La vida pot ser massa curta, cal gaudir-la.

Vam compartir quasi la infància, tota l'adolescència i joventut, també els anys d'estabilitat, il·lusions, somnis, esperances, confidències, esforços i alguna desavinença al llarg de 40 anys, mitja vida, i per ell quasi la vida sencera.

Al poc del seu traspàs, a l'estiu del 2004, va constituir-se, per un grup molt nombrós de persones, la "Comissió Cívica Vicent Marçà", amb la finalitat de recordar i divulgar la seua tasca i la seua trajectòria i que aquesta tinguera sempre un record a la ciutat que el va veure nàixer i viure, amb la creació del premi anual de Narrativa Escolar.

Per les voltes que pega la vida, vaig quedar fora d'aquesta comissió, i he de confessar que en el fons, per l'estima que li professava a l'amic, em va doldre. Tot i això, vaig seguir mantenint i enfortint els llaços de l'amistat i familiaritat amb Dolors, Anna I Vicent, al que després he anat afegint Jordi, Bruna i Marcel.

La meua assistència a l'acte de lliurament de guardons en les 10 edicions del Premi celebrades fins al 2015 va ser quasi fidel, li ho devia a Tico. També a la meua biblioteca de casa hi ha un racó especial on al costat de totes les obres de Vicent, es troben els diferents llibres que Bromera ha anat editant des de la primera convocatòria del premi.

A l'inici d'aquest curs escolar, 11 anys després del naixement de la Comissió, vaig ser convidat a formar part de la mateixa. No podia negar-me, fins i tot egoistament vaig pensar, ja era hora, s'han recordat de mi.

Hem considere a mi mateixa una persona constant i organitzada, de manera, que des d'aquell moment he col·laborat en tot allò que des de la Comissió se m'ha demanat fent front al meu compromís adquirit.

Això va portar-me la vesprada-nit d'ahir de bell nou al Teatre Principal, a l'acte de lliurament del "XI Premi de Narrativa Escolar Vicent Marçà", on vaig tenir el privilegi de ser una de les persones encarregades de lliurar els diplomes i obsequis a l'alumnat i professorat d'un dels 40 centres escolars de la ciutat, que en aquesta edició han estat guardonats.

La casualitat va voler que fora jo l'encarregat de lliurar un dels guardons al centre Ramiro Izquierdo, una de les tres úniques escoles, juntament amb el CEIP "Isidoro Andrés" i "Exèrcit", que tinguera no un, sinó dos relats premiats, de manera que vaig lliurar dos diplomes a dues xiquetes d'aquell centre, Clàudia i Laia, a qui vaig felicitar particularment.

Temps va faltar-me en acabar l'acte i arribar a casa per agafar "Hui canviarà la meua vida" que és el títol general que porta el llibre que recull les 43 narracions d'aquest XI Premi, i obrint-lo per la pàgina 110, llegir "Telèfon ocupat" i a continuació "Llibrelàndia", els dos relats de Clàudia i Laia, les xiquetes de l'Izquierdo a qui vaig lliurar el premi del seu esforç i imaginació.

Ho he passat bé llegint els seus contes, I sobretot del rerefons que traspuen, de "Lledó", la protagonista de la història que ens narra Laia, elegida per salvar els llibres, i de com en els pocs anys viscuts, Clàudia, se n'adona i ens fa veure en el seu conte que "la vida pot ser massa curta, cal gaudir-la".

Fins i tot m'he pres la llicència d'amprar aquesta darrera reflexió com a títol per aquest post de hui, perquè de segur que també Vicent, l'amic, des d'allà on està gaudint de l'infinit, ens diu a cau d'orella, cada dia, a tots aquells que el seguim estimant i recordant, que "la vida és massa curta, cal gaudir-la".