I és que davant la necessitat del bisbat de Sogorb-Castelló de disposar d'un edifici d'habitatges destinat en part a ser residència de capellans jubilats no autoritzant-se cap obra a l'hort annexat al Palau en considerar-se inicialment per l'ajuntament com a zona verda, i havent-se per tant de procedir a la seua expropiació amb un cost considerable (uns dos-cents milions de pessetes), va arribar-se finalment a una fórmula de compromís entre l'església i la municipalitat, mitjançant la qual, l'ajuntament modificava el criteri del Pla General d'Ordenació Urbana i permetia la construcció d'un edifici de habitatges sobre aproximadament un terç del terreny de l'hort, en concret la part recaient als carrers bisbe Salines i Bellver, cedint-se a canvi pel bisbat les altres dues parts a l'ajuntament per ser convertides en zona verda enjardinada i pública, el que en l'actualitat es correspon amb la plaça Pont i Gol.
El canvi no resultava malament per cap de les dues parts, el bisbat podia construir i l'ajuntament, el poble, s'estalviava una bona quantitat de diners per fer-se amb un nou espai públic. No va tardar a materialitzar-se i en fer-se realitat tant l'edifici com la plaça.
Tot i això, l'acord contemplava una clàusula complementària: el bisbat es comprometia a convertir el Palau Episcopal, edifici del segle XVIII i d'estil neoclàssic, en museu diocesà, per la qual cosa hauria de traslladar-se la residència del bisbe i les oficines a un altre lloc de la ciutat.
El fet de tenir un bisbat compartit entre Sogorb i Castelló, havia possibilitat poder disposar a Sogorb d'un museu diocesà, ubicat des dels seus inicis el 1924 a les dependències del Palau Episcopal d'aquella ciutat i a partir de l'any 1949 traslladat a la mateixa catedral, però no a l'altra seu del bisbat, a Castelló, obrint-se ara la possibilitat de la seua creació.
El bisbe Cases recordat com a figura oberta i molt proper al poble, que entre altres fites va aconseguir la declaració de basílica per a l'ermitori de la Mare de Déu del Lledó, no sé realment el perquè, no va complir amb aquesta clàusula i tampoc cap dels seus successors fins al dia d'avui han fet realitat aquell acord. Ni Reig Pla, ni Casimiro López han abandonat el Palau i, per tant, a la ciutat, mai hem disposat d'aquell que havia de ser el museu diocesà.
D'altra banda, al llarg dels anys transcorreguts tampoc se n'ha dit massa del fet, i l'ajuntament que hauria d'haver exigit el compliment, sembla que va oblidar-se del tema, caient aquest en el somni dels justos i convertint-se en una altra idea que, com deia al principi, no va quallar mai.
De tot açò, com sol passar sempre, qui podem dir ha estat el gran perjudicat?, naturalment el poble, la ciutat, que de poder disposar d'un altre espai cultural, va quedar-se, vam quedar-nos en un no res.
Han transcorregut 40 anys, no penseu que ja va sent hora de reivindicar aquella clàusula? Malauradament no ens sobren pinacoteques de belles arts a la ciutat, tampoc espais culturals ni d'art sacre. De segur que seria un nou recurs turístic per a la ciutat i més encara si, aquell acord, aquella clàusula no ha estat modificada o derogada i segueix vigent. O tal vegada existisca algun acord posterior que anul·lava aquell compromís? En cas de ser així, algú hauria d'explicar-ho...
Una llàstima que el compromís no quallara, una nova possibilitat perduda d'apropar-nos a un passat i un present mitjançant l'art, la fe i la història, en un espai el palau bisbal de "Vora séquia" desconegut per la gran majoria dels veïns, un espai que hauria d'haver estat revertit al poble des de fa molts, ja massa anys...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada