Passos

 De segur que un dels primers conceptes que vos haurà vingut al pensament en llegir el títol d'aquest comentari és aquell que fa referència al plural del nom masculí pas, que emprem per a indicar el moviment que es fa amb les cames per a caminar, alçant i avançant un peu fins a tornar-lo a posar a terra; efectivament és la forma més coneguda, popular i emprada de la paraula.

Però no l'única, perquè aquesta és una paraula polisèmica, i si consultem el diccionari de la RAE, podem trobant-nos fins a 37 significats i usos diferents i més d'un centenar d'expressions i locucions o frases fetes que la inclouen.

De totes elles hui, Divendres Sant d'una banda, i vint-i-huité dia de confinament per l'altra, dos d'aquests significats prenen la davantera, prenen més protagonisme: els "passos o misteris", és a dir els grups de figures corpòries disposades damunt d'una peanya mòbil o d'una carrossa, expressió de la religiositat popular a les processons sacres, i el senzill acte que es repeteix a moltes llars aquests dies, "caminar dins de casa", recórrer passadissos amunt i avall com a manera per "cremar" algunes calories.

Si hui fora "un dia normal" la religió i la tradició hagueren continuat anant de la mà amb manifestacions populars. Les confraries religioses que coexisteixen a Castelló s'hagueren tornat a unir per retre homenatge a creences i devocions,"de tota una vida", lligades a la història, la devoció, el dolor i la redenció.

La Puríssima Sang, Pau i Caritat, el Crist de Medinaceli, Santa Maria Magdalena i la Tercera Ordre, hagueren tret al carrer els seus "passos" per participar en la processó general del Sant Soterrar, l'única que ha aconseguit mantenir-se ininterrompudament a la ciutat, malgrat els intents dels darrers d'any de recuperar l'antiga del Dijous Sant que no ha arribat a quallar.

Novament aquesta vesprada els quadres patètics dels diferents passos, que narren de manera visual les estacions de la passió del Salvador, a poc a poc i en caure el dia, hagueren desfilat pels carrers,  a la vegada que, com sempre, l'ombra de les vestes dels confrares s'hagués projectat sobre els murs donant por als més menuts i recordant als grans el designi funest de la mort que ens espera i, l'esperança del venciment que la fe ens dóna.

Un vast i multitudinari esdeveniment, un acte religiós, al qual la major part dels veïns haguerem, també enguany, assistit, ni que, per a alguns, només haguera estat la manifestació ciutadana d'un costum antic i popular. 

A uns i altres, a tots, "els passos" en aquest Divendres Sant del 2020,ens hagueren tornat a recordar una celebració que ve del passat i que ha de continuar formant part de la història de la nostra ciutat. Esperem que "açò també passe" i el 2021 tinguem un Divendres Sant del tot diferent.

I si hui fora també "un dia normal" la ciutat estaria quasi buida i en silenci, vet per on com ara, però per un motiu molt diferent, perquè un alt percentatge de veïns l'hauríen abandonada ni que fos per un dia, per gaudir de les platges, muntanyes i pobles propers o llunyans, per caminar amb "passos" llargs, curts o mesurats, i gaudir de l'entorn, mentre que ara, amb aquest confinament, tots ens hem hagut d'acostumar a fer els "passos" sense eixir de casa.

Mai m'haguera imaginat que algun dia hauria d'establir-me un objectiu de passos realistes, "passadís a dins passadís a fora", per mantenir-me actiu a casa i aconseguir unes hores d'exercici que compensen, més mentalment que físicament, els cada dia més enyorats passejos per la muntanya.

"Mal pas" ens està tocant viure. Com aquesta situació s'allargue molt haurem de fer vots per no "passar-nos de rosca". Aquest Divendres Sant ni els "passos lents" de les processons, ni els "passos llargs i lleugers" fets dins de casa tindran ressó al carrer tot i que, d'acord amb els que entenen, avancem cap a la fi, però no a "passos de gegant". Per tant, amics, cal "estrènyer el pas" sense "donar un mal pas", mantenint-nos a casa, la millor manera, "pas a pas" i seguint "els passos marcats", de superar el confinament  i no haver de "tornar sobre els nostres passos", perdent tot el que amb esforç estem avançant. Açò també "PAS-SARÂ"

Dijous Sant... de fa 100 anys: Normalitat.

Hui és Dijous Sant, un Dijous Sant atípic, gens representatiu del que podem considerar tradicional a Castelló. D'una banda, tot i que els oficis religiosos continuen celebrant-se, i que poden seguir-se per la televisió, a causa del confinament i el decret d'alarma, són a "porta tancada", sense fidels, de manera que els Oficis de la celebració del Sant Sopar, acte litúrgic central d'aquest Dijous Sant, introducció del Tridu Pasqual, s'ha de viure d'una manera molt diferent de la que els cristians estàvem acostumats.

D'altra, la manifestació de pietat popular d'aquests dies, molt volguda i estimada pel veïnat, també es viurà d'una manera distinta en suspendre's trasllats i processons. Aquest matí els membres de les diferents Confraries locals, haurien d'estar enllestint els seus "passos" i preparant-se per a viure intensament l'única de les processons que a Castelló ha perdurat al llarg del temps, la de demà, del Sant Soterrar, que naturalment, tampoc podrà celebrar-se.

I des del punt de vista de "l'esbarjo, el descans i la diversió", també aquest Dijous Sant serà, per molts, estrany i rar, sense platges, muntanya, bars, hotels o segones residències. El confinament hi ha trasbalsat allò que per molts era el preludi de l'estiu, deixant-los a casa.

Un Dijous Sant i per extensió tota una Setmana Santa "diferent" si la comparem en el que ve essent aquesta Setmana de Passió i/o diversió en els darrers anys a Castelló. El fet de no poder celebrar o gaudir d'una serie d'actes, religiosos o laics, repetitius en els darrers anys, és el que fa que considerem aquesta Setmana del 2020, com "anormal"?.

Aquest concepte, el de normalitat és molt relatiu, ja que en el cas de la Setmana Santa en general i en concret els actes de hui, del Dijous Sant a Castelló, no sempre han estat "els d'ara", també, com tot, ha sofert una evolució amb el pas del temps. Només cal acudir a les hemeroteques per comprovar-ho.

El primer dia del mes d'abril de l'any 1920, va ser dijous, i en concret Dijous Sant. A Castelló va publicar-se com era costum "El Heraldo de Castellón" que en aquell moment, fa tot just 100 anys, costava 10 cèntims de pesseta. A la pàgina 2 de les 4 de què constava el diari, apareix sota el títol de "Oficios divinos" una ressenya dels actes que a la nostra ciutat van tenir lloc aquell dijous.

Us deixe unes quantes pinzellades d'aquella crònica perquè pugueu vosaltres mateixa veure les diferències:

"Cal destacar una concurrència extraordinària de fidels amb esglésies insuficients per albergar a tots els assistents, cas de Sant Miguel, Santa Clara i l'Asil, iniciant-se els actes a les 9 del matí i perllongant-se fins a les 11, amb assistència de "l'element oficial".Al llarg del matí el poble ha fet la visita als "Monuments", havent participat en la visita als Sagraris els caps i oficials de la guarnició. A les 12 i a les 2 s'han realitzat, des de la Puríssima Sang, els trasllats de la Dolorosa i Jesús a l'Hort. A la vesprada ha tingut lloc la processó presidida per una representació de l'ajuntament, debutant els nous regidors monàrquics, comptant amb un piquet del regiment Tetuan 14 amb música i banda, processó que s'ha vist animadíssima, lluint les dones les seues més preuades joies". (naturalment, tota aquesta crònica, escrita en castellà)

Davant aquesta visió d'aquell Dijous Sant, podem fer-nos diferents preguntes: Hem de considerar "anormal" la Setmana Santa d'enguany? No hauran estat també "anormals" les celebracions dels darrers anys? Hem de considerar "normal" les celebracions de fa 100 anys?

Les respostes no són senzilles i poden haver-ne per tots els gustos. La meua: tot és normal, el que es feia fa 100 anys i el que hui des del confinament podem fer, són situacions diferents amb respostes diferents, per tant em dol i molt que es parle, a la lleugera o no, d'una Setmana Santa, la del 2020, "anormal". Siguem seriosos.

De vacunes: fa cinquanta anys... i ara!

En aquests darrers mesos i setmanes en què el COVID-19  "vol fer-se l'amo del món", mentre la gran majoria de ciutadans ens dividim entre els contagiats i els que lluitem per no contagiar-nos, amb la més estesa i fàcil manera que és recloent-nos a casa, els científics dels diferents països que anomenem avançats no paren d'investigar per aconseguir "la vacuna", una preparació destinada a generar immunitat adquirida contra la malaltia estimulant la producció d'anticossos, l'única forma diuen d'acabar definitivament amb el virus.

Per això més de vint projectes, investigacions i estudis estan fent els seus assajos clínics i, no hi ha dia, en què no "salte" alguna notícia. La Xina i els EUA van confirmar, fa ja alguns dies, que havien accelerat tots els processos; també el Centre Nacional de Biotecnologia del CSIC espanyol, ha fet públic que està investigant en diverses línies, tot i que destaca que un ús, una aplicació d'un producte sense garanties, pot desembocar en resultats més que dubtosos, per tant,cal anar avançant amb peus de plom.

El moment actual de la majoria d'aquestes investigacions, i la necessitat d'una seguretat abans de qualsevol aplicació massiva, ens fa pensar que en cas de trobar-se la substància per desencadenar una resposta immunitària, seria difícil aconseguir la seua comercialització immediata i que farien falta entre 12 i 18 mesos per assegurar-ne l'efectivitat.

I és que les vacunes com a element bàsic per prevenir les malalties infeccioses sempre han suposat una lluita "contra rellotge", des de les darreries del segle XVIII en què el doctor Jenner va descobrir la primera d'elles, la que feia front a la temuda verola o pigota, fins als darrers estudis per trobar la possible vacuna contra l'hepatitis C, de fa poc més de 10 anys, més d'una dotzena de noves vacunes hi han contribuït a frenar les malalties i a un augment considerable de la població mundial.

Deixant de banda la polèmica de si la vacunació porta més beneficis individuals i col·lectius que problemes en introduir substàncies tòxiques alienes a l'organisme, s'ha demostrat que les vacunes salven milions de vides i ajuden a prevenir algunes malalties infeccioses, fins i tot a eradicar-les.

El 8 d'abril de l'any 1970, que també era dimecres com hui, a la pàgina 3 del diari local Mediterraneo, hui fa 50 anys, s'incloïa un anunci de la "Jefatura Provincial de Sanidad" en què s'informava la població castellonenca de l'inici de la "Campanya Nacional de Vacunació contra la poliomielitis, diftèria, tètanus i tos ferina".

La Llei de Bases de Sanitat de 1944 definia l'obligatorietat de la vacunació enfront de la diftèria i la verola, contribuint de manera decisiva al control d'ambdues malalties. En relació amb la poliomielitis, a Espanya va començar a vacunar-se l'any 1959 i a partir de l'any 1965 va afegir-se, al mateix temps, la vacunació enfront de la diftèria, el tètanus i la tos ferina.

Fruit de l''èxit obtingut amb aquestes actuacions es va constatar la necessitat de disposar d'un calendari continu de vacunacions, el qual es va implantar el 1975. Tot i això, en l'actualitat, i al contrari del que passa en altres països, a Espanya no hi ha vacunes obligatòries, simplement hi ha "un calendari" que pot variar d'una Comunitat Autònoma a una altra, mantenint-se com a recomanables per la Societat Espanyola de Pediatria, l'administració en els primers anys de vida, de les vacunes d'hepatitis B, diftèria, tètanus i tos ferina, poliomielitis, sarampió, rubèola, varicel·la i rotavirus.

Si li afegim unes altres vacunes recomanables per adults, cas de la malaltia pneumocòccica, la grip, el virus del papil·loma humà i l'herpes zòster, com a exercici de solidaritat i responsabilitat, de segur que tot anirà millor.

Així que mentre es trobe l'esperada vacuna contra la Covid-19 conscienciem-nos de la importància d'assumir un paper actiu i responsable en l'autocura de la nostra salut, i si no ho hem fet ja, incorporem també en aquest confinament i com a mesures de vida saludable, la pràctica d'exercici físic i l'alimentació sana i equilibrada. Tots eixirem guanyant, tu el primer!

Covidiotes

 És veritat que paraules com teletreball, confinament o videoconferència, tot i que jo no les emprava de manera regular a les meues converses, eren mots per mi coneguts des de fa un temps, paraules de les quals coneixia el seu significat.

Des de l'esclat del brot de la malaltia que ens té confinats a casa des de fa ja 23 dies, el llenguatge "informatiu" dels mitjans de comunicació que escolte i veig per mantenir-me el més informat possible, s'han omplert de termes, expressions i conceptes que, fins ara, eren per mi, i crec poder afirmar sense por a errar massa per la majoria dels meus veïns, totalment desconeguts, cas de sigles com EPI, MERS o COVID i mots com clúster, cep o coronavirus. Acrònims i paraules que, fins ara, eren d'ús gairebé exclusivament limitat a àmbits mèdic-sanitaris i científics.

Està bé això d'aprendre nous conceptes i significats, ve a fer realitat allò "del saber no ocupa lloc". Tot i això al costat d'aquestes paraules se n'escolten altres, sens dubte fruit de la imaginació humana, que sense tenir cap fonament ni lingüístic, ni científic ni sanitari, s'han estés, acceptat i escampat per tot arreu.

De totes elles crec s'emporta "la palma" aquella que es fa servir per a referir-se a les persones que se salten les normes de distanciament i confinament, posant -se en perill i posant en perill els altres i que no és altra que Covidiotes.

Formada a partir de COVID-19 i IDIOTA, per acronímia tenim la nova paraula definitòria de l'actitud d'aquests díscols, incívics i temeraris que, malauradament, s'escampen per tot arreu, fent necessària la intervenció de les forces públiques per controlar-los.

I si hui parle d'aquests individus, d'aquests malparits, és perquè també ací, a Castelló, sembla, segons les darreres informacions de la policia local, que en tenim uns quants, i com la pandèmia, no paren de créixer.

El passat dissabte 28 de març, informava la policia que aquell mateix dia s'havien ficat 22 multes per circular sense "to ni so" pels carrers de Castelló. Al mateix temps s'informava els veïns que des de l'inici del confinament, el dissabte 14, és a dir en dues setmanes havien estat denunciats per aquest motiu 294 castellonencs, o cosa equivalent, 21 covidiotes de mitjana per dia.

Ahir dilluns 6 els mitjans d'informació tornàvem a donar-nos noves dates. El diumenge de Rams van haver de posar-se 14 denúncies per incompliment de les restriccions de mobilitat a la via pública, el que elevava a 422 el nombre de multes imposades a Castelló des de l'inici del confinament. 19 covidiotes de mitjana diària a Castelló per comportaments causats per l'ansietat, l'escepticisme, la irresponsabilitat o vés tu a saber.

No sé de quina quantitat seran les sancions i si els multats arribaran a pagar-les o no, però davant d'aquesta "poca vergonya" jo posaria en marxa una acció que sembla s'ha implantat a la República Dominicana i que no és altra que com tenen ganes d'eixir al carrer, ho facen a la nit, acompanyant o millor encara, substituint els treballadors "del camió de la basura" i, a la vegada que fan realitat el seu desig de passejar pels carrers, facen un servei social útil, i així tots contents, els covidiotes i el veïnat. Ací ho deixe com idea als senyors Braina i García, regidors responsables de les àrees de seguretat pública i gestió de residus del nostre ajuntament.

Demanar disculpes o pagar una multa no és prou per a parar aquesta altra pandèmia, la dels covidiotes, per tant per fer-los entrar en raó i que prenguen una dimensió real del que està passant, o els fem treballar en benefici de la societat o els tanquem a pany i clau. Ja hi ha prou d'estúpids, no són els amos, o és que pensen que a la resta de veïns no ens costa seguir tancats a casa?

Se'n sortirem.... i no serà la primera vegada!

 Quan el Rei Jaume I va conquerir aquestes terres, va trobar-se amb un indret pla, boscós, ple de romigueres, botjes, canyars, senill, jocs, murtes i llorers, ple d'aiguamolls i lluents. Rendit el Castell Vell els seus moradors i aquells que es quedaren, malgrat totes les dificultats, van decidir establir un nou nucli urbà, a la Plana, i així poder aprofitar encara més aquestes terres baixes.

Així nasqué Castelló al segle XIII i, al primer terç del segle XIV, quan la ciutat tenia ja més d'un miler de cases, la vida no resultava gens fàcil, el poble sofria diferents, grans i greus malalties que obligaren el rei Pere IV l'any 1357 a perdonar als nostres veïns el pagament, per l'espai de 10 anys, de certs censos en atenció a les malalties sofrides. La pobresa, la misèria i la mort va apoderar-se per uns anys del poble, conseqüència de tot açò va ser una dràstica i contínua disminució de la població al llarg de tot el segle. Però amb constància, esforç i sacrifici per part de tots, la ciutat va tirar endavant.

El segle XV va continuar sent devastador pel nostre poble. Segons llegim en un memorial que el Consell de la ciutat va remetre al rei Joan II l'abril de 1438, l'any 1410 van morir a la Vila a causa de "la febra pestilencial" més de 900 persones, el 1435 més de 200, arribant-se l'any 1437,  amb poc més de 33 cases habitades!

I quina diríeu va ser la greu malaltia més estesa en aquella època a Castelló? No, no va ser la pesta, aquesta arribaria encara després, sinó les "febres tercianes", la febre palúdica o malària, transmesa per la femella del mosquit, que ponia els seus ous a sobre de la superfície de les aigües pantanoses dels lluents i aiguamolls, mosquits que picaven els llauradors i els feien portadors del virus, apegant-los la malaltia als altres veïns. Des de la distància temporal, us sona a alguna cosa?

I Castelló va sortir-se'n. La quinina, o corfa del quino, que hui s'empra com a potenciador de la tònica, va ser a partir dels inicis del segle XVI el remei eficaç pel tractament d'aquesta epidèmia, aconseguint que el 1574, la ciutat tornara a tenir ja 700 cases habitades. La pandèmia havia estat superada, el preu molt car, massa car.

I no acaben ací les pandèmies al nostre poble. Una onada de pesta bubònica, que havia aparegut al segle XIV a Europa,  va arribar també en aquesta època a Castelló, afectant els veïns que són infectats a través de la pell, per picadures de puces que transmeten el bacteri després d'haver estat en contacte amb rates malaltes.

La pesta va provocar un gran caos a la població i va tenir un impacte paorós, un altre hoste inesperat, desconegut i fatal, del qual s'ignorava tant el seu origen com la seua teràpia i que afectava a tots, sense distingir amb prou feines entre pobres i rics, va tornar a ficar a la població en estat d'alarma general per un bon grapat d'anys.

El bacteri rondava les llars durant un període d'entre 16 i 23 dies abans que es manifestaren els primers símptomes de la malaltia. Transcorrien entre tres i cinc dies més fins que és produïen les primeres morts, i una setmana més fins que la població no adquiria consciència plena del problema en tota la seua dimensió. Des de la distància temporal, us sona alguna cosa?

La medicina no va aconseguir fer res, i per molts anys no va trobar una explicació a aquest fet; molts metges van ser infectats en atendre els seus pacients. Com una mesura per tallar l'expansió, es va prendre la determinació d'aïllar els pacients infectats durant un període de quaranta dies (d'ací prové el terme de quarantena) i fins llavors, quan consideraven que ja no era perillós, no entraven en contacte amb ell. Des de la distància temporal, ús zona alguna cosa?

Les autoritats de Castelló, amb mesures i tàctiques encertades o no, es preocuparen sempre per tal d'erradicar aquestes pandèmies. Però seguim, que no acaben ací les desgràcies...

Finals del segle XVII, primavera de 1698, unes "febres malignes de perversa qualitat" tornerna atacar els veïns de Castelló, febres que van allargar-se fins al dia de Sant Cristòfol en què, miraculosament, van remetre i a partir d'aquell moment els que abans estaven malalts van millorar. Els castellonencs agraïts, veure lliures de la malaltia,  proposaren a l'Ajuntament adoptar en prova de pleitesía i agraïment,com a Patró de la Vila, al Màrtir Sant Cristòfol.

I arribem al segle XX, una nova pandèmia amb simptomatologia pareguda al paludisme s'estén per Castelló en els anys de la postguerra. Tremolors, febre molt alta, pell de color groc, recuperació molt lenta, fins i tot la mort. El metge castellonenc Vicente Altava, aprofundint en les apreciacions arriba a descobrir primer la causa de la desconeguda leptospirosi, "malaltia de les rates", " de l'arròs", endèmica a Castelló, a conseqüència de la gran implantació d'aquest cultiu a la zona pantanosa del terme, contra la qual va desenvolupar una vacuna. El veïnat novament va aconseguir sortir-se'n...

El DDT com a mètode eficaç contra el mosquit, la higiene, la quinina i unes màscares amb un nas en forma de bec, "ple de perfum d'herbes aromàtiques" i amb dos forats a les fosses nasals,  per a  poder respirar, contra la pesta, la intervenció divina contra les "febres", o una vacuna, han estat els aliats, al llarg de la nostra història, per fer front, atacar i vèncer les diferents pandèmies. També ara, el coronavirus, de segur tindrà a Castelló els dies comptats, també ara el veïnat, amb l'ajuda dels governants, sabrà, sabrem sortir-nos.