El lledoner de Taxida...

Tinc a l'horta de Castelló per herència paterna, a la partida de Taxida, franja de terreny que s'estén als dos costats del Caminàs, hereva del nom d'una alqueria que apareix citada el 1251 dins del terme de Castelló de Borriana amb el nom de Teccida, un xicotet hortet de tarongerar amb una alqueria "a dues aigües", al costat de la qual, fa una vintena d'anys vaig plantar un lledoner.

Cada any, puntual el lledoner, en arribar aquestes dades comença a brotar, recordant-me la proximitat de la festa de la Patrona de Castelló. I és que des del 1366 quan Perot de Granyana, llaurant el camp, trobà aquella imatge entranyable i menuda de Santa Maria al peu d´un lledoner, la ciutat de Castelló ha vist en la Mare de Déu l'amor de la mare i, Lledó s'ha convertit amb el pas dels anys en el centre espiritual de Castelló. La "lledonera" centra, des de fa un bon grapat d'anys, la devoció i l´amor de tots els cristians castellonencs.

De la mateixa manera que el meu lledoner de Taxida, s'ha fet tan gran que arriba a restar-li protagonisme a la pròpia alqueria, que ja hi era des de molt abans, sembla que en els darrers anys, també un innumerable cens de personatges volen prendre tal protagonisme al voltant de Lledó i la seua festa, amb tanta petulància per ostentar algun càrrec, que fins i tot, deixant a banda la seua religiositat, semblen imprescindibles a la festa, cas per exemple dels barrers, paliers, cambreres, i altres personatges que creixen com a fongs any rere any.

És veritat que lligada a Lledó està des del segle XVI la Confraria, però també ho és que la responsabilitat de regir-la li correspon a la junta de govern i que aquesta, la constituïen per molts anys, tan sols tres ciutadans: el procurador, nomenat per l'Ajuntament, propietari i custodi del lloc, amb funcions de majoral, un clavari, càrrec que era exercit per un prohom, en representació del poble, i un prior, rector de Santa Maria, refrendat pel bisbe a proposta de les autoritats municipals. Clavari, prior i procurador i... pare vosté de contar. Càrrecs que fins i tot en alguns anys no massa llunyans, no despertaven cap interés. La resta tot afegit.

Molt han canviat les coses des d'aquells temps, ara al segle XXI, i en aquest 2016, un nou procurador s'ha fet càrrec de la custòdia de l'indret, un nou clavari portarà la bandera en la processó i el prior haurà de continuar vetlant per la dimensió espiritual de la festa per damunt de qualsevol folklorisme.

Ho aconseguiran o, tal vegada, passarà com el meu lledoner de taxida, estaran fins i tot per damunt de la Mare de Déu? M'agrada la festa de Lledó, però m'agrada des de la senzillesa i la humilitat d'un veí que recorda les festes populars de fa uns trenta anys, on fins i tot hi havia paradetes de porrat, a la replaça del santuari..

"Vós sou la nostra esperança
i el sol de la nostra Fe.
Sou bàlsam i curació
del qui vostre auxili implora,
de l´amor nostre Senyora
Mare de Déu del Lledó".

Una molt bona iniciativa...

És veritat que no es tracta de cap novetat, si voleu fins i tot accepte que és una continuació d'un cicle encetat fa uns anys, per partida doble, a nivell provincial i a nivell local, impulsat per l'antic equip de govern de la Diputació i de l'Ajuntament de Castelló.

És de rebut recordar el cicle musical "pelegrinatge per les ermites" que des de la tardor del 2011 i al llarg dels anys posteriors, va portar mitjançant 19 concerts, una seleccion acurada de la música dels millors compositors del barroc, de la mà del grup L'Estança Harmònica, a les ermites de Peníscola, Vinaròs, Morella, Sogorb, Moncofa, Vistabella o moltes més, omplint els espais de gent amb ganes de gaudir d'aquest tipus de música, difícil de trobar en directe sobretot als pobles menuts.

D'altra banda, des de l'Ajuntament i en els darrers anys, i amb el propòsit de conjugar música i festa, s'ha impulsat el cicle "música i dansa a les ermites", fet que ens ha portat a què les ermites del terme municipal, siguen acollidores de diferents actuacions musicals amb grups folklòrics, rondalles o música lleugera, en moments puntuals de l'any.

Ara, sembla vol anar-se'n una mica més enllà i potenciar un viatge etnològic pel cicle anual i fester de les ermites del terme i, hui mateix, es donarà el tret de sortida d'una altra edició del Cicle Música i Dansa, certamen organitzat per la regidoria d'ermites encapçalada per l'amic Enric Porcar.

No vol ser tan sols un recull d'actuacions independents a les diferents ermites municipals o privades, en aquesta edició vol anar-se'n un poc més enllà, agrupant en un conjunt totes les festes que les ermites celebren i dinamitzar-les, fent-les més cada dia més populars, donant-les a conéixer mitjançant la seua historia i sobretot convidant a la participació popular, per arribar així a estimar-les i veure-les com a pròpies.

Cada ermita manté la seua festa, popular, única, diferent, però en totes elles hi ha un element comú l'antiga implicació agrícola i la repercussió social que ha tingut en el lloc o partida on s'ubica.

Ara, des de la regidoria d'ermites vol donar-se un nou impuls perquè els veïns i visitants descobrisquen una forma de viure i sentir la festa diferent, lluny de les modes actuals, tal com la vivien els nostres avantpassats, amb bureos, rondes, dolçaina i tabal, cant d'estil, balls..

.

Lledó, Sant Isidre, Sant Nicolau, Sant Joanet de vora riu, El Carme, La Magdalena, Sant Jaume de Fadrell, Sant Francesc de la Font, Sant Roc de la Donació i el seu homònim de Canet, seran, fins al darrer diumenge de setembre, els espais on es combinarà historia, art, patrimoni, música i festa.

Com deia al començament una bona iniciativa també per promocionar els Grups Folklòrics i de danses de Castelló, les rondalles "Els de la Fileta", "Vora séquia", "Els llauradors" o "1r de Maig", la Colla de Dolçainers i Tabaleters de Castelló o l'Associació Cant d'Estil de Castelló.

No s'estima allò que no es coneix. Iniciatives com aquesta de ben segur contribuïxen a estimar més, d'una banda les ermites, i d'altra, el ric patrimoni musical i de ball del nostre poble. Felicitats senyor Porcar i endavant!!!

Una alegria, un mal somni i un prec

 Des de sempre m'ha resultat curiós el seu nom: "Serradal", nom aplicat a uns terrenys del nostre terme, que de manera paral·lela, confrontant amb la mar, han estat durant molts anys terrenys de marjal, pantanosos i fons, lloc d'aiguamolls i senills, travessat per camins i caminets, essent el més important de tots el que pren el nom de la partida, i que s'estén des del nucli urbà del Grau fins al camí la Ratlla de Benicàssim.

De la mateixa manera que a un espai on predomina la sorra, se li anomena un sorral, una plantació de pereres s'anomena un pererar, una extensió plena de brossa un brosseral, o un lloc amb moltes pedres un pedregal, així, donada la naturalesa de la terra d'aquell indret, ensorrada, infèrtil, sorrosa, no és estrany que a aquella extensió de terra sorrosa se li anomenara sorrudal i, amb posterioritat es transformés en serredal i el definitiu serradal.

I per què direu parle jo hui del "Serradal"? Perquè el camí Serradal hui es noticia; l'alcaldessa ha anunciat que la setmana vinent s'iniciaran les obres de reasfaltat dels dos quilòmetres i mig del vial al seu pas pel nostre terme municipal.

Malgrat que un reasfaltat no hauria de ser noticia, la repavimentació d'un vial hauria de ser "cosa normal" i fins i tot programada amb temps pel servei de repavimentació de vials municipals, aquesta sembla té alguna cosa d'especial.

I què direu que té d'especial? Doncs d'entrada sembla que el cost: 440.000 euros, més de 73 milions de les antigues pessetes per "arreglar" 2.500 metres de calçada. Això a quan ix? Efectivament, vora 30.000 pessetes, 176 euros el metre lineal de camí.

És veritat que l'obra sembla necessària i que pot arribar a millorar i molt la seguretat dels usuaris, tot i que és un vial amb limitació extrema de la velocitat, i que serà difícil si el paviment està "perfecte" el no córrer massa. Qui anirà a 30 o 40 quilòmetres/hora? Si ara amb un asfalt deteriorat ja no es respecta, qui ho farà després?

Els veïns demanen la millora, i els veïns seran amb tota seguretat els primers que sofriran les conseqüències, a no ser, i digueu-me malpensat que, l'ajuntament mitjançant un radar o els "municipals" s'encarregue acabada l'obra -un bon moment doncs s'acosta l'estiu i el vial tindrà un augment considerable de trànsit-, de recaptar els 440.000 euros invertits mitjançant les corresponents denúncies...

El bon manteniment d'un vial és essencial per aconseguir que dure molt de temps. Ara es farà allò que tal vegada s'hauria d'haver fet fa temps, s'invertiran molts diners per no haver fet un senzill manteniment quan hi tocava.

Dues setmanes i reasfaltat fet, dues setmanes i 73 milions de pessetes menys a la malmesa caixa municipal. Quan tardarem a omplir-la? Una alegria pels veïns dels Camí la Plana, el Riu o el Senillar, un camí nou, sense clots, però que Déu no vulga es convertisca en un mal somni pels usuaris.

I un prec, siguem previsors, si s'ha de fer alguna rassa o forat, si s'ha de passar alguna tuberia o si s'hi han de col·locar trapes, que es faça abans del reasfaltat, no fos cas que, com ha passat en altres llocs, una vegada enllestit el nou asfalt, no passen massa dies en aixecar-lo.

Taulellets.

Tots sabem que és un taulell, una peça de ceràmica de poc gruix, generalment quadrada, usada pel revestiment de sols i parets, fabricades a partir de composicions d'argiles i altres matèries primeres inorgàniques, que,  sotmeses a la molta, es modelen i a continuació són assecades i cuites a temperatures variades,  suficients per què adquirisquen les propietats requerides de manera estable i on generalment, una de les dues cares és vidriada, si però poca gent coneix tot el procés de la seua fabricació.

I això, ací a la nostra terra, a la nostra comarca, com diem al meu raval "no té perdó de Déu", doncs és aquest un procés que ha donat a menjar, dona i malgrat la crisi, seguirà sent el sustent de moltes famílies.

Per això, jo, com a gran desconeixedor d'aquest món, del món de la ceràmica, m'he alegrat i molt, quan hui, i de la mà d'un grup cultural de la ciutat, he pogut conéixer de primera mà, tot el procés, visitant "a peu de fàbrica", una atomitzadora, una fàbrica de taulells i una d'esmalts, tintes i colors ceràmics.

Tot un món aquest del taulell. Tal vegada, el que primer crida l'atenció és el vocabulari, paraules tècniques "barbotina, pols atomitzat, premsat oleodinàmic, frita..." i a continuació, l'alt grau de mecanització-robòtica que les fabriques assoleixen.

Un alt grau d'informatització, fins i tot de grosses màquines autònomes, que es desplacen per les naus industrials sense necessitat de conductor, i que ajuden a aconseguir un percentatge d'eficàcia molt elevat, però, a la vegada, crida l'atenció, el fet de veure com amb poc de personal, les fabriques porten endavant tota la seua producció.

D'altra banda, observant les naus es fa palesa una altra realitat, no hi han empreses menudes, a la vegada que, l'evolució ha portat pràcticament a la desaparició la fabricació de revestiments ceràmics en formats menuts, tot, o quasi tot el que hui es fabrica, són peces grans, amb un procés altament mecanitzat i amb capacitat de fabricació seriada.

Lluny queden els anys 60 i 70 del segle passat on, amb una forta inversió econòmica procedent majoritàriament del sector agrari, va rellançar-se aquesta industria a les nostres comarques, allò que va venir a anomenar-se "la dècada prodigiosa". Molt s'ha avançat en tots els fronts, no tan sols en el tecnològic i, tal vegada, els progres va venir amb l'arribada del gas a les fàbriques i les transformacions dels grans forns.

Hui, he pogut comprovar com tots els usos del taulellet són possibles i amb tot tipus d'acabats, en processos I tècniques amb aportacions i transferències tecnològiques d'altres sectors

.

Arribats al segle XXI, l'èxit de la ceràmica en general i del taulellet en particular, està més que clar que depén de l'adaptació a uns requeriments funcionals i estètics diferents a tan sols fa una o dues dècades i, vist tot el que hui he pogut veure, no em queda cap dubte que estem assistint a un nou renaixement ceràmic, ara de la mà de les darreres tècniques de fabricació i, on Castelló i les empreses ací ubicades, tenen molt a dir ara i en un futur no gens llunyà, doncs s'està assegurant juntament amb la qualitat tècnica, la satisfacció de les necessitats funcionals i estètiques que l'interiorisme demana.

Tota una història al seu darrera, tot un món per conéixer, tot un món per descobrir... el del taulellet.

Som rars els valencians

 Hui voldria centrar les meues "cabòries" en parar-me en pensar "lo rars" que som els valencians, aprofitant la data, 25 d'abril, considerada com a Diada Nacional Oficiosa del País Valencià i dia de les Corts.

Som rars perquè no és gens normal, -estareu d'acord amb mi-, celebrar una derrota, la de la Batalla d'Almansa el 25 d'abril de 1707, moment en què perguérem les llibertats, doncs la desfeta d'Almansa va significar la fi de la derrota del bàndol austriacista, entre ells els maulets i això va comportar l'ocupació per part de Castella, per dret de conquesta, de "tot lo Regne de València", i la consegüent pèrdua de tots els furs concedits fins aleshores, essent imposats els Decrets de Nova Planta de Felip V.

No és gens fàcil celebrar una derrota, tot i això la diada té al seu darrere tota una ja llarga historia. La consideració del 25 d'abril, com a Diada de Dol Nacional, naix d'una campanya del partit Acció Nacionalista Valenciana en 1934. El partit presenta aquell any una instància a l'Ajuntament de València perquè es considerara aquella data com a Dia de Dol, i en conseqüència, fera onejar la bandera valenciana a mig pal a tots els edificis municipals.

La instància va ser ben rebuda per l'Ajuntament, que va posar la senyera als edificis on encara no onejava, i va fer onejar-les a mig pal el dia indicat. La iniciativa va ser un èxit, quallant entre totes les entitats valencianistes, que a l'any vinent ja es van sumar a la commemoració amb misses i recitals poètics. Al mateix temps, el Centre Valencianista de Xàtiva, de caràcter apolític, va celebrar la data en memòria de la destrucció de la ciutat el 1707, en nom de les llibertats valencianes.

És a partir dels anys de la transició quan el mite de Xàtiva i la resistència dels maulets durant la guerra de Successió va quedar vinculat a la iconografia del nacionalisme, consolidant-se la data del 25 d'abril, com a diada alternativa al 9 d'octubre, i prompte la diada va popularitzar-se entre les forces valencianistes i d'esquerres del País Valencià, influenciats per les cançons del grup de música tradicional valenciana Al Tall i un cert mimetisme amb la Diada de l'11 de setembre català.

A finals de la dècada de 1970 el 25 d'abril assoleix la seua màxima dimensió de masses, sobretot a partir de la inauguració de la Pedra dels Maulets a Xàtiva el 1978 convertint-se en la icona del nacionalisme valencià, que associa la rebel·lia heroica de la ciutat amb la "desfeta" d'Almansa i amb l'abolició dels furs.

A partir de 1978 i durant els primers anys de la dècada dels 80, i organitzats per Acció Cultural del País Valencià, la Diada del 25 d'Abril se celebrà en forma d'aplecs i multitudinaris actes d'afirmació nacionalista en places de bous. . Encara es recorda el celebrat a Castelló, el 1982, celebrant el 50 aniversari de les "Normes". Podeu si ús bé de gust recordar-lo punxant a l'enllaç següent: APLEC CASTELLÓ

Cal destacar també la Diada del 25 d'abril de 2007 per coincidir amb el 300 aniversari de la commemoració de la derrota, o tot just la celebrada dissabte passat a la plaça de bous de València , el macroconcert on més de 50 grups de música en valencià, com a reconeixement a les persones i grups que per més de 20 anys hi han mantingut viva la flama de la llengua i la cultura, malgrat les censures i persecucions, fomentant un projecte de societat valenciana oberta, moderna, plural i de futur.

Tota una festa en un dia de derrota. El que deia al principi som rars els valencians, però, per damunt de "lo rars que som", som emprenedors, dinàmics, oberts, solidaris i compromisos, treballadors i festers. Hui, també contents en el record...