Flor i nata

Content i pagat ha d’estar l’amic i company Antoni Gascó de com va transcórrer l’acte de presentació de la seua obra “Crónica de Castellón” el passat divendres. Amb un Saló de Plens de l’Ajuntament, ple “de gom a gom”, la “flor i nata” de la societat governamental valenciana, no tant sols castellonenca, va aplegar-se en un acte, oficial?, per conéixer i lloar l’obra.

És veritat que l’obra és un gran treball. No he tingut el plaer de llegir-la encara, amb tota seguretat que ho faré, però si que he pogut gràcies a la generositat del seu autor, acostar-me a ella via PDF i puc dir que allò que s’ha fet i sobretot com s’ha fet, ha estat un bon treball.

Ara bé, el “bombo y platillo” en què l’obra va presentar-se a la societat va semblar-me excessiu. Des del Molt Honorable, diferents titulars de Conselleries, el president de la Diputació, la corporació municipal sinó en ple, quasi, Directors Generals, els alcaldes democràtics que la ciutat ha tingut des d’aquell llunyà 1975,  i fins i tot una representació de professors de la banda municipal per interpretar en un moment de l’acte “la marxa de la ciutat”, tots plegats donava la sensació que més que una presentació, repetisc, d’una gran obra, estàvem front un acte social-fotogràfic, on el protagonista no era ni el llibre, ni la ciutat, ni l’autor, el protagonisme l¡ocupaven els polítics, i la fotografia “oficial” que va fer-se a l’escala, i que, en definitiva, va ocupar la portada dels mitjans de comunicació al dia següent…

Malauradament alguns dels que vam acudir entre ells jo mateixa, que vaig fer-ho per l’estima envers l’amic i  perquè ell, “Tonico”, va confessar-me uns dies abans que li feia il·lusió que hi assistirà, vam trobar-nos una mica “fora de lloc”,  doncs a més a és que el protocol va fallar, el Saló, tot i haver-se capgirat de dalt avall,  va quedar menut i alguns dels convidats i en part protagonistes de l’obra, com el pintor Amat Bellés,  no van poder accedir a la Sala i van haver de quedar-se fora, va resultar que, “la crème de la crème”, la selecció de la selecció, els polítics van acaparar tot el  protagonisme.

Toni, llàstima, una gran obra, una història del poble escrita, com tu vas dir i recalcar amb un llenguatge comprensible per tots, va quedar en un segon lloc, pel darrera de “la presència i les fotografies” d’aquells que, molt em tem, només van buscar amb l’assistència i per damunt de la gratitud i reconeixement del treball ben fet, el seu propi protagonisme.

Amic Gascó, com molt be dius al Colofó, a la pàgina 468 de l’obra “la crónica de la ciudad la han escrito siempre sus gentes”, així, en castellà, doncs tota l’obra i això em dol està escrita en castellà, només en castellà,  i vet per on, aquest acte que ja forma part també de la nostra història, ha estat escrit per “una gent”, uns castellonencs i alguns forasters, que, i puc estar errat en aquesta afirmació, poc els importava el llibre que possiblement mai llegiran, el treball, l’esforç i la feina que hi ha al seu darrerra, ells i elles venien a la foto, a deixar-se veure, és el seu treball… llàstima.

Barbaritat

Guanyar un sou de 40.000 euros a l'any, al nostre país i és en el temps que corren, és tenir un molt bon sou. Tot i això per aconseguir cobrar 720.000 euros, amb aquell sou, cal dedicar 18 anys complets, vora 6.500 dies de treball.

D'altra banda es fàcil de comprovar com la majoria dels treballadors del nostre país no arriben ni de lluny a aquella quantitat; això vol dir que en molts casos, ni en tota una vida laboral, de 30 o 40 anys, poden arribar a guanyar-se els 700.000 euros que “gaste” de referència.

 I si em fixe en aquesta quantitat, 720.000 euros, prop de 120 milions de les antigues pessetes, és simplement perquè acabe de llegir que eixos diners són els que cobraran “en primes”, en incentius, cadascun dels 23 jugadors i el cos tècnic de la Selecció Espanyola de Futbol en cas de repetir el títol de campions en el mundial de Brasil que es disputarà a partir de la setmana propera.

Se suposa que defensar els colors d'un país en qualsevol competició internacional, ha de ser ja de “per se” una il·lusió, un honor per qualsevol ciutadà i que a més a més fer-ho be, classificar-se, guanyar, assolir èxits, amb tota seguretat repercuteix directament en el ja elevat “catxé”, en el gens menyspreable sou que aquelles “figures”, aquells herois del segle XXI, van aconseguint en els seus respectius clubs nacionals o de fora.

En un país on la crisi està instaurada, on el llindar de la pobresa se situa per damunt del 21% de la població, on quasi el 50% de les famílies no poden permetre's el luxe de tenir vacances ni una sola setmana a l'any, on 8 milions de persones ingressen menys de 7.000 euros anuals..., que uns privilegiats, a qui realment no els hi fa falta gens ni mica cap incentiu econòmic, puguen aconseguir per tenir la sort que “la piloteta entre a la xarxa” més de 700 mil euros en un mes, pot considerar-se fins i tot injust, quan molt dels seguidors viuen en precari.

La situació econòmica actual ens ha portat a una baixada de sou dels funcionaris, a una regressió quan no tancament de moltes empreses, a una situació d'atur insostenible, i en aquest context el despropòsit de primes negociades, pactades i promeses als nostres futbolistes elegits per aquest mundial, pot desembocar fins i en al barbaritat de fomentar un odi intern envers l'esport, quasi desitjant que no guanyen, que siguem eliminats prompte, així ens estalviarem tots pagar uns diners totalment prescindibles i innecessaris.

Els jugadors elegits rentabilitzen la seua participació, no els hi fa falta res més, és el seu deure i obligació arribar el més lluny possible. Els possibles diners a repartir poden ser emprats en accions més interessants i necessàries. Pense que és una irresponsabilitat tremenda del govern de la nació, del Partit Popular, com ho va ser en el mundials passat, en l'eurocopa i en altres competicions jugar-se els nostres diners, els de tots els espanyols, com si d'una loteria es tractés.

Si el govern no és capaç de ficar-se al costat dels més dèbils, no ho faran els propis futbolistes? Estaria bé, seria tota una lliçó social signar un acord col·lectiu de lliurament de guanys del mundial, pocs o molts, a favor de diferents causes ONG's, persones sense llar, investigació mèdica, atenció a discapacitats, pobresa infantil..., que per demanar-ho no siga!!!.

Família, amics, diners... vergonya.

Una família és un conjunt de persones unides per llaços de parentiu És controvertit detallar quines característiques la poden arribar a definir, ja que aquestes varien en funció de la cultura i de l'època. Entre els membres d'una família acostuma a haver-hi una relació d'amor i de dependència, però aquests trets són subjectius i no poden emprar-se, per tant, per establir una definició.

Els amics són aquelles persones que mai t'han deixat de costat, són aquells que t'ajuden en els bons moments i en els moments roïns, i són aquells que et volen tal com tu ets de veritat.

Els diners són com la mar, quan més en té més en vol, no se'n tenen mai prou.

I la vergonya? És un sentiment que pot aparèixer quan es transgredeixen les normes socials o familiars. La vergonya no és necessàriament un sentiment de culpabilitat, fins i tot a vegades és senyal inequívoc d'innocència i, la "manca de vergonya", és la pitjor actitud que podem recriminar a algú.

I si hui parlem de la família, dels amics, dels diners i de la vergonya és perquè els nostres dirigents, locals o autonòmics, en aquests darrers temps, en aquestes darreres setmanes i dies, s'han fet mereixedors d'aquell record.

Només us en ficaré alguns exemples: l'aeroport de Castelló: quants anys de vergonya. El tancament de RTVV, quina poca vergonya, les mocions de censura a diferents ajuntaments i en canvi d'alcaldia d'un partit a un altre, on està la vergonya?...

I allò que dona peu a aquest comentari, el cas Blasco, l'ex-conseller condemnat a 8 anys de presó que ha aconseguit de moment eludir, ja què en menys de 48 hores, i tot i tenir els seus bens embargats, ha dipositat la fiança establida pel jutge en 200.000 euros.

És veritat que 200.000 euros no han de ser massa diners per un polític d'aquell nivell, però se suposa que si tots els seus bens han estat retinguts, l'haver aconseguit en tant poc de temps els diners demanats pel jutjat, haurà estat gràcies a la família i els amics, o tal vegada el partit?, siga com siga, no ha necessitat apurar el termini per aconseguir els diners, en menys de 24 hores han estat dipositats, ego... Blasco té al seu darrera un partit, una família, o uns amics rics, molt rics.

I ara la pregunta que em faig i que supose també vosaltres voldríeu saber la resposta: Qui li'ls haurà deixat? i, el que m'agradaria saber encara més, a canvi de què? I ha un refrany en castellà que diu: “amor, con amor se paga” i que d'una manera molt simple diríem ve a significar allò de “tot el que reps d'algú, hauràs de recompensar-ho de la mateixa manera”.

Diners, diners, ..... Diners fan bé, diners fan mal, diners fan l'home infernal !!! Veurem en que acaba tot açò quan la sentència siga finalment ferma. De moment algú o alguns han “invertit” un capital, amb la seguretat de tard o d'hora, traure-li uns beneficis.

Utilitat…

És veritat que el rei de qualsevol país, també el d’Espanya pot tenir alguna utilitat; el nostre sobirà, no gaudeix d’un poder directe, sinó d’una autoritat conferida pel prestigi, que, en els darrers any, vulguem o no, ha anat en forta davallada, per tant, si el prestigi disminueix, la utilitat pot quedar en entredit.

A nivell diplomàtic compartix espai amb el ministre d’afers exteriors i a nivell de negocis és “un obre-portes”, un relacions públiques. Val, d’acord, però  a Castelló el hi veiem lluny, i ens costa trobar el seu paper en aquesta societat actual. Alguns pensem que no coneix els problemes reals dels ciutadans, perquè malauradament, no està lligat al nostre terreny i per interactuar amb la societat castellonenca cal, com a mínim xafar el territori…

Tal vegada pe això, quan ahir va anunciar-se la seua abdicació a favor de l’hereu, només vaig sentir indiferència i si voleu curiositat, com si no hi anés amb mi. No va semblar-me malament, tampoc bé, no sóc afèrrim a la monarquia, tampoc aspire a la república, em senc més nacionalista, independentista i valencià.

Em costa entendre que en 39 anys de regnat, no haja tingut massa temps per venir a Castelló,  tal vegada està massa ocupat?. Dues, tres visites, i poc més; el 1976 per inaugurar la Caixa Rural, el 1993 per posar la primera pedra de la UJI i uns anys després el 2000 i 2001 per participar en les competicions de vela a l’estiu, i pare vostè de contar.

Diuen en castellà que “el roce hace el cariño”, i frec, la veritat, poc, molt poc. Els castellonencs coneixem el Rei i per extensió a tota la família reial per esdeveniments recollits a la televisió i als mitjans de comunicació, i que, malauradament, en els darrers anys o són “accidents” o escàndols.

Ara plega i Felip, l’hereu assumirà el càrrec. Que sabem a Castelló de Felip? I més encara que sap Felip de Castelló? Poques vegades ens ha visitat, per inaugurar la facultat de Jurídiques de la UJI, per participar en dues ocasions a la Regata Costa Azahar, o per acompanyar les famílies de les víctimes de l’accident de la Todolella, i punt.

Sincerament la utilitat de Joan Carles i prompte la de Felip no la veig gens clara. No soc monàrquic tot i què la corona em mereix tot el meu respecte. Faig vots perquè tinguem sort amb Felip i no es plegue, com el pare, al servei del govern, i siga un rei “útil” al servei del país, tolerant, obert i que sàpiga escoltar la veu dels ciutadans.

Un rei que visite el seu país, xafe els carrers del seus pobles i ciutats, sense massa protocol i “bombo y platillo”, siga proper i siga capaç d’eliminar molt de “carcamal” del seu voltant, de ser així, puga arribar a ser considerat pels ciutadans com a un rei útil,  i es guanye el respecte i l’estima de tots els súbdits, que a hores d’ara està molt deteriorat.

Ens convé una monarquia? Sincerament m’és igual. La família reial té i seguirà tenint un caràcter simbòlic i no crec ens afecte massa en el futur de l’estat, exactament igual que ho seria un president de república. Però si la corona és una institució, donem-li una clara utilitat, que actue d’àrbitre i moderador i s’adapte als temps que vivim. De no ser així, que tindrem? Més del mateix, una família de funcionaris sense oposicions. 

.

Contradiccions

L'energia renovable és l'energia que s'obté de fons naturals i virtualment inesgotables, ja siga per la gran quantitat que en contenen o perquè són capaces de regenerar-se per mitjans naturals. Entre les més conegudes al nostre territori es troben la eòlica i la solar.

Fa uns anys, no massa, la inversió en energia solar al nostre territori, era una inversió útil i segura ja que per reials decrets del 2007 i 2008 les companyies elèctriques estaven obligades a comprar l'energia produïda per les instal·lacions de particulars a un preu o tarifa, garantida per 25 anys, de manera que la inversió produïa importants avantatges i beneficis fiscals, essent una inversió considerada segura.

Però arribà l'any 2012 i el govern del país va suprimir les primes a aquest tipus d'energia i després va derogar les ajudes a la producció, de manera que allò que semblava uns anys enrere útil i beneficiós, passava ara a ser, una estafa en la que molts van caure, al pensar que l'estat donaria compliment a les seues promeses.

Mentrestant a Castelló, any rere any, en arribar el bon temps, ve organitzant-se una jornada d'energia renovable, promoguda pel col·lectiu d'amics de la natura, que en aquest 2014 ha arribat a la seua quarta edició i que està tenint lloc hui mateix a la plaça de la Pescateria, amb la finalitat de promoure sobretot l'us de panels solars i apropar als veïns els darrers avanços en matèria d'eficiència energètica i els beneficis que pot tenir el seu us en l'entorn domèstic.

L'energia solar a hores d'ara no és el somni daurat de tots. Els incentius a les renovables van acabar-se, les subvencions als particulars en funció de l'energia produïda han passat a millor vida, per tant no té massa sentit que es vulga seguir venent el potencial de les fonts d'energia alternativa en l'entorn domèstic, una de les finalitat de la Jornada.

És veritat que la ciutat com a tal, en sentit d'eficiència energètica haja aconseguit amb l'aplicació d'algunes mesures un estalvi energètic, sobretot en el canvi del tipus d'il·luminació dels fanals, estalviant energia, però fanals solars, no hi han gaire, plaques als edificis públics poques i els vehicles municipals elèctrics poden contar-se amb els dits de les mans...

I en domicilis particulars? Coneixeu algú que faça servir cuina solar per preparar els seus aliments de forma habitual? I quants edificis usen les plaques solars per alguna cosa més que per escalfar l'aigua de la dutxa? I algun pou a algun maset o alqueria que traga l'aigua mitjançant l'energia eòlica? I quants dels vostres veïns, amics o coneguts tenen un vehicle elèctric o una casa eficient, ecològica o solar?

Sembla mentida que en un país com el nostre que té el major nombre d'hores de sol anuals d'Europa seguim tenint i depenent d'una energia de les més cares i brutes del continent. D'una banda propaganda per impulsar l'us de renovables i d'altra, entrebancs i més entrebancs per fer-la rendible i operativa. Contradiccions...