Quina casualitat haja tornat
a les meues mans el llibre hui, darrer divendres d'abril en què novament les
Useres, el poble de l'Alcalatén torne a fer realitat l'antiga tradició
"dels peregrins", que ens submergeix de ple a l'Edat Mitjana, a temps
de pestes, de sequeres, o de guerres, motius més que suficients per a
manifestar la fe en Déu, la Verge i els Sants.
I quina casualitat també que
rellisca aquest llibre hui, quan estem de ple dins d'una de les festes més
volgudes i celebrades a Castelló, les festes que la ciutat des de l'any 1924,
any de la coronació, celebra en honor de la Patrona la Mare de Déu del Lledó,
amb diferents actes religiosos i culturals, destacant la festa litúrgica, el
tridu, el certamen literari o la processó corresponent amb la imatge.
I encara que no existeix hui en dia una romeria, una peregrinació com a tal al santuari de Lledó, sí que trobem documentades a partir del segle XIV diferents rogatives per a demanar la intercessió de la Verge "si la gana consumia els cossos o la pesta delmava la vila o la set agostava els camps".
I si hui, per les muntanyes
de l'Alcalatén, s'està tornant a cantar i escoltar, amb la veu dels 13
peregrins de les Useres, el cant que formant part del cabal de cants litànics,
el cant per antonomàsia de les romeries penitencials valencianes, el salm
"O vere Deus", tot un clàssic, profund, emotiu, airós i festiu,
demanant per la salut, la pau o la pluja, també aquest, quan la festa de Lledó
era rogativa, s'escoltaria al nostre terme.
És veritat que no cal anar
de romeria als pobles de l'interior, no cal anar lluny per a sentir "l'O
vere Deus", també el tercer diumenge de Quaresma, en la romeria que el
poble de Castelló realitza a l'ermita de Santa Maria Magdalena, en el moment
d'eixir de l'església i en altres moments al llarg del dia, els cantors
repeteixen salmòdicament la seua estructura, la crida, la súplica, l'acte
d'humiliació acceptant les faltes pròpies i la invocació en aquest cas a Santa
Maria Magdalena:
Però ara no, a Castelló no
toca, a Castelló aquests dies que venen tot i que podem demanar "pacem et
pluviam" no ho farem amb "l'O vere Deus"; el protagonisme
musical de la festa patronal el tindrà "la Salve" i els
"Gojos".
La Salve com a oració de
salutació i prec a la Verge, en el cas de Lledó en la doble versió, la coenta
mostra de quincalla dialèctica cantada en castellà, amb lletra de Antonio
Alloza y música de Jaime Pachés amb aquest inici "Salve virgen del Lidón,
del mortal corredentora, nuestra Patrona y Señora, egida de Castellón" en
què fins i tot molts dels que la canten desconeixen el que diuen: ègida?, això
que serà?, i la seua versió valenciana amb poca variació, i la popular creada a
l'inici dels anys 70 del segle passat pel poeta Miquel Peris com a culminació
de la serenata de maig, musicada per Paco Puig i que comença amb els coneguts
versos "Salve verge bressolera, de la nostra llar pairal, hortolana i
marinera, nadaleta de marjal".
I els goigs, amb lletra i música de Lluís Revest i Vicent Ripolles respectivament, i que comencen així "Del poble de Castelló, sigau llum i auxiliadora, de l'amor nostre Senyora, Mare de Déu de Lledó", seguits d'11 coples, no gens fàcils de cantar.
O vere Deus en romeria i
Salve i goigs en pregaries han volgut unir-se hui i prendre protagonisme al meu
comentari, i ser la temàtica central de les meues reflexions, i és que la
història de la religiositat del nostre poble presenta moltes i variades
manifestacions. Per molts anys que així continue...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada