Castelló és moltes coses i no és fàcil d'explicar...

 Crec que va ser l'admirat professor Mira qui va dir-ho en certa ocasió:  "Castelló és moltes coses i no és fàcil d'explicar, una ciutat que ha crescut amb una certa racionalitat, amb errors però sense excessos grandiloqüents, amb un orgull de tradició medieval i un altre de sentiments liberals. I que així, afortunadament, es manté: entre la mar i la muntanya, dins d'una plana de tarongers i d'horta, cada dia més abandonada, substituïda per un dels complexos industrials més potents i moderns del país.

De vegades, en dies com hui, de pluja lenta i constant, d'altra banda rars al meu poble, el cap se'm va una mica i com un somni en fa que passege pels carrers, sense pressa i mire i observe... i ara escric, escric aquest post amb bon sabor de boca, perquè pense que el balanç de la pluja és molt positiu, i que les previsions s'estan complint prou bé, tot i que de segur hi ha algú que pensa que m'equivoque, i per què no? Si voleu ho accepte.

El matí ha quedat transparent i net, rentat per la pluja i la ciutat apareix mullada, oberta, precisa en tots els seus petits detalls. I camine i mire, i veig a prop meu allò que defineix els meus veïns, la qualitat de vida.

Places envaïdes per construccions, carrers de vianants sense quasi vianants, el vell passeig d'En Ribalta amb els plàtans alts, altíssims, enfront l'edifici de l'estació del Nord, del Ferro-carril, així separat, com encara podem veure-ho a la seua façana i la placa de l'institut geogràfic, 40,1 metres sobre el nivell de la mar...

De les antigues vies del tren ni rastre, bé si, però una mica més als afores, al encreuament de les avingudes de Vila-real i Ribesalbes, com a testimoni mut del que van ser en un temps no massa llunyà.

I vaig i vinc per carrers i em trobe una mirada estranya, difícil de definir, una mirada d'una persona que mai arribaré a conéixer si no parle amb ella, un anònim que, tal vegada, també passetge observant ,com jo mateixa, una ciutat que es mou.

Hui, passejant, he donat protagonisme a l'atzar i aquest m'ha descobert un nou Castelló, un poble que arquitectònicament ha estat molt maltractat en dècades passades però que amb la tenacitat dels veïns s'està concretant en una nova ciutat que ens mostra l'energia del present i la visió d'un futur pròxim, malgrat la maleïda crisi de la rajola.

Cal que la ciutat parle. Que parlen els rètols dels carrers, els noms dels espais públics, les escultures i els arbres de les places i dels parcs, les paraules dels nostres poetes, la creativitat i els edificis dels nostres arquitectes. Que parlen els ciutadans i les seues entitats representatives.

Castelló està fet per diferents capes històriques, de sediments sobreposats, de rastres difuminats pel pas del temps. La reurbanització constant sembla arraulir les traces del poble que va ser. Cal un esforç per a mirar diferent la ciutat, i descobrir les formes generoses, anònimes dels seus veïns.

Perquè Castelló té eixe magnetisme que tenen les persones que són difícils de conquerir i, ja se sap, els amors que costen d'aconseguir diuen que són els que més temps duren al cor. Enamorar-te de Castelló és tan senzill com difícil arribar a conèixer-lo i conquerir-lo.I, vet per on, ara ja no plou i fins i tot sembla vol eixir el sol…