La música popular valenciana,
el toc manual de campanes al campanar de la Vila, les Normes de Castelló o la
Romeria de les Canyes, en són alguns dels exemples dels quals, ací, a la nostra
ciutat, ens sentim més orgullosos de comptabilitzar-les com a BIC.
Darrerament unes noves propostes
s'han llançat per al seu estudi i consideració per part de la Conselleria de
Cultura i el Govern; molts esforços s'estan fent, tot i que el camí pot
resultar llarg, per incloure, en un futur no massa llunyà, la tradicional
"festa de la rosa i les serenates de maig", la nostra festa més
romàntica, arrelada de generació en generació i a més amb un sentit i sentiment
popular, i aquella que jo vull comentar avui per tenir en aquesta setmana
festera el seu gran protagonisme: "els carros engarlandats de la Magdalena".
És veritat i així cal
reconéixer-ho que els carros engarlandats han estat i són cultura popular de la
nostra festa i elements en constant evolució que any rere any es fan i es refan
a si mateixes en virtut dels impulsos anònims d'homes i dones del poble,
d'aquesta o d'aquella Colla, que per espontaneïtat, tradició oral o reproducció
fidedigna obren el veritable miracle d'una nova creació concebuda i imaginada
primer i després creada.
Carros que, a més dels seus
valors formals -moltes vegades són el mateix cau de la Colla-, i simbòlics,
representatius, posseeixen específics valors d'ús, d'una vida efímera, ajustada
a la setmana festera, la qual cosa fa que el reconeixement del treball en ells
per part dels altres, siga pels propietaris un orgull.
Vehicles que es converteixen
en una de les senyes d'identitat pròpies dels castellonencs que reviuen la
festa com els avantpassats, els del carro i l'aca, costum que no volen deixar
perdre i que tenen el seu "moment de glòria" en l'entrada a la ciutat
la nit del diumenge de romeria.
Si originàriament els carros
eren el mitjà de transport mitjançant el qual famílies senceres o colles de
joves, engarlandant-lo amb matissa, papers de coloraines i algunes flors, i
aparellant l'aca amb les seues millors gales i, amb sana porfídia enfilaven el
camí de la Magdalena, establint-se "topeties" entre ells per veure
qui portava, d'una banda el carro més lluït i l'animal més "ben
vestit", hui aquell protagonisme, aquella espontaneïtat i dinamisme, consubstancial
a la festa, l'han pres les colles i, el futur dels carros i la possible
declaració de BIC per tot el que suposa i porta al seu darrere, en alguns casos
veritables reproduccions simbòliques de clara referència cultural i
tradicional, passa per un evolucionisme que ha de ser necessàriament interessat
a mantenir els costums i les creences.
I si per segon any
consecutiu va aconseguir-se incloure en el Programa Oficial una "desfilada
de carros engarlandats" dins la setmana festera, aquell tornava a ser un
bon moment per demostrar a tot Castelló, a veïns i forasters, que tradició i
cultura, historià i festa no estan separades.
Malgrat que algunes colles
"van lluir el seu carro" amb aquest esperit, lamentablement la gran
majoria, van limitar-se a un exhibicionisme, sense caps ni peu, a passejar pels
carrers com si es tractés d'una desfilada de carnestoltes, disfressats de
pistolers, rockers, andalusos, pirates i amb perruques cridaneres i sense cap
nexe o unió, amb música poc adient i gran soroll, i així, amb aquesta actitud i
manera d'entendre "els carros dins la festa", puc estar errat, però
pense que mai s'aconseguirà ser BIC.
Podeu dir que van resultar
enginyosos però jo vaig sentir-me decebut, vaig sentir vergonya, vaig pensar
que novament i per segon any, molt pobra va resultar la desfilada per tants
esforços, il·lusions i hores de dedicació restades al dormir, d'aquells que
"van treure el seu carro", per demostrar no sé a qui, que el carro és
informalitat i no el lligam que apuntala i complementa les arrels de la
tradició festera. Llàstima...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada