Quan alguna cosa s’extralimita, s’excedeix, quan es porta l’acte més enllà dels límits lògics, del que és acceptable, en la nostra llengua diem que allò, és allargar més el peu que la sabata o millor encara passar-se de la ratlla o passar-se de rosca.
El menjar és una
característica fonamental en la supervivència dels éssers humans. La forma més
habitual de fer-ho és “a casa” en un ambient acollidor i personalitzat; tot i
això, menjar fora de casa és, cada vegada més, una opció còmoda i socialment
gratificant i que ens permet gaudir d’una varietat de sabors i experiències
culinàries.
La cuina de casa, des de
sempre s’ha dit, que és tradicional, que cada casa té una cuina i que cada
cuina és un món; per contra, la cuina dels restaurants presenta diferents
estils, estàndards i interpretacions, de manera que en l’actualitat al
vertiginós món de la gastronomia, la innovació culinària s'ha convertit en el
motor que impulsa xefs i restaurants cap a nous horitzons de sabor i
experiència.
I sembla que en la cuina d’innovació no hi ha límits, tot i que innovar, de vegades, és tornar enrere, recórrer el passat per mirar el futur, però amb altres ulls. Els xefs ja siguen locals, provincials, autonòmics, nacionals o internacionals no paren d’innovar aplicant la investigació cultural, antropològica o de mercat per crear noves propostes culinàries sorprenents i innovadores.
En aquest menester caben
propostes com la que hui és objecte del meu comentari: “Cuina en viu”, unes
jornades gastronòmiques que s’estan celebrant a la veïna localitat de Vila-real
on reconeguts xefs ofereixen showcookings i demostracions
culinàries en directe, mostrant la seua creativitat i reinterpretació, en
aquesta ocasió d’un dels plats més comuns de la tardor no només d’aquella
localitat, si més no, de tota la zona, “l’olla de la Plana”.
Un plat dels
tradicionals casolans, dels que tota la vida hem anomenat “de cullera”, un
reconfortant guisat de llegums, fesols i cigrons principalment, i verdures del
temps, carabassa, cards, naps, xirivies, bledes, col… i inicialment sense carn,
o com a molt amb algun os de porc, orella o botifarra.
I un plat que els xefs
dels diferents restaurants participants en les jornades vila-realenques, diuen
“reinterpreten” en la seua elaboració i més encara en el seu aspecte, ja que,
vistos els resultats, qualsevol paregut amb la realitat a la qual estem acostumats
en les elaboracions casolanes de la recepta, és pura casualitat.
I no només en la
quantitat. Cal recordar que tradicionalment el plat d’olla, és un plat ple,
consistent, amb prou calories per fer front a tot un dia de dur treball al
camp, per reconfortar i recuperar forces; tanmateix, les reinterpretacions dels
llorejats xefs, majoritàriament són racions menudes, sofisticades,
avantguardistes i insignificants.
També en l’aspecte, a la
vista. Si el que es pretén és captar l’atenció en una primera impressió, no
tinc res a dir; allò que va dir-se era olla de la Plana, per la seua
forma, pels colors i pels elements decoratius que acompanyaven el plat,
semblava més una delicatessen, una pitiminí, un plat ridículament menut, que,
tal vegada, no tinc per què dubtar-ho tindria un sabor exquisit, amb records
del plat tradicional, però lluny, molt lluny de la tradicional olla de la Plana
castellonenca. Senzillament, a parer meu, crec que els mestres restauradors en
aquell afany d’innovar, de sorprendre, se’n passen de rosca.
Com deia fa segles
Aristòtil, “la virtut és una disposició voluntària adquirida, que consisteix en
un terme mitjà entre dos extrems, l'un per excés i l'altre per defecte”. No
crec en posicionaments culinaris inamovibles, però crec que aquest “tot val” no
és el camí encertat, millor pensar que tot és una qüestió d'equilibri, de
trobar aquest punt mitjà que ens apropa a la virtut. Encertar és difícil, però
cal no perdre el rumb, no fos cas que caiguem en el ridícul.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada