Ni Donís, ni mocaorà al nou d'octubre a Castelló.

Hui, dia dos-cents vuitanta-tres de l'any, dimecres nou d'octubre, més enllà de la seua rellevància històrica, l'alliberament de la ciutat de València del domini musulmà, és celebra la festivitat de Sant Donís.

No conec cap Donís, Dionís, Dionisi o Dionisio, en record d'aquell que la tradició, no la constància històrica, diu va ser el primer bisbe de París, personatge singular que sent decapitat amb una espasa va incorporar-se i, replegant el cap, va caminar fins al cementeri.

No tenia cap culte significatiu a la València musulmana, ni per als conqueridors cristians. Però la coincidència de la data de l'entrada del Rei En Jaume I amb l'onomàstica va fer que, aquest sant i la ciutat de València, tingueren per sempre una forta relació.

La commemoració de la conquesta i el culte al sant quedaven així units des de ben d'hora, però els canvis històrics i polítics van transformar al llarg dels segles la seua significació, mentre que les autoritats civils i religioses celebraven la concessió dels furs del Regne, el poble pla també demanava favors al sant, contra la pesta o la fam, però tot molt limitat i concís pel veïnat de València.

És veritat que els furs del rei Jaume, un text legislatiu, construït a partir de les antigues institucions de dret romà establien normes, confirmat propietats, aigües i terres, regulaven autoritats i tribunals, plets i procediments, aplicables a totes les ciutats i pobles del regne i van ser importants per la Vila de Castelló, però també ho és que la figura de Donís, advocat contra la pesta o la fam, no va tenir a la nostra terra cap arrelament. Ací, a Castelló érem, i som, més de sant Roc. Només cal fixar-se en un detall, quantes ermites coneixeu al nostre terme dedicades a Donís?, i a Sant Roc?, doncs això.

I si la figura de Donís, està lligada al dia de l'entrada del rei al cap i casal, també la tradició que diu que, els valencians de la ciutat, i només ells i elles, després de la conquesta, en senyal d'agraïment, complimentaren el rei amb productes de l'horta, embolicats amb un mocador, per la qual cosa, aquella "mocaorà" i tot el que ha vingut lligat a la mateixa amb posterioritat, també es circumscriu a València.

I de la mateixa manera que no conec cap Donís, tampoc trobe a Castelló, ni entre els amics i coneguts, no ningú que espere aquest nou d'octubre amb candeleta per regalar a la seua estimada, mare, germana, núvia o esposa, la "piuleta" i "el tronador", llepolies en massapà, record d'aquelles fruites i hortalisses.

És possible que per allò "d'aprofitar les caigudetes" en algun obrador o pastisseria  del nostre poble, hui s'hagen elaborat i venut algunes "mocadorades", però, de segur, que haurà estat un fet més que testimonial i entre veïns amb fort arrelament a Balansiya, a la capital del Túria.

No, ací a Castelló, ni Donís, ni mocaorà han tingut, tenen i quasi gosaria dir aconseguiran mai tenir un fort pes específic. Ací, les nostres tradicions en són unes altres, allò que ens fa valencians no són ni Donís ni mocaorà, allò que ens uneix a València, a Alacant i la resta de pobles des de Vinaròs fins a Oriola, és, en primer lloc, la llengua comuna, la que va portar-nos el rei, el dolç valencià, juntament amb l'estima pel penó de la conquesta i les lleis que van fer-nos un poble avançat per l'època.

Més encara, malgrat que alguns s'entesten, sense cap fonament, a considerar Sant Donís com a patró dels enamorats valencians, fins i tot i des de fa uns quants anys, per decisió del Concili Vaticà II, Donís de París, al costat d'algunes altres figures considerades sants i santes, per manca d'historicitat, per oferir grans dubtes la seua existència real, van deixar "oficialment" de ser-ho.

La millor manera de celebrar a Castelló el 9 d'octubre, sens dubte és reconeixent-nos gràcies a l'impuls i tarannà del rei Jaume I, com a poble paradigma de la tolerància, en el que si abans van conviure harmònicament tres cultures, la musulmana, la cristiana i la jueva, ara ens ha de continuar distingint com a poble acollidor, integrador i on la convivència en pau és possible. Deixem-nos de Dionisis i de mocadoraes, això no és específic nostre...