Fer de fira...

Abans era normal que en venir un fill o filla al món, al cap de pocs dies de néixer, fóra batejat. Una de les figures cabdals de la cerimònia del bateig eren els padrins. La seua principal funció, la que va originar aquesta figura, era "el compromís" d'ocupar-se del nen o nena en cas que aquest perguera els seus progenitors encara essent petit. Eren els encarregats d'ocupar-se de protegir l'infant, fer-li de pares, en cas que aquest quedara orfe, situant-se en molts casos per damunt dels avis i altres familiars més al legats.

En l'actualitat aquest rol ha perdut prestigi i funció. Les pràctiques religioses han disminuït i es viu un clima de seguretat i de confiança en el futur, si més no, en matèria de salut i d'educació, que fa poc probable la necessitat d'aquesta figura com a substituta. Hui en dia en són molts els xiquets i xiquetes que no reben el bateig i, per tant, no tenen padrins, quedant en perill d'extinció aquesta figura.

Els padrins també s'ocupaven d'obsequiar amb regals a l'infant al llarg de la seua infantesa, en ocasió del seu sant i aniversari, així com en determinades diades festives del calendari, com la Setmana Santa, Pasqua, Nadal i Reis, i a Castelló "quan era fira", en aquests primers dies de novembre.

No cal dir que els menuts esperàvem amb impaciència l'arribada de Tots Sants, perquè amb la festa arribava la fira a Castelló i la corresponent i quasi obligada visita a casa dels padrins, per ser "firats". Rebre algun "duro" amb motiu de la fira era una gran satisfacció, era sentir-se ric per uns moments, disposar d'unes pessetes per gastar sense mirament.

La pregunta inevitable entre els menuts, quan després d'haver passat per casa dels respectius padrins, ens trobàvem per anar plegats a la fira era "Què t'han firat?" o "T'han fet fira?" I la resposta podia tenir dues versions, si havia estat generosa es deia la quantitat rebuda i fins i tot es mostrava als companys, però si el recapte havia estat pobre o simplement no hi havia hagut massa sort o no es volia dir, aleshores la resposta era: "una nina, un ninot i un calbot", donant un cop amb els nusos dels dits al cap d'aquell que havia gosat preguntar.

Tots plegats, amb més o menys dinerets a la butxaca enfilàvem la plaça del Rei, el carrer Saragossa, i en arribar a "la farola" els cors començaven a bategar més de pressa, en escoltar els primers sorolls estridents que tractaven de cridar la nostra atenció i aconseguir que "ens gastarem" els diners.

Les barquetes, les casetes de tir amb rifle de perdigons, la tómbola "de los jamones" on l'eslògan sempre eren els grans premis que podien arribar a aconseguir-se només amb una simple i senzilla butlleta, la xurreria "la valenciana" que ens oferia mil i una llaminadures, el "tiovivo" o els autos de xoc.

Una, per nosaltres, gran fira d'atraccions que ens permetia, gràcies a haver estat firats pels padrins, diversions una darrera de l'altra. Anys després i a mesura que anàvem deixant enrere la infantesa, també el costum de "passar a ser firats" va anar desapareixent, arribant un any en què ja no s'anava a ser firat, érem massa grans, i, aleshores, els pares prenien el relleu, perquè el costum d'anar a la fira de Tot Sants a Castelló, no es va perdre mai.

Encara hui, i després de molts anys i haver canviat de lloc en diferents ocasions, nosaltres que primer vam ser xiquets, després joves pares i ara avis, en acostar-se els primers dies de novembre ens sentim atrets per la fira de sempre i sempre nova, amb atraccions infantils, tómboles, casetes de jocs i fins i tot llocs per menjar, mai imaginables quan, sent menuts, només trobàvem estants de "coco", pomes caramel·litzades, xufes i cotó ensucrat, i com a molt la caseta del vi, amb els "baturros mecànics" que no paraven de moure les cames simulant el premsatge.

Altres temps, altres costums, altres fires, però un mateix poble Castelló, i uns records que ara, de segur, en molts arranquen uns quants somriures...