Rendibilitat...

Afirmar i constatar que en temps de coronavirus hi ha empreses a la nostra ciutat, sobretot les més menudes, que ho passen malament, és fer palesa una realitat, una sangria, que l'adopció de mesures públiques no ha aconseguit frenar i que, malauradament, va en augment.

Quan es compleixen sis mesos de la pandèmia, passejant pels carrers i places, observem que són molts i variats els negocis a la nostra ciutat, que deixant de produir una mínima rendibilitat econòmica es veuen abocats a tancar. I és que els resultats que relacionen els beneficis amb les inversions i els recursos propis fa temps que, en molts casos, no tan sols no generen beneficis, sinó que mostren balanç negatiu.

És cert que el canvi d'hàbits a què ens ha obligat el virus, afecta de manera diferent a unes o altres empreses, resultant més que curiós el fet que, veient les terrasses del centre de la ciutat un dia qualsevol a l'hora de l'esmorzar, del vermut o a mitja tarda, amb una clientela prou nombrosa, un quiosc de propietat municipal, regentat per concurs des de fa uns pocs anys per una empresa privada, demane la recessió del contracte i deixar d'oferir els seus serveis un any i mig abans del que estava previst.

I justament això i adduint una manca de mínima rendibilitat agreujada per les mesures a aplicar pel coronavirus, és el que ha fet realitat l'empresa Restaurante Mar Azul S.L., que regentava des del 2016 fins ara, el quiosc de la cèntrica plaça del Real.

L'ajuntament de Castelló va adjudicar en el seu dia a aquella empresa la concessió de l'explotació del quiosc per un període de 5 anys, amb un cànon anual de 8601 euros, cedint l'espai i tot el patrimoni bàsic pel seu funcionament, mentre que l'empresa es feia càrrec de la resta, infraestructura, personal, neteja i producte principalment.

Els 8.600 euros de cànon supose que hauran tingut la culpa, i no dubte que "fent números" l'empresa haurà vist que no podent mantenir el quiosc en funcionament, demanara la renúncia immediata a l'explotació.

I si els números no els eixien, si el negoci no funcionava, està clar que era per manca de clients. I ara la pregunta, la reflexió: si els altres serveis de restauració i bar dels voltants, de la zona centre de la ciutat, si la majoria de les xicotetes empreses que regenten el mateix tipus de negoci sobreviuen, com aquesta no? Algun motiu hi haurà, no?

Els tècnics municipals hauran de fer ara un escrupolós anàlisi estudiant el que ha pogut passar i la futura rendibilitat que pot arribar a tenir aquest quiosc i, en funció dels resultats, l'equip de govern, amb un cànon ajustat, tornar a treure a concurs la concessió del quiosc, no tan sols pel que pot suposar de negoci per una altra empresa, si més no i principalment per aconseguir donar-li vida a aquesta bonica plaça.

Els nostres governants han de pensar que de vegades la rendibilitat d'un espai no tan sols cal buscar-la en règims de guanys econòmics. Està bé que es recullen diners per concessions com aquesta, o per ocupació de via pública de taules i cadires de bars, però cal filar prim i evitar que situacions angoixants acaben per fer desaparèixer la vida urbana. En moments de crisi cal filar més prim que mai.

 

Embolic creat!

He dubtat en emprar embolic o "embolao" a l'hora de titular aquest comentari. I ha estat així perquè pense que el nostre Govern Autonòmic, com aquell qui no té maldecaps, ha fet efectiu un decret que, com a mal menor, li ha de portar una més que segura animadversió per part de la ciutadania i veïns de Castelló, a la vegada que un més que segur enfrontament amb el Govern Municipal del nostre poble.

Els veïns encara recordem i tenim a la memòria els molts entrebancs que van haver-se de superar perquè la ciutat recuperara el nom històric valencià de Castelló de la Plana. Després d'un llarg procés, primer el DOGV i després el BOE, van al març i l'abril del 2019, aprovar el canvi oficial del nom de la ciutat. Des d'aquell moment, en referir-nos a la ciutat ens referim a Castelló de la Plana i quan fem referència al límit provincial, parlem de província de Castelló.

Municipis com el nostre amb el nostre amb el nom "Castelló" hi ha alguns escampats pel país, Castelló de Farfanya, Castelló de Rugat, Castelló d'Empúries o Vilanova de Castelló, tots ells diferenciats "pel cognom". Així ha estat fins ara i així s'han pogut reconéixer com a germans; fins i tot en alguna ocasió, em consta, hi ha hagut reunions de veïns de tots els municipis, com si es tractara d'una sola familia.

Però sembla que un "dels germans" des de fa més de 40 anys ve arrossegant una polèmica, canviant amb l'arribada de la democràcia el seu nom oficial en castellà "Villanueva de Castellón" per, primer, la forma valenciana de Vila Nova de Castelló, i després, sembla que per diferenciar-se de Castelló de la Plana, va adoptar-se el nom de Castelló de la Ribera, i ara, el Govern Valencià accepte que la denominació correcta i adequada des del punt de vista històric i lingüístic, ha de ser el ximple "Castelló", ja que sembla que des del segle XIII aquella és la manera tradicional per la qual és conegut el poble en tota la comarca i per tot el veïnat.

Si el poble pren el nom de "Castelló", així sense cap afegit, resulta que ens trobem amb un poble i tota una província amb el mateix nom. Ridícul no trobeu? Aleshores com ho fem? Com deia abans, ja tenim l'embolic o "embolao" armat...

És veritat que l'aprovació del Decret és un primer pas, que cal després ser ratificat pel Govern Central i publicat al BOE. També és veritat que el mateix decret 112/2020 de la Presidència reconeix mecanismes perquè puga ser revocat o anul·lat i, de segur, que els nostres governants municipals mitjançant els òrgans jurídics al seu abast així ho faran. Sembla que tenen un termini de dos mesos per fer-ho... Esperem que siguen contundents en el seu recurs!

I em crida també i molt l'atenció el fet que, d'una banda, el decret que porta data de signatura del 4 de setembre, es publicara justament ahir, dia 8 de setembre, que com tots sabem era el dia en què la nostra ciutat, el nostre "Castelló" celebrava el 769 aniversari del trasllat Premeditat?, casualitat?, mala bava?, penseu el que vulgueu, que sou lliures...

I d'altra banda, resulta també més que curiós que aquesta situació tinga com a conseqüència un confrontament entre la Generalitat i la Municipalitat, del mateix color polític, entre el senyor Ximo Puig, signant del Decret, i la senyora Empar Marco, alcaldessa i cap visible dels interessos de Castelló, en aquest cas, de la Plana.

L'oposició ja estarà fregant-se les mans, i és que li ho fiquen fàcil per fer la seua tasca. A les primeres declaracions al voltant del tema de la portaveu municipal n'hi han per a sucar-hi pa: A Castellón no solo nos han quitado la identidad en castellano, sino que ahora la denominación en valenciano ya no es exclusiva". Si no vols "caldo", dues tasses diem al meu barri.

Embolicar-se és fàcil, però també ho és fer que la situació difícil, en tornar a ser considerada, puga tenir una solució gens laberíntica i lògica. No serà fàcil deseixir-se'n, però pel bé de tots cal actuar amb rapidesa i consistència, no fos cas que a la fi el caos i la confusió provocada faça que, el nostre Castelló, torne a ser portada de diari... Temps al temps.

 

 

Subsistir i incertesa...

Tal vegada siguen aquestes dues paraules les més escoltades aquest estiu a tot arreu. El coronavirus, que ha trasbalsat les nostres vides per complet les ha ficades "de moda".

Subsistir com a sinònim de seguir vivint, sobreviure i no només en el sentit literal de la paraula, que també, si més no amb un sentit més ample econòmic o cultural. Així, d'una banda, l'aclaparadora realitat de la pandèmia del coronavirus, amb les seues estrepitoses conseqüències econòmiques, ha portat a molts negocis a tancar; xicotetes o mitjanes empreses que depenent de les vendes diàries i amb poca liquiditat, s'han vist sotmeses a un greu estrès financer finalment han sucumbit.

I incertesa com a falta de seguretat, caracteritzada pel dubte. Hi ha gent que no sap ben bé com se sent... incertesa és una sensació que els humans no gestionem gens bé, ja que provoca estrès, i és que certament, malgrat que la comunitat científica ha aprés en aquest temps moltes coses del virus i continua descobrint noves afectacions en el cos humà, encara desconeixem moltes més per a poder-li fer front amb garanties suficients.

Les notícies no són tan esperançadores com tots desitjaríem. Al nostre país estem en un moment de rebrots, més o menys controlats, on no sembla veure's la llum a la fi del túnel. Tot són especulacions, moltes d'elles, fins i tot, contradictòries entre polítics, científics i divulgadors. És innegable que en aquestes circumstàncies és legítim estar furiosos, sentir ràbia, dubtar de tot i fins i tot sentir por.

La incertesa s'ha infiltrat en tots els aspectes de les nostres vides i hem d'aprendre a viure amb ella. Encara que no ens agrade, la incertesa forma part de la vida i cal aprendre a gestionar-la amb valentia i intel·ligència, tot i que acceptar-la no significa resignar-se o conformar-se; es tracta de viure amb la tranquil·litat i seguretat que passe el que passe tenim capacitats i recursos per sortir-nos-en.

Davant d'aquestes situacions amb quina actitud podem viure les circumstàncies actuals? Crec fermament que la resposta no és única ni fàcil però sí possible. Per ajudar a subsistir cal començar per consumir productes de proximitat, per superar la incertesa cal confiar en els protocols establerts per aquells que entenen i gestionen la situació. La fórmula sembla prou evident...

Aquesta crisi clarifica el que mai havíem d'haver oblidat: hi ha coses que tenen preu i ja no tenen valor. Hi ha coses que tenen molt valor... i no tenen preu. Cal continuar donant suport al comerç de barri, a la cultura municipal, a les mesures socials, amb la mirada posada en la transformació social propera, de carrer, de barri, de poble, de ciutat, de País.

Endavant amb l'esperança. La Covid és la pitjor pandèmia de segle XXI i que ha provocat la crisi més gran del nou mil·lenni. Però això no vol dir que estiguem condemnats a viure pitjor que abans.

Tot i que cal acceptar que el futur és incert, no serà mai de rebut fer pronòstics dramàtics, tot al contrari, cal fer-los engrescadors. Estic segur que quan ens en sortim, perquè ho farem, ens sentirem molt més apreciatius, molt més agraïts de la vida. Gaudirem més de totes les petites coses que s'havien convertit en simple rutina i que havíem donat per suposat. Aquest és el meu desig hui, primer dia del nou curs pels nostres fills i néts, esperança d'un futur sempre millor.

Mascaretes...

Distanciament social, rentat de mans i mascaretes, tres mesures que a costa de repetir-nos-les s'han  fet més que familiars, tres intervencions més que necessàries per a evitar els rebrots i l'expansió del coronavirus.

De totes tres, el rentat de mans tal vegada siga la menys nova. Per allò de la higiene; rentar-se les mans és un costum que s'aprèn i interioritza a casa nostra des de menut. Les altres dues, em sembla, han vingut per quedar-se entre nosaltres una llarga temporada.

Del distanciament social com a mesura no mèdica per frenar l'expansió de la malaltia reduint el contacte entre les persones, que jo anomenaria distancia física, i que de fet suposa la restricció en l'entramat relacional amb el grup d'amics, malauradament ens ha portat a una nova situació, reduint i molt el fluxos relacionals, és a dir, no veure'ns gaire, sortir només de tant en tant, evitar el contacte físic.., accions que diuen els experts que podrien allargar-se mesos, potser un any, potser més i tot. Sembla difícil de creure, però també ho semblava només fa tres mesos que havíem de passar un confinament i aquella mesura va fer-se realitat trasbalsant les nostres vides.

I que dir de la mascareta? Des que va començar el confinament per la crisi del coronavirus, el moment de sortir al carrer per anar a comprar, treballar o llençar la brossa va convertir-se en un moment ple de dubtes. Era la mascareta la solució?  Realment era necessària i eficaç, o no?

Els canvis de criteri van anar produint-se; fins i tot l'OMS va canviar de parer sobre el seu ús generalitzat entre la població per impedir la propagació del virus, i recomanant que totes les persones la portarem, va fomentar l'us generalitzat d'aquelles.

Al nostre país inicialment i des del passat 21 de maig, fa ja més de tres mesos, i per Ordre Ministerial, el seu us va passar a ser obligatori en espais públics per a totes les persones majors de 6 anys sempre que no poguera garantir-se la distància de seguretat de dos metres. Després i de mica en mica, totes les Comunitats Autònomes, van anar adoptant la seua obligatorietat a tot arreu, inclús en situacions en les quals podia també mantenir-se el distanciament.

Aquesta "obligatorietat" ha fet que, a hores d'ara, les mascaretes siguen un producte fonamental en les eixides de casa. Així són una realitat que ha arribat per quedar-se i, en poc de temps, han passat a ser un element quotidià en aquesta realitat que ens està tocant viure,

I de retruc l'obligatorietat ha estimulat la creativitat, i s'han convertit en elements funcionals, que tracten no tan sols de protegir, si més no de crear tendència, moda, amb elements d'allò més avantguardistes i enginyosos.

Només cal eixir al carrer i observar, hi ha de tota mena, grandària, color, translúcides, d'un sol cordó, plegables, que s'adapten al rostre, amb dibuixos de somriures, d'herois, de clubs de futbol, amb brodats i puntilles... i aquelles que jo voldria hui comentar pel fet que les he vistes a la cara dels principals polítics d'aquest país, les mascaretes amb la bandera d'Espanya!

No crec que pense cap dels nostres dirigents que portant una mascareta amb el logo espanyol la protecció serà major, però sí que resulta una mica o prou ridícul que segons el partit polític al qual es deuen, la bandereta la porten a un costat o l'altre de la galta.

Així hem vist al President del Govern, al senyor Sánchez, lluint una mascareta amb l'ensenya nacional a sobre de la galta esquerra, mentre que els seus interlocutors, cas del senyor Casado o de la senyora Arrimadas, cobreixen la seua cara amb una mascareta molt semblant, però amb la bandereta,,,, a la dreta!

El virus no entén de política però els polítics han de donar la nota. Ja al mes d'abril aquesta "idea"  va ser emprada per Vox per rendibilitzar la seua presència pública al Congrés, i ara sembla que s'ha fet tendència entre els polítics allò de posar-se una bandereta d'Espanya al morro, considerant-se fins i tot que a més a més d'un acte patriòtic, siga un element de distinció... Ai senyor el que veiem i el que encara ens falta per veure!

Ahir va ser el dia...

Novament, un espai de la nostra ciutat, en el dia d'ahir, va tornar a ser el protagonista de la imatge del cupó amb què l'ONCE il·lustrava el sorteig tradicional d'aquella organització. Ja ho havien estat en anteriors cupons el campanar, l'ajuntament o el teatre principal.

En aquesta ocasió i dins la sèrie "Este es tu mercado", que l'ONCE ve dedicant a les places i mercats espanyols, formada per 52 cupons, per fomentar i promocionar el comerç de proximitat, la imatge elegida va ser la del Mercat Central.

Aprofitant aquest esdeveniment i considerant que aquest mercat és un dels espais emblemàtics del nostre poble, i que amb el pas dels anys segueix complint la mateixa funció que quan va crear-se, i que ocupa un punt neuràlgic a la ciutat, no està de més recordar alguns moments i curiositats de la seua història.

Un mercat, el nostre, el germen del qual cal buscar-lo a les darreries del segle XVI o inicis del XVII, a les carnisseries ubicades a la plaça de la Neu, actual emplaçament de la capella de la comunió de l'església major, i que el 1663 per la construcció d'aquella capella es traslladen a la plaça Vella, on pràcticament fins als inicis del segle XX continua realitzant-se tota l'activitat econòmica al voltant dels productes alimentaris.

L'any 1902 la municipalitat es planteja per primera vegada la possibilitat de construir un recinte tancat per aquest menester i, onze anys després, el 1913, la ciutat disposarà d'uns coberts a les places de la Constitució i de la Pescateria, origen del primitiu mercat estable.

Malgrat que abans de la guerra, el 1925 i aprofitant la remodelació que a la ciutat es fa de la plaça Vella, s'elabora un projecte arquitectònic per construir un mercat a la part sud de la plaça, aquest no arriba a fer-se realitat.

Hauran de passar quasi vint-i-cinc anys més perquè el 1948, quan la plaça Vella canvia el seu nom per Major, un nou arquitecte municipal, Maristany, elabore un projecte que serà el definitiu, amb un edifici amb continuïtat arquitectònica amb el Palau Municipal.

Aquest definitiu mercat, les obres del qual van durar tot un any, fou inaugurat el 21 de desembre de 1949. Mentre les obres estaven en marxa el mercat va traslladar-se a la plaça del Rei i l'Hort dels corders.

Un mercat que naixia en un edifici previst inicialment per la venda de tota mena d'aliments excepte el peix. Aquest continuaria venent-se fins a l'any 1951 a la plaça del mateix nom; després fins al 1964 en què s'inauguren les instal·lacions actuals, adossades al mercat central, és la plaça del mercadet el lloc on els venedors de peix ofereixen els productes de la mar.

Han passat més de 70 anys des del moment en què el nostre mercat central va obrir per primera vegada les seues portes. En aquests anys han estat diferents les actuacions que sobre l'edifici s'han fet. La principal l'any 1985 quan aprofitant la remodelació de la plaça de Santa Clara i la creació de l'aparcament soterrani, va fer-se-li un accés directe per major comoditat de venedors i clients.

Ara, als inicis de la segona dècada del segle XXI, el mercat torna a estar en el punt de mira dels nostres dirigents municipals. Es parla d'una renovació, d'un projecte integral, fins i tot d'un desplaçament o soterrament que augmentaria la capacitat de la plaça Major, de la creació de nous espais gastronòmics que ara estan tan de moda,'ajudes i subvencions de fons europeus...

De moment i gràcies a la iniciativa de l'ONCE, la imatge va tornar a portar el lloc i tota la vida que diàriament hi ha al seu darrere a les nostres vides, convidant-nos a "comprar i jugar". Per si ho vàreu fer, i comprovar la vostra sort, aquest va ser el resultat: el número 05103 va ser l'afortunat, amb 35.000 euros i la sèrie 005 va completar "la paga" de 36.000 euros a l'any per 25 anys.