Ampliem i tanquem…

 Molt han evolucionat els quioscos de begudes en les darreres dècades a la nostra ciutat, des dels antics llocs on l’aigua de civada i els granissats “eren els reis a l’estiu”, fins als actuals cafés i restaurants, passant per “les terrasses”, han estat i seguiran formant part de la vida social de les diferents generacions de castellonencs de tota classe social.

Un costum arrelat a Castelló, a la resta del País i a molts països de l’entorn, prendre alguna cosa, sòlida o líquida, a voreta del carrer o al bell mig del mateix, mentre contemplem el pas dels vianants, ja siga a l’hora del vermut o a mitja vesprada.

Tenim la sort de viure en una zona de clima privilegiat i, on seure al carrer, pot fer-se sense patir fred, molts dies a l’any. Això, juntament amb la normativa que prohibeix fumar a l’interior dels espais públics, ha conformat que, darrerament, el nombre de “terrasses”, de bars, restaurants, tasques i establiments de servei d’hoteleria en general, ubicats al carrer, haja crescut de manera espectacular al nostre poble.

Dia sí, dia també veiem com les voreres i la part de la calçada que confronta amb aquelles, situada al davant d’un bar o restaurant, és ocupada de manera continuada per una espècie de “corralets”, amb quatre o cinc tauletes, ampliació del negociet existent fins aquell moment.

Aquests espais a més a més d’afavorir el negoci de l’hostaleria i la vida al carrer, també han vingut acompanyats tradicionalment per una sèrie de problemes com són els soroll, les olors i la brutícia, de manera que, les diferents ordenances municipals s’hi han encarregat, amb més o menys èxit, de conciliar les peticions del veïnat amb les necessitats del sector hoteler.

Tanmateix l’espectacular augment de llicències concedides per l’ajuntament per augmentar la superfície ocupada per aquestes terrasses, que en els darrers temps han inundat carrers, places i avingudes, constrasta amb el tancament dels dos quioscos municipals més emblemàtics de Castelló dedicats a aquests menesters, el de la plaça del Real i el de la Pau, tots dos tancats en els darrers mesos.

Dos quioscos amb la seua pròpia historia al seu darrere, amb personalitat pròpia, amb, pedigrí, amb valor arquitectònic i ben arrelats amb el seu entorn, que, a hores d’ara, i quan els nous formats gastronòmics han demostrat que és possible aconseguir en un xicotet format, grans creacions culinàries a preus moderats, estan tancats a pany i clau.

No conec en detall el perquè s’ha arribat a aquesta situació, he llegit que en un cas, el del Real, sembla un problema burocràtic, de temps, tot i que ja fa uns quants mesos que roman tancat, i en el de la plaça de la Pau, la necessitat de reobrir, abans de la nova licitació, els urinaris clausurats de sota la plaça per la necessitat d’haver d’oferir aquest servei.

Siga com siga, contrasta que mentre van reduint-se el nombre d’aparcaments de vehicles per ocupació de la via pública per les cada vegada més nombroses terrasses dels bars, els quioscos municipals estiguen setmanes i mesos tancats.