Toc de queda... o noves mesures de control.

Mai m'ha agradat la vida militar. Vaig haver de fer "la mili" per obligació i sempre he pensat va ser una pèrdua material de temps; un temps en què no vaig aprendre "res de profit". Per això quan va desaparèixer l'obligatorietat, vaig sentir-me més que content.

De les poques coses que recorde dels mesos passats a la caserna militar, una que sol venir-me'n a la memòria eren "els tocs de cornetí" que escoltava cada dia, ja que el dia a dia de l'activitat militar es desenvolupava a toc de trompeta, sobretot aquells del matí, diana, a la posta de sol, d'oració, o el de silenci o retreta. 

Ara, hui, finalment, com ja havia estat anunciat, i a causa de l'expansió o rebrot de la covid-19, el Govern Valencià a pres una nova decisió, batejada amb el nom de "toc de queda", que, sense tenir cap relació amb "els militars", a mi, m'ha recordat aquells anys en què "la vida militar" va marcar la meua joventut. 

I és que el nom només em porta tristors, desassossecs i mals records. Tot i que el toc de queda actual es refereix a la prohibició o restricció de circular lliurement pels carrers de la ciutat i romandre en llocs públics, exigint-se que els veïns estiguem a les nostres cases i únicament eixim d'elles en l'horari reduït si tenim necessitats extremes o urgències, amb la finalitat de preservar la salut col·lectiva, pel seu origen sona a desastre, a guerra i llibertat restringida, en definitiva sona a por.

Més encara si pensem que l'última vegada que a Castelló vam viure un toc de queda va ser el 1981 quan el tinent general Jaime Milans del Bosch, el 23 de febrer va decretar-lo durant l'intent fallit de cop d'estat del general Tejero. Des de llavors mai més, hi havia hagut cap necessitat de fer efectiva aquesta situació extrema.

És veritat que si mirem a fora, veurem que és una mesura de contenció del virus que està funcionant també en països veïns, i que pot i deu ser efectiva també a casa nostra. Res tinc a dir sobre l'adopció de la mateixa, el que no m'agrada gens ni mica és el nom, que generalment s'ha anat emprant en situacions extremes de desestabilització política i social com atemptats terroristes, protestes violentes o cops d'estat. En definitiva vinculat a estats de guerra o dictadures, a accions militars. Emprar-lo en una crisi sanitària, tot i que de gran preocupació en l'àmbit internacional, crec és fomentar temps passats i que mai hauríem de tornar a viure.

Tot i que el nom adoptat té un origen medieval, relacionat amb la protecció de la ciutat enfront de desastres naturals, més que per imposar ordre o prohibir la mobilitat, instant als veïns a apagar el foc i quedar-se a casa, en l'actualitat ens recorda més temps de repressió que no de protecció; fins i tot semblen contradictòries paraules com toc de queda i democràcia. Més encara, crec que el toc de queda, com a tal, no existeix en la nostra legislació civil.

Caldria haver buscat un nom diferent per la mesura que, en definitiva, sembla ser menys dràstica que el confinament total de la població que ja vam haver de patir el passat mes de març, quan el president del Govern, el senyor Sánchez, va decretar l'estat l'alarma per fer front a la primera crisi sanitària.

Estar a la cua dels pobles pel que fa a la incidència acumulada de casos no ens ha de fer diferents, ni abaixar la guàrdia; no estem bé, és necessari actuar i ser contundents si volem arribar a Nadal, com deia el president Puig, en les millors condicions possibles, però que voleu que us diga? No m'agrada el terme emprat, sembla un toc de guerra destinat a regular el moviment dels soldats.

"Noves mesures de control" haguera estat un bon nom genèric per la situació, ja que, el que en definitiva es busca és, diguem-ho en totes les paraules, trobar un dic legal, un marc operatiu per controlar "botellons" i festes privades il·legals en domicilis o llocs freqüentats per diferents grups d'edat, des dels joves als més adults, ja siguen militars, religiosos o civils.

Als que creiem en la bona voluntat de les persones, ens conforta més trobar raons per seguir creient que el sentit comú, la responsabilitat, la força de voluntat, la investigació i la ciència, més que l'ordenança quasi militar que hi ha al darrere del toc de queda, seran les mesures que ens han d'ajudar a eixir d'aquesta pandèmia i a salvar el món.