Enderrocar...

Diu el diccionari que enderrocar és tirar a terra, desfer una construcció fent caure successivament les parts de què es compon. A Castelló al llarg de la nostra història hem estat molt aficionats a enderrocar. A mesura que la ciutat "es modernitzava" i amb el pas dels anys, hem pogut observar com anaven caient edificis, en molts casos singulars i emblemàtics, per aixecar-ne al mateix solar uns altres tal vegada més funcionals però descontextualitzats.

La falta de normativa urbanística de protecció va portar a la irremeiable adulteració, destrucció i desaparició de gran part del nostre patrimoni construït i és que va tardar-se i molt en tenir a la nostra ciutat un especial interés pel patrimoni arquitectònic i un pla global de conservació d'edificis o ajudes a la rehabilitació.

Així, malauradament en els darrers cent anys la ciutat ha anat perdent gran part del patrimoni històric-artístic. Edificis que hui no només tindrien un gran valor cultural, si més no, amb total seguretat, també un valor econòmic i social molt gran. Però, com en altres moltes ocasions, també en aquest cas moltes d'aquelles construccions tan sols resten a la memòria ciutadana.

I en la història d'aquells edificis vull portar al record un espai, amb dos edificis desapareguts, l'un darrere de l'altre, i vull fer-ho justament hui, quan a la pàgina dos de l'Heraldo del dilluns 4 d'octubre de 1920, fa cent anys, s'anunciava l'inici de l'enderroc del primer, la posada de l'Estrella, per iniciar-se tot seguit la construcció del segon, el cine Royal, després Romea, finalment també desaparegut i substituït per un bloc d'habitatges i passatge comercial, al número 23 del carrer d'Enmig.

La pensió o posada "La Estrella" va ser un establiment ideat per l'hostalatge de persones i de cavalleries. Amb una gran portalada i façana barroca amb balcó, era el lloc preferit per pernoctar la gent que procedent de l'Alcalaten, arribava a la ciutat per negocis. Aquesta va ser la triada pel rei Ferran VII, el setembre de 1827, com a hostalatge en la seua segona visita a la ciutat.

Però aquell edifici, va ser comprat i enderrocat l'any 1920 per un castellonenc, pintor, artista intel·lectual que havia aconseguit fama i fortuna a Mèxic, Vicente Renau Torrent, per construir una sala d'espectacles de tres alçades, cine i teatre, decorada a l'estil modernista dels anys vint considerat com una extravagància.

Batejat com a cine Royal, fou dissenyat per l'arquitecte Francisco Tomas Traver i inaugurat el 26 de març de 1921. Amb un aforament de més de 1300 persones, tenia la façana principal al carrer Gonzales Chermà (hui enmig) i la posterior al carrer dels Esquiladors (hui Mestre Chapí).

El vestíbul del cine de la mateixa manera que el del Teatre Principal, estava destinat a café amb tauletes a la porta, però només 5 anys després de la seua inauguració, el maig de 1926, el governador civil, va ordenar el tancament dels cafès per prohibició de l'aleshores vigent reglament d'espectacles.

Després de la guerra civil, va canviar el nom de Royal a Romea, i també de propietari, reduint l'aforament a 600 localitats. Va romandre actiu fins a l'estiu de 1964 en què va tancar definitivament les portes i va ser enderrocat.

En el seu lloc i el 1967, inicis del "boom" urbanístic va aixecar-se l'edifici d'11 altures, que podem veure encara en l'actualitat, sense gens d'interés estètic, un edifici neutre, sense ànima, fruit d'una arquitectura depredadora i freda, només un exemple de la substitució massa freqüent d'uns espais d'arquitectura més humil, però amb passat, amb història i, sobretot, pensada i feta amb dignitat.

Sembla que amb el pas del temps hem aprés una mica i ja no es fan tantes barbaritats. Però, aprofitant aquest centenari,  no està demés recordar que la nostra ciutat no pot ni deu perdre més edificis emblemàtics, no fos cas que a poc a poc i quasi sense adonar-nos arribem a perdre l'ànima que la fa diferent. Cal estar a l'aguait, és feina de tots impedir-ho.