Festa i cultura.

 Les festes i celebracions marquen i puntuen el pas de l'any. N'hi ha que són de caràcter més aviat íntim, personal o familiar, però n'hi ha d'altres que ens posen en relació amb una comunitat de celebrants més gran. D'aquestes, les de la Magdalena a Castelló són les que ens donen idiosincràsia i identitat com a poble, són la festa insígnia, les que centralitzen el fet festiu amb una programació i una participació oberta a tothom i participada per tothom.

Hi ha moltes maneres de viure la festa. La Magdalena és diversió, tradició, evolució, emoció, fervor, estima, vivències, compartir, soroll, llum, pólvora, carrer... i moltes coses més en una setmana intensa.

I Magdalena és també aprenentatge, record... cultura. Aquesta darrera manifestació de la festa suposa una parcel·la prou important i es veu reflectida en múltiples accions que van des del teatre fins a les publicacions.

En el camp d'aquestes darreres cada any resulten d'allò més interessants els apartats anomenats genèricament "articles", que els llibrets de gaiata dediquen a la difusió, record o estudi d'aspectes concrets de la festa, al costat dels llibrets de Colla que, també, tot i que de manera més modesta, aprofundeixen en les tradicions, costums, creences del poble, anàlisis fets des de l'estima, l'estudi o la reflexió, fets que fan que pague la pena aconseguir "els llibrets" i guardar-los com a veritables reculls etnogràfics.

I en aquesta línia m'agrada treballar i aportar la meua visió de diferents temàtiques, per la qual cosa cada any m'implique més en contribuir, sempre de manera desinteressada, en totes aquelles associacions culturals que demanen la meua col:laboració.

Aquest any no ha estat diferent i, a hores d'ara, quasi totes les entitats i associacions en les quals he col·laborat aquesta Magdalena que estem a punt de tancar, m'han fet arribar un exemplar de la seua publicació. Així les gaiates 1, 4, 6, 7, 8, 9 i 15, el Patronat de Festes, la Junta de Festes, Ràdio Castelló-SER i les associacions Host del Castell Vell i Colla Pixaví han passat a formar part de la meua història personal de la Magdalena.

Resulta prou curiosa la repetició de col·laboradors en els diferents llibrets, així com la coincidència en algunes temàtiques, tot i això, estic en general prou satisfet de la meua aportació al món "cultural-fester-magdalener-2019", ja que les temàtiques per mi tractades no s'han repetit en cap moment.

De què direu "he dit la meua" en els diferents llibrets? No es tracta de reproduir ara i ací els textos, però si puc dir-vos que aquest any he escrit, recordant, reflexionant i opinant sobre com era la ciutat el 1945 l'any de l'inici de les renovades festes, de la tradició de la pirotècnia, del record personal, intim i humà d'un gran Mestre, Vicent Marçà, de les festes dels pobles germans de la província, de la història dels macers a Castelló, de les festes de Sant Cristòfol, el patró pobre de la ciutat, de la llegenda de la sang dels Moros, dels 75 anys de les renovades festes, diferents en la forma i en el fons, de l'escola del segle passat, del Pregó com aparador fester...

Voldria agrair des d'ací a tots aquells coordinadors/es de llibret que, un any més han pensat en mi per "aportar" la meua visió a la festa i encoratjar-vos a tots aquells que açò llegiu a no quedar-se aquí, a buscar, aconseguir i llegir els llibrets del 2019, de segur us trobareu, com m'ha passat a mi, amb més d'una sorpresa curiosa i agradable. I com deia fa uns anys un eslògan plenament vàlid hui "llegir és cultura" i afegint que la cultura també cap dins la festa.

Una gaiata a l'Àfrica...

El 29 de març de 1959, fa tot just hui 60 anys, va ser diumenge. El periòdic local Mediterràneo arribava al seu número 6.939 i és podia comprar als quioscos al preu de 1,50 pessetes. En les seues 12 pàgines a més d'informar els lectors entre d'altres notícies de les solemnitats de la acabada de finalitzar Setmana Santa, de la imminent inauguració oficial del Monestir de la "Santa Creu del Valle de los Caídos", que havia de tenir lloc l'1 d'abril, o dels actes que estaven preparant-se a la nostra província per participar a Madrid en la "I demostració sindical de música i dansa" amb motiu de la festa de Sant Josep Artesà, crida l'atenció una notícia curiosa apareguda a la pàgina 2, el titular de la qual diu: "El Ayuntamiento premia a la Gayata erigida en Sidi Ifni por los soldados castellonenses".

Coneixia que a la zona nord de Cuba, a ciutats com Los Remedios, Caibarien o Camajuaní, existeixen unes festes, las parrandas, on el símbol emblemàtic és el que ells anomenen "treball de plaça", iguals a les nostres gaiates i que, sembla, van ser introduïdes per un castelloner que allà pels segles XVIII i XIX, va arribar a Cuba per fer fortuna, tot i que amb el pas del temps el sentit de la festa ha pres un significat diferent.

Però desconeixia que a Sidi Ifni també és construïra almenys una gaiata l'any 1959. Ifni és un territori a la costa oest d'Àfrica, situat més o menys en el paral·lel de les Illes Canàries, ocupat per Espanya el 1934 reivindicant un tractat amb el sultà del Marroc del segle XIX, i convertit en província espanyola fins al 30 de juny de 1969, data en la qual es va produir la cessió al Regne del Marroc.

Com que era una colònia imperava un règim militar creant-se una guarnició típicament colonial dotada d'efectius indígenes i, als anys 50, també d'europeus, principalment personal de quintes. De manera que quan arribava el sorteig del servei militar, la pitjor destinació era aquella, a l'Àfrica, a 1.500 quilòmetres de casa, a un indret amb poca aigua, molta soledat, lluny de la família, de les novies, de clima rigorós, sense permisos per qüestió de llunyania i poca higiene...

La mili a Sidi Ifni suposava aïllament de qualsevol contacte exterior, poques possibilitats d'establir relacions fora de l'àmbit militar, de manera que "els xics" d'un mateix lloc, els homes que apenes havien deixat enrere la seua adolescència, feien pinya ràpidament, de manera que no ha de resultar-nos estrany el fet que, arribades les dates de festes de la seua localitat d'origen, els castellonencs volgueren sentir-les prop i decidiren construir una gaiata.

I vet per on, tal com diu la ressenya del diari, la Corporació Municipal en una de les seues sessions celebrada uns dies abans, va aprovar felicitar de manera pública i efusiva als soldats del Batalló de Tetuan 14, destacat en Sidi Ifni, que constituint-se en Junta, sota la presidència de Fernando Magdalena Barberà, van construir una gaiata per recordar els seus orígens.

I més encara, en agraïment al seu castellonerisme van acordar concedir a aquella gaiata, aixecada en terra espanyola dins el territori africà, un premi extraordinari equivalent en quantia al primer que va ser concedit a la gaiata guanyadora de les recent acabades festes de la ciutat, i que va consistir en la quantitat de 3.000 pessetes, que van ser enviades a la unitat juntament amb una cordial i afectuosa salutació de tot Castelló representat per l'ajuntament.

No he trobat cap fotografia de la gaiata, tampoc d'aquells soldats que la van fer possible, però voldria que aquest escrit servira de nou reconeixement i record de què van ser, són i han de seguir sent les festes, unió i internacionalització. Gràcies senyors!

Així serà difícil aconseguir ser "BIC".

La Llei de Patrimoni Cultural Valencià estableix que seran declarats Béns Immaterials d'Interés Cultural aquelles activitats, creacions, coneixements, pràctiques, usos i tècniques representatives de la cultura tradicional valenciana, així com aquelles manifestacions culturals que expressen les tradicions del poble valencià en les seues manifestacions musicals, artístiques o d'oci, especialment aquelles que es transmeten via oral i que a més potencien i mantenen l'ús del valencià.

La música popular valenciana, el toc manual de campanes al campanar de la Vila, les Normes de Castelló o la Romeria de les Canyes, en són alguns dels exemples dels quals, ací, a la nostra ciutat, ens sentim més orgullosos de comptabilitzar-les com a BIC.

Darrerament unes noves propostes s'han llançat per al seu estudi i consideració per part de la Conselleria de Cultura i el Govern; molts esforços s'estan fent, tot i que el camí pot resultar llarg, per incloure, en un futur no massa llunyà, la tradicional "festa de la rosa i les serenates de maig", la nostra festa més romàntica, arrelada de generació en generació i a més amb un sentit i sentiment popular, i aquella que jo vull comentar avui per tenir en aquesta setmana festera el seu gran protagonisme: "els carros engarlandats de la Magdalena".

És veritat i així cal reconéixer-ho que els carros engarlandats han estat i són cultura popular de la nostra festa i elements en constant evolució que any rere any es fan i es refan a si mateixes en virtut dels impulsos anònims d'homes i dones del poble, d'aquesta o d'aquella Colla, que per espontaneïtat, tradició oral o reproducció fidedigna obren el veritable miracle d'una nova creació concebuda i imaginada primer i després creada.

Carros que, a més dels seus valors formals -moltes vegades són el mateix cau de la Colla-, i simbòlics, representatius, posseeixen específics valors d'ús, d'una vida efímera, ajustada a la setmana festera, la qual cosa fa que el reconeixement del treball en ells per part dels altres, siga pels propietaris un orgull.

Vehicles que es converteixen en una de les senyes d'identitat pròpies dels castellonencs que reviuen la festa com els avantpassats, els del carro i l'aca, costum que no volen deixar perdre i que tenen el seu "moment de glòria" en l'entrada a la ciutat la nit del diumenge de romeria.

Si originàriament els carros eren el mitjà de transport mitjançant el qual famílies senceres o colles de joves, engarlandant-lo amb matissa, papers de coloraines i algunes flors, i aparellant l'aca amb les seues millors gales i, amb sana porfídia enfilaven el camí de la Magdalena, establint-se "topeties" entre ells per veure qui portava, d'una banda el carro més lluït i l'animal més "ben vestit", hui aquell protagonisme, aquella espontaneïtat i dinamisme, consubstancial a la festa, l'han pres les colles i, el futur dels carros i la possible declaració de BIC per tot el que suposa i porta al seu darrere, en alguns casos veritables reproduccions simbòliques de clara referència cultural i tradicional, passa per un evolucionisme que ha de ser necessàriament interessat a mantenir els costums i les creences.

I si per segon any consecutiu va aconseguir-se incloure en el Programa Oficial una "desfilada de carros engarlandats" dins la setmana festera, aquell tornava a ser un bon moment per demostrar a tot Castelló, a veïns i forasters, que tradició i cultura, historià i festa no estan separades.

Malgrat que algunes colles "van lluir el seu carro" amb aquest esperit, lamentablement la gran majoria, van limitar-se a un exhibicionisme, sense caps ni peu, a passejar pels carrers com si es tractés d'una desfilada de carnestoltes, disfressats de pistolers, rockers, andalusos, pirates i amb perruques cridaneres i sense cap nexe o unió, amb música poc adient i gran soroll, i així, amb aquesta actitud i manera d'entendre "els carros dins la festa", puc estar errat, però pense que mai s'aconseguirà ser BIC.

Podeu dir que van resultar enginyosos però jo vaig sentir-me decebut, vaig sentir vergonya, vaig pensar que novament i per segon any, molt pobra va resultar la desfilada per tants esforços, il·lusions i hores de dedicació restades al dormir, d'aquells que "van treure el seu carro", per demostrar no sé a qui, que el carro és informalitat i no el lligam que apuntala i complementa les arrels de la tradició festera. Llàstima...

Per no quedar-se enrere... cal seguir reinventant-se.

El gremi de forners de Castelló és una institució que reuneix els flequers tradicionals de la ciutat per donar a conéixer i promoure el consum de productes de panaderia i pastisseria artesana, com a sinònim d'alimentació equilibrada i saludable.

Així els seus esforços se centren fonamentalment a mantenir vives les tradicions gastronòmiques de la ciutat, a la vegada que fer valdre i difondre la gastronomia típica a nivells festiu, social i turístic.

Un col·lectiu que ha de lluitar, per no quedar-se enrere, amb modes i creences, com el fals mite de què el pa engreixa, o contra el pa econòmic de fermentació ràpida, rem químic o pèrdua en fibra. I com ho fan? Amb treball i reinventant-se dia a dia.

La població canvia i les necessitats també, de manera que els rotllets de Sant Josep, les figues albardades, les pilotes de frare o la coca de creïlla, tradicionals dolços castelloners, típic tots ells en festes, necessiten nous productes, noves incorporacions.

Primer, el febrer del 2010 va ser "el fadrinet", pastís individual elaborat amb ametlla, ou, orellanes d'albercoc, anís, figues, pinyons, moniato i mistela el que va afegir-se a les postres tradicionals en festes de la Magdalena. Després, el 2016, va vindre "la flor de Lledó", dolç de pasta de full amb crema de taronja i llimona confitada, per traslladar al paladar l'aroma de la tarongina del maig castellonenc i les festes patronals.

Però calia anar més enllà i no tan sols "crear llepolies", productes específics per a dies determinats, calia promocionar "el pa de cada dia", i per això, calia seguir reinventant-se.

És veritat que l'elaboració del pa no segueix cap fórmula màgica, un bon pa no necessita res més que farina, aigua i sal, un bon pastat, un bon forn i per descomptat unes proporcions equilibrades. Però no tots els pans són iguals de bons, i tal vegada anar més lluny havia de suposar a més a més d'una elaboració amb ingredients de qualitat, una l'elaboració "a xicoteta escala", artesanal, de manera que el pa resultant continuara sent un dels principals aliments de la població, a la vegada que "els forns de sempre" continuaren sent els motors de l'evolució social i econòmica de la ciutat.

Per això fa uns anys va iniciar-se una campanya per promocionar el "pa artesanal de Castelló", elaborat a mà, amb massa mare, farines de primera qualitat, fermentació llarga, respectant el temps de repòs, el pesat i el format..., amb el resultat d'un pa durador i que admet diferents formes de conservació.

I ahir, aprofitant que estem en festes, un nou projecte que va néixer el 2018 gràcies a les sinergies establertes pel Gremi de Forners amb diferents entitats castellonencs per potenciar la gastronomia artesana de Castelló, va ser presentat.

Amb el suggerent nom de "Pa del Castell Vell", podrem a partir del mes d'abril, veure i tastar un pa preparat amb farina de blat de la província de Castelló, farina d'ordi i farina de blat de moro, i un toc de panses i nous; un pa que com be diuen els forners del gremi, neix amb l'objectiu de recordar la nostra història, tenint ben present que els primers pobladors van habitar el Castell Vell, i també el paper dels templers en la reconquesta cristiana del territori, per la qual cosa i com a homenatge porta una creu en la seua escorça.

Una recepta creada pel mestre major del Gremi, Josep Miró, i que cedirà a tots els mestres agremiats per aconseguir un pa especial, amb una aroma i sabor deliciós gràcies a tots els ingredients mediterranis que el conformen.

De segur que si està fet amb "amor i paciència" com ve sent el treball del gremi castellonenc, resultarà tot un èxit. Poc tardarem si Déu vol a tastar-lo...

Massa text i pocs coets.

 Un dels actes més emblemàtics de la vesprada-nit del dilluns de Magdalena és, des de l'any 1991, aquell que es coneix amb el nom genèric de "l'encesa". Acte ideat pel bon amic Paco Merchan i que busca des dels seus orígens, enaltir el monument gaiater a la vegada que retre homenatge popular al treball d'artistes i comissions.

Un acte on la innovació al llarg d'aquests més de 25 anys, ha anat produint-se de manera molt lenta, centrant-se fonamentalment en un canvi d'ubicació i realització, des del passeig de Ribalta on es feia els primers anys a la plaça de Rei en l'actualitat, o tractant d'evitar la repetició i monotonia del protocol envers els 19 sectors.

Tal vegada per això, per evitar "el més del mateix" o simplement perquè era una renovada Junta de Festes qui es feia càrrec de l'organització, o si més no per celebrar el 75 aniversari de les festes, el cas fou que va voler-se donar un nou aire a l'acte.

Des de la Junta de Festes va demanar-se'm la meua col·laboració en forma de curt text que havia d'enaltir el més representatiu de cada monument i que, combinat amb efectes pirotècnics creats per Peñarroja, haurien de ser el fil conductor de l'acte.

Per crear els diferents textos va aportar-se'm com a documentació de cadascuna de les gaiates el seu lema i el nom de l'artista constructor i, a partir d'aquí, i sense haver-hi vist els monuments havia d'enaltir-los, tot un repte.

Vaig voler crear un text prou barroc, com la majoria dels monuments i molt a l'estil i línia del recordat Miquel Peris; uns textos de lloança per cada monument on tradició, història, llegenda, mite ,realitat, treball, esforç i Il·lusió pogueren anar fonent-se amb la seua il·luminació i combinant-se amb la coeteria preparada a l'efecte.

Així, l'expectació va ser màxima, però a parer meu, la realitat no va arribar a assolir l'espectacularitat que jo esperava. Vaig ficar tot l'èmfasi en la gravació per què després les meues paraules en off, amplificades per 60.000 wats de so, arribaren al més íntim dels cors de tots els espectadors, i que, combinats amb efectes pirotècnics adients, l'espectacle resultara del tot rodó.

Però serà que tenia "el llistó" molt alt, serà que l'ordre aleatori de l'encesa dels monuments no afavoria una fàcil visió, serà que Peñarroja estava molt limitat a l'hora d'ubicació i seguretat de la coeteria, serà que els textos, tot i que des del primer moment van ser considerats encertats i adients per part de la Junta de Festes, van resultar "massa pesats", serà que la gent, el públic esperava una cosa diferent..., o tal vegada per una mica de tot, els comentaris que vaig escolar a la fi de l'espectacle, en cap cas van ser de lloança i celebració per haver-hi contemplat un espectacle, nou, diferent i pel record.

L'encesa d'aquest 2019 serà recordada, tal com hui s'encarreguen de fer-ho notar els diferents mitjans de comunicació local, com "esclat magdalener", "homenatge a la gaiata" o "la llum de la festa", sense incidir gens ni mica en allò que des de la Junta es buscava, la renovació o novetat, alguna cosa diferents de les vistes fins ara, que malauradament, no va aconseguir-se.

I tal vegada la millor i més senzilla crítica va ser la que, acabat l'acte i en aquell moment i lloc, una veu anònima va llançar a qui volguera escoltar: massa text i pocs coets. La encesa, en un acte renovat que volia atorgar les gaiatas «el pes que tenen i que mereixen», no va arribar a captivar la gent. Cal prendre nota, tot és millorable.