporal de les mateixes en plena campanya estiuenca i escoltar una vegada darrere l'altra la malsonant paraula "merda", davant la presència real del contaminant, i del fàstig ocasionat a aquells que fins a la platja es desplaçaven disposats a passar un matí o vesprada d'allò més agradable.

I ahí rau el problema, en conéixer la causa, ja que les explicacions donades pels responsables municipals de les diferents zones afectades, no arriben a convèncer-nos, en afanyar-se a dir que tot va ser fruit de les intenses tronades i ploguda de la setmana passada.

És veritat que van ploure en poca estona bastants litres, però afortunadament els diferents barrancs que arriben a aquestes platges no van desaiguar més aigua que en altres episodis semblants, més encara, les aigües roges dins la mar, que són habituals en aquests episodis, no van arribar a ser significatives.

Aleshores com és possible una mescla involuntària d'aigües fecals i de pluja? Com és possible que els col·lectors no donaren abast i és produïren vessaments directes? Crec, i puc estar errat, que no s'ha dit tota la veritat i que hi ha hagut altres interessos o negligències al darrera d'aquesta situació.

No hauran estat vessaments "controlats" d'aigües brutes fruit de l'augment considerable de població en aquests indrets i mesos, als que se n'haurà anat la mà? Digueu-me malpensat però és un problema greu i que ve de lluny la manca d'estacions depuradores a l'estiu en aquestes zones costaneres.

Siga com siga, sembla estar tot solucionat, esperem que tarde molt de temps en tornar-se a escoltar la lletja paraula "merda" a les nostres platges, ni elles ni nosaltres, ni aquells forasters que són atrets per elles, ens ho mereixem. Faig vots perquè així siga...