Ara és el moment

És el tema del dia en un mitjà de comunicació local, ja fa dies comença a ser la conversa estrella als carrers: la presència de mosquits a les nostres contrades sembla que aquest any s'ha avançat a la temporada estiuenca, la gent comença, comencem a estat escarotats, tots tenim en ment la problemàtica i molèsties que aquests insectes van provocar-nos l'estiu passat i com, els esforços, pocs o molts, realitzats des de les regidories de salut pública dels diferents ajuntaments no van servir per molt i, tant les farmàcies com en alguns casos fins i tot les consultes d'urgències, van haver de donar remei a les molèsties que “els bitxets” van ocasionar.

Tal vegada va influir l'arribada d'una nova espècie, l'anomenat tigre, a qui no vam saber “atacar” amb contundència o, l'atac quan va realitzar-se ja era massa tard, el cas fou que la batalla va en molts llocs perdre's i els mosquits van fer-se els amos, fins que l'arribada del fred va fer-los entrar en hivernació.

Ara, la calor acompanyada d'una sequedat extrema els ha fet explosionar i comencen a acampar per tot el litoral. Estem en precampanya electoral i sembla que tots els esforços es centren en revalidar el poder municipal o aconseguir-lo, i els nostres governants s'obliden o no hi dediquen ja els esforços necessaris per eradicar, ara a l'inici que és més fàcil, el molest mosquit.

És veritat que en algunes poblacions costaneres, sobretot les del sud de la província s'han iniciat els tractaments, però cal fer-ho amb més contundència i a més llocs, de no ser així començarem a perdre la batalla, tenim experiència dels darrers anys.

Cal una actuació conjunta, generalitzada i contundent, amb tècniques de prevenció eficaces, malgrat que aquelles siguen costoses. Cal actuar no només de manera puntual, cal fer d'entrada un pla de xoc i després actuacions periòdiques, una o dues vegades a la setmana, amb tot tipus d'accions, començant per les aèries que, s'han mostrat les més eficaces, tant contra el propi mosquit com contra les larves. Els tractaments entre termes amb l'helicòpter i avionetes amb equips homologats i productes no tòxics, que només afecten al mosquit, no sent nocius ni pels humans, ni la resta de flora i fauna, ha de ser la solució.

Sé que els ecologistes de vegades estan en contra dels tractaments indiscriminats, jo també hi estic si el producte que s'empra, per ser més econòmic o tal vegada per no ser usat en les proporcions adients, resulta perjudicial, però m'he assabentat que hi ha productes com el Vectobac 12AS, formulat a base de Bacillus Thunringiensis, que només afecta a la larva del mosquit que presenta una acidesa diferent a la de l'estómac humà i de la resta d'aus, peixos i mamífers. És car? No ho sé, però si és eficaç, ben gastats siguen els meus impostos en aquest producte.

L'objectiu número u de la lluita ha de ser en este moment, ara ja, previndre que el problema es faça gran i se'ns escape de les mans, impedir la reproducció massiva i acabar amb aquests insectes, emprant, això si, productes i bones pràctiques segons les normatives de l'OMS i de l'ONU per l'agricultura. I això, senyors alcaldes i regidors, de Castelló, Benicàssim, Orpesa..., això és possible.

Val que demanen també la col·laboració veïnal, és veritat que ha de resultar fonamental, cal fer el possible i l'impossible per eliminar les aigües estancades a les nostres propietats, ja siguen espais grans o menuts, jardins o testos, entre tots ho em de fer tot, però no tant sols els veïns, el primer pas i efectiu l'ha de donar la municipalitat, i sobretot les regidories de Salut Pública, els ciutadans després o si volen a la vegada, però mai en solitari i cadascú fent la guerra pel seu conter, així només hi guanyen els farmacèutics que, a hores d'ara, ja han notat un augment de les vendes d'esprais i rolons.

Fa falta i fa falta ja un tractament continu i un seguiment de l'estat dels insectes i les larves, doncs de segur que calor a partir d'ara cada dia en tindrem més. Aconseguirem guanyar la batalla? Passarà com en altres ocasions en què no s'actua, o s'actua tard i malament? També açò és treballar pel poble...

Peanya i himne

Ahir va ser festa grossa a Castelló, però el calendari ha volgut que tot just hui, però de 1924, tinguera lloc l’acte central de les festes marianes del Lledó, la coronació de la Verge i patrona. Podriem parlar dels molts actes que van celebrar-se al voltant d’aquella coronació en època de la dictadura, però em centraré en dos que, em criden més l'atenció i que han servit per donar títol a aquest comentari.

La peanya processonal de la Verge: És veritat que es tracta d'una obra important, que data del 1909, obra de l'escultor Tomàs Viciano Martí, una peça molt especial del ric patrimoni de la ciutat, de poc més d'un metre d'amplària, per un d'altura i un de profunditat, no massa gran, com tampoc ho és la imatge que sustenta, tot i que el conjunt amb els dos àngels i el núvol sobre el que descansa la Verge, pot tenir el seu pes.

Crida l’atenció observant les moltes fotografies que van fer-se de la processó, que la peanya de la Verge fora portada tant sols per quatre llauradors i sense tant gran boat com és fa ara, que sembla que hi ha fins i tot “topetia” per ser “barrero”.

Ara, des del 2005, prompte es compliran 10 anys va nàixer com associació religiosa “Els barreros de la Mare de Déu del Lledó”, amb estatuts i reglament, on a l'article 2, com a curiositat, podem trobar els criteris per confeccionar la llista de portadors, en percentatges de portadors triats pels president de la Confraria (20%), socis que no hagen portat la peanya mai (30%), i resta de socis que hagen portat la peanya en menys de tres ocasions (50%). Fins i tot podem trobar una pàgina web BARREROS, que malgrat no estar actualitzada, presenta dades del 2012, on podem llegir els estatuts, la història, el reglament i fins i tot llegir el “cant del barrero” de l'amic i poeta Vicent Jaume Almela.

Millor ara? Millor abans? Cadascú pot opinar lliurement. La meua… 4 em semblen pocs…  24 en són massa, al cap i a la fi, una peanya tant sols és, per definició, una base per col·locar al seu damunt la imatge.

I si la peanya i els seus portadors em donen molt que pensar, també l'existència d'un himne estrenat tot just hui fa 91 anys, el de la Coronació, amb lletra del comandant Pablo Tellado, que crec va ser afusellat a l'Alcora, i música d’un altre militar, García Ribés, himne que no assolí el caliu popular malgrat tenir fins i tot 50 dies d’indulgència per aquells qui el cantaren amb devoció, i prompte, per circumstàncies estranyes va caure en l’oblit.

Resulta curiós que essent fàcil trobar estampes antigues i actuals amb la lletra de la Salve, en les seues diferents versions, o dels gojos, no ho siga trobar la lletra de l'himne, de manera que hui  quasi ningú el recorda ni el coneix, tal vegada per què diuen que la seua lletra és excessivament militar i bel·licista, massa exaltada i que acabava clamant fins i tot morir per la Verge.

No he pogut fer-me de cap manera amb aquella lletra, com a molt us puc deixar un enregistrament de la música, per part de la banda municipal que he trobat d'un programa del recordat Quiquet de Castàlia, el castelloneries 463, del 27 d'abril de 1974 CASTELLONERIES

Amics, hui, història i curiositats del dia de la coronació de Santa  Maria del Lledó.

Entente cordial

Altra vegada, novament anit va tornar a passar, dos actes emotius, tradicionals, populars, arrelats al poble van coincidir en el temps, i els castellonencs vam haver de triar entre l'un o l'altre o, si més no, acudir una estona a un lloc i poc després a l'altre, i és que,sense tirar les culpes a ningú, el Consistori i la Confraria de Lledó, tampoc en aquest 2015 s'han ficat d'acord, han arribat a entendre's.

A l'explanada de la basílica de Lledó i després que l'any anterior es fera a la plaça Major per allò de tenir a la Verge al poble, va celebrar-se la 46ena serenata a la Mare de Déu, seguint un acurat guió poètic i amb intervenció central de la Banda Municipal de Música, la Colla de Dolçainers i el grup de l'Escola de Dansa de Castelló, presentant com a remat un esplèndit espectacle pirotècnic,  un acte que va congregar un bon nombre de veïns, que aprofitant la bonança de la nit, van acudir a la cita amb la Mare de Déu.

A la vegada, a la plaça Major de la festa de la Rosa.  Es tracta del certamen, el més antic de tots els que a la ciutat es convoquen, tradicional i emotiu, en el que diferents grups de rondallers, aficionats a la cançó de serenata, es reunixen per oferir el millor de si mateix al públic congregat al voltant de la plaça i que, després, i al llarg de tots els dissabtes del mes, repartiran les seues romàntiques cançons per tots els racons del poble a peu de balcó de les núvies, esposes o mares, però que, només aquesta nit, primer dissabte de maig, poden escoltar-se tots junts, un darrera de l'altre.

Dos actes que, arrelats al poble, es veuen confrontats l'un amb l'altre per coincidència de dia i hora i que generen malestar entre els castellonencs per haver de triar, quan en realitat ens agradaria poder acudir a totes dues convocatòries.

No es tracta de buscar culpables, no es tracta d'acusar ni a la Confraria, ni a l'Ajuntament, però caldria buscar un “entente cordial”, una relació amistosa, un pacte, un acord, que facilitara un apropament entre les parts i beneficiara totes dues institucions, no restant-li públic l'una a l'altra, i que a la vegada, fera que no s'hagués de triar, més encara tenint present que , la Serenata a la Mare de Déu, més recent que la pròpia festa de la Rosa, va nàixer quasi de manera espontània, aquell any de 1970 quan la Rondalla Els Llauradors després de participar en el certamen municipal, va decidir en bon criteri, fer la primera ronda a la Verge a la seua ermita i any rere any ha anat a més i, en l'actualitat, com va comprovar-se anit mateix, són molts els castellonencs que hi participen i més encara els que la contemplen.

Pensava jo fa unes setmanes que, aprofitant la circumstància que ens oferia el calendari aquests primer cap de setmana de maig del 2015, en què divendres era festiu, s'arribaria a un acord i, un dels dos actes, es celebraria la nit del divendres mentre l'altre es faria la del dissabte, i que tots dos podrien tenir el mateix públic, de manera que els castellonencs gaudiríem, sense haver de triar, de les dues manifestacions culturals. La solució es veia prou fàcil, però tot i això, no va programar-se així, i novament la coincidència va tornar a donar-se.

Davant aquesta situació em pregunte: degueren arribar a reunir-se els programadors de l'ajuntament i de la confraria? De segur que no; i si ho van fer, com és que no van arribar a cap acord?, haurà cadascú actuat per lliure, sense pensar en l'altre a l'hora de programar? De segur que sí. Qui ha eixit perjudicat? La Confraria? L'Ajuntament? La Junta de Festes de Castelló o el Patronat de Festes? No, el poble, el veïnat i els forasters que ens visiten. Bonica imatge d'unitat i cultura !!!

L'any 2016 al ser any de traspàs, el primer dia de maig és diumenge 1, i el primer dissabte el 7, de segur que molts castellonencs veuríem amb bons ulls, la serenta per l'1 i el certamen pel 7. Es podria arribar a un acord? Tenen tot un any per rumiar-ho...

Sentiment, devoció, tradició i festa de tot un poble.

Del poble de Castelló
sigau llum i auxiliadora,
de l’amor nostre Senyora,
Mare de Déu del Lledó.

Primer cap de setmana de Maig, és impossible no fer cap referència a aquesta festa tant nostra que en aquests dies vivim amb sentiment i devoció. Castelló es prepara per retre homenatge a la seua patrona; els castellonencs celebrarem hui, demà i demà passat, els actes principals de les festes de la Mare de Déu del Lledó, un dels festejos més importants que viu el nostre poble al llarg de l'any, juntament amb la setmana de la Magdalena.

Al sentiment, tradició i festa mescla d'un fervor popular que venint de l'antigor, mai s'ha de perdre, cal afegir el compromís d'involucrar cada vegada més a les generacions més joves per tal d'assegura la seua pervivència.

Tradició que ve de lluny i que ha d'anar més lluny encara, sentiment i devoció que es fan visible als diferents actes programats, lúdics, religiosos o profans, manifestació del compromís i participació de tot un poble envers la seua patrona.

Però, on rau la força inabastable que està al substrat de la festa? Qué són pels castellonencs en realitat les festes de Lledó? Són per damunt de tot, culte a la Patrona? Són festes del goig de la Primavera? Aquestes i altres preguntes em fan reflexionar una mica hui, en aquest matí assolejat de maig...

La meua participació als actes de Lledó, em fa sentir la sensació d'estar formant part d'una tradició, però a la vegada la festa no crec siga tant sols tradició. Les tradicions ens marquen el camí a seguir però la llibertat individual fa que cadascú les visca a la seua manera, al seu estil.

Quin és l'estil majoritari de viure la festa del Lledó al segle XXI? Cambreres, Perot, Barreros, Pal·liers... formes de religiositat importades, mantingudes, creades, aparegudes, evolucionades..., tot degut a que el paper de la religió dins les societats, també la castellonenca, ha canviat dràsticament en els darrers anys.

Tanmateix i amb la presència constant de l'evolució, la religiositat a Lledó, la tradició, la devoció, seguixen sent uns fenòmens presents a Castelló i a les vides dels castellonencs, manifestada en una alta estima per la patrona, de manera que la religiositat a Lledó és, al segle XXI, un fenomen actual que seguix generant canvis, que mou persones, que incidix en la presa de decisions, que està en l'espai públic, al dia a dia dels veïns.

I com a curiositat cal destacar que a la vegada que la religió al món occidental ha deixat de ser una vivència amb fort accent comunitari, per convertir-se en una experiència essencialment individual, cada any augmenta el nombre de persones en els actes que es celebren en honor de la Verge del Lledó al nostre poble, ara, en aquesta setmana gran i al llarg de tot l'any, només cal observar com el camí del Lledó és, dia si, dia també, un anar i vindre continu de gent que acudix a l'ermitori.

Quin percentatge de persones arriba a visitar la basílica, a pregar davant la Verge i amb quina intenció, això entra dins el cor de cadascú. Ahi no em ficaré. Com deia al començament aquestes línies tant sols són reflexions en veu alta d'un castellonenc el dissabte de festa grossa mariana.

Regeneració urbana

Regeneració és un mot derivat de generació. Procedix del terme llatí regeneratio, procés i resultat de regenerar, és a dir, aconseguir que alguna cosa recupere la seua forma o estat inicial , realitzant un tractament per a que puga modificar-se.

Així, es parla de regeneració de cèl·lules, de boscos, de delinqüents.., en definitiva parlem d'una millora d'un sistema o activitat, d'un procés de restitució, d'un abandonament d'una manera de viure considerada perjudicial, o d'un tractament de materials o espais per què puguen, de nou, ser usats.

A mesura que ens acostem a la cita electoral municipal i tot i no haver-se encetat encara la campanya, cada dia en són més els representants de les diferents opcions polítiques, que volent continuar o entrar al consistori castellonenc, amb el PP i l'alcalde Bataller al capdavant, parlen a boca plena de regenració, en la seua vesant concreta de “regeneració urbana”, de regenerar la ciutat, de ficar en valor els diferents espais que la conformen.

Però atenció, la regeneració urbana així entesa és un concepte integral, vital i dinàmic i sempre demana la posada en marxa d'un procés, poques vegades s'assolix amb una acció concreta, aïllada.

Més encara, la realització d'una acció concreta el que fa, en moltes ocasions, és ocultar el problema que sofrix l'àrea urbana en concret; de manera que una regeneració d'un barri o d'una zona d'un poble, siga el que siga, passa per l'actuació mitjançant un programa integral que s'oriente a atacar diferents fronts del deteriorament i les causes i factors que l'originen.

Per ser efectiva una regeneració urbana, ha d'implicar reaccions de rehabilitació, remodelació, renovació, millora..., però no limitant-se a cap d'elles, per a la qual cosa són necessaris programes que abasten no tant sols allò físic i ambiental, que és el que normalment es veu, sinó molt especialment l'aspecte econòmic i també el social.

Penseu que els nostres polítics actuals i els aspirants quan parlen de regeneració urbana, estan pensant en actuacions integrals per millorar la salut del nostre poble? Creeu que quan l'alcalde Bataller va dir ahir mateixa al Grau que l'equip municipal del PP “aposta per un projecte de regeneració urbana que permeta continuar millorant la imatge del Grau i la qualitat de vida dels seus veïns i veïnes “ estava pensant en una millora de la marginalitat espacial, social, dotacional i econòmica del Grau?

Que voleu que us diga? A mi em costa creure-ho. En este escenari de crisi de recursos, de retrocés de les polítiques públiques en favor de les privades, en aquest escenari de desigualtat creixent, la intervenció en la ciutat, la consecució d'un desenvolupament urbà més intel·ligent, sostenible i inclusiu, de segur no resulta ser gens fàcil.

El veritable problema, la regeneració necessària a Castelló, no està només al centre històric o al Grau, sinó també, per exemple, en els milers de fanecades de baixa densitat urbanitzades de manera fragmentada i que depenen per a la seua supervivència d'una política integral, justa, equitativa, social i efectiva, a la que cal dedicar temps i esforç, no tant sols paraules ara, a menys d'un mes de les eleccions. Regeneració urbana clara, concreta i sempre.

Aquesta no és una tasca fàcil per ningú, ni pels senyors polítics actuals ni pels aspirants, per tot açò, jo els hi demane a tots que no facen propaganda, que siguen realistes i quan parlen als veïns de la Quadra del Borriolenc, de la carretera de l'Alcora, de la Marjaleria, del Grau, o de qualsevol altre lloc del nostre terme municipal, de regeneració urbana, ho facen mesurant les seues paraules, allò que diuen i prometen, que, com diuen al meu poble “la llengua no té os” i les paraules se les emporta el vent.