Us ho donaré tot.

Diumenge proper, en aquestes hores, novament estarem convocats a votar. En aquest cas unes eleccions "més properes", elegirem "els de casa", aquells que hi han de governar-nos des dels municipis, aquells que, en definitiva, han de fer-nos viure millor, que no més.

I des de fa ja uns dies, per allò de "la campanya", tots els mitjans de comunicació, sobretot els locals, es fan ressò de fotografies, falques publicitàries, pamflets, propaganda electoral i promeses, sobretot promeses, que els diferents partits i candidats s'encarreguen d'anar "llançant" a l'opinió pública amb comptagotes, per captar l'atenció i de passada el vot, sobretot dels indecisos que, també la premsa s'encarrega de recordar-nos dia si, dia també, que a Castelló en són 21% dels convocats.PERCENTATGE

Però quan s'obri la llibreta dels propòsits, cal recordar la dimensió transformadora de les promeses i la responsabilitat que comporten, de manera que observant tot el que "prometen" els programes de les principals formacions davant les eleccions municipals, arribe a la conclusió que no només són poc realistes, sinó fins i tot en alguns casos arriben a ser un insult i menyspreu a tots els votants.

Intencions, objectius i promeses que en uns mesos, tot plegat, estic segur acabaran sent paper mullat. Per què dic tot açò? Perquè hi ha propostes en bucle, que estan fetes per acaparar titulars però que, tots saben mai s'acabaran de materialitzar.

Anar a un míting, a una reunió de qualsevol partit, escoltar els candidats, és anar a "rebre-ho" tot, per això en moltes ocasions tots hem sentit en acabar les diferents intervencions allò de "tot són mentides i tot són només paraules!".

Transformar la ciutat en la capital de l'esport, ampliar el sistema d'ajudes a domicili, creació d'un pla integral de regeneració urbana, crear una ciutat esportiva, millorar les polítiques sanitàries, dinamitzar les ofertes d'oci, millorar els habitatges socials, potenciar les àrees industrials, prioritzar l'economia del treball, millorar la ciutat per viure, fomentar el reciclatge, impulsar el desenvolupament agrari, fomentar la ciutat inclusiva, revitalitzar els ravals... són propostes, titulars, que hui apareixen a les primeres pàgines dels diaris locals en boca dels principals candidats dels diferents partits, de tot el ventall, des dels considerats més de dreta, fins als més esquerrans.

I jo em pregunte: Hi ha algun veí que no voldria veure convertida en realitat alguna d'aquestes propostes? De segur que no. Conclusió: Tots els partits i candidats volen el millor pel meu poble, tots són bons! Però tot just ací està l'engany, en molts casos només són promeses de titular, paraules per omplir-se la boca, propostes sense fonament...

Cal prometre allò que s'ha de poder complir, la resta és enganyar el votant, i és possible que en algun moment els veïns en confiar massa en les promeses vam ser enganyats, però han passat 40 anys des que el sistema democràtic va permetre'ns triar els nostres governants i hem aprés.

Hem aprés a ser realistes i els veïns coneixem prou bé el que cadascuna de les diferents agrupacions o partits polítics en realitat vol per la ciutat, per això malgrat que totes les promeses puguen ser il·lusionats, no ens refiem, tenim memòria i el vot, majoritàriament decidit. Queda una setmana de sofriment, de despeses inútils i de pèrdua de temps i de diners... Quines ganes tinc que passe, s'acaben les promeses i comencen a treballar...

"Sant Isidro, Sidro, Sidro, Sant Isidro llaurador..."

Així comença una tonada del cançoner popular de Catalunya, que fa referència a un personatge nascut en el Mayrit musulmà, un llaurador mossàrab, que vivint a cavall entre el segle XI i XII, possiblement estava al servei de la noble família Vargas i altres terratinents, i que a passat a la història com un home senzill i benefactor dels pobres, morint en llaor de santedat i, sense ser santificat ja els madrilenys van començar, uns 40 anys després de la seua mort a retre-li culte.

Per això, les autoritats eclesiàstiques, municipals, i l'aristocràcia madrilenya i la corona reial espanyola van liderar el seu procés de canonització allà pel segle XVI, coneixent-se com "Sant Isidro llaurador", festivitat del qual celebrem avui.

Isidro com a nom, que amb el pas dels anys, apareix també sense la "i", com a cognom, Sidro, allà pel segle XV lligat a una família noble i que va assolir gran protagonisme en el "setge de Barcelona" del setembre de 1714, fets amb els quals va finalitzar de manera tràgica la guerra dinàstica entre els Àustria i els Borbons.

D'aleshores ençà Sidro s'ha convertit en el 17.214é cognom més comú d'Espanya, de manera que, a tot el territori espanyol ens trobem que hi ha censats 175 persones amb Sidro com a primer cognom, 205 amb Sidro com a segon cognom, i cap amb Sidro en tots dos cognoms.

Però per allò de l'orige català i el tranvassament de població des de les terres del nord envers el sud, el cognom Sidro és el 698é cognom més comú a Castelló. Trobant-nos que hi ha censades 139 persones amb Sidro com a primer cognom i 172 amb Sidro com a segon cognom, resultant que a Castelló estan censats el 81,84% dels habitants amb el cognom Sidro d'Espanya.

I de tots "els Sidro" de Castelló, tal vegada el més conegut i recordat siga Felipe Sidro Vilarroig, un erudit sacerdot agustí, catedràtic de Matemàtiques, de Teologia i d'Hebreu que va viure entre els segles XVIII i XIX, i que en ingressar en l'Orde de Sant Agustí, va canviar el seu nom pel de Juan Facundo i que després de participar en el Capítol General dels Agustins a Roma, va arribar a ser nomenat el 1776 per primera vegada provincial per l'Aragó i el 1804 acadèmic d'honor de la Reial  Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles a València i Cronista de la ciutat, fins que va morir el 15 de juny de 1816.

Com a escriptor va publicar algunes obres de filosofia i teologia, destacant "el frare a les corts" panegíric en contra de les Corts de Cadis de 1812, on critica que s'excloga als frares de la representació a les corts, a més d'eliminar-los el dret a vot, és a dir la condició de ciutadans.

I vet per on, tal dia com avui, el de Sant Isidre, de l'any 1805, el pare Juan Facundo Sidro Vilarroig, o Villaroig que també ho trobem escrit de vegades, va visitar el seu poble i els seus veïns, quan tornava de Barcelona de camí a València, després d'haver estat reelegit per tercera vegada provincial de l'Orde.

Hui, un carrer entre la plaça del Pare Jofré i el Parc de l'Oest, ens recorda la seua més que desconeguda figura. Un Sidro important, històric, que va visitar el seu poble, en el dia de Sant Isidro, en el dia del sant patró dels llauradors, de fa anys, molts anys, més de dos-cents...

Pepe "el botifarrero".

Quan jo era encara un xiquet, ell era ja un jove carnisser que s'esforçava per tirar endavant el negoci familiar. Després amb el pas dels anys, les nostres vides, tot i transcórrer per camins diferents, la casualitat ha volgut que sempre foren paral·leles i, per una raó o l'altra, coincidents.

Sant Fèlix al Raval, primer, Sant Roc després, i sempre l'estima per la tradició en les festes de la Magdalena ha estat el lligam entre la família Rovira, Pepe i Carme, i la meua família.

Lligam que va incrementar-se, en l'àmbit personal, en el moment en què formant jo part de la Junta de Festes, la teua filla María José el 1997, va ser elegida Regina de les festes de Castelló, coincidint també en Junta amb el fester que, va convertir-se en el seu nuvi i espòs Rafa, compartint anys de treball i nits sense dormir.

Aquesta relació va acostar-me una mica més als teus i el teu món fester; Rafa i Mª José van apropar-me a Lidón i Raül d'una banda i, la teua estimada Gaiata-8 per una altra, on tu, Pepe, vas ser sense discussió i fins al teu darrer sospir, "l'ànima mater", a més a més de, casualitats de la vida, "compartir escala" entre els joves i la meua sogra i, confiant plenament en el bon saber fer i treball de Rafa per l'assessorament professional.

Una vida totalment diferent de la meua, la de Pepe Rovira, per mi sempre "Pepe el botifarrero", que ahir i després d'una llarga lluita contra una cruel malaltia, va dir prou, deixant al món de la festa orfe i anant-se'n a "comboiar" noves festes al més enllà, amb la tranquil·litat de qui "fa temps ho tenia tot fet i enllestit" i la satisfacció d'haver aconseguit allò que qualsevol persona pot desitjar, una unió familiar, una dona que sempre ha estat a la teua alçada, unes filles, gendres i netes que han estat i són referent de la ciutat dins el món de la festa i, un món, el gaiater que sempre t'ha admirat i que sempre t'ha tingut com a model i espill on mirar-se si volien fer les coses bé.

Pepe, un home gran i sobretot un gran home, que tot el que tenies de gran ho tenies de bona persona, que sempre anaves amb les teues idees per davant i imaginant situacions quasi impossibles d'aconseguir però que tu, encara no sé realment com, aconseguies, amb el teu esforç, il·lusió i tenacitat.

Un home de festa per a la festa a qui res frenava, per qui la paraula difícil no existia i que has sabut inculcar als seus l'estima per tot allò ben nostre i que has aconseguit tots els guardons que en el difícil i complicat món de la gaiata poden aconseguir-se. Un model a seguir si volem que les nostres siguen per sempre "festes dignes de noms i de fets".

Pepe de segur que partir d'ara mantindràs converses amb altres personatges i sabuts del nostre poble a qui tant admiraves. Ara enraonaràs de les festes, de la ciutat, de les gaiates, de les comissions de sector..., amb Bernat Artola, Manolo Segarra, Miquel Peris o Matilde Salvador, mentre miraràs, ara ja no de reüll, sinó cara a cara a la teua estimada "mareta", a la Verge del Lledó que, justament ara en el mes de maig, el seu, ha decidit portar-te al seu costat.

Pepe el teu llegat, la teua llavor ha caigut en terra fèrtil i has tingut la gran sort de veure com a fructificat; ara ens toca a nosaltres, els que t'estimàvem i admiràvem i seguirem fent-ho per sempre, seguir les teues petjades, esperem no defraudar-te, sabem com ho hem de fer, sempre seràs el far i espill on mirar-nos, amic, descansa en pau i satisfet al bell mig i nucli del parnàs, i al costat d'una gran gaiata, bé que t'ho has guanyat.

Frases del parlar de Castelló

Cada poble, cada ciutat, té les seues pròpies frases fetes. Són expressions estrictament locals, moltes vegades incomprensibles pels forasters, en què s'aboquen els senyals d'identitat d'una determinada comunitat.

Voldria comentar-ne hui unes poques que he escoltat no fa massa dies i que  voldria donaren peu a què, vosaltres, els qui açò llegiu, ajudeu a fer la llista més llarga, ja que estic més què segur en coneixeu d'humorístiques, de metafòriques i fins i tot de passades de rosca.

"Collons, l'aigua està que arrapa!". Frase escoltada a un agosarat banyista fa pocs dies, quan voluntàriament va decidir l'home pegar-se una cabussada a la platja del Gurugú i trobar-se l'aigua a una baixa temperatura, fregant el risc de l'infart, malgrat que "el solet" i la tranquil·litat de les ones, convidava a endinsar-se.

Aquesta frase va recordar-me'n una altra, que s'escolta sobretot a les piscines dels apartaments les vesprades sufocants de l'agost, quan qualsevol veí, acabat d'arribar, pregunta a aquells que estesos estan a la vora: com està l'aigua?, I li responen "entra sense por, està calenteta com el pixum".

Escatològica pura i sense cap mena d'additius és aquesta altra: "Pa cagar-se i no torcar-se", usada quan ens veiem sorpresos per algun esdeveniment excepcional o inexplicable. Amollada a mitja veu per un assistent a un míting polític fa uns pocs dies en sentir tot el que el candidat prometia. La frase tot i ser porca es mire com es mire, porta intrínseca tota una càrrega social.

Molt semblant a l'anterior és aquella altra: "Puja ahí dalt i veuràs París". Expressió que habitualment no només vol manifestar incredulitat davant l'afirmació esbojarrada que acaba d'oir, sinó que de passada repta al seu interlocutor a veure si per una casualitat, encara que siga de puntelletes, aconsegueix albirar de lluny l'extrem superior de la Torre Eiffel i que vaja amb compte en baixar no siga cosa que s'esvare, per l'efecte d'allò que acaba de dir, Vaig escoltar-la darrerament en una conversa sobre futbol entre dos aficionats opinant sobre qui guanyaria la propera final de la copa del rei que s'ha de jugar el proper dia 25 entre el Barcelona i el València.

Però si hi ha una pregunta estúpida, és aquella que es pronuncia habitualment quan un es troba amb un amic, o un grup d'amics, passejant pels carrers d'Enmig o la plaça del rei: "Què?... pegant una volteta?" És molt difícil respondre a aquest interrogant diabòlic, ja que si es mira bé, la pregunta porta inclosa la resposta que en moltes ocasions no és altra que: 'Si ... a veure si ens pega un poquet l'aire".

I què em dieu de la frase feta més habitual de vetlles i soterraments "No som res i en cançoncillos menos". No direu que no l'heu emprada mai aquesta expressió d'ús corrent i de forma estereotipada.

Aquestes i altres frases semblants que majoritàriament s'escolten en converses orals, constitueixen una llarga i rica tradició que es transmet de generació a generació, recollint d'una manera singular l'essència de la nostra cultura, d'una llengua, d'un territori i d'una identitat, Castelló., permetent dotar la nostra parla de totes les eines necessàries per a expressar-se en qualsevol terreny i en qualsevol situació i per fer palés el geni creatiu del poble. Per molts anys!

Passejar "uelos"

Des de fa uns anys, la Conselleria d'Igualtat i Polítiques Inclusives de la Generalitat Valenciana, ofereix el programa de Vacances Socials amb un objectiu doble: oferir a les persones majors un període vacacional amb la possibilitat de conéixer diferents racons turístics de la Comunitat Valenciana, alhora que ajudar al manteniment i generació d'ocupació, en les zones turístiques durant la temporada baixa.

En el Programa, on s'exigeix que els participants estiguen empadronats a la Comunitat i puguen valdre's per si mateixos, s'inclouen activitats culturals, recreatives i d'oci.

Una modalitat de les que el programa ofereix, rep el nom genèric de "Viu la terreta", amb 4 rutes diferents per cadascuna de les províncies del territori valencià, amb 3 dies i 2 nits i visitant diferents localitats dins de cadascuna de les rutes.

He tingut la sort de poder gaudir en els darrers anys de dues de les rutes programades, la ruta 9 "Oriola, Elx i el Parc Natural de les Salines" i, tot just aquesta setmana que ara acaba, la ruta 6 "Albufera d'Anna, Vall d'Albaida i llegat Iber a la Costera". No sé qui les haurà dissenyades, si des de la Presidència o des de les Conselleries de Turisme o Benestar, tant se val, però com podreu observar pel nom, dues rutes amb molt per conéixer i poder veure.

Tant en la primera experiència com en aquesta segona, l'agència encarregada de l'organització del viatge, així com de l'acompanyament al llarg del mateix -supose per tant que serà l'adjudicatària per part de la Conselleria de totes i cadascuna de les rutes-, ha estat Viatges Cemo S.A., una agència majorista especialitzada en l'organització de viatges per grups, especialment de la tercera edat o gent gran, amb oficines a Bilbao, Saragossa, Barcelona, Madrid, Almeria i València.

Tot i ser evident que no és exigència fonamental el parlar i entendre el valencià. En el cas de la ruta que ara comente, i malgrat que la guia era valencianoparlant, un percentatge superior al 99% dels "viatgers" també, i transcórrer per pobles on el valencià és la llengua habitual, les exigències “d'un sol uelo" van fer que totes les explicacions es feren en castellà. Incomprensible però cert!

Itineraris per altra banda poc preparats des de l'agència, i amb poca il·lusió per part de la guia, per donar a conéixer el territori, història, tradicions, costums i curiositats, amb molta pèrdua de temps i poca informació.

Res vam arribar a conéixer de l'orografia de les zones per on passàvem, res de la forma i mitjans de viure dels diferents pobles, res de les diferents maneres de viure a la Canal de Navarrés, del perquè del nom curiós de "Canal", de l'economia dels pobles de la Vall d'Albaida, de la gran evolució de la comarca de la Costera o de la Safor, i malgrat haver arribat als pobles centrals de les comarques, Enguera, Ontinyent o Xàtiva, les visites efectuades, amb alguna excepció, cas del Palau ducal d'Anna, no van respondre al que realment esperava: fer-me una idea del més important de cada localitat.

Algú s'imagina visitar Moixent i no veure "la joia del poble", el famós guerrer, que al costat de la dama d'Elx, és una de les troballes més importants de l'època ibèrica al País Valencià? I visitar Bocairent i no veure l’autèntica i enorme nevera de Sant Blai?  Doncs, així va ser.

I arribar a Xàtiva i a més a més de no disposar de guia local, tenir tan sols dues hores per veure una de les poblacions més important del País Valencià, tota una joia de l'època foral? Doncs això, més del mateix.

Quilòmetres molts, hores d'autobús més que suficients, explicacions poques, visites culturals preparades les menys, això sí, menjar i ballar fins i tot massa. Definitivament, i després de dues experiències, crec que la Conselleria hauria de canviar-li el nom al programa i, en lloc de "viu la terreta", no seria millor passejar "uelos"?