Se'n sortirem.... i no serà la primera vegada!

 Quan el Rei Jaume I va conquerir aquestes terres, va trobar-se amb un indret pla, boscós, ple de romigueres, botjes, canyars, senill, jocs, murtes i llorers, ple d'aiguamolls i lluents. Rendit el Castell Vell els seus moradors i aquells que es quedaren, malgrat totes les dificultats, van decidir establir un nou nucli urbà, a la Plana, i així poder aprofitar encara més aquestes terres baixes.

Així nasqué Castelló al segle XIII i, al primer terç del segle XIV, quan la ciutat tenia ja més d'un miler de cases, la vida no resultava gens fàcil, el poble sofria diferents, grans i greus malalties que obligaren el rei Pere IV l'any 1357 a perdonar als nostres veïns el pagament, per l'espai de 10 anys, de certs censos en atenció a les malalties sofrides. La pobresa, la misèria i la mort va apoderar-se per uns anys del poble, conseqüència de tot açò va ser una dràstica i contínua disminució de la població al llarg de tot el segle. Però amb constància, esforç i sacrifici per part de tots, la ciutat va tirar endavant.

El segle XV va continuar sent devastador pel nostre poble. Segons llegim en un memorial que el Consell de la ciutat va remetre al rei Joan II l'abril de 1438, l'any 1410 van morir a la Vila a causa de "la febra pestilencial" més de 900 persones, el 1435 més de 200, arribant-se l'any 1437,  amb poc més de 33 cases habitades!

I quina diríeu va ser la greu malaltia més estesa en aquella època a Castelló? No, no va ser la pesta, aquesta arribaria encara després, sinó les "febres tercianes", la febre palúdica o malària, transmesa per la femella del mosquit, que ponia els seus ous a sobre de la superfície de les aigües pantanoses dels lluents i aiguamolls, mosquits que picaven els llauradors i els feien portadors del virus, apegant-los la malaltia als altres veïns. Des de la distància temporal, us sona a alguna cosa?

I Castelló va sortir-se'n. La quinina, o corfa del quino, que hui s'empra com a potenciador de la tònica, va ser a partir dels inicis del segle XVI el remei eficaç pel tractament d'aquesta epidèmia, aconseguint que el 1574, la ciutat tornara a tenir ja 700 cases habitades. La pandèmia havia estat superada, el preu molt car, massa car.

I no acaben ací les pandèmies al nostre poble. Una onada de pesta bubònica, que havia aparegut al segle XIV a Europa,  va arribar també en aquesta època a Castelló, afectant els veïns que són infectats a través de la pell, per picadures de puces que transmeten el bacteri després d'haver estat en contacte amb rates malaltes.

La pesta va provocar un gran caos a la població i va tenir un impacte paorós, un altre hoste inesperat, desconegut i fatal, del qual s'ignorava tant el seu origen com la seua teràpia i que afectava a tots, sense distingir amb prou feines entre pobres i rics, va tornar a ficar a la població en estat d'alarma general per un bon grapat d'anys.

El bacteri rondava les llars durant un període d'entre 16 i 23 dies abans que es manifestaren els primers símptomes de la malaltia. Transcorrien entre tres i cinc dies més fins que és produïen les primeres morts, i una setmana més fins que la població no adquiria consciència plena del problema en tota la seua dimensió. Des de la distància temporal, us sona alguna cosa?

La medicina no va aconseguir fer res, i per molts anys no va trobar una explicació a aquest fet; molts metges van ser infectats en atendre els seus pacients. Com una mesura per tallar l'expansió, es va prendre la determinació d'aïllar els pacients infectats durant un període de quaranta dies (d'ací prové el terme de quarantena) i fins llavors, quan consideraven que ja no era perillós, no entraven en contacte amb ell. Des de la distància temporal, ús zona alguna cosa?

Les autoritats de Castelló, amb mesures i tàctiques encertades o no, es preocuparen sempre per tal d'erradicar aquestes pandèmies. Però seguim, que no acaben ací les desgràcies...

Finals del segle XVII, primavera de 1698, unes "febres malignes de perversa qualitat" tornerna atacar els veïns de Castelló, febres que van allargar-se fins al dia de Sant Cristòfol en què, miraculosament, van remetre i a partir d'aquell moment els que abans estaven malalts van millorar. Els castellonencs agraïts, veure lliures de la malaltia,  proposaren a l'Ajuntament adoptar en prova de pleitesía i agraïment,com a Patró de la Vila, al Màrtir Sant Cristòfol.

I arribem al segle XX, una nova pandèmia amb simptomatologia pareguda al paludisme s'estén per Castelló en els anys de la postguerra. Tremolors, febre molt alta, pell de color groc, recuperació molt lenta, fins i tot la mort. El metge castellonenc Vicente Altava, aprofundint en les apreciacions arriba a descobrir primer la causa de la desconeguda leptospirosi, "malaltia de les rates", " de l'arròs", endèmica a Castelló, a conseqüència de la gran implantació d'aquest cultiu a la zona pantanosa del terme, contra la qual va desenvolupar una vacuna. El veïnat novament va aconseguir sortir-se'n...

El DDT com a mètode eficaç contra el mosquit, la higiene, la quinina i unes màscares amb un nas en forma de bec, "ple de perfum d'herbes aromàtiques" i amb dos forats a les fosses nasals,  per a  poder respirar, contra la pesta, la intervenció divina contra les "febres", o una vacuna, han estat els aliats, al llarg de la nostra història, per fer front, atacar i vèncer les diferents pandèmies. També ara, el coronavirus, de segur tindrà a Castelló els dies comptats, també ara el veïnat, amb l'ajuda dels governants, sabrà, sabrem sortir-nos.