Hui estem tots convocats a l'ermita del Castell Vell...

 Les Festes de la Magdalena són el testimoni viu dels orígens de la ciutat. La demostració fidedigna que Castelló manté viva la seua història gràcies a una festa en què tradició, realitat i llegenda es fonen en el cresol de la cultura popular.

Hui tornem als nostres orígens, revivim el camí d'anada i tornada en la romeria de les canyes, un, si més no el primer i principal, signe d'identitat de la ciutat. Llegenda, mite, o història tant se val, per als que som d'ací, la romeria de les canyes, és origen i és fi, diada que sentim com pròpia, a la que no podem faltar.

I allí, als peus del turó recordarem el que som i hem estat al llarg de tots aquests segles d'existència i entre oracions, danses i cançons tindrem un record especial a la història, la llegenda i la tradició, i en un emotiu acte "al peu de la sang dels moros", parlarem del rei Jaume I, i del relat romàntic del trasllat del poble de la muntanya al pla, i de la tradició del retorn a aquest indret cada tercer diumenge de quaresma, i de les renovades festes...

I com no també tindrem present els nostres avantpassats, els cristians, els moros i els jueus, tindrem present les cultures que, amb les seues característiques pròpies i diferenciadores, van saber també fer gran Castelló.

I és que per nosaltres "els Pixavins" a la història i les tradicions, amb un fons no sempre real, i amb una barreja de fets imaginats transformats, s'ha afegit la tercera pota de la identitat, la llegenda.

I parlar de llegenda a la Magdalena és parlar de "la Sang dels Moros", una llegenda no per recordar els antics pobladors foragitats per les tropes del rei En Jaume, ni la sang islàmica abocada durant la conquesta de la fortalesa, doncs l'edat i els estudis ens han ensenyat que mai va haver-hi una cruenta batalla al Castell, doncs aquell mai va ser conquerit, va ser lliurat, quedant per tant sense fonament l'entranyable història, una llegenda per recordar que tots van ser iguals en aquell castell.

Quan érem xicotets pujàvem dalt les runes del castell Vell i des d'allà, tal dia com hui, veiem el penya-segat, poregosos, i imaginàvem una escena sanguinària. Aquelles pedres tacades per l'òxid de ferro, ha estat, és i faig vots perquè continue sent-ho per sempre, com un llibre obert als ulls dels xiquets i xiquetes de Castelló.

I als grans, que ens diu la llegenda? També els adults, aquells que hem perdut la imaginació i el poder de sorprendre'ns, ara molts anys després, el dia de la romeria i abans d'iniciar la tornada, recordem en aquell indret als moros i cristians del primitiu Castelló, recordant per uns instants les seues vides, els seus esforços i patiments, posant-nos al seu costat en aquest indret sagrat, amb tendresa, afecte, sentiment i estima.

I havent recordat la història, complit amb la tradició i recordada la llegenda, havent complit amb tot el ritual, iniciarem el retorn cap a la ciutat, fent diferents parades, gaudint de la bona companyia, passarem pel Lledó fent afirmació de castellonerisme.

Tant de bo els veïns i forasters trobem hui la manera d'expressar-nos en llibertat, respecte i diàleg, sabent assumir les diferències, gaudint tots de la festa, sense oblidar mai els nostres trets diferencials, històrics, tradicionals o de llegenda, trets que ens fan poble i ens marquen al llarg de les diferents generacions, ajudant-nos a entendre la vida, el treball i la festa des de l'ampla ombra de l'ermita i del Castell Vell.