PinyPon o pixar fora del test.

Bé és cert que no gaudeix de renom com la Setmana Santa d'altres capitals, però la nostra, la de Castelló, des de sempre s'ha caracteritzat per la sobrietat i austeritat dels actes programats. Històricament parlant a Castelló es va començar a gestar la Setmana Santa al segle XVI, tres després que la ciutat fos traslladada ,. El seu origen arrenca en la fundació el 1561 de la Confraria de la Puríssima Sang, les tres restants, van sorgir ja al segle XX.

Des de fa una pila d'anys, excepte la del Diumenge de Pasqua, només es conservava la processó del Sant Enterrament, i malgrat que durant la dècada dels anys setanta del segle passat, es va experimentar una greu disminució en la participació de confrares i espectadors, la Confraria de la Puríssima Sang, va ser capaç de mantenir l'antiquíssima tradició. L'any 1984 es va incorporar la participació de la Tercera Orde franciscana i de la Germandat de Pau i Caritat. Amb posterioritat les Confraries de Santa Maria Magdalena i del Crist de Medinaceli.

Va ser a l'abril de 1990, durant la renovada Festa del Carrer Sant Vicent de la Capital, assistien membres de la Germandat dels Cavallers de la Conquesta, deliberant sobre la possibilitat de crear, al si d'aquesta, una Confraria que canalitzara els sentiments religiosos penitencials dels seus membres convenint que el patronatge més apropiat era el de Maria Magdalena, la Santa penitent i penedida, primer testimoni de la Resurrecció i primera a donar testimoni davant dels apòstols, titular de l'Ermita enclavada al turó del Castell Vell, solar de l'antiga Vila, constituint-se com a confraria el juny del 1992, amb unes finalitats estatutàries semblants a qualsevol altra confraria cristiana.

Cada 22 de juliol festivitat de Santa Maria Magdalena, la confraria celebra la seua principal festa a l'ermita de la Magdalena i, des de fa uns anys, els patges de la confraria, realitzen una processó infantil pels voltants de l'Ermita del Castell Vell, amb una xicoteta peanya i imatge de la Santa Penitent, acompanyats de la Secció Interna de Tambors i Bombos de la Confraria.

Sembla que a la Junta de Govern allò no els hi va semblar prou i van voler traslladar la processó també a la Setmana Santa castellonera, i així, el dimarts Sant, ahir, després de la celebració d'una missa a la parròquia de Sant Vicent Ferrer, els Patges de la Confraria Santa Maria Magdalena de Castelló van realitzar, crec que per segon any, l'anomenada  "Processó Infantil i Juvenil", una processó que va comptar amb l'acompanyament de la secció de bombos i tambors de la Confraria i de la Banda de Cornetes i Tambors Jaume I, col·lectiu agermanat, vestits amb un elegant uniforme de gala similar a la Guàrdia Reial. 

És veritat que Castelló està intentant recuperar la seua processó del Dijous Sant. S'està treballant perquè puga ser una realitat amb l'objectiu d'enaltir i donar més atractiu a la Setmana Santa castellonenca, celebracions de fe i devoció del poble de Castelló, pensant que aquestes són Festes d'Interés Turístic Provincial, i que tenen ara per ara a la desfilada del Sant Enterrament del divendres Sant com a acte central, però d'ací a fomentar la participació de xiquets i xiquetes, amb assistència de la Regina i Cort Infantil de les Festes de Castelló en una processó penitencial dins la Setmana Santa, per més tradició que puga tenir en alguns pobles del nostre entorn, ací, sembla estar fora de tot lloc.

Veure processonar pels nostres carrers els passos de Nostre Senyor a l'Hort de les Oliveres, la Verge de la Soledat, la Verge de l'Amor Bell, la Dolorosa i el Crist Jacent, Santa Maria Magdalena, el Crist de Medinaceli i La Pietat o el Descens de la Creu, entre d'altres, com a peces úniques que composen un dels atractius de la nostra Setmana Santa i  un reclam religiós, té un sentit, però no en te cap processonar una imatge de mida petita portada per uns xiquets i joves, però sense participació ni de xiquets ni de joves, ja que si exceptuem "la Reina i Cort" convidades, pràcticament no hi havia infants; semblant més un esperpent que altra cosa, un sense sentit, un pixar fora del test.

La seua contemplació, el seu pas, va recordar-me ahir aquells personatges creats en Espanya a finals dels anys 70 del segle passat per l'empresa Famosa, els "Pinypon", ninotets de poc més de 5 centímetres d'alçada i estàtics, amb cara menuda i poc expressius, fins i tot amb un poc de melangia...

L'Hort de Cisternes: 138 anys d'una compra històrica.

 Des que el Governador Ramon de Campoamor llancés la idea de la necessitat que Castelló comptés amb un Teatre, no va desistir en cap moment de pressionar l'Ajuntament perquè portés a terme l'obra.

Des del principi es va pensar a ubicar-lo en la plaça de la Pau. Va ser el setembre de 1879 quan l'ajuntament acorda la construcció del teatre, designant com a emplaçament els terrenys coneguts com a "Hort de Cisternes".

Castelló era una xicoteta ciutat de poc més de 25.000 habitants que encara conservava bona part de les muralles carlines, però que ja demostrava cert expansionisme.El passeig o plaça de la Pau, era una zona àmplia bastant abandonada, tot i els arbrets que tenia en els seus laterals. L'hort, futur solar on construir el Teatre, era una propietat dividida entre dues germanes, Clemència i Vicenta.

L'ajuntament tal dia com avui, però de 1881, adquireix per compra la part davantera de la propietat, la que correspon a Clemència. La configuració de la zona era diferent de la que coneixem en l'actualitat. L'"hort de Cisternes" no començava on està ara la porta principal del teatre, sinó uns metres més cap al sud; el carrer Herrero no existia i la zona quedava tancada per les cases del carrer Falcó. La part posterior del teatre, on ara hi ha l'hotel Mindoro, era l'hort propietat de l'altra germana, Vicenta Cisternes.

El solar que es va comprar tenia 41,58 metres de llarg i 26,60 d'ample, una mica més de 1100 metres quadrats. Al costat d'aquest hort, i separat per l'actual carrer Ximenes, estava l'ampli hort de Mas que tenia una longitud frontal igual a la distància que hi ha entre la cantonada del carrer Falcó i la cantonada del carrer Hort de Mas. A la façana que donava a la plaça de la Pau hi havia una casa a la cantonada, on avui hi ha la taquilla, encara que més reculada i en la part que dóna a les cases del carrer Falcó hi havia una quadra amb animals, enmig d'aquestes dues rústiques construccions hi havia un petit camí que donava accés a l'hort.

Comprat l'hort avui fa 138 anys i disposant l'ajuntament del solar per començar les obres, va arribar el moment decisiu perquè el teatre pogués ser una realitat. Però qui s'havia de fer endavant en la seua construcció? El problema de la construcció radicava en la responsabilitat econòmica i estava clar que només podia fer-lo una institució pública.

El projecte va ser redactat per l'arquitecte municipal Godofred Ros de Ursinos però no va ser fins a l'any 1890 quan per primera vegada el pressupost municipal va designar 25.000 pessetes per la contrata de cimentació de façanes i escenari, construcció de les primeres i tancament del solar, obres que finalitzaren al final de l'any 1891.

Faltava encara tota la decoració i il·luminació, que va allargar les obres fins als inicis de 1894, amb un cost total al voltant de les 400.000 pessetes, uns cost alt per aconseguir un teatre que seguia l'ideal propi de l'època, un "temple laic" amb influència del teatre de la Comèdia de Madrid, amb conjunció de funcions associatives, culturals i d'oci per una societat castellonenca moderna.

A partir d'aquell moment entraríem en la història del coliseu, orgull dels castellonencs i que segueix presidint amb gallardia i majestuositat la plaça de la Pau. Un teatre, el nostre, obra insòlita per a la seua època, que ha arribat més lluny del que els mateixos castellonencs podíem mai somiar, una història que va iniciar-se tot just fa 138 anys ...

Quasi dos-cents anys de la proclama...

Avui fa tot just 199 anys d'un fet poc significatiu però de gran transcendència a la història del nostre poble. Tal dia com avui, el 13 d'abril de 1820, va publicar-se amb gran solemnitat el restabliment de la Constitució Espanyola de 1812, redactada per les Corts de Cadis, sota l'assetjament dels francesos, fent-se pública lectura a la Plaça Vella, actual plaça Major, en contraposició de la plaça Nova, o del Rei i als "quatre cantons" del carrer d'Enmig, un punt emblemàtic de la ciutat de Castelló, on es creuen el carrer Mig i el carrer Sabaters, modernament anomenat Colón.

Aquella Constitució promulgada per la regència tenia un caràcter liberal i va ser coneguda com "La Pepa", pel fet d'haver-se aprovat el dia de sant Josep. Establia la monarquia constitucional, la limitació del rei, la separació de poders, el sufragi universal masculí indirecte, la llibertat d'impremta, la llibertat d'indústria i el dret de propietat, entre altres. També que la religió de la nació espanyola era la catòlica i prohibia de manera expressa l'exercici de qualsevol altra, i el rei ho continuava essent "por la gracia de Dios y la Constitución". D'altra banda aquest text constitucional no reconeixia cap dret per a les dones, ni tan sols el de ciutadania.

Una Constitució que en els seus 25 anys d'història, els que van des del 1812 al 1837, va tenir una vida convulsa, havent-se de "publicar" fins a tres vegades, 1812, 1820 i 1836, ja que va ser revocada per primera vegada el 1814 pel rei Ferran VII, pel fet que significava el pas de l'estat absolutista al constitucional, amb separació de poders, retornant-se durant 6 anys al més estricte absolutisme monàrquic.

El 1820 el general Riego va encapçalar una rebel·lió militar que va forçar al rei a reinstaurar la Constitució, conformant-se un nou govern liberal, on Riego va aixecar-se com a gran defensor de les llibertats civils a Espanya.

Les potències absolutistes europees, constatant que una Espanya liberal era un perill per a l'equilibri de l'ordre absolutista europeu, van decidir intervenir. França va ser l'elegida per reintroduir per la força la monarquia absoluta a Espanya i, l'any 1823, un exèrcit francés conegut com els Cent Mil Fills de Sant Lluís, van aconseguir derrotar el liberalisme, apressant, jutjant, condemnant i penjant a la forca i després decapitant al general, convertint-se aquell en el màrtir per excel·lència de la repressió política absolutista contra el liberalisme, pervivint-ne la memòria com un heroi mític de la lluita per la llibertat.

El 1836 Maria Cristina de Borbó com a regina regent va tornar a restablir la Constitució després dels successos de La Granja que va estar vigent fins al 1836 en què el govern va presentar-ne una e nova, la Constitució de 1837, a les que seguirien les de 1845, 1869, 1876, 1931 i 1978.

Una data, 13 d'abril de 1820, una ciutat Castelló que recupera la corporació municipal i el seu alcalde de 1814, el senyor Gonzalo Vilar, una efemèride celebrada amb "cavalcades i festes", mostra de la devoció liberal de la ciutat, destacant el "ball de Torrent", una de les vies d'escapament, crítica sorneguera i divertida dels valencians contra la corrupció, la injustícia, el despotisme, la prepotència i l'estupidesa dels governants, rient-se de l'ordre establert i enfrontant-se al poderós per mitjà d'una pantomima de sis balls acompanyats amb tabal i dolçaina.

Proclama que va portar canvis substancials a la ciutat amb l'amnistia dels presos polítics, la creació d'audiències provincials, la desamortització de béns eclesiàstics, l'expulsió dels agustins o la creació de la milícia nacional entre d'altres,que va tallar-se en sec a partir de 1823, iniciant-se el nou període de règim absolutista. Fer i desfer, endavant i endarrere....

Poca gent...

Serà perquè cada dia a la nostra ciutat en són més els llocs on acudir per gaudir de música, teatre, contacontes, cinema, conferències o exposicions, serà perquè "entre setmana" no hi ha massa possibilitats per allò del quefer diari, serà perquè no arriba la difusió on ha d'arribar, serà perquè no sempre s'encerta i de vegades allò que se programa no interessa, o simplement serà per comoditat, però malgrat la gran programació cultural que a la nostra ciutat es desenvolupa de manera diària, són massa les ocasions en què ens trobem amb una assistència més que fluixa a actes que, estic segur, en qualsevol altra ciutat hagueren atret molt més públic.

Sense diferència notable entre actes de caràcter gratuït i altres de simbòlic pagament, la resposta cultural dels veïns de Castelló en moltes ocasions no està a l'alçada de l'esforç que des de les diferents institucions, organismes o entitats es fa.

És el cas que voldria comentar hui amb dos exemples propers, dos dies d'aquesta setmana. Si mirem l'agenda cultural mensual, el passat dimarts dia 9 eren 8 les manifestacions que s'oferien: un taller, un contacontes, un lliurament de premis, una xarrada, una projecció cinematogràfica i 3 conferències.

A banda que no tots els actes culturals eren pel mateix tipus de públic, és veritat que per coincidència d'horaris, calia fer una tria. Vaig decidir assistir a la Conferència "Vivències de Setmana Santa", que a la llibreria Babel i organitzada per Icona i la Cultura Popular, amb motiu de l'edició del llibre "Vivencia de un pregonero de Semana Santa",  a càrrec del membre de la Junta de Govern de la Confraria de Lledó, de la del Sant Sepulcre de Benicàssim i del Crist ressuscitat, el jove castellonenc Samuel Fabregat.

Tot i que la conferència va resultar d'allò més interessant, en realitat no podem parlar d'una conferència, si més no cal dir que allò va ser una "reunió informal", ja que costa creure-ho, però contant al conferenciant i el presentador, allí vam aplegar-nos 7 persones. No interessava el tema? No havia estat prou publicitat? Era dimarts un "mal dia"?...

Amb eixe mal regust i llàstima que va donar-me el "ser tan poca gent", va arribar el dimecres, ahir. De bell nou l'agenda cultural, exceptuant una sessió teatral per a escolars en sessió matutina, ens convidava a triar entre 5 manifestacions culturals: una xarrada, una revista parlada, una conferència, un col·loqui i una projecció de cinema.

La tria en aquesta ocasió va dur-me al saló d'actes de l'edifici "Hucha". Allí Luís Psamontes, ex ciclista professional durant més de 10 anys, corredor del Tour, Giro i Volta a Espanya i en l'actualitat mentor Esportiu, era el protagonista d'un col·loqui que sota el títol de "El liderazgo del gregario o la importancia del trabajo en equipo" i dins el cicle "En primera persona", organitzava la Fundació Caixa Castelló.

No diré que vam ser mitja dotzena les persones que vam assistir, però mal contades seríem dues dotzenes, pocs, molt pocs, tant pocs que fins i tot abans de començar, el presentador va convidar-nos a ocupar els primers seients, deixant la part del darrere lliure, per estar més recollits i propers al protagonista.

Novament la sensació "de ser pocs" va fer sentir-me una mica violent, tenia vergonya i aquella sensació agredolça de "que alguna cosa no funciona". Vaig pensar que difícilment la ciutat progressarà sense un desenvolupament cultural i, malgrat l'enorme importància que té per a la nostra ciutat la producció cultural, la resposta ni dimarts, ni ahir, en aquests actes, va estar a l'altura d'una gran ciutat com vol ser la nostra. Llàstima.

Penyagolosa... 13 anys.

Malgrat que el 13 és un nombre que genera més d'una superstició, des de referències bíbliques a històriques, hui aquest nombre primer, és el protagonista del meu comentari, doncs exactament hui, es compleixen 13 anys d'un fet que va marcar pe sempre més la preservació del patrimoni natural, històric i cultural d'un dels indrets més estimats i volguts per tots els amants de la natura del nostre poble, el massís del Penyagolosa.

Aquell divendres 7 d'abril del 2006 el Consell de la Generalitat va aprovar per Decret 50/2006 declarar parc natural el Pic del Penyagolosa i tot el seu entorn, amb una extensió de més de mil hectàrees pertanyents als termes municipals de Vistabella, Xodos i Vilafermosa, establint-se per aquest un règim d'especial protecció.

Penyagolosa ha estat i ho serà per sempre un dels mites geogràfics del nostre País, convertit en símbol de les terres agrestes de l'interior en contrast amb les planures litorals i les valls. Representa un mite en la geografia valenciana i un referent cultural arrelat molt profundament en la nostra tradició.

Amb els 1.813 metres, es tracta del segon cim del País Valencià, només lleugerament superat per l'Alto de las Barraques al Javalambre dins el Racó d'Ademús. Es caracteritza per una orografia molt abrupta, sobretot en el vessant que mira al mar dominant forts pendents, amb angosts i profunds barrancs llaurats sobre els afloraments calcaris predominants.

La raó principal de la constitució del parc va ser la gran pressió que hi havia per part de la Unió Europea a causa dels escàndols urbanístics i mediambientals que van tenir lloc a la Comunitat Valenciana a principis de la dècada dels noranta del passat segle. Per fer callar tot això, el Govern Valencià va donar com a solució la creació, precipitadament, de molts parcs naturals, sent el del Penyagolosa un d'ells.

Siga com siga el cert és que Penyagolosa és un emblema per a la Comunitat Valenciana i cap aficionat, que es pree, a la naturalesa ha deixat de visitar els seus voltants i, alguns, a atrevir-se a recórrer les rutes que culminen en el seu cim. Per això no és estrany trobar-se amb senderistes, tant de la nostra Comunitat com d'Aragó, en qualsevol lloc del Parc camí del cim.

Han passat 13 anys, i no sé si a hores d'ara ja s'haurà aprovat el Pla Rector d'Ús i Gestió del Parc (PRUG) que va elaborar-se el 2014 i que és fonamental per al bon funcionament del Parc Natural, però el que si resulten del tot insuficients, són les mesures de coordinació de tots els sectors que intervenen al Parc, població, turistes i empresaris, que repercuteix en la realització d'accions per a l'adequada conservació de la natura.

Va ser a començament d'aquest 2019 quan la Consellera d'Agricultura, Medi Ambient, Canvi Climàtic i Desenvolupament Rural, Elena Cebrián, va explicar que l'organisme que encapçala hi havia posa't en marxa un procés de participació pública a Xodos, Vistabella i Vilafermosa per a iniciar la redacció i categoria del Pla Rector, preparant una possible ampliació i millora de la seua gestió.

Voluntat política clara, amanida amb una miqueta d'imaginació i la decisió d'escoltar els veïns per a entendre les seues ànsies i la seua forma de viure poden fer de Penyagolosa un referent de la gestió ambiental al nostre país. 13 anys després si, hem avançat, però molt poc, massa poc. Tempus fugit!