Hostaleria i hoteleria.

Al conjunt de serveis que donen les empreses que es dediquen a proporcionar allotjament i menjar a altres persones a canvi d'un preu convingut se'l coneix amb el nom genèric d'hostaleria, i les persones que a ella es dediquen, s'anomenen hostalers, englobant hotels, restaurants, cafeteries i altres Establiments de menjars, begudes i allotjament.

D'altra banda, el mot hoteleria, fa referència només als hotels, considerant aquella una branca de l'hostaleria. En realitat la diferència no és complicada. Hostaleria es refereix al sector dels hotels únicament, és a dir, excloent restaurants, hostals, cafeteries, etc.

Dos mons econòmics semblants però no iguals, amb estructures diferents i, el que és a hores d'ara més important: clients diferents, ja que per norma general, els clients que s'allotgen als hotels, són majoritàriament allò que anomenem turistes forans, mentre que els que ocupen cafeteries, restaurants i bars, són clients locals. També l'estructura de l'empresa està ben diferenciada, i poden separar-se fàcilment pel que fa a gestió del negoci, procediments molt diferents a l'hora de treballar.

La zona costanera castellonera, sobretot a l'estiu, és una important zona turística, de sol i platja, amb multitud d'establiments hostalers. Aquest 2020 del coronavirus, a l'apertura progressiva des de fa unes setmanes de terrasses i restaurants, s'afig ara la de les platges, de manera que l'hostaleria, amb totes les mesures restrictives en marxa, està tornant a la normalitat, sent un respir per clients i sobretot empleats i propietaris.

I si torna a la normalitat és perquè majoritàriament terrasses, cafeteries, bars i "xiringuitos" es nodreixen de clients locals que, a hores d'ara, som els únics als quals la legalitat ens permet fer ús d'aquests serveis.

A diferència de l'hostaleria perquè funcione l'hoteleria és necessària la presència de turisme forà. Des de sempre en el cas de Castelló, la majoria dels nostres visitants forans estiuencs vénen de Madrid, Aragó, Catalunya o la mateixa Comunitat. Ara com ara, cap pot acostar-se, per la qual cosa no entenc aquelles veus que, volen avançar la reobertura.

Entenc que necessiten guanyar diners o si més no, no perdre'n més, però només hi ha una possibilitat d'avançar la seua reobertura que és avançar en la mobilitat, i això, pot resultar perillós, molt perillós.

Entenc que hi haja pressió sobre el Govern Autonòmic que sembla serà, en assolir la fase 3, el que haurà de prendre la darrera decisió. Entenc que el senyor Puig vulga avançar al màxim els terminis, que tinga intenció de, en dates no massa llunyanes, permetre la mobilitat entre les tres províncies valencianes, i més encara, que deixe caure la possibilitat de poder moure's entre comunitats limítrofes, però voleu dir que paga la pena el risc?

És veritat que qualsevol propietari de negoci vol treballar amb certesa i planificació, sense improvisacions, ni presses, ni corregudes, i que, com més gran és l'establiment més condicions necessiten per poder ser sostenibles, i el pas del temps juga a la seua contra però, pressionar estant la salut en joc, pot resultar, a la llarga o a la curta, molt, massa perillós.

No crec que la temporada turística estiga perduda, no serà com les darreres, però de la mateixa manera que l'hostaleria, i gràcies als clients locals, com diem al meu raval "ja va traient favetes de l'olla", esperem que, sempre d'acord amb els entesos sanitaris, també prompte s'aixequen les restriccions i puguem rebre turisme forà, i els hotelers així puguen, salvar la temporada, si més no és el que sembla pot ocorrer si no tenim pressa i l'evolució epidemiològica manté la tendència actual positiva.

Arxiprestal... prestada.

Es coneix amb aquell nom l'església catòlica principal que encapçala un grup de parròquies pertanyents a diversos municipis propers o de diferents esglésies dins de la mateixa ciutat, al capdavant de la qual està l'arxipreste o degà, sacerdot encarregat d'administrar-les o dirigir-les.

A Castelló i des de meitat del segle XVI, 1549, hi havia l'església arxiprestal de Santa Maria de l'Assumpció, construïda sobre les restes d'una anterior del segle XIII. Arxiprestal que també va ser demolida, segons acord municipal de 17 de novembre de 1936.

A partir del 1939, seguint traces de l'arquitecte Vicent Traver Tomàs es va iniciar la construcció d'un nou temple molt més ampli, de tres naus, i d'aparença neogòtica, continuada amb posterioritat pel seu fill i acabada pel seu nét, Joan Ignasi. Una nova església que conserva pocs elements de l'antic temple, les tres portades antigues i poca cosa més, i que pel seu volum, per la seua importància, i també pel seu elevat cost econòmic, va reedificar-se per parts, obrint-se als fidels en diferents etapes, consagrant-se definitivament el maig del 1999, seixanta anys després de l'inici de la reconstrucció.

Onze anys després de l'inici de les obres, el 1950, l'11 de juny, s'obria al culte la meitat de l'església i, tal dia com hui, 4 de juny de 1950, fa 70 anys, va ser el darrer diumenge en què l'església de Sant Agustí, al carrer Major, que s'havia estalviat la destrucció de la guerra i havia estat no només l'escenari de la primera missa,  l'endemà de l'alliberació de la ciutat, el 15 de juny de 1938, va servir i fer la funció d'arxiprestal en els anys de la reconstrucció.

Per això, el diari Mediterraneo, en la seua segona pàgina, d'aquell diumenge 4 d'abril, i en l'apartat "Catolicidad" anunciava que aquell era el darrer diumenge en què Sant Agustí servia d'arxiprestal, a la vegada que aprofitava per a convidar els fidels castellonencs a l'assistència el diumenge següent a la celebració inaugural de l'església Major, i demanava que en acomiadar-se "dels agustinos" calia fer-ho amb la promesa d'acabar, amb esforç, sacrifici i donatius, l'altra meitat de Santa Maria. Pocs imaginaven en aquell moment que haurien de passar encara vora setanta anys per aconseguir-se aquella fita.

Quasi dotze anys després del retorn a Castelló el 1938 de l'arxipreste de Santa Maria, l'almassorí Joaquim Balaguer Martinavarro, que havia estat nomenat l'any 1935, i que davant la persecució que van patir els eclesiàstics, va haver de refugiar-se fora de la ciutat el any de la guerra, veia ara com al solar en què el bisbe de Tortosa Fèlix Bilbao, va col·locar la primera pedra de la nova església el 14 de juny de 1939, s'alçava la que, tot i només trobar-se a la meitat, ja era la més gran església de Castelló, i que la per ell creada "Junta de Reconstrucción", amb un treball lent però constant i sense pauses, aconseguia fer realitat allò que inicialment semblava quasi impossible.

I com Castelló és un poble agraït, els feligresos van considerar que aquella església, Santa Maria, era fruit del treball de l'arxipreste, nomenant-lo aquell mateix any de 1950 fill adoptiu de la ciutat; Déu va voler que l'arxipreste tinguera el privilegi de, deu anys després, viure un altre esdeveniment excepcional, el pas de l'església Major d'Arxiprestal a Catedral, quan Castelló, per decret del Papa Joan XXIII,  es va convertir en Ciutat Episcopal.

L'arxipreste més actiu que la ciutat ha tingut, "El señor cura" com se li coneixia popularment pel seu càrrec, va morir el 5 de desembre de 1971 i està soterrat sota una senzilla llosa a la que va ser la seua obstinació personal dins la nova església, la Capella del Sagrari, lloc on tenia també el confessionari i on va rebre, aconsellar i perdonar en nom de Déu a tants i tants fidels.

Es conta al Raval que l'arxipreste aspirava a ser el primer bisbe de la nova diòcesi, no seré jo qui afirme o negue tal qüestió, però també, i és de justícia recordar-ho, es diu que amb les seues pròpies mans, quan aquella església major només era ja un solar, va anar clavant estaques a terra delimitant el que era patrimoni de Santa Maria i ajudant-se de cordes i filferros va delimitar l'espai natural de l'església per la qual ja mai va deixar de treballar.

Hui, al 2020, la cocatedral de Santa Maria està catalogada com a Bé d'Interès Cultural i figura inscrita al Patrimoni Nacional i en el Patrimoni Cultural de la Generalitat Valenciana, mentre que des del 2012 l’arixprest és mossen Miguel Simón Ferrandis, d’altra banda, Sant Agustí, és un edifici catalogat, de manera genèrica, com a Bé de Rellevància Local, i com a conseqüència de l'especulació urbanística, l'any 1974 es va derruir tot menys l'Església conventual, que va poder restaurar-se i tornar-se a obrir al culte, encara que no com a parroquia, mai més ha tornar a ser arxiprestal…

Màrqueting de fa cent anys... i d'ara.

Els efectes de l'arribada dilluns passat de la fase 2 del Pla de desconfinament per la crisi sanitària de la Covid-19 va permetre a Castelló, entre altres coses, la reobertura de l'interior dels bars i restaurants amb capacitat limitada, a més de continuar amb les terrasses obertes amb les mateixes mesures de seguretat que en la fase anterior.

Alguns van aprofitar per a obrir dilluns per primer cop des de l'inici del confinament, ja que, o no disposaven de terrassa, o encara no havien obert perquè no els sortia a compte. Fins i tot l'obertura d'alguns s'està fent en aquests dies posteriors, ahir o hui, i altres encara romanen amb les persianes baixades, a l'espera de l'arribada del cap de setmana.

Però l'ambient a la ciutat es nota que va, cada dia que passa, tornant a allò que era habitual fa uns pocs mesos: terrasses i bars plens a qualsevol hora del matí o de la vesprada. Es nota que el veïnat tenia "ganes de bar" i els clients, habituals o esporàdics, agraeixen, agraïm, la reobertura, omplint tots els espais disponibles. Sí, novament hi ha vida als carrers, a les terrasses, als bars i als restaurants.

I és que a Castelló, des de sempre, ens ha agradat fer vida social a les barres dels bars i als espais interiors, i per allò de la bonança del temps, en quant començava aquest a ser bo, també al carrer.

I dic que des de sempre perquè hui, m'he topat amb un anunci aparegut a la pàgina 2 de "l'Heraldo", del dimarts 3 de juny de 1930, tot just fa 90 anys, en què d'una manera curiosa i poètica, el senyor Manuel Martínez, propietari d'un dels dos quioscos que hi havia al parc de Ribalta "convidava" a visitar el seu establiment, anunciant-se amb un servei reeixit.

Aquells quioscos, el "Martínez" i el "Campos", ubicats a les cantonades del nord de la glorieta de l'Obelisc, a l'andana central, durant una caterva d'anys van ser una imatge emblemàtica i entranyable del Castelló de temps passats, epicentre i recés de pau per a molts castellonencs.

De manera que fa tot just hui noranta anys, el quiosc Martínez es presentava com el lloc ideal per mantenir una tertúlia,  gaudir d'un passeig pel parc prenent el sol en els mesos més freds, refrescar-se a l'ombra dels seus arbres degustant un exquisit gelat en els dies de calor, o jugar arriscades partides de cartes a les sales interiors quan el temps no acompanyava gaire.

Aquest quiosc "Obelisco" o "Martínez" no només es publicitava a la premsa de 1930 amb uns versets que deien: "Porque el ritmo del calor sigue en aumento/habrá que combatirlo con helados/para calmar el ardoroso aliento/nada mejor que horchata y mantecados/" i continuaba: "Si calmarlo lector fuera tu intento/exquisitos los tienes y muy variados/en Ribalta un kiosko, no te miento/ es muy fácil si quieres comprobarlo", si més no també uns anys abans de l'inici de la guerra civil, allà pel 1935,  publicitava al mateix diari, el seu saló interior per prendre un bon café.

Sembla que va ser a la fi del segle XIX, 1899, quan va instal·lar-se aquell quiosc i que va romandre actiu per vora vuitanta anys, fins a l'arribada de la democràcia, el 1977. 

Quaranta-un any després, el 5 de setembre del 2018, un nou quiosc al Ribalta, en aquest cas, remodelant l'antiga caseta del pou, amb cuina, barra i zona de terrassa amb tauletes i cadires, va obrir les portes.

Però els temps canvien, han passat noranta anys i el nou "Quiosco del Parque" tot i que també es publicita entre els veïns de la ciutat, ho fa de manera més actual, emprant la principal xarxa social que hi ha al món, Facebook, trobant en aquesta modalitat de promoció, de nou màrqueting, un terreny fèrtil per a donar a conèixer el concepte actual i modern de quiosc, amb menús diaris molt elaborats, activitats d'animació infantil o actuacions musicals en viu.

Nous temps, noves aportacions, noves formes de viure, però amb l'esperit tradicional de sempre, reunir-se, compartir, xarrar, al parc d'En Ribalta o a qualsevol altre lloc, Castelló, a poc a poc, torna a bullir després de 80 dies d'alerta i confinament.

Un naixement.... quatre baptismes: Francesc Ribalta.

Al web "HISTORIA DE LOS APELLIDOS" trobem que RIBALTA és el 3832è cognom més comú d'Espanya; a tot el territori espanyol hi ha censades 1158 persones amb RIBALTA com a primer cognom, essent Catalunya el territori originari, portant en l'actualitat aquest primer cognom, un total de 657 persones a Barcelona, 234 a Lleida, 43 a Girona i 30 a Tarragona. També trobem el cognom Ribalta de manera significativa a les Balears, 21 i a Castelló 58.

Tot i no ser al nostre poble un dels cognoms més habituals, sí que està molt lligat a la nostra història. Sense anar més lluny, trobem un institut, un parc, i una estàtua sedent, dedicades a un Ribalta, en concret al famós pintor del barroc espanyol, Francisco Ribalta.

I perquè és tant recordat a Castelló? Perquè des del segle XVIII i fins a mitjan segle XX va creure's que Castelló era la ciutat natal del pintor. Fins i tot una placa col·locada l'any 1930 al primer pis de la façana de l'habitatge número 79, del carrer d'Enmig, encara hui en dia ens recorda que, per molts anys, va pensar-se que aquella era la "casa natalícia del pintor Ribalta".

Una greu errada en trobar-se a la fi de 1948 o inicis del 1949, a la localitat lleidatana de Solsona la partida de baptisme del pintor, nascut en aquella localitat tal dia com hui de l'any 1565, fa 455 anys, vivint la seua infantesa a la casa número 18 del carrer del Castell d'aquell poble del Solsonès. Dades per altra part concordants amb altres com la presència de dues germanes Aldonça i Paula, amb les que també viurà anys després a València.

La confusió viscuda a Castelló per vora dos-cents anys, és conseqüència de diferents casualitats, errades contínues. La primera la troballa a Castelló per part de l'historiador i viatger de Begís, Antonio Ponz, l'any 1785, a la parròquia de Santa Maria, d'una partida de naixement d'un Francisco Ribalta, també nascut el 2 de juny però de 1555, deu anys abans que "el pintor" i batejat l'11 de juny. També el dominic fra Manuel Martín Picó, l'any 1792, afirmava que les moltes pintures que d'en Ribalta es troben a l'església Major de Castelló, a Sant Agustí, a l'ermita de Sant Roc i a l'església de la Sang, demostren que aquell era fill del nostre poble.

I si "no voleu caldo, dues tasses", l'any 1921 el catedràtic Eduardo Juliá, novament a l'arxiu parroquial de Santa Maria de Castelló, troba una altra partida de naixement a nom de Francesc Ribalta; aquest nascut el 1568. Ja eren tres, per tant, les actes: la de 1551, la de 1555 i aquesta última de 1568.

L'embolic és patent i Carlos Espresati, en el seu llibre "Ribalta" publicat l'any 1948, serà qui tractarà d'identificar el famós pintor entre aquesta trinitat de "Ribaltes" castellonencs, arribant a la conclusió que els nascuts el 1555 i el 1568 eren germans i que el segon portava el mateix nom que el primer perquè en el moment del seu naixement el germà ja havia mort i que per edat no podia ser el pintor, ja que alguns dels quadres famosos estan datats en els anys en què aquell Ribalta encara era un xiquet.

Quedava un candidat el nascut el 1551 però als llibres de Vàlues de la Peyta apareix l'any 1580 com a llaurador, amb Ortí de segon cognom i sense cap referència a viatges ni pintura, també quedava descartat...

Ja per aquella època altres estudiosos, amb sensibilitat, rigor i anàlisi, comencen a negar l'autoria d'algunes de les obres atribuïdes al pintor, així com a donar per bo l'origen català de l'artista, fins a arribar a l'evidència: nascut a Solsona el dos de juny de mil cinc-cents seixanta-cinc i mort a l'edat de seixanta-tres anys a València, el 1628.

Un llinatge és la línia d'avantpassats i descendents d'una persona i, tot i que a Castelló no anem sobrats de personatges il·lustres, cal reconèixer que malgrat estar parlant del creador i cap de l'escola valenciana de pintura, malgrat ser molt recordat a Castelló, Ribalta no va nàixer al carrer d'Enmig i no va ser, com era creença i orgull de Castelló per molts anys,  batejat a Santa Maria, tot i que hui 2 de juny de fa 455 anys va arribar a aquest món, a un poblet menut, ciutat des de temps de Felip II, distant 300 quilòmetres de casa nostra...

Pasqua Granada... inici d'una nova fase.

 La Pasqua Granada se celebra quaranta-nou dies després del dilluns de Pasqua Florida, en aquest 2020, tot just hui primer de juny; se la coneix popularment per "Segona Pasqua" i tradicionalment ha estat tractada com una festivitat amb una doble vessant: per una banda és una celebració primaveral que prové i incorpora cerimònies d'antics cultes agraris relacionats amb la granada dels cereals dels camps i la fructificació de les plantes, denominant-se també com a Pasqual dels fruits, "pasqua granà, la falç a la mà", "per Pasqua granada, l'espiga daurada"..., i, per l'altra, commemora, en el marc del Cristianisme, el descens de l'Esperit Sant sobre els deixebles de Jesucrist, moment que marca el naixement de l'Església, amb la mateixa importància que la Pasqua Florida o de Resurrecció o la Pasqua de Nadal.

Que se celebre 49 dies després de dilluns de Pasqua vol dir dues coses, que sempre cau en dilluns, concretament l'endemà del seté diumenge després de Setmana Santa, i que siga una altra festa religiosa "no fixa", depenent sempre de la data de la primera lluna de primavera, que és a partir de la qual es fixen molts dels dies de celebració cristians.

Però, a més a més, és aquesta una festivitat que, permeteu-me l'expressió, no és igual d'important a tot arreu dels nostres territoris, celebrant-se de manera desigual a tot el país; així trobem que en algunes poblacions hui és festa local, un dia no laborable, sobretot a Catalunya amb Barcelona al capdavant, i en altres com al País Valencià i a Castelló en concret, no.

I no és que a la tradició valenciana "Pentecosta" no haja tingut importància, de fet tenim notícies de mitjans del segle XIV o XIV per les que se sap d'unes grans celebracions de la Pentecosta a València, a la catedral, mitjançant la representació, coneguda popularment com "la festa de la palometa" on s'explicava els creients l'arribada de l'Esperit Sant, com un episodi fonamental de la història de la salvació, a través d'una peça de teatre sacre que, a més a més de fer les delícies dels fidels com a element lúdic, contribuïa a la consolidació ideològica i a aconseguir una major cohesió social.

Un espectacle, una festa per a la sorpresa i la diversió, però també servia per a profunditzar i entendre millor els misteris de la fe cristiana. Una festa de caràcter simbòlic en què la meravella i la rauxa estaven assegurats i, en conseqüència, l'èxit el tenia aconseguit.

En el seu desenvolupament intervenien enginys mecànics, focs d'artifici, lluminàries i tramoies, escenes gairebé "miraculoses" d'obertura de cel, amb sortida impetuosa de "la Palometa mecànica" que representava l'Esperit Sant, trets d'armes eixordadores, càntics o recitats, llengües de foc que enviava Déu omnipotent per recordar la reunió de Cenacle..., una oportunitat de sortir de l'anodina existència que portava la gent de moment, una oportunitat de viure.

També a Castelló la festa de la Pentecosta va arribar a tenir gran importància, malgrat que en aquest cas ho va ser per caire laic i governamental. Al llarg de molts segles i a partir del XIV, va ser costum que els jurats que conformaven el Consell de la Vila, celebraren la seua primera sessió després de cada elecció, en la festivitat de Quinquagèsima, iniciant-se el seu mandat el diumenge de Pentecosta amb el corresponent jurament.

L'endemà, dilluns, tal dia com hui, es reunia per primera vegada el Consell, el Govern de la Vila i, a partir d'aquell moment, s'iniciava l'any administratiu, quedant reflectides totes les normes, acords, ordenances i aprovacions en l'anomenat llibre del Consell, elaborat i custodiat al llarg de tota "la legislatura" per l'escrivà, que juntament amb el síndic, el sequier o el mostassaf, conformaven l'elenc "de funcionaris" locals.

Però el temps tot ho trasbalsa i ara, aquest any, ni la nostra, ni cap altra Comunitat Autònoma de l'Estat ha inclòs en el seu calendari regional festiu la Segona Pasqua. Ni tan sols Catalunya, on la Pasqua Granada ha estat una festa d'especial tradició, hi ha mantes el festiu per tota la Comunitat. Únicament en ciutats capitals de província com Barcelona, Ciudad Real, Girona o Zamora, a més a més d'alguns pobles catalans, on hi ha coincidència amb altres festes locals, cas de Badalona, Hospitalet, Mataró o Cornellà, mantenen hui dilluns com a festiu.

Altres temps que no han d'impedir mantenir una claredat entre el passat i el present, una lluita i un record per no caure al buit i l'oblit. Feliç dilluns de Pasqua Granada, que l'Esperit Sant ens concedisca claredat, responsabilitat i saviesa per seguir abraçats a la vida, en aquest dia de canvi i inici d'una nova fase a la qual ens ha portat el maleït virus.