El riu.

Observant la descripció, les impactants imatges o sentint els esquinçadors documents sonors de l'enorme desgràcia que està ocorrent als pobles de l'horta sud de València, a la vegada que em solidaritze i mostre el meu condol per les víctimes, no puc deixar de pensar en la sort, la immensa sort, que hem tingut a Castelló; perquè, aquesta DANA, com una malèfica loteria, haguera pogut, només amb una xicoteta variació de les condicions meteorològiques, "caure'ns" al damunt i, a hores d'ara, estar parlant d'una situació semblant al nostre estimat Castelló.

Perquè no ens oblidem, la nostra com la del voltant de València, també és "una Plana" on també conflueixen rieres i barrancs que amb origen oest, busquen eixida a la mar per l'est i que, per allò del "mai passa res" han estat massa vegades canalitzades, obstruïdes, urbanitzades, desviades o minimitzades, oblidant-nos que, l'aigua, sobretot quan ve de trompada, no respecta res i busca l'eixida natural cap a la mar.

No vull dir que les actuacions que al llarg dels darrers anys s'han fet principalment sobre el barranc de Fraga, des de l'Estepar fins a la mar, o les més recents de canalització del del Sol al seu pas per la barriada de Sant Agustí i Sant Marc, no siguen efectives, no ho sé, i més val que mai hàgem de comprovar-ho, però, les imatges de troncs i canyes taponant i emportant-se els ponts, omplint de restes de vegetació procedent dels barrancs, els carres i avingudes de Paiporta, Picanya, Xest o Riba-roja, deixant palesa una clara manca de neteja, em fa pensar en la situació actual del riu sec al seu pas per la ciutat i, sobretot, al seu pas per l'horta, Ramell, la Brunella, la Fileta o la Mota, fins a arribar a la mar.

Supose que les obres que van fer-se fa ara una vintena d'anys consistents en la canalització i cobriment del riu hauran de ser suficients per a assumir els cabals extraordinaris d'una hipotètica d'avinguda, no tinc per què dubtar-ho, però el que sí que em genera dubtes i molts, és la visió de com està la llera del riu, abans i sobretot, després del tram soterrat.

S'ha fet públic en més d'una ocasió que, tant els murs dels dos marges del riu com els diferents ponts que el travessen en el seu tram final, necessiten actuacions per millorar la seua capacitat, obres que suposen projectes i col·laboracions imminents entre la Confederació Hidrogràfica del Xúquer, d'una banda, i, l'ajuntament per l'altra, intencions que en massa ocasions queden només en paraules, mentre el problema del desguàs ràpid, en cas de força major, en cas d'avinguda o tromba d'aigua, es veu a simple vista, pot ser major cada dia que passa degut fonamentalment a la manca de neteja de la llera.

No només espècies de flora invasora, canyars, arbustos i arbres de gran potencial colonitzador s'estenen pel llit del riu, per manca de manteniment, conservació i adequació per a tot el tram, si més no, també la gran quantitat d'arbrat mort o sec i de deixalles dificultarien la regularització superficial del llit en cas de forta avinguda.

Una cosa és la vegetació de ribera, que es planten arbres al costat del riu, i una altra cosa és que les canyes cresquen a l'interior formant un mur que reduïsca de manera important el possible cabal circulant d'aigua.

La manca de neteja del llit del riu sec agreuja el perill d'incendi a l'estiu i d'inundacions a la tardor. El canvi climàtic, malauradament, està provocant que les crescudes de rius i barrancs es repetisquen cada cop amb més freqüència. En aquesta ocasió "ens hem salvat", però, i la propera?

Ara és el moment, cal dir-ho i fer-ho ben fort, si no volem problemes majors cal lluitar per aconseguir l'objectiu de mantenir la capacitat de desguàs del riu, amb una necessària ampliació de ponts, sobretot els més arrimats a la seua desembocadura i un control i eliminació d'arbrat i vegetació en general. En cas de no fer-ho ja, després serà tard i tot seran lamentacions...

No anem bé...

Com faig molts dies, aquest matí he dedicat una estona a assabentar-me del que passa al món i més en concret ací a casa nostra, al meu estimat Castelló; ho he fet d'una manera senzilla i fàcil, fullejant el diari local del diumenge. I què voleu que us diga? La frase amb la qual encapçale aquesta reflexió és la conclusió primera que he tret, no, no anem bé; a Castelló alguna cosa no estem fent bé.

Un primer titular m'ha cridat l'atenció: "El mercado rústico no arranca". És ben cert que hem estat per molts anys un poble fonamentalment agrícola, que moltes famílies han tirat endavant gràcies a la rendibilitat que la terra donava, però des de fa uns anys, la terra, l'agricultura, está en franca decadència i, vet per on, la periodista hui demostrava que la compravenda d'horts al terme municipal continua estancada davant el poc atractiu respecte a la rendibilitat, i les vendes de terrenys agrícoles cada dia que passa són més escasses.

Si li afegim l'escassa comercialització dels productes i els preus baixos que, en molts casos, no arriben per cobrir despeses, tindrem l'explicació per entendre la manca de relleu generacional al camp i el constant i continu abandonament per inactivitat dels terrenys de conreu. Cal canviar la dinàmica actual si no volem que el paisatge del terme municipal en poc de temps quede desèrtic. No, no anem bé, tenim un problema.

En aquestes reflexions estava quan, en passar pàgina, un nou titular em colpeja "Castellón suspende en reciclaje" i és que sembla, per les dades obtingudes, que la senzilla pràctica de separar els residus i tirar-los al contenidor corresponent, resulta una pràctica minoritària i que, la majoria dels veïns, tira la brossa mesclada.

Els càlculs demostren que dels més de 370 quilos de brossa que, de mitjana a l'any fem els castellonencs, només el 10% té una recollida selectiva. Tot i que en els darrers anys aquesta xifra sortosament ha anat en augment, tal vegada per una major conscienciació i l'augment de la xarxa de contenidors, separar la brossa en origen i depositar-la als llocs adients, encara a Castelló suposa tot un repte, un escàs 10% de recollida selectiva ve a demostrar que, tampoc en aquest apartat anem bé.

Dues notícies de hui que, constatant fets, em fan concloure en la necessitat urgent de replantejar-nos tota la nostra manera de viure. La situació del camp no està gens clara i la crispació agrícola cada dia és major, la del reciclatge selectiu tampoc. Cal pensar en un futur no llunyà, ja que sense pensar en futur no hi ha cap rumb. Així no anem bé; entenc que redreçar tot això és molt difícil, però cal posar esperança i accions reals.

Idees? Ací en van algunes... simplificació real i l'eliminació de la burocràcia en la política agrària comuna, adaptació de la reforma laboral a les necessitats del camp, que es tinga en compte el paper de l'agricultura com a part essencial en la conservació del medi ambient, necessitat d'ajudes directes per la reducció de la producció i de la rendibilitat de les terres..., i en el cas del reciclatge i la sostenibilitat, aplicació de percentatges de descompte en la factura de la brossa, recollida separada porta a porta o incentius pel retorn d'envasos...

No totes són accions o tasques que corresponen a la municipalitat, però no oblidem que és des de la municipalitat i sobretot des del govern local, des d'on cal fer força per a aconseguir impulsar la millora del mercat rústic i que els castellonencs aprovem en matèria de reciclatge.

Accions com aquestes i moltes altres, tal vegada no arriben mai a ajudar massa a guanyar eleccions, però, estic segur que, a la llarga, la manca de fets concrets en defensa del territori i la poca implicació en la recol·lecció i eliminació de residus de manera eficient, poden ajudar l'equip de govern a perdre-les.

Estratègies i accions...

Tal vegada tindrà part de raó el regidor de comerç de l'Ajuntament de Castelló quan afirma, una vegada i una altra, que el greu problema generat pel dràstic descens del nombre de comerços al centre de la ciutat, siga un problema heretat, causat per les males decisions preses pel govern anterior.

També pot tenir raó quan afirma que de l'ajuntament s'ha d'ajudar els comerciants per fer front al problema i fer-ho mitjançant diferents accions concretes, repartides al llarg de l'any, destinades a la promoció comercial.

Ha passat més d'un any des que el senyor Alberto Vidal, per acord de govern PP+Vox, es fera càrrec de la regidoria pertinent, temps més que suficient per a veure planificades i realitzades les diferents accions i, sobretot, analitzar i veure la repercussió directa i els primers resultats.

I que voleu que us diga? Podeu jutjar vosaltres mateix, el centre continua mort, els locals comercials, molts, massa, tancats, i ni el pla d'accessibilitat al centre està contribuint al dinamisme, ni tampoc, maluradament, algunes de les campanyes "estrella" han estat encertades aconseguint la finalitat proposada.

Senyor Vidal crec sincerament que des de l'inici de la nova legislatura està desubicat, tal vegada, la regidoria que encapçala li vinga una mica gran, perquè malgrat que vosté haja estat, no tinc per què dubtar-ho, un bon soldat o professor d'història, arribar a dirigir aquella àrea amb cap experiència, fa que les diferents estratègies i accions del pla de revitalització del comerç que de vosté depén, no estiga donant els fruits que tots, comerciants i clients, esperem d'una ciutat on el centre siga el motor que aporte vida i dinamisme.

La raó és que, senyor Vidal, no hi ha dos sense tres; el que passa dues vegades irremeiablement passarà una tercera. Fa quasi un any va tenir la feliç idea de celebrar una iniciativa "Black & White Friday" lligant al CD Castelló amb aquesta, de manera que per compres superiors als 30 euros s'entrava en sortejos de productes del club, samarretes signades pels jugadors de la primera plantilla, jaquetes, entrades VIP, carnets albinegres i bosses de roba. Mai no ningú, ni comerciants ni el club ni la regidoria van fer públic l'anàlisi de la campanya ni si els resultats van arribar a complir les expectatives. Encert? Fracàs?

Uns mesos després, juny d'aquest any, una nova iniciativa va enllestir-se fent protagonista de la mateixa la figura de "la sogra". Una campanya que des del moment de la seua presentació va resultar tan controvertida que, fins i tot, van haver-se de canviar els missatges de la cartelleria que vosté, senyor Vidal, va qualificar de simpàtics, en ser considerats i qualificats per una bona part dels castellonencs de misògins i retrògrads i que els mateixos comerciants van negar-se a penjar als seus aparadors. Encert? Fracàs?

I la dualitat no estaria completa sense un tercer element, per continuar embolicant la troca. Aquest apareix ara, una nova acció "per dinamitzar i potenciar" el comerç. Una inversió de 15.000 euros per un acte de tres hores, a celebrar pel centre de la ciutat, demà dissabte 19 al matí. Un esdeveniment cultural?, històric? Soldats d'infanteria, marxes militars, piques, espases, banderes, cavalls i cavallers... "Els terços de Flandes", una representació detallada de la vida militar del segle XVI, una recreació de l'anunci de l'arribada del rei Felip II a la ciutat el 13 d'abril de 1564, i que tal vegada per allò del passat militar del senyor Vidal, la brillant idea haja estat ja qualificada per l'oposició com a caprici i delir imperial del regidor de comerç.

Allò que és extravagant, contradictori, arbitrari, desbaratat, incoherent, allò que no té cap sentit, al nostre poble diem que és absurd i, estareu d'acord o no amb mi, però sincerament crec que els terços de Flandes, no tenen cap relació ni tradició a la nostra ciutat, i encara menys amb el seu comerç.

Encara no entenc com "els terços de Flandes" fomentaran que els veïns descobrim allò que les nostres botigues i establiments repartits per tota la vila, ens ofereixen. Què opinaran de tot açò els comerciants? S'ha comptat amb ells per llançar l'acció? Ai senyor on arribem!!!

Ni Donís, ni mocaorà al nou d'octubre a Castelló.

Hui, dia dos-cents vuitanta-tres de l'any, dimecres nou d'octubre, més enllà de la seua rellevància històrica, l'alliberament de la ciutat de València del domini musulmà, és celebra la festivitat de Sant Donís.

No conec cap Donís, Dionís, Dionisi o Dionisio, en record d'aquell que la tradició, no la constància històrica, diu va ser el primer bisbe de París, personatge singular que sent decapitat amb una espasa va incorporar-se i, replegant el cap, va caminar fins al cementeri.

No tenia cap culte significatiu a la València musulmana, ni per als conqueridors cristians. Però la coincidència de la data de l'entrada del Rei En Jaume I amb l'onomàstica va fer que, aquest sant i la ciutat de València, tingueren per sempre una forta relació.

La commemoració de la conquesta i el culte al sant quedaven així units des de ben d'hora, però els canvis històrics i polítics van transformar al llarg dels segles la seua significació, mentre que les autoritats civils i religioses celebraven la concessió dels furs del Regne, el poble pla també demanava favors al sant, contra la pesta o la fam, però tot molt limitat i concís pel veïnat de València.

És veritat que els furs del rei Jaume, un text legislatiu, construït a partir de les antigues institucions de dret romà establien normes, confirmat propietats, aigües i terres, regulaven autoritats i tribunals, plets i procediments, aplicables a totes les ciutats i pobles del regne i van ser importants per la Vila de Castelló, però també ho és que la figura de Donís, advocat contra la pesta o la fam, no va tenir a la nostra terra cap arrelament. Ací, a Castelló érem, i som, més de sant Roc. Només cal fixar-se en un detall, quantes ermites coneixeu al nostre terme dedicades a Donís?, i a Sant Roc?, doncs això.

I si la figura de Donís, està lligada al dia de l'entrada del rei al cap i casal, també la tradició que diu que, els valencians de la ciutat, i només ells i elles, després de la conquesta, en senyal d'agraïment, complimentaren el rei amb productes de l'horta, embolicats amb un mocador, per la qual cosa, aquella "mocaorà" i tot el que ha vingut lligat a la mateixa amb posterioritat, també es circumscriu a València.

I de la mateixa manera que no conec cap Donís, tampoc trobe a Castelló, ni entre els amics i coneguts, no ningú que espere aquest nou d'octubre amb candeleta per regalar a la seua estimada, mare, germana, núvia o esposa, la "piuleta" i "el tronador", llepolies en massapà, record d'aquelles fruites i hortalisses.

És possible que per allò "d'aprofitar les caigudetes" en algun obrador o pastisseria  del nostre poble, hui s'hagen elaborat i venut algunes "mocadorades", però, de segur, que haurà estat un fet més que testimonial i entre veïns amb fort arrelament a Balansiya, a la capital del Túria.

No, ací a Castelló, ni Donís, ni mocaorà han tingut, tenen i quasi gosaria dir aconseguiran mai tenir un fort pes específic. Ací, les nostres tradicions en són unes altres, allò que ens fa valencians no són ni Donís ni mocaorà, allò que ens uneix a València, a Alacant i la resta de pobles des de Vinaròs fins a Oriola, és, en primer lloc, la llengua comuna, la que va portar-nos el rei, el dolç valencià, juntament amb l'estima pel penó de la conquesta i les lleis que van fer-nos un poble avançat per l'època.

Més encara, malgrat que alguns s'entesten, sense cap fonament, a considerar Sant Donís com a patró dels enamorats valencians, fins i tot i des de fa uns quants anys, per decisió del Concili Vaticà II, Donís de París, al costat d'algunes altres figures considerades sants i santes, per manca d'historicitat, per oferir grans dubtes la seua existència real, van deixar "oficialment" de ser-ho.

La millor manera de celebrar a Castelló el 9 d'octubre, sens dubte és reconeixent-nos gràcies a l'impuls i tarannà del rei Jaume I, com a poble paradigma de la tolerància, en el que si abans van conviure harmònicament tres cultures, la musulmana, la cristiana i la jueva, ara ens ha de continuar distingint com a poble acollidor, integrador i on la convivència en pau és possible. Deixem-nos de Dionisis i de mocadoraes, això no és específic nostre...

Som de vergonya...

Perdó, volia dir "somos de la tierra" , títol que hauria estat més que encertat, per la poca presència de la música valenciana als minifestivals que amb el nom oficial de "som de la terreta", i presentats des de la Generalitat com uns dels grans actes descentralitzats de la celebració del 9 d'Octubre, van celebrar-se de manera simultània la vesprada-nit d'ahir a Alacant, València i Vila-real.

Però si em reafirme amb el títol que encapçale aquest escrit per referir-me a aquests minifestivals, ho és per altres raons tant o més importants com la poca presència als escenaris de la música valenciana, com la ubicació, l'organització i el cost econòmic.

El primer que em crida l'atenció i res tinc contra els veïns i poble de Vila-real ha estat l'elecció que des de la Generalitat s'ha fet dels llocs per celebrar els concerts. Per allò de "no fer-se tot a València", el port de la ciutat d'Alacant i la Ciutat de les Arts de València, han estat els espais emblemàtics triats a les dues capitals, i el tercer? No al recinte firal de la ciutat de Castelló com podia esperar-se seguint la mateixa lògica, sinó al parc de "la mayorazga" del veí poble de Vila-real, un espai ideal per celebrar grans esdeveniments i que anit va reunir unes 9.000 persones. El motiu de la tria del poble en lloc de la capital?, ves a saber, però, pensa malament i encertaràs, de segur de caràcter polític.

També resulta curiós fixar-se en l'organització. Aquesta va ser encarregada a una iniciativa privada, sense publicitat ni licitació, la promotora "The Music Republic" a través de l'empresa Iron Stage SL, que si bé està avalada per diferents èxits en el festival de les Arts, el FIB o el Vinya Rock, com era d'esperar per conformar els programes, va contractar a artistes que formen part de la seua plantilla i discogràfica, a la vegada que, com no cobrava entrada, ja que els beneficis de les entrades a dos euros, segons contracte havien d'anar a parar a alguna associació benèfica, no va permetre l'entrada als recintes de menjar ni beguda, garantint-se una forta recaptació complementària per la gestió de les barres.

I que dir del cost econòmic de la moguda? S'ha publicat que la promotora triada ha rebut una subvenció fins ara inèdita en el concepte festiu valencià, una dotació extraordinària de 4 milions d'euros, el doble de la inversió de la Generalitat en música per tot un any i tres vegades més que la inversió pel Circuit Cultural Valencià, el programa de circulació d'espectacles d'arts escèniques, musicals i audiovisuals entre els municipis de la Comunitat Valenciana, organitzat per l'IVC en col·laboració amb la Federació Valenciana de Municipis i Províncies, per a la qual cosa el Consell va haver de fer una modificació de crèdit en el seu pressupost.

Em sembla molt bé que la Generalitat vulga, mitjançant un festival dirigit a tota classe de públic, posar en valor la diversitat cultural i musical de la nostra terra, però pense que haguera estat millor fer-ho a les tres capitals o als pobles, però no mesclar capitals i poble, enlairant uns territoris en detriment d'un altre, amb licitació pública i transparent i amb predomini de la música en la nostra llengua oficial.

De vergonya l'escassa presència d'artistes valencians, quatre de vint-i-una formacions, no arriba al 20% de les bandes; i de cantants en valencià, només tres porten repertori en aquesta llengua, situació ridícula quan el motiu central ha estat commemorar el Nou d'Octubre, pretenent-se entre altres objectius, fer valdre la diversitat cultural i musical de la Comunitat Valenciana,

Voleu suposar que s'ha aconseguit amb aquestes accions de la vesprada d'ahir combinar a més de cultura i entreteniment, unió, diversió, transparència i germanor? Senyor Mazón, sincerament, crec que hem perdut una gran oportunitat per reivindicar i promocionar la cultura i la llengua del País Valencià en un esdeveniment que es fa coincidir amb la festivitat històrica més important del nostre poble.

50 anys d'un fet i 5 d'un altre...

No vaig arribar a conéixer-lo personalment, però m'haguera agradat. Mantinc una estreta amistat des de fa un bon grapat d'anys amb els seus nebots i nebodes, i he llegit molt sobre la seua extensa i llarga vida, he gaudit de la contemplació de moltes de les seues obres, pintures, dibuixos i calcografies. Sempre m'ha fascinat la seua vida, des dels seus humils orígens de "llauradoret" del Raval que dibuixava a les parets de l'alqueria, amb les referències familiars del treball en l'agricultura i les fonts contextuals de la geografia castellonenca, fins a l'èxit nacional i internacional aconseguit no només amb els seus quadres únics del cel, la mar, els xiquets o el pinar de Castelló, si més no també pels seus descobriments en els barrancs de la Gasulla i la Valltorta; sí, parle de Joan Baptista Porcar Ripollés.

Fill predilecte de Castelló des de l'any 1952 i que va faltar tal dia com ahir, tres d'octubre de 1974, tot just fa ara 50 anys. Un home que al llarg dels seus 85 anys de vida va anar renovant el seu llenguatge artístic i que culmina amb el seu autoretrat realitzat assegut al seu jardí de "l'hort de Victorino", només unes setmanes abans de la seua defunció.

No sóc pintor ni arqueòleg, però m'agrada escriure, i de la mateixa manera que admire la plasmació subjectiva que el pintor Porcar fa de la naturalesa, amb una estètica moltes vegades expressionista, no vaig dubtar gens ni mica, en gastar la seua figura, fent-lo protagonista indirecte de la meua primera i única novel·la editada l'any 2019 "Eduard Macameu, temps de postguerra", una història de lluita, amor i amistat que, movent-se entre la realitat i la ficció de la societat agrícola castellonenca del segle passat, recrea la fictícia amistat entre el personatge real, Porcar, en la seua faceta d'arqueòleg, pintor i enamorat de la seua terra, i el literari, Eduard, en un temps de pors i de fams, de misèries, de solidaritats, d'il·lusions i d'esperances.

Ara, 5 anys després de veure la llum aquella novel·la, Porcar torna a la meua memòria, torna al record, ja que, hui mateix, la Regidoria de Cultura del nostre ajuntament en col·laboració de la Conselleria d'Educació, Cultura, Universitats i Ocupació, a través del Consorci de Museus de la Comunitat Valenciana, i la Diputació Provincial de Castelló, presenten, en un acte públic, al cor de la ciutat, les activitats programades del que ha estat considerat "l'Any Porcar".

Unes dades i uns actes que es desenvoluparan a partir de hui, per rendir homenatge a aquell fill predilecte amb l'objectiu d'aprofundir en el coneixement de la seua trajectòria i l'obra i que inicialment comptara amb dues accions ja programades.

La de hui, un videomapping, un espectacle que combinant imatge i so, projectat en "diferents passes", sobre la façana de l'ajuntament, que busca captar l'essència i l'esperit de l'artista, les seues textures, colors, llums i atmosferes, recordant els seus paisatges i el seu amor i fascinació pel seu estimat Castelló, al que seguiran diferents exposicions, tallers, visites, conferències i itineraris; una completa programació que si us ve de gust podeu consultar punxant en aquest enllaç ANY PORCAR/

No, la meua novel·leta, fàcil de llegir, dedicada a aquells castellonencs, anònims o no, que amb encerts i mancances i per damunt de tot amb la manera de viure i estimar van saber escollir el seu camí, en uns temps difícils, no formarà part oficial de cap moment de "l'Any Porcar", però si voleu llegir el centenar de pàgines de la mateixa podeu dirigir-vos a qualsevol llibreria, o directament a Unària edicions que amb molt de gust us la facilitaran.

La vida, l'art i l'ànima de Porcar, ha estat per mi model de vida i font d'inspiració. Espere que tot allò que està ara programat, faça recordar als castellonencs la seua figura, i com la seua figura va passar a formar part de la identitat de la ciutat, contribuint també, com pocs, al coneixement d'aquesta terra.

I cal fer-ho començant per a donar al programa, als diferents actes, la difusió i projecció que es mereixen. En cas de ser així, jo seré dels primers a aplaudir aquest encert.