Tres canvis de data... i tres patrons: El tres com a protagonista a Lledó

De la festa, la vespra. Així l'il·lusió de les coses que estan per vindre alegra més que la mateixa consecució de l'objectiu; la festa grossa de demà comencem a festejar-la ja hui 656 anys després d'aquell 1366 quan Perot de Granyana va trobar la Santa imatge de la Verge de Lledó; una festa que per tres vegades al llarg de la història ha canviat de data de celebració.

En els primers anys, allà pels segles XV a XVII, el poble de Castelló celebrava la festa de Lledó el diumenge posterior al 15 d'agost, festa de l'Assumpció de Maria, data que cada any que passava resultava poc encertada per caure en ple estiu; a principis del segle XVIII va endarrerir-se al primer diumenge de setembre, però per ser encara dates d'estiu i trobar-se molts veïns a les alqueries, la data tampoc va resultar encertada, de manera que l'any 1912, ara fa 110 anys, per tercera vegada,  la corporació municipal, aconsellada pel clergat, va decidir el trasllat i, per tant, la celebració de la festa de Lledó, tal dia com demà, el primer diumenge de maig, en record de l'antiga festa de la confraria de la Verge del Roser, el diumenge de la rosa.

10 anys després, 1922, ara fa un segle, la festa "va caure" el 7 de maig. Els esdeveniments polítics del moment amb la crisi de l'estat liberal i la participació dels soldats castellonencs a la guerra del nord d'Àfrica, va fer que aquells dies tota la ciutat estigués pendent dels joves que per llevat havien estat enviats al capdavant.

Aquest primer diumenge de maig, setze dones van establir torns de vela davant la imatge de la Verge a Lledó demanant, a la qual només dos anys després, el 1924, seria proclamada Patrona de la ciutat, protecció per als expedicionaris africans del Regiment de Tetuan- 14.

Expliquen les cròniques que quan el predicador de la missa solemne es disposava a pujar al púlpit per iniciar el sermó de la festa, el prior Manuel Pascual va rebre un telegrama notificant que el batalló de Tetuan tenia ordre de tornar a la ciutat.

Les mostres de goig a l'interior del temple van ser indescriptibles. Aquell mateix dia també es van fer públics dos grans tapissos que pintats pel prestigiós Castell van ocupar les parets laterals del presbiteri, emmarcant el retaule major.

Aquell mateix 1922, i només uns mesos després de la celebració festera, el 8 de novembre, el Papa Pio XI proclamava a Roma la Mare de Déu del Lledó com a Patrona principal de la ciutat; el rescripte papal, signat pel cardenal Vico, fou fet públic a la nostra ciutat el 7 de desembre, entre el volteig de les campanes i un solemne Tedèum davant l'altar dels sants patrons, a l'església arxiprestal de Santa Maria.

I, vet per on, des d'aquell moment la vila va passar a comptar amb tres patrons; a Sant Cristòfol proclamat patró el 1703 i Sant Blai que ho era des de 1716, s'unia ara el de la Verge, encoratjant-se la idea de sol·licitar la corresponent autorització per coronar canònicament la imatge, rescripte que es va concedir a l'any següent 1923, i que es va fer realitat a les anomenades "festes de la coronació" que es van celebrar entre el 2 i el 12 de maig de 1924.

Una altra vegada "el tres", tres canvis de data festera i tres patrons per la ciutat. El tres considerat a la cultura cristiana com la Divina perfecció, en simbolitzar el moviment continu i la perfecció de l'acabat, així com per ser símbol de la Trinitat i número celeste, aglutinador de les tres habilitats humanes obra, paraula i pensament, i dels atributs de Déu que és Omniscient, Omnipresent i Omnipotent, es fa especial i amb una gran incidència lligada a la història del santuari i Verge de Lledó i Castelló.

El fenomen religiós de Lledó en aquest 2022, per cert nombre múltiple de tres i nombre en què la suma de les seues xifres donen 6, que també és múltiple de tres, torna a evidenciar-se com a referent comú de la fe, la identitat, la tradició i el folklore de Castelló i focus irradiador dels sentiments veïnals, continuant una història d'amor entre la ciutat i la seua patrona. Per molts anys que així siga!

"Dona nobis salutem et pácem et gratiam et pluviam de caelis"...

La casualitat ha volgut que entre tots els llibres que tinc a casa hui, rebuscant-ne un altre, m'haja trobat amb una publicació de l'any 2016, un regal que va fer-me el gerent i bon amic de la fundació Dávalos-Fletcher que porta per títol "Romerias, peregrinaciones y rogativas de la provincia de Castellón", una obra coordinada per un altre amic, el professor Henrí Bouché Péris, que recull de manera exhaustiva les romeries de les poblacions de Castelló, proporcionant una valuosa informació etnogràfica i històrica.

Quina casualitat haja tornat a les meues mans el llibre hui, darrer divendres d'abril en què novament les Useres, el poble de l'Alcalatén torne a fer realitat l'antiga tradició "dels peregrins", que ens submergeix de ple a l'Edat Mitjana, a temps de pestes, de sequeres, o de guerres, motius més que suficients per a manifestar la fe en Déu, la Verge i els Sants.

I quina casualitat també que rellisca aquest llibre hui, quan estem de ple dins d'una de les festes més volgudes i celebrades a Castelló, les festes que la ciutat des de l'any 1924, any de la coronació, celebra en honor de la Patrona la Mare de Déu del Lledó, amb diferents actes religiosos i culturals, destacant la festa litúrgica, el tridu, el certamen literari o la processó corresponent amb la imatge.

I encara que no existeix hui en dia una romeria, una peregrinació com a tal al santuari de Lledó, sí que trobem documentades a partir del segle XIV diferents rogatives per a demanar la intercessió de la Verge "si la gana consumia els cossos o la pesta delmava la vila o la set agostava els camps".

I si hui, per les muntanyes de l'Alcalatén, s'està tornant a cantar i escoltar, amb la veu dels 13 peregrins de les Useres, el cant que formant part del cabal de cants litànics, el cant per antonomàsia de les romeries penitencials valencianes, el salm "O vere Deus", tot un clàssic, profund, emotiu, airós i festiu, demanant per la salut, la pau o la pluja, també aquest, quan la festa de Lledó era rogativa, s'escoltaria al nostre terme.

És veritat que no cal anar de romeria als pobles de l'interior, no cal anar lluny per a sentir "l'O vere Deus", també el tercer diumenge de Quaresma, en la romeria que el poble de Castelló realitza a l'ermita de Santa Maria Magdalena, en el moment d'eixir de l'església i en altres moments al llarg del dia, els cantors repeteixen salmòdicament la seua estructura, la crida, la súplica, l'acte d'humiliació acceptant les faltes pròpies i la invocació en aquest cas a Santa Maria Magdalena:

"O vére Déus, Trinus et únus, exáudi préces pópuli huius. Dona Nobis salutem et pácem et gratiam (pluviam) de caelis. Non sumus dígni a te exudiri .Nostris deméritis merémur puníri. Sancta Maria Magdalena Ora pro nobis"

Però ara no, a Castelló no toca, a Castelló aquests dies que venen tot i que podem demanar "pacem et pluviam" no ho farem amb "l'O vere Deus"; el protagonisme musical de la festa patronal el tindrà "la Salve" i els "Gojos".

La Salve com a oració de salutació i prec a la Verge, en el cas de Lledó en la doble versió, la coenta mostra de quincalla dialèctica cantada en castellà, amb lletra de Antonio Alloza y música de Jaime Pachés amb aquest inici "Salve virgen del Lidón, del mortal corredentora, nuestra Patrona y Señora, egida de Castellón" en què fins i tot molts dels que la canten desconeixen el que diuen: ègida?, això que serà?, i la seua versió valenciana amb poca variació, i la popular creada a l'inici dels anys 70 del segle passat pel poeta Miquel Peris com a culminació de la serenata de maig, musicada per Paco Puig i que comença amb els coneguts versos "Salve verge bressolera, de la nostra llar pairal, hortolana i marinera, nadaleta de marjal".

I els goigs, amb lletra i música de Lluís Revest i Vicent Ripolles respectivament, i que comencen així "Del poble de Castelló, sigau llum i auxiliadora, de l'amor nostre Senyora, Mare de Déu de Lledó", seguits d'11 coples, no gens fàcils de cantar.

O vere Deus en romeria i Salve i goigs en pregaries han volgut unir-se hui i prendre protagonisme al meu comentari, i ser la temàtica central de les meues reflexions, i és que la història de la religiositat del nostre poble presenta moltes i variades manifestacions. Per molts anys que així continue...

 

Avui és Sant Vicent... o no?

Dos són els "sant Vicent" més coneguts i venerats a les nostres terres. L'un, el d'Osca o "el màrtir", l'altre el dominic "Ferrer". El primer segons el santoral catòlic és recordat el 22 de gener, el segon, el 5 d'abril.

Hui és 25 d'abril, que segons el mateix santoral, és la festivitat litúrgica, el dia dedicat a recordar entre d'altres, a sant Marc "evangelista"; tanmateix, hui, com cada any, el segon Dilluns de Pasqua, és el dia marcat en el calendari valencià per a la celebració de Sant Vicent Ferrer, festa grossa si considerem que segons s'indica en el DOGV és "un dia festiu retribuït i no recuperable", per ser aquell sant predicador el patró de la Comunitat Valenciana.

No obstant això, i pel que respecta a Castelló província, només és festiu en una cinquena part dels municipis, entre els quals, no es troba la capital, que tot i tenir a Sant Vicent Ferrer com un dels quatre patrons de la ciutat, juntament amb lSant Cristòfol, Sant Blai i la Mare de Déu de Lledó, va optar, laboralment, per festejar el dilluns de Magdalena, el 21 de març passat, i en l'àmbit escolar, per poder declarar tota la setmana de festes no lectiva, canviar el  25 de març pel dia d'avui.

Però tornem a l'inici... Per què si l'església considera el 5 d'abril, data de la mort del sant valencià, com al dia per recordar-lo litúrgicament, des de temps immemorial es commemora hui segon Dilluns de Pasqua?

En aquesta vida diuen, tot té una explicació. Veiem-la: Explica la tradició que com que la majoria dels 5 d'abril coincideix alguns anys, amb els dies sacres de la Setmana Santa, un període de recolliment, dejuni i abstinència, i que impedia la gresca popular, el poble va decidir traslladar la celebració del sant uns dies després perquè coincidira amb el període alegre de la Pasqua de Resurrecció.

Així, i després dels joiosos dies en què es commemora la Resurrecció de Crist, en una prolongació d'aquestes jornades de summa alegria, es va afegir el segon Dilluns de Pasqua unint la celebració en honor a Sant Vicenç Ferrer, que, com a patró de l'antic Regne de València, requeria manifestacions lúdiques i de plena alegria popular com a revetles i fastos en una demostració d'exaltació al sant més venerat a les tres províncies.

Però no ens enganyem, hui litúrgicament no és el dia de sant Vicent, tot i que els Vicents, Vicentes, Ticos, Tiques, Sentos, Sentes, Sentets, Sentetes... així ho celebren. Hui és festa grossa a València i més a prop a Borriol, però no a Castelló on la tradició de Sant Vicent i el seu patronatge, cada any que passa sembla va a menys, fins i tot entra en competència amb l'altre Vicent, el màrtir, el nom del qual el porten també alguns dels nostres veïns i, per tant, celebren el seu sant el 22 de gener.

Tal vegada el fet de ser Vicent Ferrer el primer sant canonitzat de l'antic Regne de València va ser fonamental per a la devoció entre els valencians cap al sant i va influir en el canvi de data de la seua celebració festera, mantinguda en molts pobles però ací a Castelló, malauradament o no, vinguda a menys...

Enguany el calendari ha fet que coincidia a Sant Vicent en una altra data històrica per als valencians, el 25 d'Abril, data en què recordem la Batalla d'Almansa, el principi del final del Regne de València a mans de Felip V de Borbó, aquell que, a més a més d'arrasar la ciutat de Xàtiva va, pel Decret de Nova Planta eliminar els Furs, les lleis i la parla valenciana.

Cultura, història, tradició, religiositat i curiositats han volgut donar-se la mà hui, dia 115 de l'any i quan en queden tot just 250 per finalitzar. Un dia com un altre, un bon dia!

Bon bac!

Va ser el 1868, quan es va inaugurar el tren València-Sagunt-Castelló, fet que va motivar a l'Ajuntament de Castelló a realitzar al costat de l'estació de Renfe, ocupant el solar de l'antic cementiri del Calvari, una vinya de D. Salvador Tárrega, i un secà de D. José de la Font i un altre del comte de Pestagua, un nou parc/passeig, el Passeig Ribalta, el qual havia de ser una mostra del poder econòmic tant de la ciutat.

Dotat des del principi d'arbrat, inicialment no tenia cap mena de construcció. La primera edificació que es va construir el 1870 va ser la caseta per als peons que tenien cura del parc, a la qual van seguir una font i , ja al segle XX, el 1925, una pèrgola, per a la construcció de la qual van destinar-se 7.266 pessetes.

Un recinte a l'aire lliure en forma circular; un pavelló d'estil isabelí envoltat de biguetes de formigó, amb pilars revestits de rajoles; amb un banc perifèric de pedra, que tenia una barana de ferro a sobre del respatller, amb el paviment del terra de rajola ceràmica i decorat; al centre del cercle hi havia un xicotet estany enjardinat amb palmeres i diferent vegetació.

Un lloc de passejades al sol, de nits de festa inoblidables, d'escenari de festejos que va començar a utilitzar-se a partir dels anys 30 del segle passat com a lloc d'esbarjo i perquè tocara la banda municipal de música, sent als anys 50, quan arreglat el recinte d'una forma atractiva, es va dotar de taquilles perquè, a cada funció o ball, la recaptació ajudarà a millorar fons per a la "Junta Central de Fiestas". Un espai, que oferia alternatives als ciutadans quan encara la calor, l'estiu i l'atractiu del mar no havia començat a marcar les migracions a la costa durant els mesos estivals.

Es van aixecar els pilars, després es van tancar els buits entre els pilars i finalment a partir del 1971 i amb un pressupost de 18 milions de pessetes, va crear-se un espai tancat, atemporal, per a estiu i hivern, una estructura dissenyada per l'arquitecte municipal Joaquín Tirado formada per una sèrie d'arcs de ferro en forma de 'L' invertida sobre els quals es va recolzar la cúpula, un espai municipal "multiús" però majoritàriament emprat, any rere any, per les presentacions de les comissions gaiateres.

40 anys després, el 2011, inaugurat el Palau de la Festa, edifici destinat a acollir tots els esdeveniments socials de la ciutat, especialment aquells que contribueixen a enriquir el món de la festa, van sortir diferents rumors sobre "el futur de la Pèrgola", tendents a recuperar l'escenari enjardinat, a l'aire lliure, amb la màxima integració al parc, defensant que no hi ha millor fusió amb l'entorn que el seu enderrocament, o bé dignificar l'edifici amb una remodelació integral i deixar-lo com a espai modern i multifuncional.

Finalment, l'equip de govern va optar per la rehabilitació, incloent-hi aquella en l'Estratègia de Desenvolupament Urbà Sostenible i Integrat, una de les actuacions més importants, especialment pel seu impacte social, de totes les accions plantejades en el marc del pla Edusi de la ciutat, que suposava una forta inversió econòmica cofinançada entre els fons Feder de la Unió Europea i el govern municipal.

Des del març del 2021 fins al març del 2022, va presentar-se el projecte, va modificar-se amb els requeriments de la Conselleria de Cultura, va autoritzar-se el nou projecte bàsic d'execució i rehabilitació i van emetre's nous informes per part de la Reial Acadèmia de Sant Carles, l'UJI i el Consell Valencià de Cultura.

Semblava que l'inici de la remodelació era imminent, fins i tot ja estaven autoritzats els treballs a l'empresa adjudicatària del concurs, la UTE Becsa e Indertec, per un valor de 2'5 milions d'euros, però aquesta mateixa setmana la reforma ha tornat a quedar en l'aire.

El motiu? La resolució emesa ara per part de la Direcció General de Cultura i Esport de la Conselleria de Cultura, després d'analitzats els tres informes "de les institucions consultives" (La Reial Acadèmia, L'UJI i el Consell de Cultura) que són contraris a la reforma per ser la Pèrgola un element impropi dins del conjunt històric i, per tant, distorsionant dels valors patrimonials del parc.

Bon bac el rebut per l'equip de govern municipal i en especial per la regidoria d'urbanisme que, ara haurà de tornar a analitzar juntament amb l'equip tècnic i jurídic defensor del projecte, quins són els passos a seguir.

Un embolic que ningú esperàvem, però que, a parer meu, té fàcil solució, l'enderroc de tot l'antic edifici i l'adequació de l'espai al projecte inicial, de la mateixa manera que va fer-se en el seu dia amb l'espai ocupat pel parc infantil de tràfic o la zona de jocs infantils a la inicial Rosaleda, o el que de no eixir cap altre imprevist, prompte veurem restituït, l'emblemàtic indret que ara ocupa la creu dels caiguts.

Anuncis... "Fum de canya".

 

Vaig llegir no fa massa temps que eren 116 les persones, homes i dones que estan al servei dels alts càrrecs de l'administració autonòmica, són els "assessors", en l'argot polític coneguts com "l'equip" o la "família", i que l'any 2020, van destinar-se més de 5 milions d'euros per sufragar el seu treball.

També que, el president, el senyor Puig, com és lògic és qui més en té, un total de 23 destinant-se en aquell 2020 més d'un milió d'euros per fer front al seu treball. Entre ells alguns periodistes, advocats, exalcaldes o exregidors, procedents de diferents llocs del País, amb un treball tot i que extens, concret.

Com a experts en comunicació, estratègia política o màrqueting, han de posar en pràctica els seus coneixements per assessorar el polític, que com que no son especialista en totes les matèries necessàries per al càrrec, i necessita experts que el guien.

No sé si haurà estat iniciativa pròpia o qui o quins hauran estat els assessors que hauran convençut el president per anunciar la posada en marxa dins o al voltant de l'anomenat "Pla Reactiva" i per pal·liar els efectes de la inflació una sèrie d'accions destinades a alleugerar en part les butxaques dels ciutadans valencians: la gratuïtat dels bitllets de Metrovalència i de rebot del TRAM d'Alacant i de Castelló, tots els diumenges a partir del pròxim 1 de maig i per un període de tres mesos.

Desconec el nombre de viatgers que transporta l'única línia de què disposa el TRAM a la nostra ciutat i menys encara quants "pugen i baixen" els diumenges, però estic segur que la mesura, tot i considerar-la beneficiosa, serà poc efectiva i gens complementària, en definitiva no crec siga "la més encertada per a la nostra ciutat".

Tal vegada, hauria estat més efectiva la mesura, si aquesta "ajuda" en el cas de Castelló haguera estat dedicada a bonificar, el bitllet de rodalies de RENFE, entre els pobles del nord i del sud de la província, mesura que "convidaria" els diumenges a intercanviar visitants des de Vinaròs fins a València i més enllà, només amb el senzill acte de reduir un 50% les tarifes. Ho hauran pensat els assessors? Serà massa feina negociar amb la xarxa central de trens de l'estat?

I més encara, aquest anunci del senyor Puig com a una més de les mesures dins el Pla econòmic per fer front a la inflació, ve només uns dies després d'un altre anunci fet públic en la seua visita a l'aeroport de la Vilanova, que, i puc estar errat, tampoc era necessari per al nostre territori, i que ha rebut les crítiques fins i tot dels altres membres de l'equip del botànic, i que no és altre que, la propera  publicació del concurs per a la connexió de cara a aquesta tardor, de la línia aèria entre Castelló i Madrid, amb una freqüència de cinc vols setmanals.

És veritat que el nostre és un aeroport infrautilitzat, que cal donar-li major rendibilitat i visibilitat, però, subvencionar una connexió Castelló-Madrid per captar empreses operadores, és, a parer meu, una inversió no prioritària. No tindria més impacte aplicar aquesta subvenció als bitllets de tren? I més encara, no s'hauria de fer molta més pressió política de la que es fa, per què l'alta velocitat fora una realitat al nostre territori? No tenen res a dir els "assessors" o és que el president no els vol fer cas? Aleshores quina és la seua força?

Senyor Puig els seus assessors els paguem entre tots, i encara que siga vosté qui els trie, no hem de dubtar de la seua vàlua, però malauradament les seues darreres "idees", els seus darrers anuncis, crec, amb tots els respectes, que no estan gens encertats pel que respecta al meu estimat Castelló.

Cap trajecte de llarg recorregut sense cost o a un cost mínim podrem fer ni diumenges, ni a la tardor. Ací només ens arriben les molles. Esperem que, almenys, un altre dels darrers anuncis puga ser realitat el curs vinent, la reducció pels universitaris de Castelló de les taxes acadèmiques. Aquesta sí que pot ser una mesura encertada i que es note i revertisca a les butxaques de moltes famílies. Les altres com diuen al meu poble, "fum de canya".