Carta als reis...

Tot i que encara falten dos mesos per rebre el nou any i, amb ell, l'arribada dels mags d'orient portadors de tot el que es desitjat pels castellonencs des del més menut fins al més gran, sembla que els nostres governants autonòmics ja han fet la carta, i en ella han proposat que "ens porten" per la nostra província en aquest 2023, una sèrie d'actuacions, unes inversions directes en forma de transferències per fer front a diferents i variats projectes més que esperats.

Dimarts passat "el Mediterráneo" publicava la carta, la planificació econòmica provincial oferida des de la Generalitat, amb més d'un centenar d'accions locals i concretes pertanyents a totes i cadascuna de les dotze àrees del govern autonòmic, amb un pressupost d'inversions directes total de 130.067.845, més de cent-trenta milions d'euros.

Algunes coses criden l'atenció per resultar d'entrada prou curioses, i és que es parla de mils i de milions com si es tractara de quantitats insignificants. Observem...

Deu milions d'euros més a afegir al que es porta invertit per l'edifici de Borrull, més de nou milions per reformar "les urgències" de l'hospital general i dos milions i mig reservats per la compra de terrenys per ampliar-lo... Huit milions per invertir a l'aeroport, quasi un milió i mig per rehabilitar l'antic edifici de correus de la plaça de Tetuan.

No dubte que aquestes i altres intervencions siguen necessàries i porten una millora als edificis, als veïns i a la ciutat, que necessiten l'impuls econòmic autonòmic per fer-se realitat, però tinc els meus dubtes si realment les actuacions "han de costar tants diners", al cap i a la fi, en aquests casos concrets estem parlant de complements i reformes, o adquisició de terrenys rústics en l'actualitat no productius.

Més encara que penseu si us dic que anem a col·laborar amb tres milions d'euros pel projecte que l'empresa privada BP Oil desenvolupa en investigació de nous combustibles? No ho hauria de fer amb els seus més que grans beneficis? És necessària aquesta ajuda?

Que des de la Conselleria de Cultura, educació i esport per posar en valor l'ermitori de Penyagolosa es dediquen més d'un milió tres-cents mil euros, veient l'estat del santuari, pot resultar admissible, però dedicar, com sembla està pressupostat, quasi set-cents mil euros a un edifici que fa poc més d'onze anys va costar vora quatre milions d'euros, al Palau de la Festa, em sembla, i puc estar errat, una despesa programada molt a la lleugera, tanta falta fa ja fer què?

D'altra banda, crec recordar que l'escola d'infermeria de l'hospital general de Castelló, després de 50 anys de funcionament va tancar les portes graduant la seua darrera promoció el junt del 2021 en integrar els estudis en l'UJI, tal com van informar els mitjans de comunicació local. Aleshores i de ser cert aquell tancament i cessament d'activitat, també em resulta del tot incomprensible els quatre-cents mil euros que ara es destinen per "ampliación escuela enfermería hospital general de Castellôn"

No sé jo si ses majestats en veure aquesta carta riuran, es mostraran perplexos o simplement pensaran que es tracta d'un primer esborrany que, d'ací a unes setmanes serà substituïda per una altra més realista, més lògica, útil i operativa. Temps al temps...

Fer de fira...

Abans era normal que en venir un fill o filla al món, al cap de pocs dies de néixer, fóra batejat. Una de les figures cabdals de la cerimònia del bateig eren els padrins. La seua principal funció, la que va originar aquesta figura, era "el compromís" d'ocupar-se del nen o nena en cas que aquest perguera els seus progenitors encara essent petit. Eren els encarregats d'ocupar-se de protegir l'infant, fer-li de pares, en cas que aquest quedara orfe, situant-se en molts casos per damunt dels avis i altres familiars més al legats.

En l'actualitat aquest rol ha perdut prestigi i funció. Les pràctiques religioses han disminuït i es viu un clima de seguretat i de confiança en el futur, si més no, en matèria de salut i d'educació, que fa poc probable la necessitat d'aquesta figura com a substituta. Hui en dia en són molts els xiquets i xiquetes que no reben el bateig i, per tant, no tenen padrins, quedant en perill d'extinció aquesta figura.

Els padrins també s'ocupaven d'obsequiar amb regals a l'infant al llarg de la seua infantesa, en ocasió del seu sant i aniversari, així com en determinades diades festives del calendari, com la Setmana Santa, Pasqua, Nadal i Reis, i a Castelló "quan era fira", en aquests primers dies de novembre.

No cal dir que els menuts esperàvem amb impaciència l'arribada de Tots Sants, perquè amb la festa arribava la fira a Castelló i la corresponent i quasi obligada visita a casa dels padrins, per ser "firats". Rebre algun "duro" amb motiu de la fira era una gran satisfacció, era sentir-se ric per uns moments, disposar d'unes pessetes per gastar sense mirament.

La pregunta inevitable entre els menuts, quan després d'haver passat per casa dels respectius padrins, ens trobàvem per anar plegats a la fira era "Què t'han firat?" o "T'han fet fira?" I la resposta podia tenir dues versions, si havia estat generosa es deia la quantitat rebuda i fins i tot es mostrava als companys, però si el recapte havia estat pobre o simplement no hi havia hagut massa sort o no es volia dir, aleshores la resposta era: "una nina, un ninot i un calbot", donant un cop amb els nusos dels dits al cap d'aquell que havia gosat preguntar.

Tots plegats, amb més o menys dinerets a la butxaca enfilàvem la plaça del Rei, el carrer Saragossa, i en arribar a "la farola" els cors començaven a bategar més de pressa, en escoltar els primers sorolls estridents que tractaven de cridar la nostra atenció i aconseguir que "ens gastarem" els diners.

Les barquetes, les casetes de tir amb rifle de perdigons, la tómbola "de los jamones" on l'eslògan sempre eren els grans premis que podien arribar a aconseguir-se només amb una simple i senzilla butlleta, la xurreria "la valenciana" que ens oferia mil i una llaminadures, el "tiovivo" o els autos de xoc.

Una, per nosaltres, gran fira d'atraccions que ens permetia, gràcies a haver estat firats pels padrins, diversions una darrera de l'altra. Anys després i a mesura que anàvem deixant enrere la infantesa, també el costum de "passar a ser firats" va anar desapareixent, arribant un any en què ja no s'anava a ser firat, érem massa grans, i, aleshores, els pares prenien el relleu, perquè el costum d'anar a la fira de Tot Sants a Castelló, no es va perdre mai.

Encara hui, i després de molts anys i haver canviat de lloc en diferents ocasions, nosaltres que primer vam ser xiquets, després joves pares i ara avis, en acostar-se els primers dies de novembre ens sentim atrets per la fira de sempre i sempre nova, amb atraccions infantils, tómboles, casetes de jocs i fins i tot llocs per menjar, mai imaginables quan, sent menuts, només trobàvem estants de "coco", pomes caramel·litzades, xufes i cotó ensucrat, i com a molt la caseta del vi, amb els "baturros mecànics" que no paraven de moure les cames simulant el premsatge.

Altres temps, altres costums, altres fires, però un mateix poble Castelló, i uns records que ara, de segur, en molts arranquen uns quants somriures...

 

Per Tot Sants... flors.

Altre cop arriba Tots Sants i el Dia de Difunts i és moment de recordar els nostres éssers estimats i admirats que ja no hi són. La tradició ens porta a visitar les seues tombes i honrar-los amb la visita i les flors.

La proximitat amb el pont de quatre dies ha dilatat aquest 2022, en el temps, les visites al cementiri; tot i això, aquesta tradició de caràcter familiar i malgrat que les noves formes i costums es manté en la intimitat i les flors, continuen sent les protagonistes d'aquests dies.

És veritat que en alguns casos les limitacions a l'engrandiment dels cementiris i, la cada vegada més estesa tradició de la incineració, i el posterior esplai de les cendres en intimitat familiar, ha donat lloc al desenvolupament d'una mentalitat naturalista i una creixent laïcització de la mort, fenomen que ha fet que aquesta festa es desarrengue del seu significat més ancestral, però, així i tot, les flors tornaran a omplir els cementeris de Castelló com ho van fent any rere any, i la tradició de portar rams als difunts coincidint amb l'1 de novembre, serà realitat, sobretot entre la gent gran, mentre que entre els joves no estiga tan clara la cosa.

I és que les modes i els costums canvien i fan trontollar les tradicions, entre elles aquella de visitar els cementeris, però no la de l'ofrena floral. Sembla que aquesta setmana els cementeris de Castelló tornen a la vida i els i les floristes tornen a fer l'agost oferint els possibles compradors crisantems, els quals representen alegria i eternitat, i flors de tall, com les roses i els clavells, entrant amb competència directa amb aquells altres establiments que ofereixen "rams duradors", flors de tela, cada any més sofisticades i treballades i que res han d'envejar a les seues germanes "naturals", conformant composicions de flors artificials, en molts casos especialment dissenyades per a les decoracions fúnebres.

Mai podien imaginar allà pel 1972 aquells venedors de flors que, en un dia com hui vespra de la festa, col·locaven les seues parades a la "Plaza del Maestrazgo", a tocar del mercadet de Sant Antoni, oferint les seues flors a aquells que pel carrer d'en Joaquim Costa dirigien les seues passes envers el cementeri de Sant Josep, que cinquanta anys després, "les seues paradetes" serien només record i que "les flors de tela" entrarien en competència directa amb la flor natural.

O aquells altres venedors, molts d'ells llauradors de la Plana que oferien, a tocar de la Pèrgola, ocupant la propera vorera, les flors que ells mateixos, a l'horta i la marjal, s'havien encarregat de fer créixer i que haurien de suposar una ajuda econòmica per al suport familiar.

Flors que ja en aquells temps, com ocorre ara, això no ha canviat gaire, estaven cares, prou cares. Fixeu-vos que estem parlant d'una època en què un periòdic costava 5 pessetes i una dotzena de clavells 100, o nards i gladiols a 40 pessetes la vara.

Posar vida allí on no n'hi ha, la tradició de dur flors al cementiri per Tots Sants es manté encara, i malgrat que és una realitat constatable que el públic que manté aquest costum cada any és més envellit, i la gent jove se sent poc motivada, tot pensant que tal vegada anem a un no relleu generacional en la tradició, estic segur que, d'ací a cinquanta anys més, les flors naturals, artificials o interactives, continuaran sent les protagonistes en aquests dies als nostres cementeris.

És possible que la criogenització, el transhumanisme i els avatars capaços de simular ser una persona ja morta, gràcies a la intel·ligència artificial, aconseguisquen avanços en el tema de la mort, però si fem cas als experts que no paren de dir que el més a prop que tenim a hores d'ara de la immortalitat són les investigacions per endarrerir l'envelliment, i que a la llarga o la curta tots hem de passar per aquest tràngol, bé estarà que els que vagen quedant, per allò de la llei de vida, se'n recorden dels que marxen encara que siga amb unes flors... hologràfiques, perquè tal com diu el cantant brasiler Nelson Ned, si les flors pogueren parlar, expressarien tot l'amor que transmeten.

La tardor: temps de tords i de paranys.

El tord, a causa del seu comportament migratori i abundància, ha estat i és, una de les aus més caçades en territoris de la vessant mediterrània. Aquest fet ha incentivat als habitants dels territoris receptors d'aquestes aus a desenvolupar al llarg de centenars anys tot un conjunt de tècniques cinegètiques destinades a la seua captura. En terres de Castelló a més a més dels enfilats, cepet i, escopeta, el parany era la forma de caça la més practicada.

La migració forma part del comportament fonamental del tord, i és aquesta característica la que facilita la seua activitat cinegètica. Es desplaça sobretot de nit, sent, durant molts anys, el parany el mètode de caça de tords més antic. Això no obstant, el parany és un mètode il·legal de caça registrat en la directiva d'aus europea des de l'any 1979. A la Comunitat Valenciana, en la llei de caça de l'any 2004, també s'especifica que queda totalment prohibit l'ús de substàncies adhesives per caçar.

Però, a pesar que es tracta d'un mètode il·legal, els paranyers mai han abandonat del tot aquesta pràctica, exposats aleshores a acusacions ecologistes i sancions administratives. El parany per aquestes terres està considerat més que una modalitat de caça, forma part de l'herència i el legat transmés de pares a fills.

Tradicionalment, el període hàbil de caça del "turdus philomelos" o tord comú, una xicoteta au de pic i potes curtes, començava al voltant del segon diumenge d'octubre i s'allargava fins meitat de febrer, és a dir a la tardor.

I en plena tardor, el 31 d'octubre de 1922, demà farà cent anys, a la primera pàgina del "Heraldo de Castellón" es publicava una doble columna remesa des d'Onda i signada amb el pseudònim "el bachiller azul" que amb el doble títol: "Otoñal. La caceria del tordo", venia a explicar aquest tipus de cacera, definint-la com a esport dels més innocents, higiènics i graciosos, a la que els autòctons d'aquells indrets, tenien gran afició per l'afinitat a la seua idiosincràsia, actituds y costums socials.

Un tipus de cacera que, continua dient l'anònim redactor, és simpàtica, molt practicada i en aquells temps, una mica desnaturalitzada, per l'afany d'alguns caçadors d'introduir el luxe, ja que la preparació de tota la parafernàlia que envoltava aquest tipus de caça suposava un coneixement de les aus i els seus costums i, a la vegada un tractat d'estètica per preparar l'engany.

Parla l'articulista de la preparació d'oliveres i garroferes, de la col·locació de barres horitzontals amb forats plens de greix on es paren les varetes d'espart rebossades amb el visc, de manera que en parar-se el pardalet, pel mateix pes i embarronat amb el visc, cau a terra, moment en què el caçador, armat amb una raqueta, els persegueix i atrapa, ja que el tord no pot eixir del cobert format per les rames més baixes i un espés teixit de canyes que rodegen l'arbre.

Per atraure l'atenció dels tords en vol, i que es paren a l'engany es fa servir el reclam, els anomenats "titadors", uns altres tords, engabiats, que criden per la por que els produeix la presència d'un mussol lligat a una paleta que, el caçador arrima a les gàbies en el moment oportú, engany que atrau irremeiablement els seus congèneres.

És tal l'emoció que provoca aquest espectacle del parany en "el bachiller azul" que fins i tot arriba a confessar-se poeta, "sa de cos en plena natura i d'ànima en identificar-se amb ella".

Han passat cent anys, ha arribat novament la tardor, tornen a arribar els tords, però els paranyers continuen encara treballant per a després d'un bon grapat d'anys de ser considerats il·legals, aconseguir demostrar que el futur del parany és possible.

Cal trobar una solució que done encaix legal a la pràctica paranyera i garantisca la seua conservació. És indispensable desenvolupar sistemes que marquen el futur d'aquesta forma de caça tradicional de les nostres comarques des del total respecte a la llei i al medi ambient.

No sóc caçador, però m'agraden les tradicions i des del respecte considere que és necessari i imprescindible, forma part del poble obtenir via lliure per recuperar, com deia el poeta, aquesta pintoresca cacera, la pràctica del parany.

 

Som valencians, tenim tradicions, no cal importar-les. El torró de gat.

Hi ha certes èpoques a l'any en què les circumstàncies que envolten aquelles dates, aquells moments, fan que hi haga accions o elements gastronòmics que, en altres dies en cas de desenvolupar-se passen totalment desapercebudes o, simplement, no es fan, cas per exemple dels bunyols per Sant Josep, les primes per Sant Fèlix o els rotllos per Sant Antoni.

Tal vegada una d'aquestes èpoques, unes de les dates més assenyalades siguen aquelles a les que ara ens acostem, Tot Sants i el dia d'ànimes. Encara que és ben cert que des de fa uns anys hem importat alguns costums gastronòmics d'altres països, cas dels pastissos de carabassa típics dels anglosaxons, de les "soul cakes" dels irlandesos, conegudes com a galetes de l'ànima o simplement de mantega, o les típiques pomes banyades amb caramel, molt populars en aquestes dates als EUA i tradicionals llepolies "de fira" a casa nostra, també ho és de cert que, a la nostra terra, als nostres pobles, a les nostres cases, és tradicional celebrar aquests dies amb llaminadures, dolços i altres "delicatessen".

Però, al costat d'alguns productes ben nostres que amb el pas del temps continuen, els darrers dies de l'octubre i primers de novembre, tenint el seu protagonisme, cas dels bunyols, dels panellets de pinyons o dels "ossets de Sant", en homenatge als difunts, existeixen altres productes que, havent estat típics en aquests dies en altres temps, malauradament avui quasi ningú se'n recorda d'ells, cas per exemple de "l'arrop amb talladetes" o aquell altre que hi vull fer protagonista: "el torró de gat".

De segur que molts dels que açò llegiu us haureu quedat bocabadats en sentir tan sols el nom, a no ser que tingueu relació més o menys directa amb els municipis com Orpesa o Cullera, pobles on encara per Tot Sants és costum consumir aquest producte, encara que elaborat amb ingredients diferents.

Torró de gat, un torró, un dolç àrab, però que poc té a veure amb allò que mengem a Nadal, molt més senzill i barat. En el cas d'Orpesa estem parlant d'un producte elaborat amb sucre caramel·litzat mesclat amb ametles senceres posades damunt una neula, i que també és conegut com a guirlatxe, que crec ve del francés «grillage», que vol dir torrat.

Per recordar i difondre l'elaboració d'aquest producte molt conegut entre la gent més gran, però oblidat entre el jovent, en aquests dies, l'ajuntament i les escoles organitzen la festa del torró de gat amb actes dirigits a un públic familiar i on es pot degustar aquest producte.

També a Cullera, a la Ribera Baixa, anomenen torró de gat a allò que nosaltres diem "mongetes dolces", grans de dacsa fregits que esclaten quan arriben a la temperatura corresponent, i que en altres llocs són conegudes com a crispetes, bufes, esclafitons, clotxes, borles, flors, cotufes, o fins i tot palometes.

És ben sabut que el panís es cull als nostres pobles des de finals de setembre fins a les darreries d'octubre, per tant, ara és el moment de menjar-lo i una manera de fer-ho és en forma de llepolia, fent-lo esclatar dins el perolet. És veritat que si al perol amb oli li afegim juntament amb els grans de dacsa un braçalet de sal, les mongetes esclatades seran salades; si, en canvi, li afegim sucre i mel i una vegada esclatades i abans que es refreden les estrenyem unes contra les altres formant un sol cos, aleshores tindrem el torró de gat de Cullera.

Per cert, m’he assabentat que un poc més al sud, per Alcoi i voltants, existeix una tradició que compagina les dues versions del torró de gat i que anomenen “torró de novia”, adjuntant el panís esclatat, l’ametla i la mel o sucre, conformant un rosco. El seu nom sembla provenir del fet que aquesta llepolia es regalava el dia de la boda a la novia en forma de corona.

Siga amb ametlles i sucre, o siga amb "panís petador" i mel, que és com s'anomenen les mongetes dolces als pobles del Maestrat, el torró de gat o el de “novia” ha estat i tenim l'obligació de fer tot el que puguem perquè mai deixe de ser, una tradició per Tot Sants a casa nostra, no ens cal importar-les de fora.