Tres trams

Dues paraules que començant per la "t", estan, per dos motius molt diferents, de moda i en boca dels castellonencs en aquests dies al nostre poble. D'una banda, "tres trams" forma part del nom que rep del festival de teatre d'objectes vius programat des de la regidoria de cultura, que amb el títol complet de "Tres trams de truss" es desenvoluparà a través de 7 espectacles al passadís de les arts i la plaça de les illes Columbretes, el darrer cap de setmana d'aquest recentment començat abril.

Em crida l'atenció a més a més del nom amb les tres paraules amb "t", el títol genèric de "teatre d'objectes vius", del qual fins a aquests dies, he de confessar havia sentit poca cosa. Escorcollant he trobat que el "teatre d'objectes" es refereix a un teatre al centre del qual no es troba la figura humana, en forma d'actor, titella o una altra representació, sinó objectes, en el sentit més ampli, que la dramatúrgia afavoreix en detriment de la forma verbal.

Per tant, crec que es tracta d'un teatre amb predomini visual, més emparentat amb les arts figuratives que amb altres formes del teatre on l'actor s'integra a l'espai, a través d'elements escenogràfics o del vestuari, i no interpreta necessàriament un personatge.

Són els objectes els que adquireixen la mateixa existència a través de la dignitat artística que se'ls concedeix. Bastidors mòbils, màscares, figures, construccions mecàniques, telons de fons automatitzats, efectes de llum i imatges en moviment són els protagonistes de l'esdeveniment escènic i no simples elements complementaris de la representació.

Sona bé i musical el títol "Tres trams de Truss"; de segur que les diferents companyies i espectacles ens ompliran de sorpreses aconseguint la complicitat dels espectadors, resultant inoblidable per joves i adults.

Però, també aquests dies, el binomi "tres trams" i per un motiu totalment diferent, ha vingut a ocupar les primeres pàgines de la premsa escrita o digital local i a obrir els informatius de les emissores de ràdio i altres mitjans de comunicació a la ciutat, en fer-se realitat l'inici de la qualificada de major obra pública de la història de la ciutat, amb una inversió de 335 milions d'euros, l'accés ferroviari sud al port de Castelló.

Un projecte a desenvolupar en "tres trams" de 100, 21 i 214 milions d'euros respectivament; uns diners que sembla han d'eixir del mecanisme de recuperació i resiliència del Govern, engegat a través de fons europeu, uns 200 milions, assumint la resta l'autoritat portuària.

Tres trams que hauran d'estar enllestits, per donar compliment a les condicions de finançament dels fons europeus, abans de quatre anys, el que significa que abans del final del 2026 haurien de ser realitat.

Tres trams d'inversió que es corresponen amb tres fases; la primera, amb una fase de construcció de la via en una distància de 4,7 quilòmetres amb un traçat que anirà semisoterrat, la segona es correspon amb l'obra de l'estació intermodal del port, i la tercera gran pota del projecte, la via que connectarà la intermodal amb l'interior de PortCastelló.

"Tres trams" de cultura, i "tres trams" d'un nou impuls econòmic, per una ciutat, per un poble, el nostre que, es nota s'acosta ràpidament a unes eleccions. Amb un equip de govern que fa anuncis de "tres en tres", com la presència d'11 embarcacions en la VI edició d'Escala a Castelló, que se celebrarà del 13 al 17 d'abril, l'impuls per revitalitzar i revalorar l'entorn urbà local i resignificar antics espais industrials en desús, facilitant la transformació de l'antiga fàbrica de Marie Claire, a residència d'estudiants, o la remodelació integral del mercat central amb la novetat de l'obertura d'una part de la teulada de la zona de la peixateria per a la instal·lació d'una terrassa per acollir una zona gastronòmica i cultural.

De tres en tres sembla ser una aposta segura al nostre poble, les triades estan de moda, sembla que la consigna siga aconseguir elements especialment vinculats entre si de tres en tres o en tres trams; de segur que encara en veurem més ja siga referit a persones, candidats, equips, actes, inversions o qualsevol altra cosa. Castelló avança...

D'eleccions...

Ho acabe de veure a les notícies, el president, el molt honorable Ximo Puig, aquest mateix matí, després d'informar el plenari del Consell de la dissolució de les Corts, ha signat, tal com va avançar el passat divendres que faria, el decret de convocatòria de les eleccions autonòmiques. Així, la Comunitat Valenciana serà una de les 12 autonomies que celebrarà eleccions autonòmiques el pròxim 28 de maig, a la vegada que les municipals.

Va ser el DOGV de 10 de març de 1983, el què va publicar el decret 29/1983, signat per l'aleshores president Joan Lerma convocant les primeres eleccions a Corts pel 8 de maig. Ara, transcorreguts 40 anys, 10 legislatures i 6 presidents, es tanca un nou cicle.

La casualitat ha volgut que la signatura d'aquesta nova convocatòria, hui 3 d'abril, coincidisca amb la data en què al país, tot just va 40 anys, es feren les primeres eleccions municipals democràtiques després de la dictadura franquista.

Aquestes circumstàncies que ara es donen, són propícies per tirar la vista enrere 40 anys, i veure els canvis que tant en l'àmbit municipal com autonòmic ha experimentat el nostre poble.

El veïnat amb dret a vot, poc més de 80.000 persones, participàrem amb entusiasme a aquelles eleccions municipals, tota una novetat amb la presència de nou partits, obtenint-ne cinc d'ells representació municipal. Antonio Tirado, cap de llista del PSOE, va ser elegit el nou alcalde amb el suport dels seus dotze regidors, més dos d'Esquerra Independent de Castelló i dos més del Partit Comunista d'Espanya, quedant en l'oposició la UCD i CD.

Noms com Antonio Tirado, Francisco Solsona, Miguel Bellido (PSOE), Vicente Petit, Joaquin Farnós, José Falomir (UCD), Vicent Pitarch, Pepe Mata (EIC), Josefina López (PCPV) o José María Escuin o Carmen Belenguer (CD), encara són recordats a Castelló.

Una ciutat que també protagonitzava les seues pròpies reivindicacions que aleshores se centraven a consolidar el Col·legi Universitari de Castelló (CUC) amb greus problemes de finançament o la resignificació de la monumental creu dels caiguts del Ribalta, per retre homenatge a totes les víctimes de la violència.

L'ajuntament tenia unes competències molt reduïdes i greus mancances en infraestructura i serveis públics. Zones com el Parc de l'Oest, l'avinguda de València i l'àrea del darrere de l'estadi de Castàlia, estaven sense clavegueram, sense asfalt ni voreres.

Amb un pressupost municipal que rondava els 700 milions de pessetes es van iniciar obres de creació dels parcs del geòleg Royo, el de la Panderola al Grau o la recuperació de part del Pinar.

Castelló ha canviat i molt en aquests 40 anys, i també ho ha fet el país. Si el PSOE va resultar guanyador de les eleccions municipals del 3 d'abril, també les autonòmiques del 8 de maig van ser guanyades pel PSOE i Lerma va continuar al capdavant del Consell del qual ja era president provisional pel resultat de les eleccions generals del 1982.

Partits i figures recordats per Castelló foren, Vicent Zaragoza (PCE-PCPV), José Tovar i Joaquin Farnós (AP-PDP-UL-UV), Enrique Monzonís (PDL), Felipe Guardiola (PSOE), Vicent Pitarch (UPV), Luis Adolfo Balada (CDS) o Xavier Mateu (POIV)

Els enfrontaments pels símbols identitaris i la denominació de la llengua autòctona han estat en gran manera superats. Tot i algun caliu residual, aquella batalla va quedar molt enrere i un nou marc de convivència ha facilitat el creixement econòmic i la millora del nivell de vida de la població en aquests 40 anys a través del desplegament per part de la Generalitat de les competències en sanitat , educació i serveis socials, pilars de l'estat del benestar.

Prompte tornarem a les urnes, novament tindrem la responsabilitat de fer avançar el poble i amb ell el país. Cal reflexionar, recordar i sobretot votar en consciència, per tot i tots i per cadascú de nosaltres. Encara no ha començat oficialment la campanya, però cal obrir ben bé les orelles que la maquinària ja està en marxa!

... qui no estrena, no té mans!

Avui comença la Setmana Santa per nosaltres els catòlics, setmana que sol coincidir amb la fi de l'hivern i el principi de la primavera, una data d'especial celebració en què s'aprofitava per a posar-se cadascun les millors gales i fins i tot per estrenar la roba de la nova temporada.

De manera que qui no podia permetre estrenar-se res en aquesta data, es deia que era pobre, que no tenia mans, en el sentit de no tenir feina i, per tant, no guanyar diners, i a banda, tampoc no sabia cosir, no tenia mans en el sentit de ser incapaç d'elaborar-se la seua pròpia roba i la dels seus al legats.

Amb el pas dels anys primer, el refrany, que complet diu: "El dia de Rams, qui no estrena no té mans" va variar una mica el seu sentit, ampliant-se el seu significat passant del qualificatiu de pobre a entendre que qui no estrena res li falta alguna cosa important, per a després, anar relacionant-lo més amb la gastronomia, amb el saber fer a la cuina, amb la facilitat o manca de destresa per a l'elaboració d'unes uns plats típics a les taules casolanes d'aquestes dates, principalment el potatge de cigrons amb abadejo conegut al meu raval com a potatge de vigília o de Setmana Santa, les mandonguilles d'abadejo i les postres per excel·lència, les llesquetes amb ou.

En temps passats, aquests dies eren de festa major, els més lluïts i concorreguts de l'any. El Diumenge de Rams estava en un punt immillorable per a ser d'importància per a la cultura i societats populars, no tant en l'actualitat, però sí quan eixa mateixa societat vivia marcada per eixe calendari i les seues celebracions, especialment les religioses.

Hi havia molt de fervor i pietat cristiana lligada als episodis de la mort de Jesús, però, sempre quedava lloc per al rebombori, el festeig i el sarau i l'acte d'estrenar no era banal, tenia fins i tot unes connotacions culturals remotes que, hui en dia, per allò de la modernor, se solen ignorar. Segons el destacat etnòleg i folklorista Joan Amades, qui estrena roba eixe dia, perjudica el dimoni. Si són uns pantalons, se li fa caure un dit. Si s'estrena un vestit, se li fa caure la cua.

Cal pensar que per allò de la religiositat popular que, fins no fa massa anys, la Quaresma tradicionalment era ben dura i restrictiva al mateix temps que s'encarava una prometedora primavera després d'un dur hivern que, per a les classes populars que eren les menys acabalades, no havia estat, segur, gens confortable.

L'hivern i la Quaresma, era fred, era foscor, era nit, era una gelor contínua que s'endinsava fins als ossos. L'hivern era tristor. La primavera era promesa de sol, de millora del temps, de pujada de temperatures, anar de cara al dia com aquell que diu, era sinònim d'alegria. Per això, aquella gent d'abans aprofitaven la primera oportunitat que tenien, per pobreta que fóra, per trobar una excusa que els alçara l'ànim mínimament i estrenar alguna peça de roba, fent-se un xicotet homenatge a ells mateixos, ho era.

Qui no pot segar espigola, diuen també els vells, per tant, i perquè no es perden les tradicions cal continuar celebrant la Setmana Santa amb la pau més gran i alegria que puguem, amb seny, però sense reparar en res i si podem estrenem encara que siga una peça xicoteta i insignificant.

I, en aquest cas, no em val allò que diuen alguns que no s'ha de celebrar la Pasqua si no som creients, que no cal estrenar res, que tot és consumisme, perquè també és sabut que hi ha gent que no creu en la democràcia i està governant asseguda en alguns parlaments de les nostres autonomies.

Per acabar i pel fet de considerar aquesta setmana que hui comencem com la més important de l'any us deixe uns altres refranys populars, més o menys encertats, recollits al raval, i que molts de vosaltres haureu sentit en més d'una ocasió, que així ho vénen a demostrar: "Diumenge de Rams, mona entre mans", "Per Setmana Santa, pluja a manta", "Ni ara, ni abans, no convé fer Pasqua abans de Rams".

La filla del Rei Barbut! 80 anys d'un comboi.

El 31 de març de 1943, tot just fa hui huitanta anys, va ser dimecres. Tot i que el cel no va estar del tot clar, va fer un dia magnífic, de temperatura agradable i extraordinària activitat a la ciutat i no només per ser vigília de l'aniversari del final de la guerra civil, sinó perquè el teatre principal es va vestir de gala per a l'estrena de "la filla del Rei Barbut".

Una òpera bufa composta per Matilde Salvador sobre un llibret de Manuel Segarra, basat en els relats de la mitologia local del llibre Tomba Tossals de Josep Pasqual Tirado. L'estrena va tenir lloc a les 22:15 de la nit, i després de superar les dificultats de la censura, ja que no s'admetia en aquell moment un text que no fos en castellà, va ser tot un èxit.

Dirigida pel marit de la compositora, Vicente Asensio Ruano, entra dins la tradició tonal-modal de la lírica. La música s'inspira en melodies populars i cançons sofisticades i molt estilitzades, conservant l'essència d'aquestes.

En la representació, per escenificar les incidències de l'acció i els sentiments que mouen els personatges, es van utilitzar titelles,  construïdes pel mateix autor del llibret, Manuel Segarra, subratllant amb tota precisió i detall, les incidències de l'acció i els sentiments que mouen els personatges.

Uns titelles de fil, d'uns 80 centímetres d'alçària fetes amb paper, goma casolana feta a base de farina de blat i aigua. La posada en escena mostrava un escenari, que va ser compartit per titelles, orquestra i cantants.

Al vestíbul del teatre, a l'entrada del públic, parelles de joves, abillats a la usança llauradora oferien a les senyores manollets de flors i als senyors "volaorets". Després, i abans d'iniciar-se l'espectacle, les parelles, representant les partides del terme municipal, van desfilar pel pati de butaques arribant a l'escenari contemplant les llotges profundament guarnides amb garlandes, mantes morellanes i algunes peces de roba típiques castellonenques.

Segons crònica de l'època els millors moments de la representació  van ser, l'última escena del segon acte quan l'orquestra anuncia l'arribada del gegant, les frases pronunciades per Josepa Maria carregades de tendresa a l'últim acte, la "marxa" pàgina notable en què culmina la gesta cavalleresca de ressonàncies medievals i d'humor vilatà i agrícola o la romança de la "canya i el voladoret" joia lírica, tènue i càlida.

Tot i que, com he assenyalat, l'obra es va representar amb titelles, els cantants van ratllar a gran altura. Entre ells la senyoreta Muñoz que amb timbre exquisit va brodar la dolça feminitat de Merilde; el gran Cortis, rotund i viril al paper de Tombatossals; el baix Antonio Sales al seu paper de Rei Barbut o els senyors Martí i Domingo a les seues respectives intervencions.

Si afegim que el director de l'orquestra  va conduir amb seguretat els cantants i professors a través de les dificultats de la partitura, només podem dir que la festa, que va ser organitzada per la Filharmònica, i patrocinada per l'aleshores delegació de la vicesecretaria d'Educació Popular, va resultar una ostentació de bon gust, resultant  molt encertats els decorats que van ser realitzats per Lluís Sales Boli.

L'òpera va quedar mitificada en l'imaginari castellonenc per la modernitat de la música, basada en cançons populars de la terra de transmissió oral, per la representació amb titelles, per les veus dels cantants..., i per emprar a la llengua del poble, el valencià.

Dues representacions més se n'han fet en aquests 80 anys transcorreguts des de l'estrena. La primera amb motiu del 50é aniversari de la signatura de les Normes de Castelló, el 23 d'abril de 1982, sota l'impuls dels Cavallers de la Conquesta i el col·lectiu del Betlem de la Pigà, només amb cantants; malauradament el resultat no fos l'esperat ni es correspongué amb la il·lusió i els esforços fets.

La segona el 2007, el 17 de desembre, novament amb motiu de la  signatura de les Normes del 32, en aquesta ocsió pel 75é aniversari,, i homenatge de la ciutat a Matilde, filla predilecta, unint-se diverses entitats culturals valencianes i castellonenques. La posada en escena fou a càrrec de Xarxa Teatre, la direcció musical de Josep Vicent, i Isabel Monar (Merilde), Marc Pujol, baix (el Rei Barbut), María José Martos, soprano (Josepa Maria), José Antonio López, baix (Tombatossals) foren els cantants, construint-se, partint de l'únic titella original que encara quedava,les noves figures a un taller de Cadis.

Hui, 80 anys després la modernitat de les partitures és més que evident i l'òpera ha quedat en l'imaginari castellonenc com una obra de resistència cultural i lingüística. Confie que no hagem d'esperar a l'any 2032 centenari de les Normes per tornar a veure l'obra i gaudir d'un nou espectacle. Felicitats i llarga vida tinga.

 

Goteta a goteta... o de mica en mica s'ompli la pica.

La constància, l'interés, les ganes i la dedicació, per xicoteta que semble, arriba a fer, a aconseguir fites més que importants. De vegades, és millor esperar i fer les coses ben fetes que fer-les a correcuita i després haver de penedir-se.

A Castelló i en l'àmbit cultural, som on som, fruit d'un procés iniciat des de l'àrea de cultura de l'ajuntament que va gestant-se des del 2015 i que el 2018 va prendre definitivament cos amb la creació del MUCC el "Museu de la Ciutat de Castelló", amb l'objectiu d'organitzar i fer valdre el patrimoni cultural de la ciutat.

És veritat que el patrimoni del qual disposem a Castelló és molt anterior al 2015, també ho és que algunes iniciatives s'havien portat a termini abans d'aquella data per valorar alguns dels elements més significatius, però mai s'havia mamprés un projecte de tanta envergadura que conformara un ventall de possibilitats de gestió de seus, realització d'itineraris, exposicions o recopilació de peces i testimonis per citar les més conegudes.

Si inicialment per l'acord polític de l'anomenat "Pacte del Grau", van incloure's dins el MUCC els elements que ja estaven funcionant cas del museu d'etnologia (2007), el museu de la mar (2010) i el campanar de la Vila (2015), a l'inici de la segona legislatura municipal, en aquesta ocasió per "l'Acord de Fadrell", al llarg de l'any 2018, van integrar-se el centre d'interpretació del Castell Vell, per conèixer l'origen i la forma de vida dels primers pobladors del turó de la Magdalena, i el refugi de la Guerra Civil de la plaça de Tetuan, recuperat per demostrar la crueltat de la guerra i les seues conseqüències, un dels llocs amb més història que, fins ara, podíem visitar a la ciutat.

Ara, quan estem a poc menys de dos mesos d'unes noves eleccions municipals, des de la regidoria de cultura s'anuncia una nova acció dins el pla museològic de la ciutat, l'obertura de l'esperat centre d'interpretació de la vil·la romana de Vinamargo, el jaciment arqueològic, parcialment excavat, d'època clàssica de major extensió de la província de Castelló, amb aproximadament 2.750 m2 de superfície construïda i una excavació total d'uns 3.500 m2.

Aquesta vil·la, descoberta entre els anys 2009 i 2010 va estar per molts anys prou abandonada, fins que el 2017 l'ajuntament va inicialment consolidar les seues estructures bàsiques per, a continuació, crear un itinerari pel perímetre d'aquesta.

Fruit de les converses i actuacions conjuntes entre la Conselleria de Cultura i l'ajuntament, el 2019 va ser realitat un nou edifici destinat a centre d'interpretació. El 2021 va dotar-se l'edifici del necessari servei elèctric i sistema de seguretat. A la vegada que anaven creant-se panells expositius, audioguies i material audiovisual l'edifici, no sense dificultats administratives, però amb una clara voluntat per part de la regidoria de cultura, anava posant-se a punt.

Ara, la regidora de cultura, Verònica Ruiz, anuncia que pel gran treball dut a termini per la directora del MUCC Ana Meseguer i els arqueòlegs del jaciment, Ana Miguélez González i Joaquín Alfonso Llorens, finalment, el centre d'interpretació de la Vila Romana de Vinamargo, obrirà les seues portes als castellonencs i visitants el pròxim dijous 6 d'abril de 17.00 a 20.00 hores, podent-se visitar de dimarts a dissabte de 10.00 a 13.00 hores i de 17.00 a 20.00 hores, i els diumenges i festius, de 10.00 a 14.00 hores, amb entrada lliure, tenint programada ja una primera visita guiada pel 23 d'abril, amb un recorregut d'1 hora i mitja per a 20 persones, que es repetirà, com les altres seus del MUCC, un cop al mes. Així mateix, s'ofereixen ja visites concertades per a grups, amb reserva prèvia al Museu de la Ciutat, buscant aconseguir una visió inclusiva i accessible, oberta i singular a l'exposició permanent, que mostra reproduccions de les peces trobades a les excavacions arqueològiques, als diferents panells explicatius i a l'audiovisual que exposa el patrimoni romà de Castelló des de la perspectiva contemporània, en quatre idiomes, incorporant com a novetat el llenguatge de signes, gràcies a la implicació de l'Associació de Persones Sordes de Castelló (Aspesocas).

Un nou element museístic del qual si voleu conéixer més podeu "punxar" sobre els noms Villa i Vinamargo. VILLA porta a conéixer la Vil·la, descarregant informació, una audioguia, fer una visita virtual o programar activitats; VINAMARGO ens transporta directament en el temps i ens ajuda a comprendre i contextualitzar el període de l'imperi romà, i com es vivia a la Vil·la, de la mà de quatre personatges protagonistes: Atticus, el terrisser, que va signar les seues obres, segons hi ha constància a les troballes arqueològiques, el gat Cattus, del qual hi ha una empremta, Irene, la serventa, i els dominis, Pompeia i Marc Licini, ficcionats i il·lustrats a tota l'exposició. 

De mica en mica, i goteta a goteta, amb esforç i constància, una nova seu, la sisena, en dona la possibilitat de conéixer i ser partícips dels esdeveniments, usos i costums que van perfilant la ciutat a través de la història. Gràcies, MUCC, gràcies Verònica, gràcies "Fadrell", gràcies Castelló.