Veurem en què queda…

Tot i que de vegades és difícil de veure-ho en alguns dels nostres representants, no diré que els diferents grups polítics que conformen l’actual juntament de Castelló, no tinguen sensibilitat envers allò que, de manera directa o indirecta, incidisca en la defensa, recuperació o coneixement del marc cultural, històric, tradicional i fester que ha marcat l’esdevenir de la ciutat.

És veritat que cada grup polític ho fa segons els seus interessos i que, en la majoria de les ocasions, xoquen entre ells, impedint consensos que, malauradament, frenen iniciatives que, sens dubte, podrien beneficiar el conjunt de veïns.

Tots diuen a boca plena, una vegada i una altra, aprofitant qualsevol moment que se’ls presente que “treballem per i per a Castelló”, que “Castelló és el primer”, que “Castelló de tots i per a tots”… malgrat que, en massa ocasions, el temps i els fets venen a mostrar-nos, amb broncs, durs i de vegades quasi ofensius confrontaments, que, l’estima, interés i esforç pel bé majoritari, passa a un segon lloc, fent-se del protagonisme propi la bandera.

Per això la notícia que hui apareix als mitjans de comunicació local, i que hauria d’haver estat dins de la normalitat democràtica castellonenca, pot qualificar-se quasi d’extraordinària; el fet que una moció presentada per un dels grups polítics municipals al ple d’ahir, tinguera un consens i fora aprovada per unanimitat.

De què es tractava? D’una proposta de la coalició municipal de Compromís que dins el seu camí progressista, d'esquerres, ecologista, feminista i preocupat per la dinamització de la cultura pròpia, instava “l'Ajuntament de Castelló a cercar la participació de grups polítics, entitats castellonenques de caràcter festiu, cultural, esportiu o educatiu, amb la Universitat Jaume I i el Departament d'Història, amb l'ajuda i col·laboració de la Junta de Festes per a la celebració del 775 aniversari de la ciutat”, esdeveniment que tindrà lloc al setembre del 2026.

Allò que semblava del tot natural, per les circumstàncies de la legislatura, en què les diferències són cada vegada més grans entre la coalició de govern i l’oposició, allò que no hauria de semblar-nos gens inusual, pren el rang “d’acord històric”, de notícia del dia.

Un acord amb una proposta de futur, millor dit, dues, que esperem puguen fer-se més que realitat. D’una banda, sol·licitar a l'Arxiu Històric Nacional la cessió temporal del document del Privilegi de Trasllat que va signar Jaume I el 1251 a fi d'exposar-lo a la capital de la Plana, document que, dit siga de passada, com alguns altres de gran importància local, com el plom de Gasset, haurien de ser custodiats permanentment a la ciutat; d’altra, impulsar la realització, des del mateix consistori, d'una publicació especial de caràcter cultural, d’editar un gran llibre sobre la història de l'època per donar a conéixer a la ciutadania els orígens i l'evolució de la ciutat i fomentar així el coneixement i la valoració del patrimoni històric local.

Que l’Arxiu Històric Nacional cedisca el document del trasllat no crec presente grans dificultats. Supose que si es fa la petició en temps i justificada, i d’acord amb la normativa més o menys exigent pel tractament d’aquest tipus de documents, no ha de ser tasca massa complicada.

La publicació d’una obra singular, d’un gran llibre, d’un document que “faça època” ja no és, a parer meu, tan senzill. Cal encertar no només amb l’autor o autors, cal consensuar el contingut, cal encertar el tractament, cal fins i tot tenir molta cura de l’edició, cal fer una cosa digna, exemplar…

Estic segur que si hi ha voluntat és possible. Només cal recordar un dels “grans llibres” editats pel consistori, tal vegada el més important fins ara, aquell que, escrit per l’actual cronista de la ciutat, el senyor Gascó, va veure la llum el 2014 sent alcalde el senyor Bataller i el senyor Fabra president de la Generalitat, va editar-se "sense tropessar en palles".

El primer pas, gràcies a Compromís, està donat. Ja veurem què passa ara en què a sobre de l'equip de govern de manera directa recau l'acord; com sempre, el temps ho dirà. Una nova oportunitat s’obri; si volem podem; veurem, veurem… després ho sabrem.

Més enllà de les llàgrimes.

Ahir, durant tot el dia, tots els mitjans de comunicació del País, no van parar d’emetre programes especials commemoratius del primer aniversari de la més gran catàstrofe patida pel poble valencià al llarg de la nostra història, la gran barrancada del 2024.

I tots vam poder tornar a sentir i veure testimonis i imatges d’aquells que, un any després, encara tracten de trobar explicació al que va ocórrer i més encara, de què se sàpiga tota la veritat i es faça justícia.

Per sobre dels d’actes oficials, més enllà de les clamoroses protestes, més enllà de les fotografies que hui inunden els periòdics, més enllà de la responsabilitat que tracten de passar-la els uns als altres o dels malsons de moltes i moltes famílies, el plor va tornar a ser ací el protagonista proporcionant una mica de consol els afectats directament i, una percepció més sensible del món a aquells que, com jo, mers espectadors d’un esdeveniment històric, tractàvem d’empatitzar amb els afectats.

Només llàgrimes; sense somriures, llàgrimes d'impotència i dolor. Llàgrimes provocades pel sentiment d'afecte, pel dolor i la impotència, aquestes últimes les més freqüents front de les mentides escoltades una vegada i una altra davant de la tragèdia.

Unes llàgrimes en el que es manifestaven el sentir més profund de la nostra humanitat vulnerable, la visió sensible de la imperfecció i el tremolor de l’ànima quan es trenca de sobte la quotidianitat.

La paraula i les llàgrimes van ser ahir les protagonistes. Les paraules “oficials”, més o menys sentides, i els plors dels afectats, familiars i amics de les víctimes que encara viuen amb les ferides obertes. Llàgrimes de sentiment, d’emoció, de tristesa, de dolor, d’amarguesa, de decepció, fins i tot, llàgrimes per allò que no se sap…

Faig meua l’afirmació que he escoltat en més d’una ocasió: “les llàgrimes ens llegeixen el més profund de l’ànima”, per això ahir, vaig trobar a faltar al rostre del senyor Mazón, llàgrimes de penediment, de tristesa, capaces de rentar tota la  seua vergonya i com, després nombroses manifestacions amb què s'ha demanat la dimissió de Carlos Mazón, aquest continua en el càrrec.

Ni una llàgrima de vergonya per reconéixer que no va fer ni estar al lloc on havia de ser. Durant el darrer any, hem comprovat que no ha estat honest en repetides ocasions. Massa, crec. Mai abans, no ens havíem trobat amb una cosa així.

No m’ha resultat estrany que al Museu de les Ciències se sentiren crits d'"assassí", "covard", "pocavergonya" i "fora" després de l'entrada al recinte del president de la Generalitat Valenciana, tenint el recent precedent del matí, la declaració institucional d'uns deu minuts realitzada al Palau de la Generalitat amb motiu de l’aniversari, on només va reconéixer que hi va haver coses que van haver de funcionar millor, sense demanar cap classe de perdó ni manifestar cap penediment per la seua nefasta actuació davant les famílies de les víctimes presents, que reaccionaven amb llàgrimes de dolor, ofegades pels aplaudiments del Govern. Tota una burla i una manca absoluta d’humanitat.

També a Castelló, la vesprada-nit d’ahir, vam poder veure llàgrimes entre les més de 1000 persones de diferents moviments socials de la ciutat que, segons la policia local, van arribar a concentrar-se a la plaça Major per fer costat a les víctimes i familiars i, a la vegada, exigir responsabilitats polítiques, i en concret, la dimissió del president.

Castelló ha sabut des del primer moment de la catàstrofe i al llarg de tot l’any fer costat als afectats, tant des de la vessant oficial com des del voluntariat, però, això no vol dir que els veïns acceptem la resposta donada fins ara pel màxim dirigent de la Comunitat i, plorem en public, i majoritàriament en privat, davant la nefasta gestió i mala fe del president, llàgrimes compartides i solidàries amb el poble enfangat.

Per dignitat i en solidaritat amb aquells que ho han perdut tot per una nefasta actuació del govern, amb les llàgrimes en els ulls, amb els ulls plorosos i més enllà, continuem cridant ben fort "Mazón dimissió!"

Carabassa a la cassola, a la farmaciola i a la lectura!

Les previsions meteorològiques dels pròxims dies indiquen un canvi de temps i l’entrada definitiva a les temperatures pròpies de la tardor, temps de fulles de colors, de castanyes, moniatos i carabasses; aquestes últimes formen part del grup dels vegetals anomenats dolços, i són un dels fruits més espectaculars de la terra per la seua gran varietat i vistositat; poden variar de color, de textura i de forma, n’hi ha de rodones i d’allargades, de petites i de grosses...

Les mides exuberants i la possibilitat d'emmagatzemar-les durant molt temps, van fer que a Castelló, durant molts anys, foren una de les principals fonts d’alimentació a la tardor i l’hivern, ja que per les propietats de la seua corfa, dura i resistent, permeten menjar-ne fins a la primavera i més.

A banda de ser un aliment rehidratant, ric en fibra, vitamines i minerals, és antiinflamatori, regula el sucre en sang i ajuda a combatre les malalties respiratòries.

El problema que tenen per a nosaltres és on les guardem perquè ocupen molt espai, resultant convenient de conservar-les en un lloc fresc i fàcil de vigilar; per això a Castelló, fins no fa massa anys, se’n solien veure moltes als terrats i sobretot als balcons de les cases dels llauradors.

Boniques carabasses aquelles, totes, tant les grans, que junt amb les creïlles i moniatos evitaven molts badalls, com les menudetes i allargades que, convenientment seques, servien per a guardar el vi, l'oli o l'aigua; perquè el costum actual, lligat al Halloween, de foradar i tallar una carabassa en forma de cara per convertir-la en un fanal, d’origen en el folklore irlandés del segle XVIII, res té a veure amb la nostra tradició: “A Castelló, carabasses al balcó”.

Una frase que identificava molt el caràcter agrari de la ciutat de fa una mica menys d'un segle, i que un bon i recordat amic, Antoni Rodrigo Valls, Toni de Cuc, va emprar com a títol d’un dels seus llibres costumistes, editat l’any 1995; amb una elegant prosa, un graciós castissisme i un afectuós amor per la terra, ens transporta des de la infància a la vellesa, des de la ironia a la tendresa, amb l’amplitud de significats i usos del mot carabassa…

Arròs al forn amb carabassa, llesqueta de carabassat, al corral de ma tia sabonera hi havia una carabassera…, a la marjal a regar amb el carabassí, carabasseta de Paulí…, que m’has donat per als queixals?: carabasseta de cascall! I, en parlar de carabassa, ja ho sabeu “ni poca, ni massa”.

I com deia abans la carabassa a Castelló no només ha estat aliment en temps d’escassesa, font de nutrients i calories. En els últims anys la carabassa ha estat incorporada pels nous gurus de la cuina a suggeridors plats en què aporta el seu sabor suau i vellutat i el seu vistós colorit, si més no, també va estar durant molts anys, sense realment saber-ho, un gran producte farmacològic, des de la vitamina “A” afavoridora del sistema immunitari fins a l’afavoriment i millora de la capacitat visual per l’acció de dos potents antioxidants que formen part del betacaroté, passant pel seu alt contingut en potassi que regula la pressió arterial o la fibra que ajuda a controlar el sucre a la sang i a mantenir un microbioma saludable.

És una hortalissa que ens ensenya a compartir, a guardar per tenir què menjar més endavant; a la cuina és versàtil a més no poder i amb les seues propietats infinites és una autèntica joieta per la nostra salut. Si li afegim que a Castelló és tot un símbol literari, digueu-me vosaltres ara si no us sembla meravellosa la carabassa.

Estic molt content de plantar-ne, collir-ne, i emprar-ne; estic molt satisfet d’aquest temps màgic de carabasses en el que, fins i tot si alguna passada de maduresa se’m podreix, dipositada al cub de compostatge, es descompon i serveis de nutrients per al compost.

Les possibilitats són moltes i no cal parlar només de les carabasses quan ens referim al carruatge que va fer servir la ventafocs, al Halloween, als suspensos en els exàmens o al rebuig d'un pretendent/a que, tal vegada, us va enviar amb caixes destemperades quan vàreu confessar el vostre amor etern cap a ell o ella. Seguiu el meu consell castellonenc, a la cassola, la farmaciola i la lecturai, de segur, que la carabassa us enamorarà.

Indigne, inadequat, impropi… de vergonya!

Va ser allà a la fi dels anys vuitanta del segle passat quan, per primera vegada a Espanya va trencar-se amb el monopoli de la televisió espanyola, d’àmbit nacional, amb l’aparició de les televisions autonòmiques, emissores constituïdes com a societats anònimes amb capital públic i gestionades pels corresponents governs de les diferents autonomies.

En el cas valencià és ben sabut que no va ser fins al 9 d’octubre de 1989 quan va crear-se i començar a emetre “Canal-9”, i que 24 anys després, arrossegant fins a 1200 milions d'euros en deute, a la fi del 2013 va tancar les seues emissions, havent de passar 5 anys fins que el 10 de juny del 2018 després que les Corts Valencianes aprovaren crear una nova empresa de ràdio i televisió públiques, un nou canal públic valencià, “À-punt”, començant les seues emissions regulars.

Transcorreguts 7 d’anys d’aquell nou intent, la sensació majoritària entre els valencians és que no ha aconseguit calar a la societat civil ni ha aconseguit que la gent creguera que era un servei públic necessari, sent la penúltima cadena pública autonòmica a la llista d’audiències, només darrere de la TV de Múrcia.  Els motius són diversos, des del propòsit fallit de vertebrar el territori a través de la dignificació de la llengua valenciana, fins a la manipulació informativa i el partidisme descarat de la seua programació regular.

Una televisió pública ha de ser útil per als ciutadans i ha de ser plural. Per això, els principis bàsics i irrenunciables han de ser el rigor, la independència i la neutralitat, sent el seu principal propòsit informar primer i entretenir després, a la vegada que ha de buscar  generar sentit crític i cohesió social.

Són molts els moments al llarg de tot un any en què es produeixen notícies rellevants i, per tant, són molts els actes dels quals A punt s’ha de fer ressò, fent-se diàriament necessària una tria o selecció.

A només uns dies que faça un any, convocada per més de 200 entitats cíviques, socials i sindicals, amb la participació de més de 50.000 persones, ahir va tenir lloc per dotzena ocasió, una multitudinària manifestació a València, per protestar contra la gestió de la riuada, demanant la dimissió de Mazón i que s’assumisquen responsabilitats i es faça justícia.

Aquest, sens dubte, va ser l’acte més emblemàtic i multitudinari que va tindre lloc ahir a tota la Comunitat, però, inexplicablement, els dirigents de la nostra televisió, els responsables d’À punt, supose que per ordre “de més amunt”, van ignorar el fet, evitant “el directe”, i en lloc d’emetre imatges de la massiva protesta, va programar a la mateixa hora, una retransmissió taurina, en concret l'emissió de la correguda del dia de Sant Joan d'Alacant del 1997, un esdeveniment de fa més de 28 anys! Indignant, de vergonya…

No hi ha cap explicació possible a tal menyspreu, més encara si, com estic veient en aquest moment, diumenge al matí, i des de les 08:15 hores amb narració de Ximo Tamarit i un ample desplegament de càmeres i comentaristes a peu de carrer, À punt està fent un exhaustiu “directe” d’una nova edició de la Mitja Marató València Trinidad Alfonso Zurich 2025, que no diré no té importància, que és veritat que aquesta prova converteix hui València en l’epicentre mundial del running congregant 25.000 participants, però que no tindrà mai, pels valencians, el significat ni l’impacte de la manifestació d’ahir, en record dels més de dos centenars de ciutadans i familiars que encara esperen justícia.

Veient accions com aquestes, negligències, indiferència i menyspreu dels dirigents polítics de la nostra televisió, de la pagada per tots els valencians i valencianes, no ens ha d’estranyar gens ni mica que, cada dia que passe, la societat valenciana li donem més l’esquena, elevant públicament les nostres crítiques.

Aquesta no és la meua televisió, és necessària la regeneració democràtica del mitjà, la televisió no és del que guanya, si realment es vol guanyar audiència cal un canvi real, de moment i com assenyale en l’encapçalament d’aquesta reflexió el que tenim és de totes totes indigne, inadequat, impropi… de vergonya!

Juguem a soldadets?

Jugar als soldats, a fer guerres, va ser durant molts anys de la nostra infància una activitat prou habitual al nostre poble quan es podia i era normal jugar als nostres carrers. Els xiqüelos, rarament les xiques tot i que sempre hi havia alguna excepció, simulàvem combats, sovint dividint-nos en bàndols per "atacar" i "defensar-nos" amb elements com escuts i espases de fusta, pilotes, sovint també pedres, o simplement amb la imaginació.

Sembla que amb el vistiplau de l’alcaldessa i tot l’equip de govern municipal, a Castelló, tenim un regidor, el de comerç i consum, el senyor Alberto Vidal, que, o bé de menut no va jugar mai als soldadets o no ho va fer prou o, tal vegada voldrà satisfer el seu caprici o deliris imperials, però el cas és que per segon any consecutiu, desentenent-se de les crítiques rebudes des dels partits de l’oposició i també d’una bona part dels veïns, torna a programar, segons ell va dir en el seu moment, com un acte més emmarcat dins el “mes de la hispanitat”, i amb una finalitat difícil d’entendre com a motor de dinamització comercial, la recreació històrica de l'arribada del poderós exèrcit de Felip II a la nostra ciutat l'abril del 1564, territori que segons conta la història governava amb puny de ferro.

Així, després que l’any 2024 la recreació comptara amb una participació personatges, músics, tambors, pífans, marxes militars, soldats d’infanteria amb piques i espases i banderes amb l’aspa de Borgonya, desfilant pels carrers de la ciutat fins a la plaça Major, ara, s’anuncia que hui serà la plaça de les Aules la que, amb una programació contínua d'11:00 a 14:30 i de 16:30 a 20:00 hores, tot i que fent marxa enrere, ja no parla d’activitat emmarcada dins el mes de la hispanitat sinó com a part del programa anual de dinamització del centre urbà, torna a programar-se el record del pas de Felip II per la ciutat.

La plaça de la diputació serà en aquesta ocasió un campament de soldats, amb demostracions de combats amb armes històriques, amb tallers d'esgrima clàssica, amb taules de reclutament i concursos ambientats a la vida militar del segle XVI.

Tal vegada per intentar justificar tot el programa com una experiència cultural i educativa, cosa, per altra banda, difícilment justificable, manifesta el senyor regidor que es completarà amb xerrades sobre vestimenta, costums i estratègies de campanya, juntament amb lectures de documents històrics.

Desconec si serà la mateixa empresa que va organitzar l’esdeveniment l’any anterior, “Espectacles HM Producciones S.L.” qui repetirà, i si també hauran estat convidats a participar entre d’altres l’Associació Napoleònica Valenciana, els Bombos de Santa Maria Magdalena, els Corsells del CHHE; la Milla Medieval i Renaixentista, els Tambors i Bombos AC de Castelló, l’Encomana Templera de la Plana i les Dames i Cavallers Templers del Sant Grial de l'Alcalatén, que van ser-ho l’any anterior, i que sembla va acabar amb un tiberi gastronòmic preparat per al gaudi dels participants en un famós restaurant, ni tampoc el cost econòmic total per les arques municipals de la desgavellada proposta del regidor de Vox.

Senyor Vidal, és veritat que cal fer el possible i l’impossible per revitalitzar el comerç local del centre i ravals, que la tasca no és senzilla ni fàcil, però hi ha moltes propostes més factibles, viables i segurament més econòmiques que “jugar un dia als soldadets”. Com a mostra li’n deixe unes quantes…

Des d’aliances i promocions conjuntes amb els comerciants fins a dissenyar programes de fidelització passant per crear un directori de negocis locals o interactuar al món digital o, per què no?, implementar la tecnologia de la realitat augmentada creant innovadores experiències de compra que permeten als clients visualitzar productes al seu entorn abans de comprar-los. Tot açò i molt més abans de “fer guerretes urbanes”.

Té vosté raó quan diu que cal crear un ambient especial que motive tant els veïns com els visitants a explorar el que ofereixen les botigues i establiments, però realment pensa que aquesta activitat que ara proposa és l’adient per aconseguir augmentar l’apropament a les botigues i millorar les vendes comercials? Crec sincerament que no, que només s’aconsegueix jugar a soldadets per un dia.

Seixanta-quatre anys d’autobús urbà…

S’ha dit en múltiples ocasions que Castelló no és una ciutat, és un poble gran, un lloc on podem trobar de tot sense anar massa lluny. Una localitat que, malgrat no parar de créixer, es pot recórrer a peu des d’una punta a l’altra sense haver d’invertir massa temps i esforç.

Tot i això, a mesura que passen els anys es fa més que evident, el temps i la pressa va convertint-se en una condició inherent a la individualitat, per la qual cosa, la preocupació perquè els desplaçaments necessaris o secundaris entre diferents llocs del mateix poble puguen efectuar-se de la manera més ràpida possible, ha estat no només una inquietud municipal, si més no una reivindicació veïnal.

Per això, allà per l’any 1959 a conseqüència de l’augment del trànsit, el creixement de la ciutat, amb grups aïllats i gairebé sense serveis, i un centre amb molta densitat, edificis alts i carrers menuts i estrets, el nostre ajuntament es veu en la necessitat de plantejar-se la creació d’un servei d’autobús urbà.

De manera que tot just fa 64 anys, el 1961 i tal dia com avui, el 24 d'octubre, es va inaugurar a Castelló el primer servei de bus urbà que anava a compartir protagonisme amb el troleibús; un servei que naix amb una finalitat quasi caritativa, afavorir que els veïns de la perifèria pogueren realitzar els desplaçaments al centre d’una manera més còmoda.

Per això les seues primeres línies, quatre en total, Avinguda València-grup Tombatossals, Avinguda València-Castàlia, avinguda del Mar-Passeig Morella i Rei en Jaume-Benadressa, naixien per cobrir les necessitats d'una nova societat i una nova ciutat.

Allò va ser tot un encert i només dos mesos després, al desembre va afegir-se’n una altra, la número 5, que unia la plaça del Rei en Jaume amb l’ermitori de Lledó. No serà fins a l’any 1962 quan l’empresa encarregada del servei, “La Valenciana SA”, que també estava al capdavant del troleibús, fent-li la competència a la castellonenca HIFE que era qui operava el trajecte entre Castelló i el Grau, crearà la línia 6, tot i que per diferents litigis amb l’empresa de Benassal, la Valenciana haurà de suspendre el servei.

Resta en la memòria d’aquells primers usuaris la figura “del cobrador” que en aquells primers anys, fins al 1966, assegut en un xicotet espai a la part de darrere de l’autobús era l’encarregat d’emetre, previ pagament d'1,5 pessetes, el corresponent bitllet.

Amb el continuat creixement perifèric de la ciutat, els darrers anys de la dècada dels 60, apareixen noves línies, Grapa-Sant Llorenç o es modifiquen i s’allarguen algunes arribant fins a la acabada d'inaugurar residencia sanitària, hui hospital general.

Malgrat que el preu del bitllet s’arriba a doblar en pocs anys, els anys 70 s’inicien amb la renúncia a la concessió per problemes econòmics de La Valenciana, apareixent en escena l’empresa Autotransports Col·lectius Castellonencs Societat Anònima, la popular ACCSA, creada pels socis de la companyia Hispano del Cid, HICID, en una ciutat que creix però no així les línies.  

Amb l’arribada de l’ajuntament democràtic es produeix un canvi important, primer assumint el municipi el cost de part del bitllet, a partir de 1985 implantant-se la gratuïtat total per les persones jubilades, arribant-se als inicis de la dècada dels 90 a la gratuïtat total del servei, fet que fa créixer ràpidament el nombre d’usuaris, però, a la vegada, dispara el cost pel consistori, superant-se els 200 milions de pessetes, 3 vegades més del que inicialment s’havia pressupostat.

Ja dins aquest segle, noves línies venen a completar la xarxa, línies 9, 10, 11, 12..., nous trajectes entre l’Estació de Renfe i el Centre, són anys de creixement, de millora en les freqüències, optimització de recorreguts, renovació i ampliació de flota de vehicles, 20, 30, 40...

En els darrers anys noves propostes veuen la llum, entre elles el nou servei del transport a demanda, que uneix les urbanitzacions de muntanya del districte Nord, Penyeta Roja i Tossal Gros, amb els grups del sud, Lourdes, Roquetes, Santa Teresa, Sant Antoni, Sant Bernat i Perpetu Socors, juntament amb propostes de futur, com el Bus Orellut que serà una línia que donarà servei els dies que dispute partit el CD Castelló a l'Estadi SkyFi Castàlia des de diferents zones de la ciutat.

Més de 60 anys de mobilitat urbana que no ha parat d’evolucionar i créixer em desperten un desig futur, arribar a aconseguir una major transformació significativa impulsada per la inclusió d’innovacions tecnològiques, polítiques de sostenibilitat i canvis en els hàbits d’ús del servei. Per molts anys!!!

Passar-se’n de rosca…

Quan alguna cosa s’extralimita, s’excedeix, quan es porta l’acte més enllà dels límits lògics, del que és acceptable, en la nostra llengua diem que allò, és allargar més el peu que la sabata o millor encara passar-se de la ratlla o passar-se de rosca.

El menjar és una característica fonamental en la supervivència dels éssers humans. La forma més habitual de fer-ho és “a casa” en un ambient acollidor i personalitzat; tot i això, menjar fora de casa és, cada vegada més, una opció còmoda i socialment gratificant i que ens permet gaudir d’una varietat de sabors i experiències culinàries.

La cuina de casa, des de sempre s’ha dit, que és tradicional, que cada casa té una cuina i que cada cuina és un món; per contra, la cuina dels restaurants presenta diferents estils, estàndards i interpretacions, de manera que en l’actualitat al vertiginós món de la gastronomia, la innovació culinària s'ha convertit en el motor que impulsa xefs i restaurants cap a nous horitzons de sabor i experiència.

I sembla que en la cuina d’innovació no hi ha límits, tot i que innovar, de vegades, és tornar enrere, recórrer el passat per mirar el futur, però amb altres ulls. Els xefs ja siguen locals, provincials, autonòmics, nacionals o internacionals no paren d’innovar aplicant la investigació cultural, antropològica o de mercat per crear noves propostes culinàries sorprenents i innovadores.

En aquest menester caben propostes com la que hui és objecte del meu comentari: “Cuina en viu”, unes jornades gastronòmiques que s’estan celebrant a la veïna localitat de Vila-real on reconeguts xefs ofereixen showcookings i demostracions culinàries en directe, mostrant la seua creativitat i reinterpretació, en aquesta ocasió d’un dels plats més comuns de la tardor no només d’aquella localitat, si més no, de tota la zona, “l’olla de la Plana”.

Un plat dels tradicionals casolans, dels que tota la vida hem anomenat “de cullera”, un reconfortant guisat de llegums, fesols i cigrons principalment, i verdures del temps, carabassa, cards, naps, xirivies, bledes, col… i inicialment sense carn, o com a molt amb algun os de porc, orella o botifarra.

I un plat que els xefs dels diferents restaurants participants en les jornades vila-realenques, diuen “reinterpreten” en la seua elaboració i més encara en el seu aspecte, ja que, vistos els resultats, qualsevol paregut amb la realitat a la qual estem acostumats en les elaboracions casolanes de la recepta, és pura casualitat.

I no només en la quantitat. Cal recordar que tradicionalment el plat d’olla, és un plat ple, consistent, amb prou calories per fer front a tot un dia de dur treball al camp, per reconfortar i recuperar forces; tanmateix, les reinterpretacions dels llorejats xefs, majoritàriament són racions menudes, sofisticades, avantguardistes i insignificants.

També en l’aspecte, a la vista. Si el que es pretén és captar l’atenció en una primera impressió, no tinc res a dir; allò que va dir-se era olla de la Plana,  per la seua forma, pels colors i pels elements decoratius que acompanyaven el plat, semblava més una delicatessen, una pitiminí, un plat ridículament menut, que, tal vegada, no tinc per què dubtar-ho tindria un sabor exquisit, amb records del plat tradicional, però lluny, molt lluny de la tradicional olla de la Plana castellonenca. Senzillament, a parer meu, crec que els mestres restauradors en aquell afany d’innovar, de sorprendre, se’n passen de rosca.

És veritat que el món de la restauració es troba en constant evolució, marcat per noves demandes, innovacions tecnològiques i un èmfasi creixent en la sostenibilitat, però les expectatives dels potencials consumidors de les noves versions de l’olla de la Plana, no crec coincidisquen massa en aquestes tendències de nous sabors i textures que desafien les formes tradicionals.

Com deia fa segles Aristòtil, “la virtut és una disposició voluntària adquirida, que consisteix en un terme mitjà entre dos extrems, l'un per excés i l'altre per defecte”. No crec en posicionaments culinaris inamovibles, però crec que aquest “tot val” no és el camí encertat, millor pensar que tot és una qüestió d'equilibri, de trobar aquest punt mitjà que ens apropa a la virtut. Encertar és difícil, però cal no perdre el rumb, no fos cas que caiguem en el ridícul.

Molt bé…, o no tant!

Ahir a la vesprada va celebrar-se, a la sala simfònica de l’Auditori i Palau de Congressos de la nostra ciutat, la XXII edició dels premis Ràdio Castellón, uns guardons que, l’emissora degana de la província i una de les primeres a incorporar-se a la cadena SER, ve concedint des del 2004 amb l'objectiu de reconéixer a les entitats, empreses, col·lectius i persones que per la seua tasca professional i personal ajuden al desenvolupament econòmic o social de la província.

Tretze reconeixements lliurats per l’emissora en un acte que va combinar la música amb l’actuació del duo de guitarres Ausiàs i Ruben Parejo, el grup de ball Xicalla Boomshakalaka acompanyats d’un quartet de corda i, l’humor amb l’actuació del monologuista sevillà Manu Sánchez; tot guarnit amb una impecable posada en escena, presentada per Andrea Jarque, periodista del programa Hoy por hoy.

És ben sabut pels fidels oients que malgrat no “fer-li ascos”, l’emissora no es prodiga en els seus programes en emprar el valencià com a llegua habitual, per la qual cosa no ens havia de resultar estrany que el guió de l’acte tinguera majoritàriament un desenvolupament en castellà, però que el valencià només s’escoltara ahir a l’auditori en boca d’uns pocs premiats (Avamet, Catí, Suera i la directora del documental premiat en arts escèniques) va resultar xocant i a la vegada trist.

Més encara si pensem que, (Jaume Maicas?) el director d’informatius i continguts de l’emissora, abans que cadascú dels tretze premiats, veritables protagonistes de la vesprada pujara a l’escenari a recollir el premi, fora la veu en off, complement d’unes acurades imatges, encarregat d’introduir els espectadors en la justificació de la decisió dels jurats donant unes pinzellades de la categoria de la persona, entitat o institució guardonada i ho fera en totes les categories emprant única i exclusivament el castellà.

Tot i que em pot costar, puc arribar a entendre que una part, jo diria que minoritària dels premiats i també del públic assistent, podien no entendre el valencià i que per deferència envers aquelles persones, la gal·la tinguera un detall, o que el monologuista, per ser foraster, fera la seua actuació en castellà, però que les diferents intervencions, des de la magnífica presentadora fins a la veu en off dels audiovisuals, foren totes en castellà, diu poc de la suposada estima dels responsables directes i últims de l’emissora castellonenca.

Sembla que els directius de l’emissora s’obliden, voluntàriament o de manera involuntària, que el valencià com a llengua cooficial forma part de la realitat cultural i social de la nostra ciutat; moments com aquest d’ahir, amb una repercussió no només local si més no també provincial i autonòmica, haurien de ser altaveu per aconseguir la plena normalització.

Si és veritat que ràdio Castellón vol fer una clara aposta per ser l’emissora de tots, l’ús indistint del castellà i del valencià, ha de ser un pas més que innegociable, situant-se per sobre d’ideologies comercials o tal vegada partidistes i, malauradament, ahir, en l’esdeveniment més especial de l’any radiofònic, la nostra emissora degana, la més escoltada a tot el territori, va perdre una més que bona oportunitat per demostrar-ho. El valencià, tots els presents vam poder viure-ho, només va formar part del guió d’alguns dels guardonats. Llàstima!

Mostrar la nostra llengua com a llengua moderna, competitiva i com a instrument de relació social necessari per a un servei de qualitat, també és tasca i molt important on implicar-se ràdio Castellón com empresa, resultant imprescindible l’ús d’aquella en els diferents espais radiofònics i manifestacions socials per animar a les persones a emprar-la.

Si un dels factors essencials que pot determinar la supervivència d’una llengua és la seua utilitat, si no s’utilitza plenament en els mitjans de comunicació, si en aquesta edició dels premis ha passat per la llengua valenciana “sense pena ni glòria o més pena que glòria, voldria que, aquestes reflexions fruit d’una preocupació, foren vistes en perspectiva de futur i que, l’encert aconseguit en l’acte d’ahir fora complementat amb una major presència de la llengua valenciana en programes i actes de futur no en simples paraules o promeses, fent patent que el moviment es demostra caminant…   

De mercats…

Estareu d’acord amb mi que un mercat, vist amb la mentalitat del segle XXI, és més que un lloc on anar a fer la compra, és un espai veïnal de convivència i lloc de trobada; per això, la reforma del mercat central de Castelló, ubicat des del 1949 al cor de la ciutat, a tocar de la plaça Major, va ser una de les promeses del partit popular, signades sota notari, fetes en les darreres eleccions; un compromís adquirit amb la ciutat i els ciutadans.

Dos anys van haver de transcórrer de govern PP+VOX   fins que el maig passat l'alcaldessa i els regidors d'Urbanisme i de Comerç, presentaren l’expedient de les obres i, ara, 4 mesos després, s’anuncia que, en assemblea, els venedors, han recolzat el projecte de forma majoritària.

Un nou pas que no serà encara el definitiu, el que marque l’inici de les obres, ja que s’anuncia que aquelles no començaran fins al gener vinent, amb un termini d’execució de 16 mesos, vet per on, acabaran a les portes d’una nova cita electoral municipal, maig de 2027; quina casualitat no? Però aixó és un altre tema...

Sembla que la reforma, donarà pas a un mercat més modern i amb capacitat per a llocs gastronòmics, a una terrassa en la plaça Major, així com a una altra en la part superior de la pescateria per a ús general, a la vegada que dotarà de major profunditat les diferents parades, passant de ser un mercat clàssic, com la Boqueria de Barcelona o el Central de València, a un mercat gastronòmic, que són els que ara estan de moda, cas del de Colon a València o santa Caterina a Barcelona.

El mercat central de Castelló vol ser molt més que un lloc on continuar venent productes d’alimentació i amb petits bars on se continuen preparant tapes, racions o plants senzills elaborats fins i tot amb ingredients comprats a la mateixa zona de restauració. Un espai de fusió entre tradició i modernitat. Pero atenció...

No fa encara un any, el passat mes de gener, va inaugurar-se, amb els mateixos protagonistes de la presentació de la reforma del central, la rehabilitació i remodelació del mercat de sant Antoni, un mercat de barri, on a l’oferta comercial de fruites i verdures, peix o pernils i embotits, s’afegien com a novetats la venda de menjar preparats i una zona central de degustació, amb tauletes per facilitar el consum directe.

En honor de la veritat cal dir que en general, el resultat d'aquella remodelació va agradar molt, i tant els comerciants com els clients valoren que la reforma va aportar un “rentat de cara” a l'edifici, destacant sobretot la sensació d’amplitud aconseguida.

Tanmateix, tenim un perill, canviar l’aspecte de vegades fa que també canvie la clientela. Voler mantenir l’essència del mercat tradicional, però al gust actual, pot portar a l’èxit i fins i tot atraure turistes, convertint l’espai en un lloc dels més visitats de la ciutat, però, a la vegada, el fet que darrere de cada parada, de cada lloc hi haja fins i tot marques de qualitat, pot convertir el mercat en un espai per a sibarites.

Al nou mercat central no tot ha d’estar pensat i enfocat per consumir-hi. Està bé que el visitant puga comprar una copa de xampany en alguna vinoteca i després apropar-se, per què no?, a la parada d’ostres i prendre’n una dotzeneta, o cercar la botiga d'embotits i demanar un platet de bon pernil ibèric tallat al moment; o a la formatgeria i triar els seus formatges favorits d'entre una amplíssima selecció i menjar-lo assegut a l’ombra de la terrassa.

Tot sense oblidar que el mercat ha de continuar sent un lloc d’intercanvi de béns i serveis, un espai per conéixer la gent de la ciutat, l’essència del poble, el lloc ideal per viure la ciutat. El nostre mercat central s’ha de modernitzar, no dic que no, s’ha d’adaptar als nous temps, però, ha de continuar sent el lloc on la visita continue sent tot un ritual pels veïns, i a la vegada, no cal dir-ho?, una grata sorpresa per als forasters que el visiten, assistint perplexos a una cita amb la història.

Això sí, no esgotem, per abús, el que pot ser pels venedors una font de riquesa. Cal mantenir els preus mai per sobre del que pot ser habitual i convenient, no fos cas que “matem la gallina” i, mai més ben dit. De moment caldrà continuar esperant per veure en què acaba tot...

Dia nacional i festa al Raval…

La casualitat ha volgut que hui, aquest plujós diumenge 12 d’octubre, coincidisquen dos esdeveniments que, guardant les distàncies, presenten un caire festiu semblant per una bona part dels veïns de Castelló; d’una banda, hui, dia del Pilar, és i des del 1892 i per commemorar el IV centenari del descobriment d’Amèrica, el dia de la Hispanitat, una festa oficial creada amb la finalitat d’estrényer llaços entre Espanya i els pobles americans, com una manera de fer valdre el llegat comú.

Una festivitat que nascuda amb caràcter cívic com a “solemne manifestació pública organitzada pels Catedràtics, el Directori Escolar Madrileny i Comissions de les Universitats, Instituts, Escoles especials i Acadèmies militars” va comptar amb poca presència militar, sent a partir de la dècada de 1920 després de la guerra del Marroc, quan l'exèrcit adquirirà un protagonisme destacat en aquesta festa nacional.

Una festivitat que també a partir de 1918 i durant uns anys va prendre el nom de “dia de la raza” i des del 1987 “festa nacional d’Espanya” i que des del 2014 l’ONU, per evitar convertir la festa en el record de la colonització europea i les conseqüències que va tenir sobre les cultures precolombines, impulsa com a “dia internacional de la llengua espanyola”, l’element que actua de pont entre països, generacions i realitats diferents.

Des de fa un bon grapat d’anys un dels esdeveniments més esperats, o no?, de la jornada és la tradicional desfilada militar a la Comunitat de Madrid, una espectacular exhibició d'unitat i força nacional. Una manifestació d’orgull i adrenalina pels components de les forces armades, la guàrdia civil i la policia nacional, que desfilant davant del rei, amb un impressionant desplegament de tropes, vehicles i aeronaus, complementat amb l’espectacle musical de les bandes militars.

Però també més a prop, a casa nostra, i en concret el raval de sant Fèlix, celebra com cada any, arribat el segon diumenge d’octubre, la seua “festa grossa” que, aquest 2025 coincideix amb “el dia nacional”. Una festa, la nostra, casolana i veïnal, on “les primes, la música de dolçaina i tabal, la missa i la processó, juntament amb la tirà de rotllos” han estat al llarg del temps els elements d’unió i festa.

Una tradició del nostre poble que venint de l'antigor, tot i el progrés i suposar una feina afegida, es manté arrelada en l'antic i a la vegada modern Raval dels caputxins, al Raval de Sant Fèlix.

És aquest de hui el dia gran, i si voleu digueu-me exagerat, però pel tradicional barri “del codony”, pel meu raval, hui és “el dia nacional” en ser la festa, del sant de Cantalici, una de les senyes d'identitat més genuïna de la nostra benvolguda ciutat, un element de cohesió del barri i un orgull per a tota la ciutat.

Sembla que per evolució de l’oratge, les celebracions de Madrid i de Castelló seran molt diferents. Allà el sol acompanyarà l’espectacle de la desfilada, ací la pluja deslluirà la festa. Allà no “entropessen en palles”, tot és viable, ací any rere any “creixen els problemes”, augmenten les dificultats…

Malgrat la distància trobem un element comú i fonamental a les dues festes: el sentit d’homenatge, simbolitzant respecte. En totes dues celebrem uns actes significatius en què es valora els qui han deixat una empremta a la societat o a la vida, militars, religiosos o simples veïns.

Tot i això, estic segur que per molts castellonencs, sobretot per aquells veïns del raval, sant Fèlix guanyarà a la desfilada madrilenya, perquè tenim clar què un poble sense tradició és un poble sense futur, i la nostra és una tradició identitària, única i irrepetible. Per molts anys i bona festa!

Samarretes… cent anys!!!

A la peça de roba de punt, lli, cotó, polièster o altres tipus de materials sintètics, usualment sense coll, que pot dur mànigues o no, i que es vesteix directament sobre la pell, s’anomena genèricament samarreta.

El seu ús habitual inclou entre altres ser peça de roba informal per al dia a dia, promoció de moviments polítics o socials, anunci d’esdeveniments, uniforme per a treball o vestimenta esportiva per a activitats físiques.

Per identificar els jugadors i diferenciar els equips al camp des dels seus orígens, el futbol va considerar aquestes peces com a imprescindibles; així a finals del segle XIX, quan el futbol encara estava en els seus inicis, els jugadors van començar a portar durant els partits, samarretes bàsiques de cotó, de màniga llarga, una peça de roba lleugera i transpirable, donant més importància a la seua funció que al disseny.

Va ser el 20 de juliol de 1922 quan es funda l’actual club esportiu Castelló i, des del primer moment va considerar-se que l’equip havia de lluir un pantaló negre i una samarreta de ratlles verticals verdes, taronja i blaves; verd dels camps, taronja del fruit i blau del mar...

No obstant això, aquesta combinació de color per a unes samarretes era difícil i car de confeccionar en aquella època, per la qual cosa finalment l'elecció va passar pel blanc per a la samarreta i el negre per als pantalons i les mitges, aquestes amb ratlles blanques.

Així i tot, aquest uniforme no va durar més que un parell d’anys. Va ser tal dia com hui, un 11 d’octubre de 1925 quan una nova equipació, un nou uniforme albinegre es va convertir en sant i senya del club.

Una equipació estrenada al Sequiol davant del Gimnàstic de València, amb derrota per 1 a 2. Cent anys han transcorregut des d’aquell moment i el pas del temps ha portat evolució i canvis significatius en el disseny, a la vegada que s’han anat incloent en les mateixes els números i els noms dels jugadors, els patrocinis, els dissenys digitals o la tendència a la sostenibilitat amb l’ús de materials ecològics per la seua confecció.

De manera que cada estiu, abans d’iniciar-se cada temporada, els aficionats esperen ansiosos el moment en què l’equip castellonenc anuncia el nou disseny. És veritat que es tracta simplement d’un gest simbòlic, però molt més important del que podria semblar a primera vista, ja que la presentació de la nova samarreta, sempre semblant a l’anterior, però, a la vegada sempre diferent, es pot considerar com el tret de sortida d’una nova etapa, d’un nou repte, d’una nova ambició, d’un nou somni...

I si la temporada passada la marca italiana Macrón va presentar la samarreta oficial del retorn a segona divisió, apostant per la tradició, amb aires clàssics, amb coll clàssic, recuperant el color vermell per al dorsal i amb un teixit innovador, un jacquard amb forma de quadradets molt subtils que s'estenia per tota la part frontal i les mànigues, va ser a primers del passat mes de juliol quan, el nou espònsor tècnic, la també italiana Erreà Sport, va donar a conéixer “la nova pell” per la temporada actual, una equipació que, fent una picada d’ullet al centenari, manté els detalls essencials i bàsics de la primera samarreta del CD Castelló, incorporant certs elements que en fan una edició especial, com la línia vermella que cobreix la part superior del pectoral, el doble ressaltat de les línies blanques i negres i altres qüestions interessants.

Un nou equipament local homenatge a la identitat del club, que com hem pogut comprovar en els darrers partits, aconsegueix reinterpretar l’esperit albinegre amb elegància i visió contemporània. La base blanca i negra, neta i ferma, evoca l’essència històrica del club; el coll amb efecte teixit, també present a les vores de les mànigues, aporta un element de sofisticació estilística, mentre que els detalls en vermell trenquen la monocromia amb força i personalitat, generant un contrast visual que transmet energia, determinació i esperit competitiu.

Sembla que Erreà va voler fer un pas més enllà i va arriscar una mica massa en el disseny de la segona equipació i sobre una base blanca, neta i lluminosa, es desenvolupa un disseny en color granat que representa branques florides de taronger, un element visual carregat de significat, que tot i que busca fusionar estètica i identitat, i explicar la connexió profunda entre l'equip, la ciutat i les seues arrels crec, atenint-nos a les poques vegades en què l’he vista, no ha estat massa acceptada per l’afició.

Seleccionar la samarreta de futbol perfecta que satisfaça a l’equip i a l'afició és més que simplement triar la més atractiva al prestatge, tot i això, amb un model o altre, amb un disseny o un altre, amb l’albinegrisme com a bandera continuarem defensant, per damunt de tot, per cent anys més, per sempre, els seus colors.