I venim de l'antigor per lluminosos camins...

La Cova de la Seda, la Vila romana de Vinamargo, les alqueries de Khadrell, Almalafa o Taixida, els Molins del Salt, de Cacho o el de Rubio, el Castellet d'En Nadal o el Castell Vell, demostren, a totes que, malgrat no tenir una gran història recent, som un poble que venim de l'antigor.

És ben sabut que l'origen de l'actual ciutat la trobem en les proximitats de la muntanya de la Magdalena. Rendit el Castell i conquerit el seu terme l'any 1233, durant el segle XIII el lloc va ser donat a membres de l'alta noblesa, Nuño Sancho o l'Infant Pere i després a l'Ordre de Sant Jaume, que no consolidarien la carta de poblament de l'any 1239, i en 1250, el rei atorga els permisos necessaris per a la donació de cases i terres a la Plana als habitants, i el 8 de setembre de 1251 va ser autoritzat mitjançant Carta Pobla atorgada a Lleida, el trasllat la vila a qualsevol lloc apropiat dins del seu terme, establint-se el principal nucli de població en l'alqueria de Benarabe.

La nova vila, presumiblement, seria fundada sobre un camí ja existent, que vindria a ocupar el traçat de l'actual Carrer Major i envoltada per una séquia d'origen àrab, l'actual Major, que repartiria l'aigua entre les hortes. En 1281, el rei Pere III, atorga a la vila els mateixos privilegis que gaudia la ciutat de València per triar Justícia, Jurats, Escrivà, Mostassaf i Sequier. En 1296, el rei Jaume II, decideix tornar la vila de Castelló a la Corona.

Cent anys després d'aquell trasllat, el 1375, ja tenim notícia de la celebració d'una processó penitencial, costum arrelada en aquella època, pròpia de la religiositat medieval, una rogativa per demanar el cessament del contagi de la pesta negra que afectava gran part dels veïns.

Aprofitant un antic aljub de l'abandonat Castell, al segle XV es realitza la construcció de la nova ermita dedicada a Santa Maria Magdalena i als inicis del segle XVI, 1503, el Consell Municipal decideix que de les 7 processons o rogatives per demanar, en aquesta ocasió, el cessament de la sequera, una d'elles es dirigisca a l'ermitori de Santa Maria Magdalena.

L'ermitori més antic que a la ciutat tenim, passarà per moments d'abandó quasi total i noves reconstruccions als segles XVII i XVIII, sent a meitat d'aquest darrer segle quan l'ermita comença a adoptar la configuració actual.

Són molts els testimonis que ens reflecteixen l'anada i tornada dels veïns a la Magdalena i les runes del Castell Vell en aquells segles, unes vegades en rogativa penitencial, altres per celebrar festa, altres per honorar la titular, amb protagonisme principal de Consell, convertint-se amb el pas dels anys en festa civil a més de religiosa.

Llorenç de Clavell i Josep Vela fan una interpretació històrica de la romeria identificada en el seu triple sentit: rogativa, romeria penitencial i d'acció de gràcies, commemoració històrica, anant en romeria fins al lloc on se situava la població de Castelló abans del seu trasllat a la Plana i festiva, ritu d'afirmació col·lectiva de la mateixa identitat.

És el poble, els veïns, qui li confereix el significat: símbol de germanor, d'identitat i orgull de pertinença a la ciutat de Castelló, orgull de genealogia. Es tracta per tant, d'un esdeveniment que s'ha transformat al llarg de la història de la ciutat en què ha anat incorporant sentits i tradicions.

Una història vinculada a la fundació de la ciutat de Castelló, on els seus protagonistes són el poble, l'ajuntament i el clergat, sense predomini d'uns sobre els altres, i convertida ja en una de les tradicions de la ciutat, on el sentit de festa, d'alegria, de germanor, de compartir, de ganes de passar-ho bé, camina de la mà del record al lliurament de pestes, sequeres i qualsevol altra contingència religiosa i, del sentit cívic i commemoratiu secular, record romàntic del trasllat d'aquell xicotet Castelló, fet una nit de pluja i il·luminats amb fanalets...