I tots vam poder tornar a
sentir i veure testimonis i imatges d’aquells que, un any després, encara
tracten de trobar explicació al que va ocórrer i més encara, de què se sàpiga
tota la veritat i es faça justícia.
Per sobre dels d’actes
oficials, més enllà de les clamoroses protestes, més enllà de les fotografies
que hui inunden els periòdics, més enllà de la responsabilitat que tracten de
passar-la els uns als altres o dels malsons de moltes i moltes famílies, el
plor va tornar a ser ací el protagonista proporcionant una mica de consol els
afectats directament i, una percepció més sensible del món a aquells que, com
jo, mers espectadors d’un esdeveniment històric, tractàvem d’empatitzar amb els
afectats.
Només llàgrimes; sense
somriures, llàgrimes d'impotència i dolor. Llàgrimes provocades pel sentiment
d'afecte, pel dolor i la impotència, aquestes últimes les més
freqüents front de les mentides escoltades una vegada i una altra davant de
la tragèdia.
Unes llàgrimes en el que es manifestaven el sentir més profund de la nostra humanitat vulnerable, la visió sensible de la imperfecció i el tremolor de l’ànima quan es trenca de sobte la quotidianitat.
La paraula i les llàgrimes
van ser ahir les protagonistes. Les paraules “oficials”, més o menys sentides,
i els plors dels afectats, familiars i amics de les víctimes que encara viuen
amb les ferides obertes. Llàgrimes de sentiment, d’emoció, de tristesa, de
dolor, d’amarguesa, de decepció, fins i tot, llàgrimes per allò que no se sap…
Faig meua l’afirmació que
he escoltat en més d’una ocasió: “les llàgrimes ens llegeixen el més profund de
l’ànima”, per això ahir, vaig trobar a faltar al rostre del senyor Mazón,
llàgrimes de penediment, de tristesa, capaces de rentar tota la seua vergonya
i com, després nombroses manifestacions amb què s'ha demanat la dimissió de
Carlos Mazón, aquest continua en el càrrec.
Ni una llàgrima de vergonya per reconéixer que no va fer ni estar al lloc on havia de ser. Durant el darrer any, hem comprovat que no ha estat honest en repetides ocasions. Massa, crec. Mai abans, no ens havíem trobat amb una cosa així.
No m’ha resultat estrany que
al Museu de les Ciències se sentiren crits d'"assassí",
"covard", "pocavergonya" i "fora" després de
l'entrada al recinte del president de la Generalitat Valenciana, tenint el
recent precedent del matí, la declaració institucional d'uns deu minuts
realitzada al Palau de la Generalitat amb motiu de l’aniversari, on només va reconéixer
que hi va haver coses que van haver de funcionar millor, sense demanar cap
classe de perdó ni manifestar cap penediment per la seua nefasta actuació
davant les famílies de les víctimes presents, que reaccionaven amb llàgrimes de
dolor, ofegades pels aplaudiments del Govern. Tota una burla i una manca
absoluta d’humanitat.
També a Castelló, la
vesprada-nit d’ahir, vam poder veure llàgrimes entre les més de 1000 persones
de diferents moviments socials de la ciutat que, segons la policia local, van
arribar a concentrar-se a la plaça Major per fer costat a les víctimes i
familiars i, a la vegada, exigir responsabilitats polítiques, i en
concret, la dimissió del president.
Castelló ha sabut des del primer moment de la catàstrofe i al llarg de tot l’any fer costat als afectats, tant des de la vessant oficial com des del voluntariat, però, això no vol dir que els veïns acceptem la resposta donada fins ara pel màxim dirigent de la Comunitat i, plorem en public, i majoritàriament en privat, davant la nefasta gestió i mala fe del president, llàgrimes compartides i solidàries amb el poble enfangat.
Per dignitat i en
solidaritat amb aquells que ho han perdut tot per una nefasta actuació del
govern, amb les llàgrimes en els ulls, amb els ulls plorosos i més enllà,
continuem cridant ben fort "Mazón dimissió!"
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada