La vida pot ser massa curta, cal gaudir-la.

Vam compartir quasi la infància, tota l'adolescència i joventut, també els anys d'estabilitat, il·lusions, somnis, esperances, confidències, esforços i alguna desavinença al llarg de 40 anys, mitja vida, i per ell quasi la vida sencera.

Al poc del seu traspàs, a l'estiu del 2004, va constituir-se, per un grup molt nombrós de persones, la "Comissió Cívica Vicent Marçà", amb la finalitat de recordar i divulgar la seua tasca i la seua trajectòria i que aquesta tinguera sempre un record a la ciutat que el va veure nàixer i viure, amb la creació del premi anual de Narrativa Escolar.

Per les voltes que pega la vida, vaig quedar fora d'aquesta comissió, i he de confessar que en el fons, per l'estima que li professava a l'amic, em va doldre. Tot i això, vaig seguir mantenint i enfortint els llaços de l'amistat i familiaritat amb Dolors, Anna I Vicent, al que després he anat afegint Jordi, Bruna i Marcel.

La meua assistència a l'acte de lliurament de guardons en les 10 edicions del Premi celebrades fins al 2015 va ser quasi fidel, li ho devia a Tico. També a la meua biblioteca de casa hi ha un racó especial on al costat de totes les obres de Vicent, es troben els diferents llibres que Bromera ha anat editant des de la primera convocatòria del premi.

A l'inici d'aquest curs escolar, 11 anys després del naixement de la Comissió, vaig ser convidat a formar part de la mateixa. No podia negar-me, fins i tot egoistament vaig pensar, ja era hora, s'han recordat de mi.

Hem considere a mi mateixa una persona constant i organitzada, de manera, que des d'aquell moment he col·laborat en tot allò que des de la Comissió se m'ha demanat fent front al meu compromís adquirit.

Això va portar-me la vesprada-nit d'ahir de bell nou al Teatre Principal, a l'acte de lliurament del "XI Premi de Narrativa Escolar Vicent Marçà", on vaig tenir el privilegi de ser una de les persones encarregades de lliurar els diplomes i obsequis a l'alumnat i professorat d'un dels 40 centres escolars de la ciutat, que en aquesta edició han estat guardonats.

La casualitat va voler que fora jo l'encarregat de lliurar un dels guardons al centre Ramiro Izquierdo, una de les tres úniques escoles, juntament amb el CEIP "Isidoro Andrés" i "Exèrcit", que tinguera no un, sinó dos relats premiats, de manera que vaig lliurar dos diplomes a dues xiquetes d'aquell centre, Clàudia i Laia, a qui vaig felicitar particularment.

Temps va faltar-me en acabar l'acte i arribar a casa per agafar "Hui canviarà la meua vida" que és el títol general que porta el llibre que recull les 43 narracions d'aquest XI Premi, i obrint-lo per la pàgina 110, llegir "Telèfon ocupat" i a continuació "Llibrelàndia", els dos relats de Clàudia i Laia, les xiquetes de l'Izquierdo a qui vaig lliurar el premi del seu esforç i imaginació.

Ho he passat bé llegint els seus contes, I sobretot del rerefons que traspuen, de "Lledó", la protagonista de la història que ens narra Laia, elegida per salvar els llibres, i de com en els pocs anys viscuts, Clàudia, se n'adona i ens fa veure en el seu conte que "la vida pot ser massa curta, cal gaudir-la".

Fins i tot m'he pres la llicència d'amprar aquesta darrera reflexió com a títol per aquest post de hui, perquè de segur que també Vicent, l'amic, des d'allà on està gaudint de l'infinit, ens diu a cau d'orella, cada dia, a tots aquells que el seguim estimant i recordant, que "la vida és massa curta, cal gaudir-la".

Coses curioses...

Aquesta vesprada després d'un matí "mogudet", m'he assegut davant l'ordinador i els dits m'han portat al web de la diputació. Després de "navegar" per diferents seccions, m'he adreçat a un lloc al qual feia temps no m'acostava, el "Boletín Oficial de la Província de Castellón de la Plana", així en castellà, una publicació periòdica -es publica els dimarts, dijous i dissabtes al llarg de l'any-, que dóna publicitat a les disposicions de caràcter general i ordenances, així com els actes, edictes, acords, notificacions, anuncis i altres resolucions de les administracions públiques i de justícia d'àmbit provincial.

Cal dir que a més a més de consulta el "Boletín" ofereix a qualsevol ciutadà, la possibilitat de suscriure's de manera gratuïta i rebre, mitjançant al seu correu electrònic la informació referent a les matèries seleccionades que interessen.

Naturalment resulta una mica "enrevessada" la seua lectura, si no vas buscant alguna cosa en concret, però a la vegada, llegir-lo sense pressa, resulta del tot interessant, i sobretot curiós.

Per no fer-me massa llarg, us diré que m'he entretingut llegint els 10 darrers butlletins, els publicats en el que portem del mes de maig, els compresos entre els nombres 53 de l'any, publicat el passat 3 de maig, dimarts, i el 62 publicat hui mateixa, dia 21.

Han estat prop de 500 els anuncis, edictes, resolucions, bases, autos, notificacions... publicades, alguns d'ells molt curiosos, analitzem-los..

Sabeu quan costa casar-se pel civil a Vila-real? EL BOP del 3 de maig ho anuncia mitjançant la publicació d'una modificació d'ordenança fiscal reguladora de la taxa per ús d'edificis municipals per celebrar aquests esdeveniments. Preneu nota: Al local conegut com les Cavallerisses, 100 euros, al Museu de la Ciutat, Casa de Polo i Casa dels Mundina, 150 euros.

Sabeu quan cobra l'alcaldessa de Borriana, amb dedicació exclusiva al seu municipi? Fàcil, només heu de consultar el BOP 55 del 7 de maig, 14 pagues anuals de 2.950

Sabíeu que l'ajuntament d'Orpesa ha convocat el I Concurs de Disseny de la samarreta de la IX Volta a Peu Vila d´Orpesa de l'any 2016? I que el premi serà de 200 euros i que només poden participar els escolars del poble? Tot això ho diu també el BOP del 7.

A què no sabeu quantes "taules electorals" hi haurà repartides pel terme de Castelló a les eleccions vinents del 26 de juny? Jo tampoc ho sabia, ara ja, seran 194, com ho he sabut?, mirant el BOP 56, del dia 9.

L'ajuntament de Castelló ha fet públic el llistat provisional d'aspirants admesos i exclosos del procés selectiu per proveir en propietat, mitjançant oposició de torn lliure, una plaça d'Agent del Cos de la Policia Local. Sabeu quants aspirants hi ha hagut per aquesta única plaça? Segons el BOP del passat dia 12, han estat 139 els admesos. Sort!!!

Consultant el BOP 60 m'he assabentat que a Castelló hi ha disponibles 4 locals de titularitat municipal per celebrar actes de la propera campanya electoral, que el de més capacitat és el Centre Cultural La Marina del Grau, on caben 350 persones. Els altres per si sou curiosos són: el Centre Municipal de Cultura, El Casal Jove i el Centre Urban. També els instituts Penyagolosa, Sos Baynat, Vicent Castell i Caminàs sense ser de titularitat municipal estan disponibles alguns dies i hores, quan? Cal mirar aquest BOP.

També en aquest mateix butlletí es donen a conéixer el nombre de cartelleres penjades dels fanals de la ciutat i grau amb objecte que dins d'elles puguen els diferents partits polítics que es presenten a les pròximes eleccions, col·locar gratuïtament la seua propaganda electoral. Sabeu com seran? I quantes? Seran dobles en cada fanal, de dimensions 0'70x0'60 i en total 250, de les quals 224 estaran a la ciutat i 26 al Grau.

No em direu que no és curiós tot el que acabe de contar-vos, i tot només revisant els darrers "Boletines". Internet és una mina i el BOP de la Diputació una font de sorpreses...

El tio Pasqual.

Aprofitant el bon i assolejat matí que l'oratge ens ha presentat hui, m'he acostat fa uns moments a la plaça de les Aules. Allí des d'ahir al matí té lloc la tercera fira de turisme rural, un esdeveniment organitzat per l'agència Respira Imagina Comunicació, amb la col·laboració d'Itinerantur, l'Ajuntament de Castelló i la Diputació Provincial, i que presenta a través de 24 expositors les propostes dels consistoris i de les empreses de turisme rural i oci que aposten per donar a conéixer la riquesa cultural, paisatgística, monumental i gastronòmica de les comarques de l'interior de Castelló.

Segons he vist al programa, l'organització havia previst una variada programació d'activitats que anaven des de xarrades a càrrec d'especialistes en les distintes facetes de la fira, fins a tasts de productes de Castelló, passant per diferents tallers sobre ecologia i agroalimentació, o mostres etnològiques dels pobles participants.

La casualitat ha volgut que aquest matí, al voltant de les 12:30, en acostar-me a la plaça, em trobara amb l'amic Pep Martí, alcalde de Suera, que orgullós del seu poble, presentava la mostra etnològica d'usos, costums i tradicions que des de fa un bon grapat d'anys i sota el títol "Suera un poble al carrer", celebren a l'hivern, referent i model d'altres festes d'aquest mateix tipus que amb posterioritat han anat apareguen en altres pobles de la província.

L'amic Martí no ha hagut d'esforçar-se massa per vendre'ns el seu poble, per recordar-nos les seues riques tradicions, els temps passats, les figures del peller, l'agutzil i els vells oficis, doncs ha estat acompanyat en tot moment per dos personatges singulars. L'un el cisteller que, com qui no fa, en pocs minuts i quasi sense adonar-nos-en ens ha fet un cistell. Tot un artista dels que hui és difícil trobar, en un dels arts més antics de tota la humanitat, i l'altre, que dir-vos de l'altre?, m'ha deixat bocabadat, tot un personatge... Pasqual Garcia Moliner, el tio Pasqual. A hores d'ara encara no sé ben bé com definir-vo'l. Artista? Artesà? Versador? Canyisser? Mestre de la cultura popular?... Tot en un i em quede curt.

Un personatge entrat en anys, amb molt bon humor, senzillesa i de gran memòria, capaç de dir moltes veritats en poques paraules i a més a més de manera graciosa i rimada.

No només s'ha definit a si mateixa emprant el vers, "Sóc amic dels que caminen / dels que volem caminar / que viuen en harmonia / i saludem en passar. / Dels que no guarden rancor / els que saben perdonar / els que no diuen mentides / i no molt menys criticar./ Dels que sempre estan disposats / a tot el món ajudar / que viuen per a servir / i sempre en pau i bon estar", també mitjançant els seus poemes ens ha recordat que "la vida són quatre dies i que l'humor i l l'harmonia són la base d'una gran felicitat".

I tot això mentre treballava assegut en una cadira baixeta en l'elaboració d'un canyís en miniatura, a la manera dels tradicionals canyissos del poble, estructura de canyes teixides disposades paral·lelament i fermades entre elles, emprats en l'antiguitat per a fer cobertes i després per a "assecar figues o ametles" o per fer ombra.

Sovint allò que es conta dels personatges populars dels pobles, anècdotes o gestes, barregen la realitat amb la ficció. No és el cas del tio Pasqual, no tinc cap dubte que aquest matí he conegut uns dels personatges més populars de Suera, participant de les seues vivències i del seu bon humor i ganes de viure. Tot un luxe, descobert, com es descobreixen moltes coses a la meua ciutat, de casualitat, observant i vivint el dia a dia...Per molts anys !!!

M'agrada tot menys el nom.

 Supose que a hores d'ara ja us haureu assabentat i fins i tot ho haureu vist. La regidoria d'Impuls de l'Activitat Econòmica del nostre ajuntament en col·laboració amb el Consell de Comerç de Castelló ha encetat una intervenció urbana dins la campanya "#Castellóh!", de dinamització comercial, gastronòmica i cultural, per potenciar la imatge de la ciutat, fusionant el nom de la ciutat i l'expressió d'admiració "¡oh!" i que s'ha materialitzat en sis intervencions urbanes i una lona i un vinil, tot amb una inversió de 18.000 euros i que podem contemplar en diferents espais urbans entre el passat divendres 6 i el diumenge 29. Una campanya que romandrà activa per un total de 21 dies.

De la campanya he de dir que m'agrada la idea, el conjunt de lletres corpòries, la base de molsa i els guarniments florals, així com la informació que a la banda del darrere podem trobar sobre les principals activitats programades per aquest mes de maig per les diferents regidories de l'equip de govern.

Però dir que m'agrada la idea no vol dir que m'agrada tot. Crear emocions, impactar, sorprendre i tot això en diferents espais amb data de caducitat des del precís instant del seu naixement és "una cosa innovadora", una forma d'entendre i valorar la bellesa, un concepte que sempre han perseguit artistes, poetes, músics, jardiners, floristes... comerciants. I això, cal dir-ho, és bonic, i ho és especialment per la seua curta i fugaç existència, el fet que allò no siga etern, si més no és un "buf d'aire que s'esfuma".

Ara bé, quin nom direu que se li ha donat a aquestes composicions florals i resum de programació? Doncs jo ja n'he vist tres: "pop-up", "jardins efímers" i tòtems, i he de dir-vos que cap dels tres m'agrada.

Un "pop-up" és una finestra emergent, breu, fugaç, transitòria, momentània amb la finalitat d'impactar i sorprendre, però és un terme informàtic gelat, fred... Una finestra nova que apareix de sobte a la pantalla de l'ordinador. El fet que la campanya "salte" als carrers d'una manera imprevista i espontània, d'ací el terme "pop up", com les finestres que s'obren a Internet durant un període de temps concret, és això si, una estratègia de màrqueting, però no us sembla massa tècnic? Fins i tot, per mi, massa esnob.

I que em dieu de jardí efímer? Un jardí és un lloc on es conreen flors i plantes ornamentals, generalment destinat a l'esbarjo. Hem conegut el jardí persa, el medieval, el zen, el d'aigua, els penjants... I ara els efímers. Es tracta d'una composició de plantes de diferents textures, colors i mides, mitjançant una plantació harmònica i res més. Anomenar jardí a un espai urbà de tres per dos metres amb unes quantes plantes, és fins i tot una mica pretensiós.

I si no m'agrada "pop-up" ni "jardí efímer" menys encara la tercera versió: "tòtem", doncs no hi ha cap referència directa amb una escultura tallada en fusta ni tampoc cap senyal de les que s'empren per a indicar en les diferents parades del transport públic les diferents línies, parades i horaris.

La proposta vol cridar l'atenció sobre la capacitat de sorpresa entre els visitants al comprovar l'ampla oferta que la ciutat ofereix en aquest primaveral maig, per això tot un encert el "Castelloh!", però poca imaginació per trobar un nom per als panells decoratius i informatius primaverals, tot i que reconec que no és tasca gens fàcil...

Castelló és moltes coses i no és fàcil d'explicar...

 Crec que va ser l'admirat professor Mira qui va dir-ho en certa ocasió:  "Castelló és moltes coses i no és fàcil d'explicar, una ciutat que ha crescut amb una certa racionalitat, amb errors però sense excessos grandiloqüents, amb un orgull de tradició medieval i un altre de sentiments liberals. I que així, afortunadament, es manté: entre la mar i la muntanya, dins d'una plana de tarongers i d'horta, cada dia més abandonada, substituïda per un dels complexos industrials més potents i moderns del país.

De vegades, en dies com hui, de pluja lenta i constant, d'altra banda rars al meu poble, el cap se'm va una mica i com un somni en fa que passege pels carrers, sense pressa i mire i observe... i ara escric, escric aquest post amb bon sabor de boca, perquè pense que el balanç de la pluja és molt positiu, i que les previsions s'estan complint prou bé, tot i que de segur hi ha algú que pensa que m'equivoque, i per què no? Si voleu ho accepte.

El matí ha quedat transparent i net, rentat per la pluja i la ciutat apareix mullada, oberta, precisa en tots els seus petits detalls. I camine i mire, i veig a prop meu allò que defineix els meus veïns, la qualitat de vida.

Places envaïdes per construccions, carrers de vianants sense quasi vianants, el vell passeig d'En Ribalta amb els plàtans alts, altíssims, enfront l'edifici de l'estació del Nord, del Ferro-carril, així separat, com encara podem veure-ho a la seua façana i la placa de l'institut geogràfic, 40,1 metres sobre el nivell de la mar...

De les antigues vies del tren ni rastre, bé si, però una mica més als afores, al encreuament de les avingudes de Vila-real i Ribesalbes, com a testimoni mut del que van ser en un temps no massa llunyà.

I vaig i vinc per carrers i em trobe una mirada estranya, difícil de definir, una mirada d'una persona que mai arribaré a conéixer si no parle amb ella, un anònim que, tal vegada, també passetge observant ,com jo mateixa, una ciutat que es mou.

Hui, passejant, he donat protagonisme a l'atzar i aquest m'ha descobert un nou Castelló, un poble que arquitectònicament ha estat molt maltractat en dècades passades però que amb la tenacitat dels veïns s'està concretant en una nova ciutat que ens mostra l'energia del present i la visió d'un futur pròxim, malgrat la maleïda crisi de la rajola.

Cal que la ciutat parle. Que parlen els rètols dels carrers, els noms dels espais públics, les escultures i els arbres de les places i dels parcs, les paraules dels nostres poetes, la creativitat i els edificis dels nostres arquitectes. Que parlen els ciutadans i les seues entitats representatives.

Castelló està fet per diferents capes històriques, de sediments sobreposats, de rastres difuminats pel pas del temps. La reurbanització constant sembla arraulir les traces del poble que va ser. Cal un esforç per a mirar diferent la ciutat, i descobrir les formes generoses, anònimes dels seus veïns.

Perquè Castelló té eixe magnetisme que tenen les persones que són difícils de conquerir i, ja se sap, els amors que costen d'aconseguir diuen que són els que més temps duren al cor. Enamorar-te de Castelló és tan senzill com difícil arribar a conèixer-lo i conquerir-lo.I, vet per on, ara ja no plou i fins i tot sembla vol eixir el sol…