Anem a berenar a Lledó...

Que la Confraria de la Verge del Lledó, en agraïment als cada vegada més romers que en tornar de la romeria passen per la basílica, oferisca orxata i fartons a tots, és un gest que els honra i que, en dies com ahir en què la calor per moments va ser excessiva, més encara.

Que els membres de la Junta de Govern de la Confraria i les Cambreres, estiguen al peu del Peiró esperant i fent passadís als romeus per agrair-los el gest i les portes de la basílica estiguen obertes de bat a bat a la vegada que les campanes del campanil no deixen de giravoltar mentre la rogativa accedeix al temple és també un signe de respecte i admiració envers la rogativa i els romeus que la fan realitat any rere any.

Però que en arribar els cansats romeus a l'interior del temple ens trobàrem sense lloc per poder asseure'ns una estona, per estar, d'una banda, ocupats tots els bancs per gent que "mudats" s'havien acostat a Lledó "a veure l'espectacle de l'arribada de la tornà" i, per l'altra banda, haver-hi, cada any en més nombre, bancs "reservats" per les autoritats que majoritàriament s'havien afegit a la tornà feia pocs minuts al convent de les germanes carmelites, això no és de rebut.

Tant haguera costat membres de la Reial Confraria deixar passar a l'interior de la basílica als romeus primer i després als visitants? I no es tracta de demanar cap privilegi, simplement de fer allò que sembla més que lògic.

I una nova pregunta de fàcil resposta: com és que cada any hi ha més gent que s'acosta a Lledó a veure l'arribada de la romeria? Perquè allí conviden a orxata i fartons a tots els que van. I eixa és l'errada. 

Originàriament la Confraria, recuperada la tornà de la Magdalena i el seu pas per Lledó, va voler agrair "amb un xicotet detall" els romeus, oferint-los "un refresquet", que si no es talla d'alguna manera, fins i tot jo proposaria la supressió per anys venidors, pot acabar amb un caos total i no havent-hi prou orxata i fartons a tot Castelló per fer front a la gran quantitat de gent, sobretot en dies com ahir que l'oratge acompanyava, que s'acostaran a Lledó a berenar de manera gratuïta. No, eixe no és el camí.

Podeu dir-me alguns dels que açò llegiu que sóc exagerat i que no va ser així, que la gent que no venia amb la tornà no va acostar-se a Lledó per berenar, si més no ho van fer, per acompañar la tornà en el seu darrer tram.

Doncs no, ho lamente, però si penseu açò, esteu errats, ja que, al cap de pocs minuts d'acabar-se "el berenar", allí, a l'esplanada de l'ermita, tornàvem a ser els que uns minuts abans havíem fet l'entrada al temple, els que veiem acompanyant la relíquia del romiatge i els que anàvem a continuar la tornà fins al seu final; de la resta, dels que mudats s'havien acostat a Lledó i que minuts abans havien abandonat ràpidament els bancs que ocupaven, per "no quedar-se sense orxata", d'eixos ja no en quedava quasi ningú.

Tal vegada caldrà habilitar una nova fórmula o si més no eliminar "el refresquet" per aquells que cansats i mentre Déu vulga, ens seguirem acostant en tornar de la romeria a visitar i cantar-li a la Patrona., Ara bé el que si seria d'agraïr, és poder asseure'ns per uns minuts i descansar als peus de la Mareta els nostres dolorits peus després de tot un dia de camí, i, això, és molt més fàcil i senzill de poder-ho aconseguir, només falta una mica de voluntat i organització per part de la Confraria, i per berenar cadascú a sa casa i Déu a la de tots.

Hui estem tots convocats a l'ermita del Castell Vell...

 Les Festes de la Magdalena són el testimoni viu dels orígens de la ciutat. La demostració fidedigna que Castelló manté viva la seua història gràcies a una festa en què tradició, realitat i llegenda es fonen en el cresol de la cultura popular.

Hui tornem als nostres orígens, revivim el camí d'anada i tornada en la romeria de les canyes, un, si més no el primer i principal, signe d'identitat de la ciutat. Llegenda, mite, o història tant se val, per als que som d'ací, la romeria de les canyes, és origen i és fi, diada que sentim com pròpia, a la que no podem faltar.

I allí, als peus del turó recordarem el que som i hem estat al llarg de tots aquests segles d'existència i entre oracions, danses i cançons tindrem un record especial a la història, la llegenda i la tradició, i en un emotiu acte "al peu de la sang dels moros", parlarem del rei Jaume I, i del relat romàntic del trasllat del poble de la muntanya al pla, i de la tradició del retorn a aquest indret cada tercer diumenge de quaresma, i de les renovades festes...

I com no també tindrem present els nostres avantpassats, els cristians, els moros i els jueus, tindrem present les cultures que, amb les seues característiques pròpies i diferenciadores, van saber també fer gran Castelló.

I és que per nosaltres "els Pixavins" a la història i les tradicions, amb un fons no sempre real, i amb una barreja de fets imaginats transformats, s'ha afegit la tercera pota de la identitat, la llegenda.

I parlar de llegenda a la Magdalena és parlar de "la Sang dels Moros", una llegenda no per recordar els antics pobladors foragitats per les tropes del rei En Jaume, ni la sang islàmica abocada durant la conquesta de la fortalesa, doncs l'edat i els estudis ens han ensenyat que mai va haver-hi una cruenta batalla al Castell, doncs aquell mai va ser conquerit, va ser lliurat, quedant per tant sense fonament l'entranyable història, una llegenda per recordar que tots van ser iguals en aquell castell.

Quan érem xicotets pujàvem dalt les runes del castell Vell i des d'allà, tal dia com hui, veiem el penya-segat, poregosos, i imaginàvem una escena sanguinària. Aquelles pedres tacades per l'òxid de ferro, ha estat, és i faig vots perquè continue sent-ho per sempre, com un llibre obert als ulls dels xiquets i xiquetes de Castelló.

I als grans, que ens diu la llegenda? També els adults, aquells que hem perdut la imaginació i el poder de sorprendre'ns, ara molts anys després, el dia de la romeria i abans d'iniciar la tornada, recordem en aquell indret als moros i cristians del primitiu Castelló, recordant per uns instants les seues vides, els seus esforços i patiments, posant-nos al seu costat en aquest indret sagrat, amb tendresa, afecte, sentiment i estima.

I havent recordat la història, complit amb la tradició i recordada la llegenda, havent complit amb tot el ritual, iniciarem el retorn cap a la ciutat, fent diferents parades, gaudint de la bona companyia, passarem pel Lledó fent afirmació de castellonerisme.

Tant de bo els veïns i forasters trobem hui la manera d'expressar-nos en llibertat, respecte i diàleg, sabent assumir les diferències, gaudint tots de la festa, sense oblidar mai els nostres trets diferencials, històrics, tradicionals o de llegenda, trets que ens fan poble i ens marquen al llarg de les diferents generacions, ajudant-nos a entendre la vida, el treball i la festa des de l'ampla ombra de l'ermita i del Castell Vell.

I venim de l'antigor per lluminosos camins...

La Cova de la Seda, la Vila romana de Vinamargo, les alqueries de Khadrell, Almalafa o Taixida, els Molins del Salt, de Cacho o el de Rubio, el Castellet d'En Nadal o el Castell Vell, demostren, a totes que, malgrat no tenir una gran història recent, som un poble que venim de l'antigor.

És ben sabut que l'origen de l'actual ciutat la trobem en les proximitats de la muntanya de la Magdalena. Rendit el Castell i conquerit el seu terme l'any 1233, durant el segle XIII el lloc va ser donat a membres de l'alta noblesa, Nuño Sancho o l'Infant Pere i després a l'Ordre de Sant Jaume, que no consolidarien la carta de poblament de l'any 1239, i en 1250, el rei atorga els permisos necessaris per a la donació de cases i terres a la Plana als habitants, i el 8 de setembre de 1251 va ser autoritzat mitjançant Carta Pobla atorgada a Lleida, el trasllat la vila a qualsevol lloc apropiat dins del seu terme, establint-se el principal nucli de població en l'alqueria de Benarabe.

La nova vila, presumiblement, seria fundada sobre un camí ja existent, que vindria a ocupar el traçat de l'actual Carrer Major i envoltada per una séquia d'origen àrab, l'actual Major, que repartiria l'aigua entre les hortes. En 1281, el rei Pere III, atorga a la vila els mateixos privilegis que gaudia la ciutat de València per triar Justícia, Jurats, Escrivà, Mostassaf i Sequier. En 1296, el rei Jaume II, decideix tornar la vila de Castelló a la Corona.

Cent anys després d'aquell trasllat, el 1375, ja tenim notícia de la celebració d'una processó penitencial, costum arrelada en aquella època, pròpia de la religiositat medieval, una rogativa per demanar el cessament del contagi de la pesta negra que afectava gran part dels veïns.

Aprofitant un antic aljub de l'abandonat Castell, al segle XV es realitza la construcció de la nova ermita dedicada a Santa Maria Magdalena i als inicis del segle XVI, 1503, el Consell Municipal decideix que de les 7 processons o rogatives per demanar, en aquesta ocasió, el cessament de la sequera, una d'elles es dirigisca a l'ermitori de Santa Maria Magdalena.

L'ermitori més antic que a la ciutat tenim, passarà per moments d'abandó quasi total i noves reconstruccions als segles XVII i XVIII, sent a meitat d'aquest darrer segle quan l'ermita comença a adoptar la configuració actual.

Són molts els testimonis que ens reflecteixen l'anada i tornada dels veïns a la Magdalena i les runes del Castell Vell en aquells segles, unes vegades en rogativa penitencial, altres per celebrar festa, altres per honorar la titular, amb protagonisme principal de Consell, convertint-se amb el pas dels anys en festa civil a més de religiosa.

Llorenç de Clavell i Josep Vela fan una interpretació històrica de la romeria identificada en el seu triple sentit: rogativa, romeria penitencial i d'acció de gràcies, commemoració històrica, anant en romeria fins al lloc on se situava la població de Castelló abans del seu trasllat a la Plana i festiva, ritu d'afirmació col·lectiva de la mateixa identitat.

És el poble, els veïns, qui li confereix el significat: símbol de germanor, d'identitat i orgull de pertinença a la ciutat de Castelló, orgull de genealogia. Es tracta per tant, d'un esdeveniment que s'ha transformat al llarg de la història de la ciutat en què ha anat incorporant sentits i tradicions.

Una història vinculada a la fundació de la ciutat de Castelló, on els seus protagonistes són el poble, l'ajuntament i el clergat, sense predomini d'uns sobre els altres, i convertida ja en una de les tradicions de la ciutat, on el sentit de festa, d'alegria, de germanor, de compartir, de ganes de passar-ho bé, camina de la mà del record al lliurament de pestes, sequeres i qualsevol altra contingència religiosa i, del sentit cívic i commemoratiu secular, record romàntic del trasllat d'aquell xicotet Castelló, fet una nit de pluja i il·luminats amb fanalets...

Funerals per una regina...

Era costum al nostre país i a molts altres que la defunció d'un sobirà o de la seua consort activara immediatament un complexíssim cerimonial,  que de forma oficial es celebrara a la Cort i coetàniament o amb escassa diferència de temps, en les principals ciutats pomposes cerimònies dobles, una cara oficial i una pública, relacionades amb la perpetuació en la memòria a través de tot un complex protocol, en la qual participaven les autoritats i la ciutadania.

Aquesta segona part constituïa tot un ritual acuradament planificat que es desenvolupava en uns escenaris concrets, tant religiosos com urbans. Des de la Cort, on tenien lloc les exèquies oficials, partien un seguit d'indicacions i directrius que regulaven, conforme a una etiqueta precisa, els rituals en les diferents ciutats, si bé corresponia als diferents promotors, autoritats municipals, polítiques i institucions concretes, determinar el grau de sumptuositat del exèquies, depenent, en definitiva, dels pressupostos.

Maria Lluïsa de Borbó-Orleans fou una princesa francesa, nascuda a París el 1662 pertanyent a la Casa de Borbó-Orleans. Esdevingué monarca consort d'Espanya pel seu casament amb el rei Carles II de Castella el 1679. Morí jove, a l'edat de 27 anys, 10 anys després del seu matrimoni, el 12 de febrer de 1689 sense descendència, afirmant-se que la mort va ser per una apendicitis, encara que no es descarta tampoc que morira d'indigestió a causa de tots els beuratges que li arribaren a subministrar per tal que aconseguira quedar-se embarassada.

En arribar la notícia de la mort de la Regina a la ciutat de Castelló els Justícia, Jurats i Consell de la Vila, acordaren mitjançant un bàndol fet públic tal dia com avui, fa 330 anys, que "per tant trista i dolorosa nova i com a demostració de sentiment per la pèrdua de la dita regina", foren d'obligat compliment per a totes les persones de qualsevol estat i condició, que es troben o habiten a la Vila, Ravals i Terme de Castelló, les següents normes:

* No fer cap manifestació d'alegria, ni es puga tocar cap tipus d'instrument de música, ni fer demostració alguna de plaer, encara que fora per causa d'alguna festa o matrimoni, i que tota la població done evidents senyals i demostració de dolor i tristor, sent castigat greument en persona i béns qui no complira aquest manament.

* Així mateix va manar-se que totes les Corts de la Vila estigueren tancades per 9 dies i que les exèquies generals es feren el dimecres 30 de març, i que cap persona gosara treballar aquell dia, ni pública ni secretament, sota pena de tres lliures, aplicades en terços iguals per l'acusador, el rei i el jutge.

* En tercer lloc es mana que tots els hòmens del poble acudiren a la missa major i sermó que d'aquell dia amb vestits i capes negres amb dol i les dones amb vestits honests i amb vels de dol.

Aquest bàndol dona una perfecta idea dels costums de l'època, restant tot el poble paralitzat, deslliurant-se de les obligacions tan sols "los forns, Molins, carniceries, venderies de pa i vi, per ser necessàries a la conservació de la vida humana".

Com a mostra d'autoritat i respecte el Consell també va acordar que "en ordre als dols" es donen 10 vares o bastons de poder per usar com a insígnia d'autoritat als oficials, és a dir, al justícia, jurats, síndic, mostassaf, sequiar, assessor de justícia i escrivà de sala, així com cinc vares més o les que siguen menesters per als dos verguers, subsíndic i als dos caps de guaita de justícia.

Record hui d'un esdeveniment àmpliament commemorat en els territoris de la monarquia i que per uns dies va trasbalsar Castelló.

Tradicionals i poc innovadores.

 Anit i abans d'ahir a la nit van tenir lloc les "galanies" a les Regines de les Festes de Castelló i les seues Corts d'Honor, uns actes destinats fonamentalment a enaltir la gràcia, gentilesa i virtuts de la dona castellonera.

Uns actes que coordinats per la Junta de Festes han estat dirigits i produïts per Xarxa Teatre el grup de teatre de carrer amb més ressò internacional de les nostres terres, sinònim d'èxit i innovació en totes les seues produccions.

Unes galanies on a més a més dels protocol·laris moments de la pujada i baixada a l'escenari, de totes i cadascuna de les xiquetes i senyoretes representants del món de la festa, i de les també repetitives ofrenes de pleitesía a les màximes representants festeres, el públic assistent espera amb curiositat dos moments que són els que fan o han de fer diferent i singular cadascun dels dos actes: el fil conductor de la nit, l'espectacle, i les paraules del galantejador/a, aquella persona elegida, triada, per a lloar i destacar l'elegància, prestància, distinció, finor i altres virtuts que caracteritzen a les regines i per extensió a totes les dones castelloneres.

I ací és on entra de ple l'encert de la coordinació i de la producció, ací és on s'esperava l'encert en la tria de la Junta de Festes i de Xarxa Teatre en la direcció. I, que voleu que us diga? El títol del post ja dona pistes, per mi, i per moltes de les persones que van acompanyar-me en aquestes dues nits al Palau de la Festa, els actes van resultar presentables, correctes, dignes, perfectes, adequats, però molt, massa tradicionals i poc arriscats, amb poca innovació i imaginació.

Unes galanies que passaran a la història "sense pena ni glòria", havent-se perdut un bon moment, una bona ocasió, recordant-se que començàvem a celebrar la 75 edició de les renovades festes, per llançar-se cap al futur, innovant, incloent-hi noves pautes, nous camins.

Ja sé que innovar en uns actes com aquests no ha de ser gens fàcil, però també és veritat que si es confia la producció a una companyia de teatre no textual, de l'alçada d'Els Comediants, Dagoll Dagom, Sèmola Teatre, La Fura dels Baus, El Tricicle, La Cubana o Vol Ras, per citar-ne alguns dels semblants, el resultat, almenys en allò que anomenem popularment "espectacularitat" en aquestes galanies va aconseguir-se en contades ocasions.

Emprar com a fil conductor per la galania infantil una inicial adaptació del musical de Julie Taymor, El rei lleó, intentant transportar als xiquets i espectadors des de l'exotisme africà al Castelló, amb un paral·lelisme en la recerca de la terra, l'aigua i la llum com a vinculació amb les nostres arrels va resultar poc comprensible pel públic, gens entés pels mateixos xiquets i amb una pobra posada en escena, que no va aconseguir "l'espectacularitat" ni la màgia d'una nit infantil.

I si l'espectacle del divendres no va ser innovador, tampoc el que vam contemplar anit va resultar nou. Poca escenografia que cridara l'atenció, més del mateix, guió tradicional i pinzellades d'una setmana festera que, per alguns moments semblava un espectacle dels que estem acostumats a veure al Vítol. Crec, sincerament, que Xarxa no va estar a l'altura de les expectatives. Culpa del guió?, de manca d'idees?, de temps per preparar-los?, de pressupost?, no ho sé, però no es tracta de buscar culpables, es tracta de reflexionar si de cara a l'exterior, de cara a la internacionalització, a atraure forasters i visitants, aquests actes "tenen tiró".

El millor de les dues nits, les Regines, Corts d'Honor i Madrines, que amb el seu saber estar i somriure van omplir l'escenari i, la sensacional actuació de la renovada Banda Municipal que, amb el seu nou director, va donar un aire musical diferent del que tradicionalment es venia fent, i això va notar-se, suposant una de les poques i agradables innovacions.

Caldrà avançar i molt en la producció d'aquests actes si volem que realment siguen màgics, emotius, innovadors i enaltisquen l'esperit de les castelloneres, ànima de les festes.