El pinar ver.

A una gran extensió de terreny coberta de pins l'anomenem pinar. A Castelló si diem pinar de cop i volta ens ve a tots al pensament la franja litoral que propera al Grau ha servit de pulmó i lloc d'esbarjo, sobretot a l'estiu, per tots els castellonencs. Sense anar massa lluny, el passat arrankapins, o els propers festivals undergrau o la trobada de harleys big-twen han estat i seran esdeveniments on el pinar té, des de fa ja uns quants anys, gran protagonisme.

I és que la ciutat, Castelló i des de temps del trasllat, sempre ha vist en els pins els arbres que podien ajudar al seu creixement, ja que d'una banda la seua fusta, i d'altra la seua abundància, ubicació i disposició afavorien el seu ús.

I encara que a hores d'ara l'únic pinar com a tal que disposem al terme, tot i que parcialment d'ús comunal, és el del Grau, fins a les darreries del segle XIX, a la ciutat teníem un altre pinar, l'anomenat "pinar ver" o de secà, ubicat a l'eixida sur del poble, a tocar del "cuartel de sant Francesc", amb una superfície més del doble que el del Grau, que ocupava unes amples extensions a un costat i l'altre de l'actual avinguda de València, el qual vull portar hui al record, data, 24 d'agost de 1860, en què va iniciar-se la seua desaparició definitiva en autoritzar-se la venda a particular i produint-se la tala massiva dels pins i la transformació de la zona.

Aquell pinar, per molts anys lligat al convent de sant Francesc, per la seua proximitat, va servir per a proveir de fusta per a consum propi dels veïns, com a lloc d'aixopluc enfront del mal temps pels ramats que pasturaven fora les muralles i també com a lloc d'esbarjo en temps de la calor.

Però les dificultats econòmiques municipals afegides a la possibilitat de venda motivada per les lleis de la desamortització, va presentar-se el 1860, amb l'opció municipal d'obtenir una fàcil liquidesa a costa de perdre un valuós patrimoni, i així, a Castelló, per una mala jugada dels nostres governants, vam perdre un dels dos pinars comunals, el més gran i el més proper al nucli urbà.

Desconec quina deguera ser la quantitat que el senyor Vallés, baró de la Pobla Tornesa deguera pagar pels pins i quan deguera guanyar amb la posterior venda que va fer-li al senyor Enrique Gimeno que, finalment el va tornar a comprar per arrancar tots els pins i transformar l'espai en regadiu, en hort de tarongers, en la que popularment va rebre el nom de "finca de Boera", acomplint-se tot just hui 158 anys de les primeres tales.

És veritat que el del Grau, tot i no ser tan gran com aquell, disposava de prou fusta per les necessitats dels poc més de 20.000 veïns que en aquell moment poblaven el municipi, però també ho va ser el risc que fins a l'any 1900 tenien els veïns de perdre-ho tot, ja que no va ser fins aquell any quan l'ajuntament va rebre el document públic que reconeixia la seua propietat.

Estic convençut que ni el senyor baró ni tampoc el senyor Gimeno disposaven de la bola de predicció de futur, però també crec que, tots dos, sabien perfectament, com a homes de negoci que eren, el benefici que podien arribar a obtenir amb la compra d'aquell pinar, que mai hauria d'haver deixat de pertànyer al poble.

Han passat més de 150 anys, ni del pinar ni de la finca queda ni rastre, la ciutat amb la seua expansió s'ho ha tragat tot, però tant els hereus dels Vallés com dels Gimeno han continuat amb les seues activitats econòmiques i indirectament deixant beneficis a la ciutat, malgrat que hui només puguem referir-nos a aquell pinar com el que haguera pogut ser, de no ser per uns i per altres. Del passat que no podem canviar cal aprendre, mai oblidar i mirar el futur amb esperança.