Una bona idea

Per motius familiars hui estic a Sant Cugat, un poble del Vallés Occidental, una quasi ciutat jove i moderna amb un gran ambient cultural. Cada vegada que hi vinc sempre hi ha alguna cosa que em sorprén. També en aquesta ocasió, un esdeveniment que tot just s'ha celebrat aquest matí, ha cridat la meua atenció i que crec podria, -amb poc que s'ho proposaren els nostres gestors culturals municipals-, tenir un ample resó també al nostre poble.

S'anunciava com a “Taula d'Escriptors de Sant Cugat” i com a aperitiu del Sant Jordi 2015, i que no era ni més ni menys que la reunió de tots els escriptors del poble i de la comarca per presentar, vendre i signar les seues publicacions i principalment les darreres novetats.

L'ambient que a la plaça on s'ha realitzat l'acte era festiu cent per cent i la gent, els veïns s'acostaven als escriptors per fer-se fotos, compartir opinions, crítiques i com no, per adquirir els llibres dels seus autors preferits, en definitiva un matí de festa i cultura.

Immediatament he pensat que aquesta idea, no massa complicada de dur a la pràctica, podria fer-se, per què no?, a Castelló. En són molts, més de 30, els erudits, narradors, poetes i assagistes, que m'han vingut ràpidament a la memòria. Escriptors de Castelló o les nostres comarques veïnes que, de segur, estarien encantats de participar en un acte semblant.

Tal vegada aquells que estigueu més lluny de la cultura literària actual castellonenca pensareu que no hi ha massa autors a la nostra ciutat que publiquen, però no és així, repassem: Lluís Meseguer, Josep Conill, Laura Gisbert, Fatima Agut, Joan F. Mira, Jordi Querol, Ferran Aparici, Susana Lliberós, Antoni Vizcarro, Albert García, Romà Bernad, Marisol González, Rosabel Gumbau, Pasqual Mas, Joan Pla, Antoni Albalat...

Seguim? Vicent Climent, Vicent Salvador, Francesc Mezquita, Joan Andrés, Pep Castellano, Josep Porcar, Carlos Bellver, Vicent Jaume Almela, Iban Llop, Nel·lo Navarro, Manel Pitarch, Josep Usó Miquel Torres..., i molts i molts més que se'm queden al fons de la memòria i de segur després recordaré, es sentirien orgullosos i contents de compartir amb els seus lectors, crítics o veïns en general, en una jornada gens formal i molt festiva.

És veritat que d'una banda “El pont cooperativa de lletres” entitat de caràcter intercomarcal que associa escriptors/es i estudiosos/es de la literatura de la Plana, l’Alcalatén, el Maestrat i els Ports, realitza puntualment actes amb l’objectiu de difondre l’activitat literària dels seus associats al nostre territori; també a la fira del llibre que anualment es celebra al nostre poble, i que aquest any assolirà la seua 31 edició, de segur hi haurà presentacions de novetats editorials d'autors de la terra, de la mateixa manera que les llibreries més emblemàtiques de la ciutat, Babel, Argot i alguna altra, fan al llarg de l'any presentacions de novetats amb la presència dels propis autors, però, no, no ens enganyen, no és el mateix.

Una cosa és un autor, dos o tres a la vegada, i una altra, molt diferent, tots junts, totes les obres i totes les persones d'un mateix poble, reunides en una jornada festiva on no hi ha un protagonista principal i tots ho són.

Una bonica idea que, a més a més, no resulta gens gravosa per ningú, doncs, com he pogut comprovar la infraestructura necessària és ben poca i tots, poc o molt ixen guanyant. Jo, primer com a veí i després com a vocal del Consell Municipal de Cultura, llance “el guant”. Algú el recollirà?

Tertúlia

Fa poc més d'un mes, quaranta dies mal contats, que va néixer a Castelló una nova televisió, fruit de la unió del diari Mediterráneo, o el que és igual del grup Zeta, de Televisió de Castelló, o el que és el mateix, grup Marina d'Or i Primera Plana produccions, empresa d'experiència sobrada en mitjans de comunicació locals, TVCS.

És veritat que Televisió de Castelló ja venia emetent com a televisió local des de fa un bon grapat d'anys, va fundar-la el recordat Vicent Miralles Troncho allà a la dècada dels 90, i que disposava d'una llicència per arribar a tota la província, però en els darrers anys, tot i que Sonia Miralles, la filla de Troncho va tractar de mantenir viu el llegat del seu pare, i va aconseguir en el repartiment que va fer la Generalitat de les TDT una llicència, finalment els estudis i la llicència van ser adquirits pel grup Marina d'Or, un dels tres pilars que, ara, definitivament plantegen la renovació o refundació, en definitiva un nou canal.

Les festes fundacionals van servir per donar el tret de sortida amb una programació “especial”, amb l'emissió en directe d'aquells actes més emblemàtics de la setmana festera. Des d'aleshores ençà ha anat oferint-nos una informació que, en general, qualificaríem de plural, tot i que no del tot independent, doncs ja se sap, qui paga mana.

En aquesta nova programació ocupa un lloc destacat en la franja de la vesprada-nit dels dimecres, una tertúlia, una reunió informal de gent interessada en un tema, que, al voltant d'una taula i seguint les indicacions d'un moderador, debaten setmana rere setmana idees i opinions de l'actualitat local, provincial, autonòmica i si es presta, també nacional.

Des de la tolerància, el respecte i el sentit crític, el moderador Pablo Sebastià, escriptor, articulista i treballador dels mitjans de comunicació premsa i ràdio, va presentant els diferents convidats qui analitzen tres notícies d'actualitat, dedicant-li aproximadament uns quinze minuts a cadascuna, constituint, en més d'una ocasió, un instrument informatiu i a la vegada educatiu, de primer ordre.

La tertúlia pren el nom genèric de “¿Crisis, que crisis?" I si jo la porte ara i ací, si la faig protagonista és perquè tot just despús-ahir, vaig ser convidat a participar en la tertúlia que en aquesta setmana i per raons festives del dilluns passat, en lloc d'emetre's en dimecres o fa hui dijous.

La casualitat, o no, ha volgut que la tertúlia d'aquesta vesprada-nit comence amb una entrevista a l'alcalde, el senyor Bataller i després, els quatre tertulians, els periodistes Manu Vives i Patrícia Robles, l'advocat Alfredo García-Petit i jo mateixa, debatím sobre la renúncia de Toni Cantó a ser candidat a la Generalitat Valenciana, la notícia que ens situa com a província en el tercer lloc de pujada turística i les dades de l'atur del mes de març a les nostres contrades. Temes tots ells d'actualitat en aquests primers dies d'abril.

Si voleu podeu veure el programa a través de l'aparell de televisió sintonitzant el canal corresponent, també a través de l'internet en aquesta adreça:  http://www.tvcs.tv/ o també la repetició demà divendres a partir de les 14:10, després de l'informatiu Castelló al dia i abans de la telenovel·la “Mi prima ciela”.

Temps de lectura

Sempre és bon moment per llegir, però diràs que hi ha dies, ocasions, que trobes més temps per fer-ho. En el meu cas, aquests dies “festius” de la Setmana Santa, des de sempre, han constituït un bon moment.

També aquest any, un llibre ha deixat la prestatgeria i roda per casa, un llibre que ja havia llegit i que ara rellig amb una visió diferent, nova; fins i tot i diria un llibre “que ve com anell al dit” per ser llegit en aquests dies, un llibre publicat per primera vegada a la nostra ciutat al gener de l'any 1941 per la recordada impremta “Hijo de J. Armengot S.L.” i reeditat en edició facsimilar per l'Excm. Ajuntament el 2003, del què és autor Carlos G. Espresati Sánchez i que porta per títol “Estampas de una antigua cofradia de Castellón”.

De l'obra cal dir que en la seua primera edició,es feren 400 exemplars, impresos als tallers que Armengot tenia a la Ronda Vinatea, apadrinada per la Societat Castellonenca de Cultura, institució que ja havia publicat alguna part del seu contingut al famós “Boletin” l'any 1932. De l'autor, un dels “sabuts de Castelló” fou enginyer, director de la Junta d'Obres del Port, president de la Castellonenca, amic i conseller del pintor Porcar i de l'escultor Adsuara, admirador de Bernat Artola i autor, entre d'altres obres, del primer Pregó de les Festes de la Magadalena de 1945.

Escrita en castellà, el senyor Espresati sempre ho feia en aquesta llengua, està dividida en tres parts: “En aquel tiempo”, “...Ahora y siempre” i “Otras imágenes de nuestra Semana Santa”. La primera part està formada per, com el propi autor qualifica, “cuatro estampas literarias”, on es narren entre d'altres, l'incert orige de la Confraria de la Sang i de la imatge del Crist Jacent, lligades a la història dels antics hospitals de Castelló, del de Sant Sebastià primer, que va ocupar el lloc primitiu de la plaça de Santa Clara, abans del convent, i del de Trullols després, al final de carrer Major.

Dels cinc capítols de la segona part, a quin més curiós, destaca el primer que, a manera de crònica, narra les peripècies que el Crist va haver de passar en els anys que el senyor Espresati fou clavari, i que van coincidir en el període convulsiu de l'Espanya republicana, la guerra civil i el triomf del règim franquista, entre els anys 1931 i 1940, així com l'apartat on es narren els diferents pleits que la Confraria manté al llarg de la història a l'hora de celebrar les processons de la Magdalena i del Dijous Sant, prohibides per ser nocturnes, “a cuyo amparo parece que ciertas mujeres busaban ocasión de solaz profano bajo el disimulo de los hábitos penitenciales”.

Els tres capítols finals estan dedicats a contar-nos més curiositats; com la imatge de la Soletat va haver de ser trencada a trossets per ser amagada a la guerra i com no va ser fins l'any 1940 en què restaurada va poder tornar a processonar, així com la història de la imatge del Nostre Senyor de l'Hort, l'orige de la pintoresca “fugida de Sant Pere”,o la de la doble aparença de “La Soletat”” i la “Virgen del Amor Hermoso”, amb un senzill canvi del color de la vestimenta, de negre a blanc, de divendres sant a diumenge de pasqua, fins que una nova i somrient imatge de la Verge de Pasqua vestida amb el vestit de núvia de Josefa Vives, mare del sacerdot Juan Cardona, va venir a completar el conjunt de les imatges, la “Marededeu de l'amor fermós”.

El llibre, tota una joia, ens porta records d'altres temps quan a Castelló les devocions de la Passió es demostraven amb el pas de les Santes Imatges pels carrers amb un respectuós silenci, només trencat pel soroll dels tambors i, de volta en quan, per l'estridor de les cornetes. Per descomptat que si algú el vol, puc prestar-li'l.

Una Passió diferent

Si a Castelló hui Divendres Sant és el dia central de les celebracions religioses de la Setmana Santa amb la processó del Sant Soterrar com a element central del dia amb la participació de les diferents confraries locals, a molt pobles de la província, encapçalats per Borriol, va ser anit, la nit de Dijous Sant, quan la màxima religiositat popular va manifestar-se per places, carrers i calvaris, en uns actes mescla de religiositat, teatralitat i recolliment, anomenats “passions”.

Tot i que el nombre de creients practicants disminuïx de manera considerable, quasi dràstica, a les nostres esglésies, la realització i participació en aquestes representacions escèniques als diferents indrets, arrossega, any rera any grans quantitats de públic.

I és que Passions hi ha de moltes maneres, des d'aquelles que es realitzen a l'aire lliure, com déiem abans, pels carrers i places, fins aquelles que es representen en espais tancats, passant, en alguns casos, per les que es realitzen a l'interior de l'església. D'altra banda, n'hi ha que es basen en els diàlegs dels personatges i n'hi ha de mudes, que es fonamenten en representacions plàstiques.

Podem observar com en aquests inicis del segle XXI trobem Passions que mostren una evolució cap a un llenguatge actual i modern, barrejant-se avantguarda i tradició, afegint-se nous aspectes a les passions teatrals, sent la música simfònica qui pren el protagonisme, fent la representació original, el fet històric de la mort de Crist, més impactant i sorprenent..

És el cas de l'escenificació de la Passió de Jesus, que va tenir lloc anit a la plaça Major de Vila-real, amb fragments musicals combinats amb altres d'escenificats. Una Passió diferent, “Laquima vere”, una cantata sacra per a cor i orquestra, amb una part oral molt consistent, i amb la participació a més a més de la Coral Sant Jaume i l'orquestra Simfònica de Vila-real de la col·laboració entre d'altres del grup de Dolçainers el Trull.

Una Passió diferent que ajuda a introduir els creients en el sentiment més profund de la Setmana Santa, a la vegada que tot un espectacle de llum, so, música i veu, ingredients visuals, auditius i plàstics d'entreteniment per aquells que se separen de la posició religiosa del creure.

En uns temps com els actuals, en que només una quarta part dels espanyols, segons les darreres estimacions sociològiques, participen o assisteixen als actes religiosos de la Setmana Santa, en un país cada dia menys devot i més laic, la representació musical de la Passió va aconseguir atraure més de 2000 persones a la plaça Major de Vila-real, constituint tot un valor social afegit, superant els moments passats, altres temps, quan la sobrietat, el silenci i fins i tot la por, s'apoderaven d'aquests dies.

Una representció profunda, una invitació al recolliment i la reflexió des d'un món molt més plàstic, menys rigorós i més flexible, una religiositat moderna, com la que pregona el Sant Pare Francesc, que, tot just ahir i a la missa Crismal, va criticar als sacerdots en cara de vinagre i el passat diumenge de Rams va estrenar la cançò “Per a que tots siguem un” per ell composada.

 

Nous temps, canvis de formes, noves idees, mateixa intimitat, ara des de la música, inspirda en l'amor, en la fe, enllaç entre Déu i l'home, la música com a mitjà per compartir el missatge de Jesús i amb efectes poderosos i ressonants a la vida...

La primavera ha arribat.... a la plaça Major!!!

Tot i que com tots sabem la primavera a Castelló va començar oficialment el divendres 20 de març a les 23h 45m hora oficial peninsular, al ser rebuda amb pluges abundants i abundoses a tot el poble i terme, realment no ha estat fins aquests darrers dies quan, hem començat a notar un augment “del caloret” i un esclafit de la natura.

Si llancem la vista enrera recordarem que fins a aquest 2015 la primavera als nostres carrers es manifestava fonamentalment en tres efectes puntuals, a saber, l'aparició dels primers brots a moreres i lledoners, de les primeres flors als malmesos parterres de places i jardins i, sobretot, amb l'aparició de la flor de la tarongina i el flaire d'aquella escampada per tota la vila.

Ara, en els primers dies d'abril, aquests tres efectes puntuals són presents, només ha fet falta un lleuger augment de la temperatura i els brots, les flors i el flaire s'han apoderat de plantes i arbres de tot el poble.

Però, aquest any, una novetat podem afegir a l'arribada de la primavera al cor de la Vila. És ben conegut que la remodelació que va sofrir la plaça Major al 2011 fent-la més atractiva pels veïns eliminant algunes barreres arquitectòniques, va deixar-la “forrada de pedra”, amb poc o cap espai per “zona verda, de manera que els arbres o plantes que allí han anat apareixent en els darrers anys, ho han fet en grossos testos que s'han anat substituint, per diferents espècies i models a gust o criteri, supose, de la regidoria de parcs i jardins o de l'empresa adjudicatària de la concessió.

El cas és que hui mateix, quan tornava a casa, he creuat la plaça sota un sol de justícia,i m'he adonat que, al llarg dels seus laterals i rodejant-la s'han col·locat, no fa massa dies, uns nous elements florals, en aquest cas una espècie de “pastís de pisos” on en cada nivell hi ha un bon nombre de geranis, amb flors roges, que tot i presentar un bon aspecte, de no tenir un bon manteniment i regadiu, prompte es convertiran en un secall.

No sé quants diners de les butxaques de tots els veïns ens haurà costat la idea. Fa bonic, és cert, però crec que no és el sistema millor per anunciar l'arribada de la primavera, per reduir l'impacte visual de la nuesa de la plaça.

I més encara, només uns metres més avall, a la plaça de les aules, també uns operaris del SMC, del Servei de Manteniment de la Ciutat, s'afanyaven en deixar bonic, en omplir de verd i de color, el jardí de la plaça. En veure'ls no he pogut deixar de fer-me una pregunta: quantes vegades es replanta “el verd” d'aquesta plaça al cap d'un any?

Si, la primavera no només ha arribat a l'horta i la marjal, també al poble, però a quin preu? Amb quin criteri? És bonic tenir una ciutat alegre i acolorida, dona vida, però “fer i desfer”, plantar, secar-se i tornar a plantar... és feina que no ha de convèncer no ningú.

Espere que els geranis de la plaça Major i els de la plaça de les Aules, tinguen una llarga vida i que tots, els veïns i forasters que en aquests dies de Passió i Pasqua ens visiten, quan tornen, quan tornem a passar d'ací uns dies o mesos per aquests mateixos indrets, vegem les plantes més ufanes i boniques que ara, serà senyal que la primavera haurà tingut un efecte positiu sobre elles, de la mateixa manera que ho ve tenint sobre moreres, tarongers bords i lledoners que omplin els carrers en els darrers anys, una proposta encertada dels nostres governants municipals.

La vegetació de la ciutat no és tant sols un guarniment, és, o ha de ser, una part substantiva de l'urbanisme i de la qualitat ambiental, constituint una trama integrada, no elements aïllats i canviants cada dos per tres, cal conformar un sistema continu i coherent. Tinc els meus dubtes que els geranis de la plaça Major hagen estat col·locats en aquesta finalitat.