Blanc i negre... contradiccions.

Miquel Abras és un cantant de pop rock català, que l'abril del 2008 va editar el seu segon disc, sota el títol genèric de "M'agrada sentir el que tu sents", un disc romàntic que segueix amb la línia rock que ja ens proposava en el seu primer treball. 

La setena "pista" porta per títol "contradiccions" i la seua tornada comença així: "Fàcils contradiccions que canvien el meu món", passant després a refrenciar "Dolç / salat, Lluny / a prop, Núvols / sòl, Fosc / colors, Molt / poc, Nou / Vell, Bo / dolent,". Podeu escoltar-la si ús bé de gust punxant al següent enllaç CONTRADICCIONS

I si hui em ve a la memoria aquest títol, és perquè a un dels diaris locals trobe dues notícies contradictòries, una preocupant, l'altra esperançadora, una trista al costat d'una altra il·lusionant, dues oposicions contradictòries que la casualitat ha volgut reunir hui, primer dia de la tardor al meu estimat Castelló i que, supose que com a mi, us faran reflexionar una mica i de segur que no us deixen indiferents.

D'una banda aquella, positiva, el blanc, el nou o el bo, que anuncia la gran acollida que sembla va tenir ahir la inauguració d'una nova superfície comercial a la ciutat, que ocupa el lloc deixat per l'antiga "Leroy Merlin" a la ciutat del transport, una tenda d'estil, amb varietat de productes i preus, una tenda d'equipament i decoració, de mobles, cuines, i altres electrodomèstics i una bona varietat d'articles, una tenda que, i ací està el millor, ha generat una cinquantena de nous llocs de treball, tota una bona notícia per la ciutat.

I al costat, el negre, el vell, el dolent, la notícia negativa, aquella que amb grossos titulars, venia a colpejar-nos amb la crua realitat: "Castelló perd quasi 1.000 locals de comerç tradicional en els darrers set anys" i el que és més greu encara, la tendència a la baixa es manté, de manera que la crisi en el xicotet comerç sembla eternitzar-se, enviant a xicotets propietaris i assalariats a engreixar les llistes de l'atur.

Són les dues cares d'una moneda, la preocupació perquè l'any 2018, com ve ocorreguent en els darrers, està sent un any de fortes incerteses pel xicotet comerç, pel comerç tradicional que lluita desesperadament per mantenir-se viu, per no desaparèixer, i la posada en marxa, la inauguració, de nous espais comercials, ara "Conforama" i d'ací no res "l'Estepark" importants, sens dubte per l'economia local i focus d'atracció dels pobles veïns.

I la pregunta: Quantitat o qualitat? La quantitat ha de passar al davant de la qualitat? Més gran?, més igual?, menys car?... tal vegada, però més uniforme?, més complex?, més impersonal?, menys familiar?... també.

La forma de consumir ha canviat a Castelló, els veïns a poc a poc hem canviat els nostres costums i això ha generat un canvi sobre els comerciants; la gent jove té preferència per grans marques i centres comercials de tal manera que els compradors habituals del petit comerç som persones de mitjana edat o gent gran que no es pot desplaçar. Les dues potes del comerç tradicional trontollen; ni el tracte personalitzat ni la capacitat de donar vida a la ciutat, semblen tornen a arrancar amb força.

Conseqüència directa: Menys barri, menys familiaritat, menys ciutat, més impersonal. Paga la pena aquesta desmembració comercial? Tinc els meus dubtes, són contradiccions…

Apagueu els llums que puja la llum!!!

Mirant la factura de la llum, és impossible de veure què paguem i per què. Hui en què les notícies no paren de dir que la llum arriba a màxims, és un bon moment per tornar-me a preguntar qui i com es fixa el preu, i allò que és més important, per què puja tant la factura.

Tinc clar que la factura de la llum es compon de dos conceptes: el cost de l'energia i els peatges; la primera, la producció, representa un 40% del pes de la factura i els segons, la part regulada, conforma l'altre 60%.

Les empreses subministradores determinen el cost de l'energia que consumim mitjançant la tarifació que és la suma dels conceptes potència contractada, part fixa del rebut, i facturació d'energia, part variable, depèn del consum, a les que cal afegir el lloguer del comptador i els impostos i taxes.

És veritat,que si mirem amb detall els rebuts, podrem comprovar com el consum suposa menys d'un terç de la factura, la resta són impostos (impost a l'electricitat i IVA) i costos regulats (primes a les renovables i altres, transport i distribució i, el famós pagament de dèficit de tarifa, un deute de 27.000 milions d'euros generat durant anys pel sistema, i que ara s'ha d'anar amortitzant), de manera que, menys d'un 30% de la factura depén directament de nosaltres els consumidors.

Però perquè és tan cara la llum? Perquè els espanyols som els consumidors que paguem l'electricitat de les més cares d'Europa? La fixació del cost de l'energia no la determina el Govern, sinó que són uns productors (cinc grans companyies) que al mateix temps són distribuïdores i comercialitzadores, i per tant, actuen com un oligopoli.

La fiscalitat i els costos regulats, diuen els entesos, que es van disparar durant la crisi i van fer que la llum a Espanya entre el 2008 i 2014 pujara el doble que la mitjana europea. Això ha tingut com a conseqüència que la part fixa de la factura s'haja incrementat els últims 15 anys més del 150% i la part variable s'haja encarit el 71,5%.

Ara, en aquest darrer mes el preu de la llum s'ha disparat a nivells històricament mai assolits, i tot just hui dimecres ha registrat un nou màxim anual, 75,39 euros el megawatt/hora, el tercer màxim anual que marca el preu de l'electricitat en aquest setembre.

Han saltat totes les alarmes. La ministra de medi ambient, la senyora Teresa Ribera s'ha afanyat a anunciar que un dels impostos que s'apliquen a partir de la potència i consum, el de generació elèctrica, aprovat el 2012 pel govern del PP, que grava els ingressos derivats de la producció, i que suposa un 7%, serà suprimit immediatament, amb l'objectiu de reduir la factura, i evitar aquesta espiral alcista del preu de l'electricitat i que, el govern, està inquiet per la situació, perquè l'electricitat és un factor fonamental pel benestar dels ciutadans, plantejant-se a curt termini una reforma estructural del sistema elèctric, amb canvis en el mercat i en el sistema fiscal.

Assolir un preu estable, predictible, raonable i amb un sistema cent per cent renovable i eficient no ha de ser tasca fàcil, però cal ser valents i introduir els canvis necessaris en el funcionament del sector, més encara si pensem que estem en un país on les energies renovables poden i deuen prendre la iniciativa. Per a quan l'eliminació del peatge de suport, de l'impost al sol que grava l'autoconsum? Ara seria un bon moment de retirar aquest gravamen...

Dubtes i precipitacions

 Ho publicava fa menys d'un mes el periòdic Mediterráneo: "L'afició del Castelló no té límits, però l'estadi de Castàlia, sí", ja que tot semblava indicar que després del dolç moment que estava vivint el club de futbol de la capital, havent eixit del pou de la tercera divisió, el nombre de seguidors que confiaven en l'equip era quasi tan gran com la capacitat de l'estadi.

Els gestors del club havien aconseguit, amb una renovada plantilla de jugadors, il·lusionar els aficionats i tot semblava que el projecte estava pensat i confeccionat per competir en 2ªB per un dels llocs capdavanters de la classificació, apostant per mantenir inicialment l'equip tècnic, encapçalat per l'entrenador, el senyor Escobar.

Ara, passats menys de tres mesos de l'ascens i un mes des de l'inici de la competició, després de 6 partits jugats entre lliga i copa en la nova categoria, només havent aconseguit una victòria, estant ja fora de la copa, i lluny dels llocs capdavanters en la classificació, la direcció esportiva, amb el senyor Guerrero al capdavant, amb el vistiplau del president, ha decidit prescindir dels serveis de l'equip tècnic amb l'entrenador, al capdavant.

No sóc massa aficionat al futbol, però he sentit dir moltes vegades que "els resultats manen" i, aquests, no estan acompanyant gens ni mica al club en l'inici de temporada. Qui sol "pagar els plats" en aquests casos? Naturalment, l'entrenador, el responsable del vestidor, que no de guanyar partits, que això és cosa dels jugadors.

Supose que els dirigents i màxims accionistes del club ho hauran tingut present, incorporar 17 nous futbolistes i conjuntar-los no ha de ser tasca fàcil ni ràpida, requereix temps, d'un temps que, a dia d'avui, han considerat ja ha transcorregut.

D'altra banda, també és ben cert, que si mirem "els números" del senyor Escobar, aquests no han estat globalment dolents; el míster ha dirigit l'equip en 38 partits oficials, amb un balanç de 21 victòries, 12 empats i 5 derrotes, no perdent l'equip cap partit dels que ha jugat a casa mentre ell ha estat entrenador, malgrat que molts d'ells, també és veritat, ho van ser amb altres jugadors i una categoria inferior.

Sospesant, reflexionant i veient el que passa des de fora, com a ciutadà, com a castelloner, gens "forofo", tinc els meus dubtes de si la decisió dels responsables del club haurà estat l'encertada o si, al contrari, hi haurà hagut precipitació. No sé si la decisió haurà estat meditada amb profunditat, i si la incertesa haurà planejat fins als darrers moments, i si hi haurà hagut algun moment crític, d'aquells del què farem, què no farem...

Podem permetre'ns introduir el dubte davant de molts supòsits i creences que teníem incorporats fruits de l'ambient o de l'eufòria? El dubte sempre m'ha semblat l'eina fonamental per entendre els problemes, el dubte pot servir-nos per a donar-nos més seguretat a l'hora d'escollir, però el dubte ha de garantir que es facen menys errors deguts a la precipitació.

L'anàlisi del dubte ens ha de portar a descobrir prejudicis i malentesos i també a desconfiar de l'arrogància, a tornar a començar amb més raons. La destitució, encertada o no, el temps i els resultats ho diran, ja és una realitat. De moment el dubte no ens abandona, la il·lusió pot i deu recuperar-se, esperem, pel bé del club, de l'afició i de la ciutat, no hi haja hagut precipitació....

Comprar una muntanya

Justament això va ser una de les 35 propostes o mesures que el president de la Generalitat Valenciana va presentar tot just ahir, en el darrer debat de política general d'aquesta legislatura per portar endavant l'anomenat pacte del botànic, en la seua recta final, comprar una muntanya, i no una muntanya qualsevol, és intenció del govern valencià comprar la muntanya més emblemàtica del nostre territori, encara ara en mans particulars, el Pic de Penyagolosa i els seus voltants.

Només superat pel cerro Calderón (1.839 m), al Racó d'Ademús, el massís de Penyagolosa està considerat com el sostre del País Valencià (1.813 m), la muntanya més coneguda de tot el territori i un referent muntanyenc, natural i cultural de primer ordre, formant part de les serralades Ibèrica valenciana i de la costanera catalana, entre l'Alt Millars, l'Alcalatén, el Maestrat i l'aragonesa serra de Gúdar. El massís s'estén entre els termes de Vistabella del Maestrat, Xodos i Villahermosa, ocupant una superfície de 31.921 hectàrees.

Sembla pel que vam poder escoltar ahir i publiquen hui diferents mitjans de comunicació, que la Generalitat ha arribat a un principi d'acord amb els seus actuals propietaris, per comprar la finca coneguda com a "Mas de Sanaüja", una finca amb construcció i terreny de 150 hectàrees, dins la qual, es troben no només el mateix pic del Penyagolosa, si més no també bona part dels camins d'accés a aquest.

Un dels grans atractius de la zona és, sens dubte, el gran contrast de paisatges que trobem a mesura que ens endinsem en el massís, des de les valls càlides del Millars fins a les planes altes i fredes del Maestrat i l'Aragó.

D'arribar a bon port aquestes negociacions, es parla d'un milió d'euros, el pic passaria a ser de domini públic, convertint-se la zona, més encara, en un espai privilegiat dins l'actual parc natural, millorant-se així la protecció i, a la vegada, ubicar al mateix mas o als seus voltants, un centre d'interpretació.

En cas que les negociacions arribaren a termini, i crec hi ha motius per pensar que així serà, des del moment en què el president va arriscar-se a fer-ho públic, la notícia serà de les que fan època, ja que, cal pensar, que en l'actualitat tot i ser l'espai des del 2006 un parc natural d'un poc més de 1000 hectàrees, la major part d'aquelles són d'ús privatiu.

Estic segur que hi haurà veus, sobretot des de les bancades de l'oposició, que criticaran aquesta possible compra, però aquells que coneixem l'entorn pensem que és una molt bona idea, ja que, el parc natural, a banda de nombrosos PRs, necessita mantenir vives les 3 rutes bàsiques, senyalitzades i documentades, que ens permeten conéixer gran part del massís, la del barranc de la Pegunta, la de l'ascensió al cim de Penyagolosa, i la circular del massís, i res millor que tenir a l'abast un centre d'interpretació que vinga a completar "la casa del forestal", centre de visitants ubicat darrere del mateix ermitori de Sant Joan, de manera que aquest podria quedar com a proposta per donar a conéixer la relació de l'aprofitament de la terra i l'home, com a mitjà de subsistència a través de la vida en aquestes comarques, i el nou, més dedicat a l'amant de la muntanya, del senderisme, amb explicacions més amples sobre rutes, fauna, flora i orografia.

Una bona proposta senyor Puig, una proposta que en cas de no tardar massa a fer-se realitat ens permetrà als amants del poble i la natura, viure l'essència de la "muntanya màgica" des de diferents àmbits i nivells, viure i gaudir dels seus valors naturals i tradicionals. Comprar una muntanya, una aposta estimulant...

No estar a l'alçada...

 Gràcies a l'estreaming acabe de presenciar en rigorós directe el principal dels actes que amb motiu del 767 aniversari del naixement de la ciutat s'estan celebrant al llarg d'aquest cap de setmana al nostre poble. Acte que ha tingut lloc al Saló de Plens de l'ajuntament de Castelló, i que ha fet efectiu l'acord municipal de lliurament de la Medalla de la Ciutat a la Universitat Jaume I. Si no l'heu vist i voleu veure'l ací teniu l'enllaç: MEDALLA

Un acte, institucional, presidit per l'alcaldessa, que ha compartit presidència amb la vicealcaldessa i la regidora delegada de l'àrea de cultura, fent-los costat la resta de la corporació municipal que ocupaven els seients de regidors i sent testimoni les forces polítiques i culturals més representatives, encapçalades pel Conseller d'Educació del Govern Valencià.

A més a més de l'actual rectora de l'UJI, que ha estat l'encarregada de rebre l'alta distinció, entre el públic assistent he pogut veure a la delegada del govern, a anteriors rectors de la institució, a les Regines de les festes, diputats i algun Secretari autonòmic entre altres personalitats.

Com tot acte institucional municipal a més a més que la presidència "lluïa" la medalla, signe de representació local, ha començat i acabat amb la protocol·lària marxa de la ciutat, seguida amb respecte per tots els assistents.

Tot i que l'acte no requeria una uniformitat especial, tots els presents "anaven mudats", o si més no, allò que popularment anomenem "arreglats però informals", de manera que ningú desentonava.

Entre tots els assistents hi havia algunes persones que estaven "de treball", cas dels uixers municipals, o un xicotet grup, de quatre i cinc persones, fotògrafs dels diferents mitjans de comunicació local. Els primers no desentonaven gens ni mica, als segons tothom no parava de mirar-los, i no era pel fet d'estar "sempre enmig", al cap i a la fi, estaven fent el seu treball, immortalitzar els principals moments, si més no perquè l'aparença externa, la manera de presentar-se a un acte tan protocol·lari deixava molt a desitjar.

No dic jo que haurien d'haver anat amb vestit i corbata, però presentar-se i passejar-se al davant i al darrera de l'alcaldessa, la rectora i altres autoritats com si anés a la platja, amb samarreta esportiva o bermudes, com a mínim em sembla una manca de respecte a la resta dels assistents.

No és aquesta la primera ocasió que açò passa, i si passa és perquè des de l'ajuntament es permet. No passa res, però dóna mala imatge i més encara si són professionals que per la mateixa naturalesa del seu treball, solen ser vistos per tots.

Fa ja un bon grapat d'anys, més de 40, per accedir a una coneguda sala de festes de Barcelona, els homes havien de portar corbata i si no la duien, a l'entrada els hi prestaven una, era necessari per "no desentonar". També el nostre ajuntament, i sobretot en actes institucionals, hauria d'exigir uns mínims als assistents pel bon nom de la ciutat i per respecte a la resta.

Digueu-me purista si voleu, però crec que novament els fotògrafs no han estat a l'altura. Ara vénen actes festers, nomenaments de Regines i Dames de la Ciutat, actes protocol·laris on, sense ser obligat, els assistents "aniran mudats", ja veurem com o fan "els xicots de la premsa" i aquells altres professionals que viuen en part d'ella.

No tot val, no han de tenir butlla, sembla que els fotografs poden fer el que vulguen, però pel bé de la ciutat i del que actes com el de hui representen per la història del nostre poble, cal fixar uns mínims, unes normes que, a la llarga i també a la curta a tots ens beneficien. Quant més clars, més amics.