Set-cents seixanta-set

 A més a més d'un gros avió de reacció, el Boeing 767, de fuselatge ample de dos motors manufacturat per Boeing Commercial Airplanes, que pot transportar més de 350 passatgers i que disposa d'una autonomia de 12000 quilòmetres, i que va entrar en servei comercial el 8 de setembre de l'any 1982, demà farà 36 anys, el 767 és un nombre capicua, un nombre que com és fàcil de comprovar, es manté invariant si se n'inverteixen les xifres, adjudicant-li la creença popular propietats màgiques i de bona sort.

De les més de 1000 unitats del Boeing 767 creades i dels milers i milers d'hores de vol, el fet d'haver tingut al llarg de la seua història tan sols 6 accidents amb víctimes mortals, tres d'ells provocats per segrestos, fan d'aquest aparell un dels més segurs de l'aviació comercial.

D'altra banda, la coincidència numèrica, els capicua, podem trobar-los en moltes situacions, des de les antigues matrícules espanyoles, SE-4114-ES, VA-6226-AV o NA-8668-AN, fins a les dates curioses del calendari, 7-10-2017, 8-10-2018 o 9-10-2019, tres dels 18 capicues que podem trobar en aquest segle, 9 de set dígits, del mes d'octubre i 9 de huit, als mesos de febrer del final de cada dècada, sent el proper el 02-02-2020.

En el cas al qual hui vull referir-me, es dóna la combinació de les tres xifres, 767, com a efemèrides relacionada directament amb el nostre poble, doncs tot just demà 8 de setembre es compliran 767 anys d'aquell dia en què per mediació de la Regina Violant, el rei Jaume I concedeix als habitants del Castell Vell, el privilegi de poder traslladar-se des de la muntanya al pla, per conrear i, ocupar les fèrtils terres, i fundar la nova vila de Castelló.

I a la ciutat ho celebrarem de la millor manera que sabem, amb festa, participació, relació, comboi. L'Ajuntament ha preparat un programa especial amb més de 100 actes per aquests dies, des de hui al diumenge perquè grans i menuts participem, ens involucrem i vibrem en la commemoració d'aquesta efemèride tan especial, doncs tots van ser en el seu dia, protagonistes del trasllat, grans, menuts, homes, dones i xiquets.

Activitats per a tots i a totes hores, des de justes medievals gratuïtes a la plaça de bous, fins a recreacions històriques al parc Ribalta, passant per desfilades, mascletaes, commemoració del centenari de Matilde Salvador, visites a la rèplica de la caravel·la Santa Maria al port marítim, exhibicions aèries a l'aeròdrom, actuacions a la plaça Major i tallers infantils, són les propostes que formen part d'un cartell que tots tenim ocasió de gaudir.

 

Som història, som tradició, som poble, per això, també en l'àmbit més institucional i solemne, s'aprofitarà la commemoració per a lliurar demà dissabte, dia central del record del trasllat, la Medalla d'Or de la Ciutat a la Universitat Jaume I, com a testimoniatge de gratitud pel paper que l'UJI ha representat en el desenvolupament social i econòmic de la ciutat.

Només si voleu un però, el que per mi suposa un "apegat" sense sentit i que no és altre que lligar a la festa commemorativa del trasllat, l'arribada de la caravel·la Santa Maria, el vaixell insígnia de Cristòfor Colom, al port del Grau, per fomentar el turisme familiar, aprofitant l'èxit aconseguit el passat mes d'abril amb el programa "Escala a Castelló" de les naus germanes Victòria i el Galeó. Sincerament està del tot fora de lloc en aquests dies, poden arribar a ser, sobretot pels més menuts, element de confusió històrica. Res va suposar la mar en el trasllat i menys encara el senyor Colom i el seu viatge i descobriment pel qual encara faltaven alguns segles.

Per cert, també cap i cua és el nom d'una companyia de circ-teatre, formada el 2006, que combina acrobàcies aèries (trapezi , tela i corda ) amb recursos escènics i dosis d'humor, o el d'una perruqueria canina ubicada als baixos del número 30 del carrer de l'Alcalde Tàrrega al raval, però això són altres històries...

I ara què?

Fa ja un bon grapat d'anys que mossén David Solsona va ser nomenat rector de la parròquia de Vistabella de Maestrat. Com a tal i afegit a la monumental església del poble dedicada a l'Assumpció, bastida entre els segles XVI i XVII, havia de tenir cura també de l'històric santuari d'origen medieval de Sant Joan de Penyagolosa, ubicat als peus d'aquella màgica muntanya, a uns huit quilòmetres del poble.

Per aquells anys, església i santuari necessitaven amb urgència de grans actuacions arquitectòniques de rehabilitació. Davant la greu situació mossén Solsona va obrir dos fronts: "tocar portes amb insistència" davant els organismes oficials i, ficar-se personalment i literalment "mans a l'obra". La insistència va donar els seus fruits i entre els anys 2002 i 2006 va actuar-se en l'església de poble, rehabilitant fonamentalment els greus problemes que presentava la coberta i el campanar. Ja abans, el mossén aprofitant l'afluència de visitants a la zona, va obrir un xicotet bar a l'ermitori i, dels minsos guanys que aquell donava, va iniciar les obres de condicionament de l'església de Sant Joan i de l'antiga hostaleria annexa.

I així van anar passant els anys i l'ermitori va anar recuperant espais, l'hostaleria, l'antic lloc d'alojament de peregrins, va ser ara lloc de descans d'excursionistes amants de la natura, i el xicotet bar va créixer en grandària i comoditats.

Arribar a Sant Joan i poder gaudir a l'hivern d'un bon foc i a l'estiu de beguda ben fresca, acompanyats sempre d'una agradable conversa, i poder descansar amb tota la tranquil·litat del món ambles mínimes comoditats, allò no tenia preu, era un pur plaer i un gran reclam turístic.

Però el lloc és inhòspit, dur, i la vida difícil en aquell indret. El bar-restaurant-hostaleria va passar a obrir els caps de setmana a l'hivern i unes poques setmanes a l'estiu. Mossén David va haver de buscar-se "ajudants" per portar el servei de restauració i poder compaginar-les amb la seua tasca lligada a la rectoria del poble, mantenint-se com a supervisor d'aquella instal·lació propietat del bisbat.

No conec massa l'evolució de l'hostaleria dels darrers anys. Crec que en els darrers 6 o 7 anys tot i que mossén David ha seguit sent "l'ànima pater" del lloc, aquella ha estat dirigida o gestionada per una empresa turística amb seu al mateix poble de Vistabella o al veí d'Atzeneta, HOSTALERIA que malgrat ficar a l'abast dels visitants altres iniciatives sembla que no ha pogut mantenir-se, i finalment, aquest 29 d'agost passat, dia de Sant Joan de Penyagolosa, anunciava al Facebook, el seu tancament definitiu.

I ara què? Què farà el bisbat? Quina serà la resposta des de l'ajuntament? És veritat que l'estiu s'acaba, que el nombre de visitants baixa ara, però també és ben cert que, si el temps acompanya una mica, si plou, prompte s'iniciarà la temporada de bolets i després l'arribada de les neus, amb tot el reclam que aquests fets comporten a l'indret.

Faig vots perquè no tarde massa a trobar-se una solució i, puguem novament gaudir dels cremaets i carajillos i sobretot de les converses vora el foc, als i les que l'hostaleria ens tenia més que acostumats.

S'ha acabat el bròquil...

 Aquesta expressió, que normalment és diu de forma concloent, vol significar que d'una cosa, siga objecte, diners, vida, vacances o l'estiu, ja no en queda més. I és que hui, 31 d'agost, seran molts els veïns de Castelló que posaran el punt final a les vacances, a l'estiueig, i és que els dos mesos centrals de l'estiu, hui s'acaben.

Aquests dos mesos, els principals del període de vacances d'estiu, sol anar majoritàriament bé a tots i totes, ja que el cos i la ment dels humans, sempre agraeixen uns dies de descans o, almenys, el canvi de costums, és a dir tenir la possibilitat de fer allò que generalment no es fa la resta de l'any, a la vegada que, deixar de fer la rutina del dia a dia dels altres mesos.

Resulta curiós comprovar com molta gent, de Castelló, que acostumem a estiuejar a la marjal, el secà o Benicàssim, prop de casa, ens disposem ara, tot just quan s'està millor, a tornar a casa, ara que malgrat que el dia és més curt i com a conseqüència s'enfosqueix més depressa, la calor ja no és tan angoixant en ser la intensitat del sol molt menor i el cos i la ment, poden trobar-se més a gust.

Ha arribat el moment de recollir, de fer la darrera repassada a tot allò, imprescindible o tal vegada prescindible que ens ha acompanyat les darreres setmanes: les xancles, l'insecticida contra els maleïts mosquits, els gots de refresc..., és el temut moment de carregar el cotxe, de fer viatgets a casa, que si açò, que si allò altre, que si de cas..., és el moment de tornar-se a retrobar amb la xafogor d'escàndol que ens rebrà en arribar a casa, després de tenir-la tancada a pany i clau les darreres setmanes.

Potser alguns afortunats els caps de setmana de setembre tornen a buscar els espais oberts, el pinar, la verdor de la muntanya o els darrers banys a les platges, que la seua no siga una desconnexió dràstica, total, siga progressiva... Sempre ha estat així i, ara, aquest any, tornarà a repetir-se, com també ho fan els anuncis dels col·leccionables més absurds que tornem a veure a la televisió o disposats a les prestatgeries dels quioscs.

Sempre ha estat així, són les circumstàncies de final d'agost, de hui, de fa 10, 30 o 50 anys, fins i tot resulta curiós analitzar com es presentava "el retorn" analitzant les hemeroteques, el diari Mediterràneo del dissabte 31 d'agost de 1968, tot just fa 50 anys, quan aquell estava a l'avinguda de Cernuda i Velasco i costava 3 pessetes.

Quina diríeu va ser la notícia del final de l'estiuenc agost? D'una banda l'anunci de la continuació encara per uns dies de la venda de melons a l'aire lliure pels carrers de la ciutat, signe evident que l'estiu es resistia a anar-se'n i, d'altra, la trista notícia de la pèrdua del 90% de la collita d'arròs per causa de les tronades i pedregada del dimecres anterior, dia 28; al costat dels anuncis de les revetlles "final d'estiu" de la sala Bohio o la xarlotada de benvinguda a la ciutat programada pel dia següent diumenge, a la plaça de bous, anunciada com "el carrusel", l'espectacle de les grans masses, espectacle de sempre i per a totes les edats.

 

El temps passa, tot es mou, tot canvia i tot s'acaba. S'ha acabat el bròquil!!!. Castelló i la seua gent, tots nosaltres hem canviat; un estiu més sen's esmuny entre les mans encara que, de segur, temperatures altes en seguirem tenint per uns dies o setmanes. Roda la roda, passa la vida...

Ni cas!!!

No en són massa, malauradament, les restes arqueològiques iberes de certa importància i transcendència, trobades al País Valencià i, menys encara, les localitzades a les terres de Castelló.

Sens dubte, la troballa més important d'aquella època, a nivell de país, va estar la Dama d'Elx i, a escala local, el Plom del Pujol de Gasset, totes dues peces, com moltes altres, trobades fruit de la casualitat.

La casualitat va voler que aquestes peces, datades entre els segles IV i II abans de Crist, foren també trobades amb pocs anys de diferència, la Dama el 1897 i el Plom uns anys abans, el 1851.

I, vet per on, si la Dama es considera l'escultura ibera més important de totes les trobades, el Plom és el primer document epigràfic iber trobat a tot l'estat, dels pocs més de 70 documents d'aquest tipus que es coneixen.

Semblant va ser també la manera en què van ser trobades les dues peces, realitzant-se en tots dos casos tasques agrícoles, consistents en treballs d'aplanament de tossals, la Dama en el de l'Alcúdia, i el Plom en el de Gasset, un monticle d'uns tres metres d'alçària que es trobava entre els estanys de Patos i el de Sotamilla, enmig d'una zona pantanosa, que hui en dia situem, en el Grup Sant Pere, entre el col·legi l'Illa i l'avinguda dels germans Bou, al Grau de Castelló.

I també casual, o no?, el seu actual destí, que malgrat haver estat reivindicat el seu retorn en moltes i variades ocasions, totes dues peces es troben a Madrid, al Museu Nacional d'Arqueologia.

Parlar hui del Plom del Pujol de Gasset, és de justícia, ja que, tot just un dia com hui, 30 d'agost, fou trobada la peça, una estela on es veuen una sèrie de signes, elements de referència per al coneixement de l'escriptura ibera, quatre línies, que malgrat el pas del temps, encara hui en dia es desconeix amb exactitud quin pot ser el seu significat, relacionant-se amb la cultura funerària, pensant que pot ser el text, una maledicció contra els enemics del difunt.

Siga com siga, el cas és que des de la seua troballa, com també passa amb la Dama, mai la peça ha tornat a la seua ciutat d'origen, Castelló, per quedar-se de manera definitiva, al nostre museu, que és on realment hauria d'estar.

És veritat que el Plom l'any 2006, va retornar per uns mesos, d'abril al juliol, a la ciutat, per ser exposat com a "peça del trimestre" al museu, i que a l'agost d'aquell mateix any, els tres grups municipals que conformaven aleshores l'ajuntament: PP, PSOE i BLOC, van aprovar una moció conjunta instant al Ministeri de Cultura i al Govern del país, el seu trasllat, la seua devolució.

Han passat 12 anys i mai més s''ha tornat a saber-se'n res i, de la mateixa manera que s'insisteix en el retorn a Elx, de la seua Dama, ara, en complir-se 167 anys de la nostra troballa, crec torna a ser un bon moment perquè l'equip de Govern de l'Ajuntament, amb el suport o sense, de l'oposició, torne a demanar el seu retorn amb més força. A veure si ara tenim més sort. Si no es demana, no tornarà, i jo, aprofite l'efemèride, per a recordar-ho....