Dubtes i precipitacions

 Ho publicava fa menys d'un mes el periòdic Mediterráneo: "L'afició del Castelló no té límits, però l'estadi de Castàlia, sí", ja que tot semblava indicar que després del dolç moment que estava vivint el club de futbol de la capital, havent eixit del pou de la tercera divisió, el nombre de seguidors que confiaven en l'equip era quasi tan gran com la capacitat de l'estadi.

Els gestors del club havien aconseguit, amb una renovada plantilla de jugadors, il·lusionar els aficionats i tot semblava que el projecte estava pensat i confeccionat per competir en 2ªB per un dels llocs capdavanters de la classificació, apostant per mantenir inicialment l'equip tècnic, encapçalat per l'entrenador, el senyor Escobar.

Ara, passats menys de tres mesos de l'ascens i un mes des de l'inici de la competició, després de 6 partits jugats entre lliga i copa en la nova categoria, només havent aconseguit una victòria, estant ja fora de la copa, i lluny dels llocs capdavanters en la classificació, la direcció esportiva, amb el senyor Guerrero al capdavant, amb el vistiplau del president, ha decidit prescindir dels serveis de l'equip tècnic amb l'entrenador, al capdavant.

No sóc massa aficionat al futbol, però he sentit dir moltes vegades que "els resultats manen" i, aquests, no estan acompanyant gens ni mica al club en l'inici de temporada. Qui sol "pagar els plats" en aquests casos? Naturalment, l'entrenador, el responsable del vestidor, que no de guanyar partits, que això és cosa dels jugadors.

Supose que els dirigents i màxims accionistes del club ho hauran tingut present, incorporar 17 nous futbolistes i conjuntar-los no ha de ser tasca fàcil ni ràpida, requereix temps, d'un temps que, a dia d'avui, han considerat ja ha transcorregut.

D'altra banda, també és ben cert, que si mirem "els números" del senyor Escobar, aquests no han estat globalment dolents; el míster ha dirigit l'equip en 38 partits oficials, amb un balanç de 21 victòries, 12 empats i 5 derrotes, no perdent l'equip cap partit dels que ha jugat a casa mentre ell ha estat entrenador, malgrat que molts d'ells, també és veritat, ho van ser amb altres jugadors i una categoria inferior.

Sospesant, reflexionant i veient el que passa des de fora, com a ciutadà, com a castelloner, gens "forofo", tinc els meus dubtes de si la decisió dels responsables del club haurà estat l'encertada o si, al contrari, hi haurà hagut precipitació. No sé si la decisió haurà estat meditada amb profunditat, i si la incertesa haurà planejat fins als darrers moments, i si hi haurà hagut algun moment crític, d'aquells del què farem, què no farem...

Podem permetre'ns introduir el dubte davant de molts supòsits i creences que teníem incorporats fruits de l'ambient o de l'eufòria? El dubte sempre m'ha semblat l'eina fonamental per entendre els problemes, el dubte pot servir-nos per a donar-nos més seguretat a l'hora d'escollir, però el dubte ha de garantir que es facen menys errors deguts a la precipitació.

L'anàlisi del dubte ens ha de portar a descobrir prejudicis i malentesos i també a desconfiar de l'arrogància, a tornar a començar amb més raons. La destitució, encertada o no, el temps i els resultats ho diran, ja és una realitat. De moment el dubte no ens abandona, la il·lusió pot i deu recuperar-se, esperem, pel bé del club, de l'afició i de la ciutat, no hi haja hagut precipitació....

Comprar una muntanya

Justament això va ser una de les 35 propostes o mesures que el president de la Generalitat Valenciana va presentar tot just ahir, en el darrer debat de política general d'aquesta legislatura per portar endavant l'anomenat pacte del botànic, en la seua recta final, comprar una muntanya, i no una muntanya qualsevol, és intenció del govern valencià comprar la muntanya més emblemàtica del nostre territori, encara ara en mans particulars, el Pic de Penyagolosa i els seus voltants.

Només superat pel cerro Calderón (1.839 m), al Racó d'Ademús, el massís de Penyagolosa està considerat com el sostre del País Valencià (1.813 m), la muntanya més coneguda de tot el territori i un referent muntanyenc, natural i cultural de primer ordre, formant part de les serralades Ibèrica valenciana i de la costanera catalana, entre l'Alt Millars, l'Alcalatén, el Maestrat i l'aragonesa serra de Gúdar. El massís s'estén entre els termes de Vistabella del Maestrat, Xodos i Villahermosa, ocupant una superfície de 31.921 hectàrees.

Sembla pel que vam poder escoltar ahir i publiquen hui diferents mitjans de comunicació, que la Generalitat ha arribat a un principi d'acord amb els seus actuals propietaris, per comprar la finca coneguda com a "Mas de Sanaüja", una finca amb construcció i terreny de 150 hectàrees, dins la qual, es troben no només el mateix pic del Penyagolosa, si més no també bona part dels camins d'accés a aquest.

Un dels grans atractius de la zona és, sens dubte, el gran contrast de paisatges que trobem a mesura que ens endinsem en el massís, des de les valls càlides del Millars fins a les planes altes i fredes del Maestrat i l'Aragó.

D'arribar a bon port aquestes negociacions, es parla d'un milió d'euros, el pic passaria a ser de domini públic, convertint-se la zona, més encara, en un espai privilegiat dins l'actual parc natural, millorant-se així la protecció i, a la vegada, ubicar al mateix mas o als seus voltants, un centre d'interpretació.

En cas que les negociacions arribaren a termini, i crec hi ha motius per pensar que així serà, des del moment en què el president va arriscar-se a fer-ho públic, la notícia serà de les que fan època, ja que, cal pensar, que en l'actualitat tot i ser l'espai des del 2006 un parc natural d'un poc més de 1000 hectàrees, la major part d'aquelles són d'ús privatiu.

Estic segur que hi haurà veus, sobretot des de les bancades de l'oposició, que criticaran aquesta possible compra, però aquells que coneixem l'entorn pensem que és una molt bona idea, ja que, el parc natural, a banda de nombrosos PRs, necessita mantenir vives les 3 rutes bàsiques, senyalitzades i documentades, que ens permeten conéixer gran part del massís, la del barranc de la Pegunta, la de l'ascensió al cim de Penyagolosa, i la circular del massís, i res millor que tenir a l'abast un centre d'interpretació que vinga a completar "la casa del forestal", centre de visitants ubicat darrere del mateix ermitori de Sant Joan, de manera que aquest podria quedar com a proposta per donar a conéixer la relació de l'aprofitament de la terra i l'home, com a mitjà de subsistència a través de la vida en aquestes comarques, i el nou, més dedicat a l'amant de la muntanya, del senderisme, amb explicacions més amples sobre rutes, fauna, flora i orografia.

Una bona proposta senyor Puig, una proposta que en cas de no tardar massa a fer-se realitat ens permetrà als amants del poble i la natura, viure l'essència de la "muntanya màgica" des de diferents àmbits i nivells, viure i gaudir dels seus valors naturals i tradicionals. Comprar una muntanya, una aposta estimulant...

No estar a l'alçada...

 Gràcies a l'estreaming acabe de presenciar en rigorós directe el principal dels actes que amb motiu del 767 aniversari del naixement de la ciutat s'estan celebrant al llarg d'aquest cap de setmana al nostre poble. Acte que ha tingut lloc al Saló de Plens de l'ajuntament de Castelló, i que ha fet efectiu l'acord municipal de lliurament de la Medalla de la Ciutat a la Universitat Jaume I. Si no l'heu vist i voleu veure'l ací teniu l'enllaç: MEDALLA

Un acte, institucional, presidit per l'alcaldessa, que ha compartit presidència amb la vicealcaldessa i la regidora delegada de l'àrea de cultura, fent-los costat la resta de la corporació municipal que ocupaven els seients de regidors i sent testimoni les forces polítiques i culturals més representatives, encapçalades pel Conseller d'Educació del Govern Valencià.

A més a més de l'actual rectora de l'UJI, que ha estat l'encarregada de rebre l'alta distinció, entre el públic assistent he pogut veure a la delegada del govern, a anteriors rectors de la institució, a les Regines de les festes, diputats i algun Secretari autonòmic entre altres personalitats.

Com tot acte institucional municipal a més a més que la presidència "lluïa" la medalla, signe de representació local, ha començat i acabat amb la protocol·lària marxa de la ciutat, seguida amb respecte per tots els assistents.

Tot i que l'acte no requeria una uniformitat especial, tots els presents "anaven mudats", o si més no, allò que popularment anomenem "arreglats però informals", de manera que ningú desentonava.

Entre tots els assistents hi havia algunes persones que estaven "de treball", cas dels uixers municipals, o un xicotet grup, de quatre i cinc persones, fotògrafs dels diferents mitjans de comunicació local. Els primers no desentonaven gens ni mica, als segons tothom no parava de mirar-los, i no era pel fet d'estar "sempre enmig", al cap i a la fi, estaven fent el seu treball, immortalitzar els principals moments, si més no perquè l'aparença externa, la manera de presentar-se a un acte tan protocol·lari deixava molt a desitjar.

No dic jo que haurien d'haver anat amb vestit i corbata, però presentar-se i passejar-se al davant i al darrera de l'alcaldessa, la rectora i altres autoritats com si anés a la platja, amb samarreta esportiva o bermudes, com a mínim em sembla una manca de respecte a la resta dels assistents.

No és aquesta la primera ocasió que açò passa, i si passa és perquè des de l'ajuntament es permet. No passa res, però dóna mala imatge i més encara si són professionals que per la mateixa naturalesa del seu treball, solen ser vistos per tots.

Fa ja un bon grapat d'anys, més de 40, per accedir a una coneguda sala de festes de Barcelona, els homes havien de portar corbata i si no la duien, a l'entrada els hi prestaven una, era necessari per "no desentonar". També el nostre ajuntament, i sobretot en actes institucionals, hauria d'exigir uns mínims als assistents pel bon nom de la ciutat i per respecte a la resta.

Digueu-me purista si voleu, però crec que novament els fotògrafs no han estat a l'altura. Ara vénen actes festers, nomenaments de Regines i Dames de la Ciutat, actes protocol·laris on, sense ser obligat, els assistents "aniran mudats", ja veurem com o fan "els xicots de la premsa" i aquells altres professionals que viuen en part d'ella.

No tot val, no han de tenir butlla, sembla que els fotografs poden fer el que vulguen, però pel bé de la ciutat i del que actes com el de hui representen per la història del nostre poble, cal fixar uns mínims, unes normes que, a la llarga i també a la curta a tots ens beneficien. Quant més clars, més amics.

Set-cents seixanta-set

 A més a més d'un gros avió de reacció, el Boeing 767, de fuselatge ample de dos motors manufacturat per Boeing Commercial Airplanes, que pot transportar més de 350 passatgers i que disposa d'una autonomia de 12000 quilòmetres, i que va entrar en servei comercial el 8 de setembre de l'any 1982, demà farà 36 anys, el 767 és un nombre capicua, un nombre que com és fàcil de comprovar, es manté invariant si se n'inverteixen les xifres, adjudicant-li la creença popular propietats màgiques i de bona sort.

De les més de 1000 unitats del Boeing 767 creades i dels milers i milers d'hores de vol, el fet d'haver tingut al llarg de la seua història tan sols 6 accidents amb víctimes mortals, tres d'ells provocats per segrestos, fan d'aquest aparell un dels més segurs de l'aviació comercial.

D'altra banda, la coincidència numèrica, els capicua, podem trobar-los en moltes situacions, des de les antigues matrícules espanyoles, SE-4114-ES, VA-6226-AV o NA-8668-AN, fins a les dates curioses del calendari, 7-10-2017, 8-10-2018 o 9-10-2019, tres dels 18 capicues que podem trobar en aquest segle, 9 de set dígits, del mes d'octubre i 9 de huit, als mesos de febrer del final de cada dècada, sent el proper el 02-02-2020.

En el cas al qual hui vull referir-me, es dóna la combinació de les tres xifres, 767, com a efemèrides relacionada directament amb el nostre poble, doncs tot just demà 8 de setembre es compliran 767 anys d'aquell dia en què per mediació de la Regina Violant, el rei Jaume I concedeix als habitants del Castell Vell, el privilegi de poder traslladar-se des de la muntanya al pla, per conrear i, ocupar les fèrtils terres, i fundar la nova vila de Castelló.

I a la ciutat ho celebrarem de la millor manera que sabem, amb festa, participació, relació, comboi. L'Ajuntament ha preparat un programa especial amb més de 100 actes per aquests dies, des de hui al diumenge perquè grans i menuts participem, ens involucrem i vibrem en la commemoració d'aquesta efemèride tan especial, doncs tots van ser en el seu dia, protagonistes del trasllat, grans, menuts, homes, dones i xiquets.

Activitats per a tots i a totes hores, des de justes medievals gratuïtes a la plaça de bous, fins a recreacions històriques al parc Ribalta, passant per desfilades, mascletaes, commemoració del centenari de Matilde Salvador, visites a la rèplica de la caravel·la Santa Maria al port marítim, exhibicions aèries a l'aeròdrom, actuacions a la plaça Major i tallers infantils, són les propostes que formen part d'un cartell que tots tenim ocasió de gaudir.

 

Som història, som tradició, som poble, per això, també en l'àmbit més institucional i solemne, s'aprofitarà la commemoració per a lliurar demà dissabte, dia central del record del trasllat, la Medalla d'Or de la Ciutat a la Universitat Jaume I, com a testimoniatge de gratitud pel paper que l'UJI ha representat en el desenvolupament social i econòmic de la ciutat.

Només si voleu un però, el que per mi suposa un "apegat" sense sentit i que no és altre que lligar a la festa commemorativa del trasllat, l'arribada de la caravel·la Santa Maria, el vaixell insígnia de Cristòfor Colom, al port del Grau, per fomentar el turisme familiar, aprofitant l'èxit aconseguit el passat mes d'abril amb el programa "Escala a Castelló" de les naus germanes Victòria i el Galeó. Sincerament està del tot fora de lloc en aquests dies, poden arribar a ser, sobretot pels més menuts, element de confusió històrica. Res va suposar la mar en el trasllat i menys encara el senyor Colom i el seu viatge i descobriment pel qual encara faltaven alguns segles.

Per cert, també cap i cua és el nom d'una companyia de circ-teatre, formada el 2006, que combina acrobàcies aèries (trapezi , tela i corda ) amb recursos escènics i dosis d'humor, o el d'una perruqueria canina ubicada als baixos del número 30 del carrer de l'Alcalde Tàrrega al raval, però això són altres històries...

I ara què?

Fa ja un bon grapat d'anys que mossén David Solsona va ser nomenat rector de la parròquia de Vistabella de Maestrat. Com a tal i afegit a la monumental església del poble dedicada a l'Assumpció, bastida entre els segles XVI i XVII, havia de tenir cura també de l'històric santuari d'origen medieval de Sant Joan de Penyagolosa, ubicat als peus d'aquella màgica muntanya, a uns huit quilòmetres del poble.

Per aquells anys, església i santuari necessitaven amb urgència de grans actuacions arquitectòniques de rehabilitació. Davant la greu situació mossén Solsona va obrir dos fronts: "tocar portes amb insistència" davant els organismes oficials i, ficar-se personalment i literalment "mans a l'obra". La insistència va donar els seus fruits i entre els anys 2002 i 2006 va actuar-se en l'església de poble, rehabilitant fonamentalment els greus problemes que presentava la coberta i el campanar. Ja abans, el mossén aprofitant l'afluència de visitants a la zona, va obrir un xicotet bar a l'ermitori i, dels minsos guanys que aquell donava, va iniciar les obres de condicionament de l'església de Sant Joan i de l'antiga hostaleria annexa.

I així van anar passant els anys i l'ermitori va anar recuperant espais, l'hostaleria, l'antic lloc d'alojament de peregrins, va ser ara lloc de descans d'excursionistes amants de la natura, i el xicotet bar va créixer en grandària i comoditats.

Arribar a Sant Joan i poder gaudir a l'hivern d'un bon foc i a l'estiu de beguda ben fresca, acompanyats sempre d'una agradable conversa, i poder descansar amb tota la tranquil·litat del món ambles mínimes comoditats, allò no tenia preu, era un pur plaer i un gran reclam turístic.

Però el lloc és inhòspit, dur, i la vida difícil en aquell indret. El bar-restaurant-hostaleria va passar a obrir els caps de setmana a l'hivern i unes poques setmanes a l'estiu. Mossén David va haver de buscar-se "ajudants" per portar el servei de restauració i poder compaginar-les amb la seua tasca lligada a la rectoria del poble, mantenint-se com a supervisor d'aquella instal·lació propietat del bisbat.

No conec massa l'evolució de l'hostaleria dels darrers anys. Crec que en els darrers 6 o 7 anys tot i que mossén David ha seguit sent "l'ànima pater" del lloc, aquella ha estat dirigida o gestionada per una empresa turística amb seu al mateix poble de Vistabella o al veí d'Atzeneta, HOSTALERIA que malgrat ficar a l'abast dels visitants altres iniciatives sembla que no ha pogut mantenir-se, i finalment, aquest 29 d'agost passat, dia de Sant Joan de Penyagolosa, anunciava al Facebook, el seu tancament definitiu.

I ara què? Què farà el bisbat? Quina serà la resposta des de l'ajuntament? És veritat que l'estiu s'acaba, que el nombre de visitants baixa ara, però també és ben cert que, si el temps acompanya una mica, si plou, prompte s'iniciarà la temporada de bolets i després l'arribada de les neus, amb tot el reclam que aquests fets comporten a l'indret.

Faig vots perquè no tarde massa a trobar-se una solució i, puguem novament gaudir dels cremaets i carajillos i sobretot de les converses vora el foc, als i les que l'hostaleria ens tenia més que acostumats.