Tradició perduda...

 Ahir va ser Tots Sants i per tant, hui, és el dia d'ànimes. En aquests dies a la nostra terra i crec que arreu de tot el País, hi ha hagut moltes tradicions que, al llarg del temps, han servit per a recordar els difunts més propers.

Constatem la pervivència actualment d'alguns d'aquests costums, sempre en l'àmbit familiar. De tots ells, sens dubte, el culte als difunts, anar al cementiri a visitar la tomba dels avantpassats, arranjar-la i ornar-la amb flors és el que més arrelat es troba encara ara, però al costat d'aquest, altres costums estan en vies de desaparèixer si no han desaparegut ja, cas del menjar castanyes torrades, bunyols de carabassa, o moniatos, productes típics de la tardor, així com anar al teatre o veure per televisió "El tenorio", el drama de Zorrilla.

Però sens dubte una tradició ben nostra i que crec s'ha perdut del tot, si més no jo no conec no ningú proper meu que la mantinga, és la de "les animetes o palometes". Segons la creença popular el dia de Tots Sants, ahir, al capvespre, les ànimes del Purgatori, aquelles que estan en estat transitori de purificació i expiació, tornen, per un dia, a les cases on vivien, havent de tornar, l'endemà, hui, al seu estat habitual.

La tradició diu que a més a més de celebrar-se a les esglésies, -cosa que també s'ha perdut-, tres misses seguides per apaivagar els morts que vaguen pel Purgatori sense poder accedir a la visió beatífica de Déu, si a les cases no s'encenen "palometes", les ànimes en pena podien perdre's el camí cap al Cel.

Les palometes, llums de les animetes o minetes per a les ànimes, eren originàriament uns llums senzills i rudimentaris, casolans, consistents en un got d'aigua amb oli i una metxa de cotó, de manera que en comptes d'usar cera com a matèria combustible, utilitzava oli vegetal i que romanien enceses fins que l'oli s'acabava. Després van aparéixer les "industrials" anomenades xinxetes o "mariposas", sent "Zepol", "El nazareno" o "San Juan Bosco" les més conegudes i emprades.

S'encenien al costat de les fotografies dels difunts, una per cada ànima del familiar perdut, com si es tractés d'un altaret. Era una manera respectuosa de viure un dia tradicional, el de hui, que només resta ja en el record, mantenint-se enceses des del dia de Tots Sants fins al migdia de hui.

En algunes cases tota la família es reunia al voltant d'aquell altaret per resar el "Rosari" en sufragi dels difunts que hi havia hagut entre ells, recordant-los amb les seues oracions i pregàries, ja que era creença popular que les ànimes que eren al Purgatori retornaven a les cases, i si trobaven bona acollida de part dels seus familiars, anaven directes al cel, i si no, havien de continuar penant.

Convivència, relació simbiòtica, intercanvi mutu, practiques i creences relacionades amb el món dels difunts i de les ànimes, manera natural en què la mort s'integrava dins de la vida com a element visible i sempre present... Tot això s'ha perdut, és el preu que paguem dels temps que corren...

Espais de mort: Itineraris...

Els cementiris no solen ocupar les primeres posicions en el llistat de llocs que visiten els viatgers en una ciutat. Per a molts a més els cementiris i el seu aire místic donen molt respecte i per tan solament visiten aquests llocs per retre homenatge als seus morts. Per això, tal dia com avui Tots Sants i demà dia de difunts, els cementiris, any rere any semblen grans centres comercials.

Tot i això, és veritat que els cementiris constitueixen una part extraordinària del patrimoni cultural de les ciutats. En ells es manifesta de manera clara la identitat tan cultural com religiosa de les regions al qual pertanyen. Els itineraris culturals en els cementiris propicien la protecció i divulgació del patrimoni que allí es troba.

Per això, els cementiris, també els nostres, i sobretot el de Sant Josep, són veritables museus a l'aire lliure amb una gran riquesa cultural i arquitectònica a través de la qual podem aprendre molt de la història del lloc. Fins i tot alguns cementiris emblemàtics del món com el París o el de Buenos Aires han aconseguit ocupar un lloc important en l'agenda dels viatgers a través d'itineraris culturals.

El cementeri de Sant Josep de Castelló, inaugurat el 1861 vol, convertir-se en un museu de la memòria, un espai representatiu del passat social dels nostres avantpassats i per això, en els darrers anys dos itineraris conformen un recorregut per la memòria.

Tot just ara fa dos anys, els darrers dies de l'octubre del 2016 va presentar-se oficialment al veïnat el primer itinerari que recorria les tombes de personatges representatius de la societat castellonenca que en diferents èpoques van contribuir de diversa forma en la identitat de l'actual ciutat.

Un itinerari per les tombes de nou fills predilectes i tres adoptius. Entre els fills predilectes inclou a Matilde Salvador (2003, compositora i pintora); Miquel Peris Segarra (1984, poeta); Bernat Artola Tomás (1983, poeta); Fernando Herrero Teixidor (1963, polític); Leandro Alloza Agut (1882, enginyer); Juan Bautista Porcar Ripollés (1952, pintor); Juan Bautista Adsuara Ramos (1950, escultor); Vicente Ruiz Vila (1882, advocat i polític) i Fernando Gasset Lacasaña (1920, advocat i polític). En quant als fills adoptius, el recorregut inclou la visita a les tombes de José Clará Piñol (1922, mèdic cirurgià); Luis Revest Corzo (1963, historiador i cronista de la ciutat) i Casimir Meliá Tena (1986, enginyer i escriptor).

L'any següent, el 2017, va tornar a aprofitar-se la festivitat de Tots Sants per engegar un nou itinerari cultural. Aquest segon itinerari estava dedicat a donar a conéixer l'obra funerària de l'escultor castellonenc Juan Bautista Adsuara Ramos, sent almenys quinze les obres d'aquest escultor que estan presents en la necròpoli. La majoria de les obres pertanyen a la mateixa família i unes altres eren encàrrecs de famílies pudents que recorrien a l'escultor per embellir les tombes.

2016, 2017... 2018? En aquest any, s'ha creat el Museu de la Ciutat de Castelló, el MUCC, amb la vocació d'integrar, investigar, conservar i difondre el patrimoni custodiat per la mateixa ciutat i estructurar-ho en un discurs que ajude a conéixer millor la història de Castelló, des de l'Edat Antiga fins a l'època Contemporània, concebent-lo com una entitat moderna i dinàmica, en contínua evolució i obert al canvi i als nous recursos tecnològics.El refugi antiaeri de la plaça de Tetuan, el Castell Vell, el museu d'etnologia, el campanar de la Vila i el museu de la mar, i tot el que representen pel poble, són ja una realitat.

Tot i això, trobe a faltar en aquest Tots Sants, un nou itinerari, el que hagués pogut ser el tercer del cementiri, un itinerari que jo haguera dedicat als "Personatges Populars de la Ciutat", que incloguera músics, toreros i artistes de totes les arts, que han estat molt estimats per la societat castellonenca. Com qui? Tasio, Rosita Monfort, Vicent Portolés, Vidal Serrulla, Margarita Castillo, Paco Puig, Traver-Griñó, Wamba, Arenillas, Rafafel Ribes, Sales Boli....

L'Ajuntament va impulsar amb encert la iniciativa per divulgar el patrimoni cultural i social a través de la implantació d'itineraris culturals, visites guiades i l'engegada de la restauració de monuments funeraris emblemàtics. Ara en aquests dies el cementiri de San José acaba de rebre el segon premi del Concurs de Cementiris d'Espanya en la categoria de millor història explicada, que atorga Funespaña.

Llastima que el nombre d'itineraris no haja augmentat aquest any. HI haurà més? S'acceptarà la meua proposta? HI haurà altres? Jo llance la idea, temps al temps...

Temps de carabassa

Aquests dies que la plaga de Halloween ens envolta i que les carabasses s'han fet omnipresents, crec és un bon moment per parlar d'aquesta cucurbitàcia i descobrir-ne les seues propietats, més enllà de fer de decoració efímera durant una setmana l'any.

Estem en temps de carabassa, de la fruita assimilada a verdura, que a més de ser molt nutritiva i rica en vitamines i minerals, ens pot ajudar a regular els nivells de sucre a la sang, ens protegeix la vista i el cor, prevé el càncer... què més li podeu demanar? Ah, sí! Alguns la fan servir de decoració per al Tot Sants americà (Halloween).

Avui és el gran dia, molts xiquets i no tant xiquets es tornaran a disfressar com si es tractara d'un carnestoltes avançat, serà una gran festa, forana, imposada i amb un clar tarannà comercial".

Halloween fa anys que ha sortit de les fronteres dels països anglosaxons i s'ha expandit pel territori. S'està imposant, com el Pare Noel. Les televisions s'encarreguen d'ampliar els seus tentacles, les botigues fan negoci, els bars i sales de festa munten "saros" terrorífics i les carabasses envaeixen els aparadors de botigues de tota classe.

Les carabasses, un fruit ric en minerals que venint amb vaixell, amb les patates, els tomàquets i els cacauets, des de l'altra banda de l'oceà, prompte van incloure's tant pel seu sabor com per la textura i el color en els nostres cultius i cuina. Econòmica, ecològica, nutritiva i curativa la carabassa ho era tot.

I és que la carabassa es pot menjar de mil maneres: crua, cuinada lleugerament al vapor, bullida, estofada, al forn, permetent fer infinitat de plats: ratllada crua com a ingredient de l'amanida, a trossos en una sopa, a l'olleta, en crema torrada o com a ingredient principal d'un postre, cas de l'esponjosa, suau i molt nostra "coca de carabassa".

Justament per això, perquè la carabassa és un cúmul de virtuts i ha estat per molts anys element bàsic nutricional del nostre poble, element destacat a la cuina tant de la tardor com de l'hivern, em dol i molt que "la moda actual" de buidar carabasses i penjar-les dels balcons la nit de Tots Sants amb espelmes enceses dintre per tal de fer por a la gent, o la més simple encara d'agafar una carabassa i pintar-li sobre la seua pell una cara, s'impose sense criteri al nostre territori, resultant ben trist que molts menuts, quan veuen una carabassa associen aquesta a la festa i no a l'aliment.

El fenomen de la globalització que s'ha covat a través dels mitjans de comunicació ha creat nous costums i nous hàbits entre la nostra societat. La cultura no n'és pas exempta, ans el contrari, puix és permeable a totes les noves interpretacions, no m'opose, però em dol que Halloween "es menge" les nostres tradicions.

Us anime que no us quedeu aquí i consumim carabasses, durant tota la temporada de tardor i hivern, hi ha moltes maneres de fer-ho, les més tradicionals i a la vegada senzilles: AL FORN o  i en COCA. Punxeu al damunt i trobareu la recepta.

Mengeu-la de bona gana i que us faça profit!!!

Vetllar els difunts i ficar-se de dol...

 S'acosten dies de record especial per aquells que ja no hi són entre nosaltres, Tot Sants i el dia de Difunts, estem en la setmana de visita al cementiri per dur flors als difunts i arreglar les tombes. Costums que perduren entre nosaltres, al costat d’altres que han desaparegut o estan molt a prop de desaparèixer.

Antigament, així que hi havia una defunció, arreu se suspenia qualsevol feina, per urgent que aquesta fos, i tothom, familiars i amics, es disposaven a acomiadar el finat com calia i amb les honres necessàries.

Els familiars més propis es posaven de dol i a la cambra mortuòria atenien i rebien el condol dels qui venien a fer la darrera visita a la persona difunta, a la qual es vetllava sense interrupció, dia i nit, fins que arribava l'hora de l'enterrament.

El costum de vetllar al mort durant la nit ha anat caient en desús d'ençà dels anys 50-60 del segle passat al nostre poble, justificant-se la desaparició perquè, de vegades, era més un acte de diversió que de dol, passant la nit acompanyant el difunt amb café, galetes, licors i les persones passaven la nit conversant i fent gatzara.

El costum del dol també està canviant, jo diria que inclús desapareixent; fins no fa massa anys a Castelló, i encara en alguns pobles de l'interior, els familiars més propis de la persona difunta portaven dol durant un temps determinat, més o menys dilatat segons la proximitat del parentiu. Pels pares i pels i pels fills, parents en primer grau, es portava dol fins a dos anys; pels germans i cunyats, un any; pels avis, sis mesos. Pel cònjuge la vídua acostumava a portar dol tota la vida,a excepció que es tornés a casar. El dol que portaven els vidus també es dilatava molt temps, de vegades per sempre més.

Hi ha una dita popular, expressiva i irònica, referida al dol que deu portar-se per alguns familiars: "Per un oncle i una tia - una nit i un dia - i si no deixa res - de casa al carrer»" la qual cosa significa que per oncles, nebots i cosins, només es portava dol en l'acte de l'enterrament.

Durant el temps que portaven dol les dones anaven totalment vestides de negre. El dol dels homes consistia en els senyals del mateix color, la corbata, un botó a la solapa, un braçal...Mentre es duia dol les persones s'abstenien d'assistir a festes i espectacles, sobretot no anaven al ball, considerada com la diversió més frívola. També era freqüent utilitzar sobre i paper amb una franja negra quan s'havia d'escriure una carta. Les dones que duien el rigor del dol fins a l'extrem, quan sortien de casa sempre portaven un vel negre que els cobria la cara.

Tots els costums antics: vetllar el mort a casa, tapar els miralls, penjar cortines negres als balcons, aturar els rellotges, fer cremar quatre ciris al voltant del llit, ficar una mica de sal sobre el cos del difunt per evitar que siga apoderat per un esperit malèfic i tants altres hàbits que ajudaven a assumir la mort de la persona estimada com un primer procés de dol, han desaparegut o van desapareixent a mesura que ens anem "modernitzant".

Anar a un tanatori a vetllar els morts o donar el condol ha esdevingut un fet quotidià. Les famílies preferim la comoditat i els serveis d'aquestes instal·lacions, que no tenir al difunt a casa com es feia abans. En moments durs com la mort s'imposa la funcionalitat per davant de la ideologia i la tradició.

Els tanatoris edificis moderns i pràctics faciliten la mobilitat i la comoditat de la família i els amics. Si, són negocis, unes empreses com qualsevol altra, però fruit de la seua capacitat d'adaptar-se a les necessitats dels ciutadans oferint serveis i productes per respondre a les noves demandes, hi han influït indirectament en la pèrdua dels costums ancestrals...

No vull tornar al passat però tampoc vull oblidar-lo, no fos cas que arribem a perdre la nostra identitat. Només són reflexions, quasi a l'inici del mes més trist de l'any, quan la natura finalitza el seu cicle d'esplendor i inicia l'esmortiment de la tardor i l'hivern, i en què tot convida a la tristor, la severitat i el recolliment.

"Greenwich Mean Time".

 Així, entre cometes, perquè no solc emprar en aquest blog altra llengua que no siga la meua materna, però en aquest cas, crec reflexa clarament la idea que vull compartir, i que no és altra que una reflexió sobre els fusos horaris i el desfasament que arrosseguem a l'estat espanyol, ara, quan fa poques hores ens hem vist novament en la necessitat d'endarrerir una hora, situació que ve perllongant-se des de principis de l'any 1942,quan Espanya va adoptar un canvi horari que va comportar avançar els rellotges una hora per acomodar-los a... l'horari de Berlín amb un clar gest de connivència del règim feixista espanyol amb el nazi alemany precisament en un moment en què el Tercer Reich tenia la paella pel mànec.

En paral·lel al debat sobre l'oportunitat de mantenir sistemàticament aquest canvi horari, des de fa uns quants anys s'ha posat sobre la taula la necessitat d'una readaptació al fus horari que permetria un encaix més lògic entre l'hora solar i l'hora oficial.

Geogràficament el terme de Castelló dins el territori nacional i més concretament la nostra ciutat, és coneguda arreu del món per ser el lloc on es creuen el paral·lel 40 i el meridià 0, dins la xarxa geogràfica, malla o reticulat tradicional terrestre que permet la localització i la georeferenciació de llocs en un sistema de coordenades esfèriques, mitjançant valors angulars mesurats sempre amb el sistema sexagesimal, tenint Greenwich i en la mateixa franja Castelló, com a eix central per obrir-se a l'est i l'oest fins a formar vint-i-quatre franges horàries iguals,

De manera que "per anar bé" hauríem d'adaptar-nos a l'horari GMT+0, el que correspon a Gran Bretanya i a l'Estat espanyol, i també als Països Baixos, Bèlgica, Luxemburg, França i les zones més occidentals de Noruega i Suïssa, i no seguir mantenint el desfasament horari, tot i haver-se endarrerit una hora aquesta passada nit, encara en portem una de retard.

Però la qüestió espanyola, no és canviar o no el fus horari sinó tota una cultura sobre la concepció del temps, els seus usos, sobre la igualtat i, entre moltes altres coses, sobre una manera de treballar excessivament presencialista i rígida. Cal una reforma horària, entesa com la recerca d'un l'equilibri entre els temps de feina i la resta de necessitats i anhels vitals en una societat que s'estructura al voltant d'una extensa jornada laboral, que inclou en molts casos una llarga aturada al migdia, i eixe és realment, a parer meu el problema.

Cal anar, per tant, una mica més lluny, i no només lluitar per recuperar el fus horari GMT que ens correspon per la nostra situació geogràfica, si més no, cal avançar cap a la modificació d'hàbits respecte als menjars i les hores de descans i això, sembla més complicat, ja que implicaria, com a mesura inicial, acabar abans la feina laboral deixant menys temps de descans al migdia.

A Espanya malgrat l'avançament o endarreriment d'una hora l'adaptació al ritme solar és del tot "anòmal": es dina a l'una del migdia hora solar (el rellotge marca les dues a l'hivern i les tres a l'estiu), i se sopa a les 8 hora solar (les nou a l'hivern, les deu a l'estiu).

Canviaríem els hàbits canviant el fus horari? Fins a quin punt el sol influeix en els hàbits de vida? Espanya ha d'adaptar-se a l'horari europeu? Quan la mesura dels dos horaris es va implementar, encendre o apagar el llum una hora abans implicava un canvi significatiu en l'ús d'energia, però avui dia, en què l'energia es fa servir en pràcticament tots els àmbits la diferència no és significativa.

La meua opinió: no només mantenir l'horari d'hivern, si més no, adaptar-lo a Greenwich, que per lògica és el que ens correspon, amb tot l'esforç que açò pot arribar a suposar...