Se n'ixen els bitllets de les caixes fortes!!!

S'acaba de fer públic en aquests dies, els sis principals bancs espanyols –Santander, BBVA, CaixaBank, Sabadell, Bankinter i Unicaja Banc– van obtenir el 2022 uns guanys de 20.849 milions d'euros, fet que suposa disparar el benefici un 27,86% en comparació del que van obtenir l'any anterior.

El motiu que explica els guanys històrics de la banca espanyola a l'últim exercici és ben senzill, i pot resumir-se en tres línies, el cobrament d'un interés creixent pel que presta, una remuneració pràcticament zero per remunerar l'estalvi i el tancament diari d'oficines i la consegüent disminució d'atenció directa al públic.

En el cas dels préstecs personals, la mitjana se situa en el 6'5% d'interés a abonar, els interessos mitjans abonats per l'estalvi se situen al voltant del 0,70%, i el nombre d'oficines tancades i llocs de treball amortitzats, lloguers i sous estalviats el 2022 en el conjunt de l'estat espanyol, han estat de 1300 les oficines i 5800 els treballadors.

Trenta-una són les entitats que "treballen" a la nostra província, amb un total de 261 oficines obertes, de les que quasi el 75%, 195, pertanyen als cincs grans bancs, Caixabank, Cajamar, Santanter, BBVA i Sabadell. I una altra data significativa, 36 han estat les oficines tancades en el darrer any amb un 67% de pobles de la província, aproximadament 90 dels 135 que no disposen d'oficina permanent.

De la mateixa manera que la sanitat i l'educació, l'atenció a la dependència, els serveis socials, el transport públic o les pensions, són drets ciutadans que obliguen les institucions, també l'activitat bancària és necessària i essencial per a assegurar l'estalvi, gestionar els pagaments i cobraments o facilitar el consum de les persones i de les famílies i, per tant, i més encara ara, després de coneguts els beneficis astronòmics, no oblidem obtinguts amb els nostres diners, és de justícia que els nostres governants facen el possible i l'impossible perquè tots els ciutadans puguem disposar d'una banca de proximitat, amb un servei per a la ciutadania eficaç, barat, universal i proper, que arribe a tots els racons de la nostra geografia, i que oriente les seues activitats, també els seus guanys, amb criteris ètics, sostenibles, democràtics i de control social en benefici, naturalment propi, però també de tots.

Amb aquestes premisses entenc que els bancs, qualsevol banc, no tinga bona fama entre el veïnat; fins i tot existeix una entitat que emet un Anunci televisiu que enfront de l'afirmació estesa entre els ciutadans que "els bancs són tots iguals", es revela dient "NO!" i tractant-ho de demostrar oferint un horari, un servei i una atenció al client que, diuen s'adapta a tots, desmarcant-se com una entitat propera, amable i amb vocació de servei.

No sé si serà cert allò que afirmen, l'oferiment al client d'un servei personalitzat i presencial amb l'horari més extens del mercat, i dic que no sé si serà cert perquè, quina casualitat, aquesta entitat amb seu a la localitat de Paterna, no disposa de cap de les seues 75 oficines en territori castellonenc.

Vistes les xifres astronòmiques de guanys, jo em pregunte: repercutiran d'alguna manera aquests diners en benefici dels clients? Serviran per a humanitzar i flexibilitzar el tracte, la calidesa humana, l'apropament i la rellevància envers el client? O, només serviran per a omplir encara més les caixes fortes de les entitats?

No és acceptable que la banca en el seu intent de retallar costos, i després de tants guanys, abuse dels clients, sobretot de la gent gran, a qui contínuament se'ns exigeix una competència digital que no sempre tenim, i tampoc que deixe els pobles petits, que solen tenir com a veïns majoritàriament també gent gran, sense caixers ni oficines.

Me n'alegre que les entitats bancàries espanyoles hagen tingut un any 2022 tan exitós, però m'agradaria veure'm prompte compensat amb alguna alegria personal, quan alguna de les meues entitats de confiança de tota la vida, tinguera un bonic detall amb mi. No demanaria massa, ni oficines luxoses ni cites prèvies, simplement un tracte personal i un augment dels interessos d'acord amb l'augment de la vida; de segur que aconseguirien que jo, i altres com jo, tinguérem més interés per "portar-los més perretes"...

"Xupianuncis"

Malgrat no aparèixer en cap diccionari normatiu de la llengua, la paraula que encapçala aquest comentari de hui, podríem dir sense por a equivocar-nos que vindria a ser la forma expressiva col·loquial equivalent al concepte d'anunci fenomenal, excel·lent, més que bo.

He de dir que no l'havia sentida mai fins avui en què, d'una banda, Maria Fajardo, portaveu de Compromís a Vila-real i d'altra, el regidor del mateix poble Santi Cortells, l'usen per motius diferents, en referència a les futures actuacions polítiques de l'equip de govern d'aquell poble i que semblen de dubtosa credibilitat.

Tot i això, jo voldria fer per uns instants meu aquell mot i emprar-lo per a referir-me a les promeses i invencions que, els polítics del PP reunits en la XXVI intermunicipal que s'està celebrant aquest cap de setmana a València, volen que creguem els veïns de Castelló.

I és que a 112 dies de les eleccions municipals els polítics castellonencs del PP, encapçalats per les senyores Barrachina i Carrasco, aprofitant aquest bany de dirigents nacionals, llancen xupianuncis omplint-se la boca amb declaracions que ens deixen més que bocabadats, com si parlaren d'un altre poble, quan sentim que "el PP promete sacar a Castellón de la UCI" o "frente a un gobierno municipal castellonense que ha demostrado ser mera propaganda, el PP és la única alternativa".

Tot replet de promeses socials i econòmiques que diuen faran si arriben a manar, i que fins i tot ells mateixos saben no faran mai perquè no ho han fet ni en anys ni en dècades, en definitiva xupianuncis electorals.

Voleu dir que tenim una província, uns pobles, una ciutat en l'UCI? Puc arribar a comprendre que cal millorar cada dia el benestar veïnal, la riquesa i lluitar per reduir l'atur, augmentar la indústria, les inversions i el turisme, en definitiva cal lluitar cada dia per aconseguir la millora de la vida dels veïns, però això, no és una aspiració exclusiva del PP.

Voleu dir que el PP és l'única alternativa? Els projectes per la millora de la realitat castellonenca no han de passar necessàriament pel canvi, o sí, però mai fruit dels anuncis il·lusoris que s'inventen en un moment eufòric aquells que anys han tingut per practicar amb l'exemple i que, com no ho van fer o van fer-ho tan remalament, van ser condemnats a l'oposició.

Volen tornar a manar i diuen que ho volen fer amb treball i bona gestió. I que pensen que volen fer també els altres partits que aspiren a assolir el govern municipal? El mateix, tot i que per camins diferents, cadascú defensant allò que considera adient, però, que cap formació oblide que prioritari són les persones.

És veritat que ara, amb el govern central, autonòmic i local en mans del PSOE, a Castelló no arriben els serveis i les inversions que en les àrees social i econòmica ens pertoca, però tampoc van arribar aquell grapat d'anys quan els tres governs eren del PP. Si aleshores s'haguera treballat més en benefici del poble i no dels interessos particulars, ara no caldria haver de, com diu la presidenta Barrachina, "tornar a la senda del creixement".

Facen el que creguen convenient, parlen si volen d'unitat, valentia i treball per tractar de recuperar el poder, però no facen xupianuncis. La nostra és una ciutat menuda, un poble gran en què ens coneixem tots, m'agrada a mi dir i, si les urnes, els hi fan mereixedors de ser els propers governants, no obliden mai que va haver-hi un temps en què, des del poder, poca cosa van fer perquè la ciutat avançara tot el que es mereixia.

Presenten un programa realista i no ple de xupianuncis, un programa creïble i que no acabe com quasi sempre ple de mentides, no és suficient allò de "El cambio en la provincia es imparable" o que "Feijóo y Mazón invertirán en infraestructuras, sanidad y bajarán los impuestos para crear empleo y riqueza", calen propostes realistes i cares noves, el continuisme pot arribar a passar-los factura.

Okupes amb molt de "morro".

Per dues ocasions, en dos notícies diferents aparegudes en un mateix exemplar d'un mitjà de comunicació local, hui es fa referència als okupes i les situacions, fins i tot inversemblants, propiciades per aquells que s'instal·len en un habitatge o local deshabitat, sense tenir-hi dret segons la legalitat vigent.

L'article 47 de la Constitució espanyola expressa el dret a gaudir de l'habitatge, encara que no està recollit als drets fonamentals i està inclòs com un dret negatiu, com la justificació moral per entrar en propietats alienes, tant de particulars com d'entitats, i fer-se amb el seu ús, independentment del dany i les despeses econòmiques que ocasione els propietaris legals d'aquelles propietats. Generalment, els partidaris de l'ocupació solen justificar-ho argumentant que els immobles ocupats estan abandonats o són propietats dels bancs, usats únicament per a especular.

A Castelló, i des de fa uns anys, cada dia més immobles que no estan sent utilitzats habitualment pels seus propietaris o són propietat d'entitats bancàries, del Raval Universitari i de l'entorn del centre comercial Salera, del PAI Lledó, del Crèmor, de Mestrets, algunes alqueries de la marjal i habitatges de barris tradicionals del centre de Castelló, es veuen ocupats i envaïts.

És trist, molt trist, que un grup familiar no tinga un lloc on viure, i si voleu quasi comprensible que ocupen un habitatge buit, però d'ací a haver de conviure amb una xarxa organitzada dedicada a envair xalets buits per llogar-los a altres ocupes per quantitats que, segons s'ha publicat, oscil·len entre els 600 i els 3.000 euros, en urbanitzacions com el PAU Lledó, i que, enfront de diferents denúncies veïnals aquests individus presenten total immunitat, em sembla una presa de pèl i un espectacle vergonyós, més encara com s'ha arribat a saber que, alguns dels integrants de la banda tenen, pel que sembla, antecedents penals o delictius.

M'indigna, em costa, i no puc arribar a creure allò que sembla s'ha produït aquesta mateixa setmana, dues actuacions incomprensibles; d'una banda, el resultat de l'actuació de la Policia Nacional duta a terme dimecres a la nit en un habitatge del carrer Vicente Altava, quan alertats pels veïns del fet que dos intrusos acabaven de forçar una finestra i ocuparen un xalet, una patrulla es presentara a l'habitatge i després d'identificar els dos intrusos, no va procedir a la seua detenció, més encara, va deixar-los marxar emportant-se amb ells les eines emprades per a l'ocupació en considerar-los "només" com a autors d'un delicte lleu d'usurpació d'immoble, per ser aquell propietat del banc.

No tinc res contra els agents que, segurament actuarien d'acord amb les ordres rebudes dels seus superiors, però, suposant que l'actuació fora del tot correcta, i malgrat que sembla es tractava d'una casa deshabitada, crec que la situació viscuda pel veïnat, a més de ser greu, va ser del tot violenta, i que legalment alguna cosa falla. El veïnat no mereix tenir subjectes com aquests a prop i, menys encara, sentir-se desemparats legalment i abandonats enfront de la inseguretat i les amenaces.

I si l'assumpte no estava prou complicat, una segona notícia embolicava més la troca i feia quasi impossible creure-ho. No contents alguns dels ocupes d'altres xalets de la zona en enganxar-se il·legalment a la llum i als comptadors de l'aigua de la comunitat de veïns, volent disposar d'una major comoditat, van sol·licitar a una companyia disposar de xarxa wifi, sent els mateixos veïns qui van haver de dissuadir l'instal·lador quan manipulava un quadre elèctric en una zona comuna, sense saber que els que l'havien contractat per posar internet eren veïns il·legals.

I que penseu va passar? Doncs "de pel·lícula", en assabentar-se l'ocupa que l'operari no procedia a configurar la seua instal·lació, d'acord amb el que li havien dit els veïns, l'il·legal va treure el geni i, per estrany que puga semblar, quin morro!!!, va trucar... a la Policia Local de Castelló per queixar-se, personant-se uns agents municipals, però, aconseguint tan sols, que l'entitat propietària del xalet ocupat des de finals del mes de maig, presentara la denúncia corresponent, mentre més d'un legítim veí-propietari rebera fortes amenaces per part de l'impresentable ocupa.

No és fàcil resoldre a Castelló el problema de l'habitatge, però si no es prenen mesures d'actuació contundent contra els qui no compleixen la llei, si no s'actua eficaçment contra els ocupes, no tardarem molt a considerar més protegits els il·legals que els legítims propietaris. El món al revés!

Intolerància

Existeix al nostre país la idea generalitzada que el senat, la cambra alta del poder legislatiu i de representació territorial, serveix de molt poc per no dir de res. És cert que, per llei, té unes funcions rellevants en els camps legislatiu, pressupostaris i en el control del Govern, però, la realitat ens diu que en molts casos, sol ser la destinació habitual dels polítics que han estat derrotats o que s'aproximen a la fi del seu "cursus honorum", sobretot per aquells anomenats territorials o de designació autonòmica, en aquesta XIV legislatura amb un nombre de 57.  5 d'aquests senadors o són per la Comunitat Valenciana: dos per part del PSOE: Isabel Calero i Joan Lerma, un del PP, Alberto Fabra, un independent, Emilio Argüeso i un de Compromís, el cabanenc Carles Mulet, persones que vist des de fora, acudeixen i treballen, o no, sense cap transcendència mediàtica.

I aquesta constatació que no deixa de ser veritat en molts casos, no pot ni deu generalitzar-se, ja que entre els 265 senadors que componen la cambra, malgrat la poca visibilitat que de vegades se'ls dona, per no ser considerats "primeres espases" o formar part dels grups majoritaris i dominants, trobem algunes excepcions.

No diré jo que el treball dels representants territorials dels grups popular, socialista o independent haja estat nul, però el que sí està clar és que poca o cap transcendència directa han tingut al llarg de la legislatura les seues intervencions i menys encara els seus èxits.

Per fer visible la tasca desenvolupada en aquests anys, sobretot en la darrera legislatura, el senador Mulet, al costat de la periodista Emma Zafón i coordinat per Jordi Maura, acaba de publicar un llibre "Una temporada en el senat", que arranca amb una entrevista, segueix amb articles d'opinió, reflexions del senador, fragments del diari de sessions i un espai amb codis QR que porten el lector a les intervencions parlamentàries en YouTube.

Es parla entre altres temes dels últims dies de Rita Barberá al Senat i com madura la seua relació parlamentària, de les vivències polítiques al voltant de l'activació de l'article 155 de la Constitució com a eina contra l'independentisme català o la moció de censura que va propiciar un canvi de govern del PP al primer del PSOE amb Pedro Sánchez al capdavant.

Un llibre que, com passa amb qualsevol altre, siga novela, teatre, assaig o memòries, a alguns els hi semblarà adient, encertat i a altres no els hi agradarà gens ni mica, al cap i a la fi, es tracta d'una visió personal d'un treball al llarg del temps.

El llibre va ser presentat la vesprada d'ahir a l'espai cultural del Menador, amb la
presència dels autors i de la regidora de cultura municipal amb una afluència de públic més que notòria. Acabat d'iniciar el mateix i quan tenia la paraula el senyor Maura, un grup de persones van entrar a la sala i van asseure's com a públic assistent mentre altres van quedar-se al rebedor de l'edifici, començant els de l'interior a aixecar-se amb cartells on es podia llegir "A las elecciones lo pagareis", mentre començava a sonar una forta xiulada per part dels que romanien a l'exterior.

Amb faltes de respecte, crits de "lladres" i "criminals", i paraules malsonants, els qui aspiraven a fer malbé la presentació de l'obra preguntaven, també cridant on és la creu?, en clara referència al monument del Ribalta, que ha estat recentment traslladat dela seua ubicació al parc.

Intolerància, intransigència, tossuderia, obstinació, és el que van demostrar una vegada més els fatxes, els simpatitzants amb les ideologies polítiques de dreta o ultradreta, en no respectar les persones que tenen pensaments diferents bé siguen en l'àmbit cultural, sexual, racial, religiós o polític.

Senyors que ahir vau intentar boicotejar un acte cultural, que vau voler fer-vos de notar, considere trist que penseu que el món no ha evolucionat i que continueu ancorats en idees totalitàries, d'ordre i de comandament, que enyoreu, en un país democràtic i lliure, un antic sistema totalitari, però, tot i això, encara em dol més i m'ompli de tristor veure com imbuïts d'una suposada autoritat moral, que, a parer meu no teniu ni coneixeu, menyspreeu la resta de veïns que, no comparteixen les vostres retrògrades idees. A més a més de facistes i ignorants, intolerants; en no haver acudit prou!

Seixanta anys d'aquella escola i aquell premi...

Per a la formació i l'enquadrament de les forces juvenils d'Espanya s'institueix a partir de la llei de 7 de desembre de 1940 i com una secció de l'anomenat "Movimiento", la "Delegació Nacional del Frente de Juventudes", amb un objectiu primer, l'educació política, física i esportiva, cultural, moral, social i religiosa dels joves espanyols a través de les diferents seccions de centres d'ensenyament, centres de treball i centres rurals.

L'any 1961 s'estipula que aquesta delegació serà l'òrgan encarregat per l'Estat de l'educació cívica, política i física dels espanyols homes menors de 21 anys, tenint entre les seues funcions la realització dels ensenyaments corresponents així com orientar, coordinar i protegir les iniciatives i activitats extraescolars de la joventut.

Entre les iniciatives que posa en marxa aquella institució estan els anomenats "Recompensas y premios al Magisterio" atorgat als mestres i les escoles per la seua col·laboració amb el "Frente de Juventudes" i el seu afany de servei a la "Falange".

A Castelló, tal dia com hui, 30 de gener de 1963, fa tot just 60 anys, l'aleshores Cap de centres d'ensenyament de la delegació Provincial de Joventut, el senyor José Antonio Aledón Salmerón, gira una visita a la coneguda al Raval de Sant Fèlix, com a "Escola del Jardinet", oficialment centre "Bisbe Climent", per lliurar el guardó d'honor que el centre havia aconseguit el curs anterior 1961-62.

En aquell temps jo amb 9 anys era alumne del centre i el director era el senyor Avelino Macías Miguel. L'escola disposava de 8 classes, 6 de xics i dos de pàrvuls, i una matrícula de 320 alumnes, 40 per classe regentades per les mestres parvulistes Ana María Bonet i Carmen Navarro i els mestres Vicente Fabregat, Francisco Iturralde, Juan Sales, Enrique Llopis i Pedro Buj.

Una escola acostumada a rebre premis i diplomes que omplien el despatx de direcció, referents a periòdics escolars manuals (1958), ornamentació (1959), tasca magistral, gimnàstica o "villancicos" (1960), iniciació professional o floristeria (1961).

Un centre al qual s'accedia per un preciós jardí amb un petit sortidor d'aigua i un estany amb peixos de colors, presidint el conjunt una estàtua del Sagrat Cor de Jesús, costejada pels pares dels alumnes.

A l'interior, hi ha cinc columnes a cada costat d'un pati central amb un mostrari ample de senyals de trànsit; al fons sobre la porta del despatx de direcció hi havia un suggestiu lema, realitzat amb filferro gruixut pels mateixos alumnes, que deia: "Cap a Déu i l'Imperi", i en una paret lateral un altre rètol "Compliré amb els meus deures, joiós i alegre".

Al voltant de les columnes del pati hi havia grans testos amb plantes i flors que s'encarregava de cuidar la "portera", la senyora Teresa que habitava un habitatge just al lateral de l'entrada.

També hi havia una sala gran adornada amb figures fetes de filferro que funcionava de menjador on uns 35 alumnes rebien el dinar del migdia i, tots, la ració de llet de l'ajuda americana. Hi havia també un pati de terra habilitat per a l'educació física i esport, amb cistelles de bàsquet i uns arbres que feien una poca ombra.

En aquella època, dos projectes eren l'orgull del centre, el cor escolar, dirigit pel senyor Iturralde i l'obra de la Santa Infància, que suposava per a l'alumnat a més d'una breu pregària diària, un petit sacrifici setmanal que es dipositava en unes guardioles ceràmiques que representaven el cap d'un nen negre, un asiàtic o un indi que es complementava de vegades amb la recollida i exposició de segells de correus participant al programa "Estampilla misionera", per tal d'obtenir fons. Per incentivar la recaptació a més d'un quadre d'honor amb la fotografia dels alumnes destacats, es penjava a la paret del pati, sota el porxo d'accés a les aules un rànquing amb els diners recollits pels alumnes de cada aula.

Han passat seixanta anys des d'aquell dia, un nou centre va ocupar el solar que va quedar després de l'enderroc de l'antic; noves lleis educatives, coeducació, centre i classes mixtes, nou sistema de govern, nous mestres i nous reptes per al centre.

Un centre que continua sent l'eix del barri, exemplar, on un entusiasta grup de mestres, ells i elles, continuen treballant en equip i aconseguint, com llavors, extraordinaris fruits pedagògics. Tot un orgull per al barri i la ciutat. Per molts anys!