... qui no estrena, no té mans!

Avui comença la Setmana Santa per nosaltres els catòlics, setmana que sol coincidir amb la fi de l'hivern i el principi de la primavera, una data d'especial celebració en què s'aprofitava per a posar-se cadascun les millors gales i fins i tot per estrenar la roba de la nova temporada.

De manera que qui no podia permetre estrenar-se res en aquesta data, es deia que era pobre, que no tenia mans, en el sentit de no tenir feina i, per tant, no guanyar diners, i a banda, tampoc no sabia cosir, no tenia mans en el sentit de ser incapaç d'elaborar-se la seua pròpia roba i la dels seus al legats.

Amb el pas dels anys primer, el refrany, que complet diu: "El dia de Rams, qui no estrena no té mans" va variar una mica el seu sentit, ampliant-se el seu significat passant del qualificatiu de pobre a entendre que qui no estrena res li falta alguna cosa important, per a després, anar relacionant-lo més amb la gastronomia, amb el saber fer a la cuina, amb la facilitat o manca de destresa per a l'elaboració d'unes uns plats típics a les taules casolanes d'aquestes dates, principalment el potatge de cigrons amb abadejo conegut al meu raval com a potatge de vigília o de Setmana Santa, les mandonguilles d'abadejo i les postres per excel·lència, les llesquetes amb ou.

En temps passats, aquests dies eren de festa major, els més lluïts i concorreguts de l'any. El Diumenge de Rams estava en un punt immillorable per a ser d'importància per a la cultura i societats populars, no tant en l'actualitat, però sí quan eixa mateixa societat vivia marcada per eixe calendari i les seues celebracions, especialment les religioses.

Hi havia molt de fervor i pietat cristiana lligada als episodis de la mort de Jesús, però, sempre quedava lloc per al rebombori, el festeig i el sarau i l'acte d'estrenar no era banal, tenia fins i tot unes connotacions culturals remotes que, hui en dia, per allò de la modernor, se solen ignorar. Segons el destacat etnòleg i folklorista Joan Amades, qui estrena roba eixe dia, perjudica el dimoni. Si són uns pantalons, se li fa caure un dit. Si s'estrena un vestit, se li fa caure la cua.

Cal pensar que per allò de la religiositat popular que, fins no fa massa anys, la Quaresma tradicionalment era ben dura i restrictiva al mateix temps que s'encarava una prometedora primavera després d'un dur hivern que, per a les classes populars que eren les menys acabalades, no havia estat, segur, gens confortable.

L'hivern i la Quaresma, era fred, era foscor, era nit, era una gelor contínua que s'endinsava fins als ossos. L'hivern era tristor. La primavera era promesa de sol, de millora del temps, de pujada de temperatures, anar de cara al dia com aquell que diu, era sinònim d'alegria. Per això, aquella gent d'abans aprofitaven la primera oportunitat que tenien, per pobreta que fóra, per trobar una excusa que els alçara l'ànim mínimament i estrenar alguna peça de roba, fent-se un xicotet homenatge a ells mateixos, ho era.

Qui no pot segar espigola, diuen també els vells, per tant, i perquè no es perden les tradicions cal continuar celebrant la Setmana Santa amb la pau més gran i alegria que puguem, amb seny, però sense reparar en res i si podem estrenem encara que siga una peça xicoteta i insignificant.

I, en aquest cas, no em val allò que diuen alguns que no s'ha de celebrar la Pasqua si no som creients, que no cal estrenar res, que tot és consumisme, perquè també és sabut que hi ha gent que no creu en la democràcia i està governant asseguda en alguns parlaments de les nostres autonomies.

Per acabar i pel fet de considerar aquesta setmana que hui comencem com la més important de l'any us deixe uns altres refranys populars, més o menys encertats, recollits al raval, i que molts de vosaltres haureu sentit en més d'una ocasió, que així ho vénen a demostrar: "Diumenge de Rams, mona entre mans", "Per Setmana Santa, pluja a manta", "Ni ara, ni abans, no convé fer Pasqua abans de Rams".