Arxiprestal... prestada.

Es coneix amb aquell nom l'església catòlica principal que encapçala un grup de parròquies pertanyents a diversos municipis propers o de diferents esglésies dins de la mateixa ciutat, al capdavant de la qual està l'arxipreste o degà, sacerdot encarregat d'administrar-les o dirigir-les.

A Castelló i des de meitat del segle XVI, 1549, hi havia l'església arxiprestal de Santa Maria de l'Assumpció, construïda sobre les restes d'una anterior del segle XIII. Arxiprestal que també va ser demolida, segons acord municipal de 17 de novembre de 1936.

A partir del 1939, seguint traces de l'arquitecte Vicent Traver Tomàs es va iniciar la construcció d'un nou temple molt més ampli, de tres naus, i d'aparença neogòtica, continuada amb posterioritat pel seu fill i acabada pel seu nét, Joan Ignasi. Una nova església que conserva pocs elements de l'antic temple, les tres portades antigues i poca cosa més, i que pel seu volum, per la seua importància, i també pel seu elevat cost econòmic, va reedificar-se per parts, obrint-se als fidels en diferents etapes, consagrant-se definitivament el maig del 1999, seixanta anys després de l'inici de la reconstrucció.

Onze anys després de l'inici de les obres, el 1950, l'11 de juny, s'obria al culte la meitat de l'església i, tal dia com hui, 4 de juny de 1950, fa 70 anys, va ser el darrer diumenge en què l'església de Sant Agustí, al carrer Major, que s'havia estalviat la destrucció de la guerra i havia estat no només l'escenari de la primera missa,  l'endemà de l'alliberació de la ciutat, el 15 de juny de 1938, va servir i fer la funció d'arxiprestal en els anys de la reconstrucció.

Per això, el diari Mediterraneo, en la seua segona pàgina, d'aquell diumenge 4 d'abril, i en l'apartat "Catolicidad" anunciava que aquell era el darrer diumenge en què Sant Agustí servia d'arxiprestal, a la vegada que aprofitava per a convidar els fidels castellonencs a l'assistència el diumenge següent a la celebració inaugural de l'església Major, i demanava que en acomiadar-se "dels agustinos" calia fer-ho amb la promesa d'acabar, amb esforç, sacrifici i donatius, l'altra meitat de Santa Maria. Pocs imaginaven en aquell moment que haurien de passar encara vora setanta anys per aconseguir-se aquella fita.

Quasi dotze anys després del retorn a Castelló el 1938 de l'arxipreste de Santa Maria, l'almassorí Joaquim Balaguer Martinavarro, que havia estat nomenat l'any 1935, i que davant la persecució que van patir els eclesiàstics, va haver de refugiar-se fora de la ciutat el any de la guerra, veia ara com al solar en què el bisbe de Tortosa Fèlix Bilbao, va col·locar la primera pedra de la nova església el 14 de juny de 1939, s'alçava la que, tot i només trobar-se a la meitat, ja era la més gran església de Castelló, i que la per ell creada "Junta de Reconstrucción", amb un treball lent però constant i sense pauses, aconseguia fer realitat allò que inicialment semblava quasi impossible.

I com Castelló és un poble agraït, els feligresos van considerar que aquella església, Santa Maria, era fruit del treball de l'arxipreste, nomenant-lo aquell mateix any de 1950 fill adoptiu de la ciutat; Déu va voler que l'arxipreste tinguera el privilegi de, deu anys després, viure un altre esdeveniment excepcional, el pas de l'església Major d'Arxiprestal a Catedral, quan Castelló, per decret del Papa Joan XXIII,  es va convertir en Ciutat Episcopal.

L'arxipreste més actiu que la ciutat ha tingut, "El señor cura" com se li coneixia popularment pel seu càrrec, va morir el 5 de desembre de 1971 i està soterrat sota una senzilla llosa a la que va ser la seua obstinació personal dins la nova església, la Capella del Sagrari, lloc on tenia també el confessionari i on va rebre, aconsellar i perdonar en nom de Déu a tants i tants fidels.

Es conta al Raval que l'arxipreste aspirava a ser el primer bisbe de la nova diòcesi, no seré jo qui afirme o negue tal qüestió, però també, i és de justícia recordar-ho, es diu que amb les seues pròpies mans, quan aquella església major només era ja un solar, va anar clavant estaques a terra delimitant el que era patrimoni de Santa Maria i ajudant-se de cordes i filferros va delimitar l'espai natural de l'església per la qual ja mai va deixar de treballar.

Hui, al 2020, la cocatedral de Santa Maria està catalogada com a Bé d'Interès Cultural i figura inscrita al Patrimoni Nacional i en el Patrimoni Cultural de la Generalitat Valenciana, mentre que des del 2012 l’arixprest és mossen Miguel Simón Ferrandis, d’altra banda, Sant Agustí, és un edifici catalogat, de manera genèrica, com a Bé de Rellevància Local, i com a conseqüència de l'especulació urbanística, l'any 1974 es va derruir tot menys l'Església conventual, que va poder restaurar-se i tornar-se a obrir al culte, encara que no com a parroquia, mai més ha tornar a ser arxiprestal…